L’HORA DE LA POLÍTICA

Al llarg de la història, fins i tot els moviments de desobediència civil, que em sembla que caldria dir-ne “de reconeixement dels drets civils”, varen ser capitanejats per polítics, encara que fossin polítics que a vegades no ho semblessin, com en Gandhi o el Luther King, i d’altres clarament per polítics, com el cas d’en Nelson Mandela.

L’onze, en el discurs que va fer la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, el temps verbal que va fer servir va ser: “posin”. Passava la pilota directament als polítics. ara és la seva hora, per això els vàrem triar, però també els deia que no els deixaríem sols.

No es tracta pas del dret a decidir el nostre futur, aquest dret ja ens l’atorguem, ara es tracta de la manera com volem fer-ho: volem votar.

En el supòsit que com a conseqüència de les decisions de la judicatura espanyola, no es pogués votar amb garanties de reconeixement internacional, em sembla que no ens quedarà cap més remei que fer eleccions.

SÓN NECESSÀRIES UNES ELECCIONS?

Doncs em sembla que sí, del tot. S’ha de clarificar el panorama, ara hi ha massa marró enquistat. Els d’Unió i d’altres, com el Sr. Vila, ens ho han dit del dret i del revés, però nosaltres fèiem veure que no els sentíem. Des de sempre ens han dit que sense l’autorització legal d’Espanya ells no es mourien. És com dir que no faran res de res, que volen continuar sent espanyols.

Per a mi és que estan defensant  els gran negocis, les grans famílies econòmiques. Són la seva cara visible i educada.

UNA LLISTA? DIFERENTS LLISTES?

Les matemàtiques no són el meu fort i em sembla que caldria que es publiqués un estudi de què pressuposa que els partits signants de l’acord per la data i la pregunta vagin en una sola llista (tret d’Unió, suposo) o en diverses llistes, però amb una proposta comuna per a la sessió d’obertura del Parlament: La declaració unilateral d’independència.

Fins fa poc em semblava que podien anar separats, mentre tinguessin una proposta de futur comuna, i que els resultats serien si fa o no fa els mateixos, però me n’oblidava d’un efecte psicològic multiplicador: la unitat d’acció. L’exemple més clar són els tres últims onze de setembre.

Em sembla que el fet d’anar tots en una sola llista farà que tots els que els votarien per separat també la votin i, a més, molts del que n’estan tips de picabaralles i murrieries, la gent senzilla, la que no entén de càlculs, però sí que entén que la unió fa la força, també la votarien, i a més hi ha l’efecte psicològic que també arrossegaria vots: el de la llista que ens agermana i que serà la guanyadora. La de la il·lusió, la del futur.

Igual que la unió per a la feina i per treballar en aspectes concrets per la nació ha fet que L’ANC i Òmnium formessin un sol bloc de treball i d’objectius, em sembla que també podem demanar als partits que facin el mateix.

PROPOSTA PER FER LA LLISTA

Si s’han de discutir per quants tu i quants jo, i en quin ordre, no es preocupin, muntin una comissió de savis i es comprometin a respectar la seva decisió. Em sembla que seria una nova prova de saviesa i maduresa política.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

DE QUIN PARTIT PARLAVA?

Estic més que d’acord que tothom pugui expressar el que li sembli, només faltaria. Però no puc entendre que un membre del govern faci unes afirmacions del tot esbiaixades. Jo diria volgudament esbiaixades, perquè no és pas la primera vegada que diu quelcom de semblant.

De quin àrbitre i de quin partit parla el Conseller Vila? No sé si tots dos, ell i jo, som dintre el mateix camp i estem patint el mateix partit. Per mi en un costat hi ha l’equip contrari i els àrbitres, o sia tots + una bona colla que els ajuda, i a l’altre hi som nosaltres. A nosaltres ens ho xiulen tot, fins i tot el que no és falta, i a ells no els piten  res, ni les faltes més descarades. Ens poden trepitjar, lesionar, fer gols amb les mans ..., però nosaltres hem de continuar sent uns angelets.

Ara arriba el conseller Vila, pel que sembla l’altaveu dels angelets, i ens diu que hem de fer bondat i que no podem qüestionar l’arbitratge perquè sinó: què quedaria, com aniríem?

Doncs sí que podem qüestionar l’arbitratge, i fins i tot ens el podem saltar i plegar de jugar aquest partit tan trampós, i també podem buscar-nos una altra lliga. Ho hem de fer perquè sinó ho acabarem perdent tot, i tots greument lesionats. Si els engeguem a pastar fang i pleguem segur que no ens anirà pas pitjor que ara.

Que quedi ben clar, o ens saltem l’arbitratge el 9-N, o ens el saltem amb unes plebiscitàries seguida d’una DUI. Triï senyor Conseller, i amb vostè tots els qui van amb el lliri a la mà o ho fan veure. Que prefereixen?

Sense trencar ous no és pas possible fer cap truita, i no arribarem mai a ser un estat sent uns angelets i anant amb peus de plom per no trencar la legalitat espanyola. 

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

TOCARÀ ALS POLÍTICS

Després d’aquest proper onze de setembre, nosaltres, allò que se’n diu societat civil, ja haurem fet per tercera vegada el que s’havia de fer i ho haurem fet ben fet, sumant. Després ja no ens tocarà a nosaltres decidir les properes passes.

Segurament a més d’un li pot semblar que el més adient és que el dia 9-N, sigui com sigui, hi hagi votació. No és aquest el meu parer, la votació ha de ser formal i, per tant, li pertoca al President decidir-ho. Tant si és que sí, com si és que no.

En el cas que fos que no, només hi tinc un però. No em semblaria bé ajornar la votació, fixar una altra data. Espanya no canviarà mai de parer. Un nou temps de negociació no donarà cap mena de resultat. Una negociació de tu a tu va contra la seva manera de ser, contra la seva història.

És possible que el President dubti, és humà. Potser per ajudar-lo a decidir-se, malgrat la més que previsible oposició del TC, hi podrien ajudar dues actuacions en clau de país.

* Que el President, acompanyat de tots els partits que donen suport a la consulta fes un comunicat oficial des de Palau.  Com varen fer amb la pregunta.

* Si el President ho considera convenient, que ERC entri simbòlicament al govern, amb una conselleria política creada expressament, una conselleria que representés la unió de la intenció de tots els ciutadans i la coresponsabilització i suport al President en allò que acabi decidint, fins i tot si al final és que no i hem d’anar a unes plebiscitàries.

Si és necessari i els partits no són capaços de fer, com a mínim la primera proposta o semblant, potser que deixin de dir que hem de ser els ciutadans els qui hem forçar la consulta. Nosaltres ja ho hem fet fins a on podíem. Ara comença a ser hora que els polítics s’espavilin i donin la cara. No volem que es tirin els plats pel cap, sinó compromisos comuns clars i que sumin.

I si el dia 9-N no podem votar, doncs que sigui el seu torn. Que es convoquin eleccions. Que quedi clar que no els demanem que muntin una llista unitària, no és la solució i només ho complicaria tot, però sí que cal que es mullin clarament dient què en pensen i què pensen fer davant d’una proposta parlamentària de Declaració Unilateral d’Independència (DUI).

Una DUI també és una manera prou clara de trencar la legalitat espanyola. Ja sé que no els agrada als partits perquè s’han de mullar i parlar clar, i també entenc la necessitat de votar, per això proposaria que al cap d’una setmana o quinze dies de la DUI es fes  un referèndum per avalar la decisió.

Que quedi clar que prefereixo votar el 9-N però, sigui quina sigui la decisió, em sembla que toca donar suport a qui va al davant, al President.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

EN JORDI PUJOL I L’HERÈNCIA

He estat a punt de no publicar aquest article, l'he deixat reposar molt, però em sembla que en tot aquest devessall d'opinions negatives cal posar-hi una mica de contrast. És el que procuro.

Llegit a poc a poc, l’escrit de l’expresident desconcerta. Si el que hi posa ho interpreto correctament em sembla que legalment no és responsable de res i, segurament, els tribunals també ho veuran així. Però ell hi deixa clar que considera que en el que no va fer hi ha una responsabilitat política i ètica. En aquests aspectes ell considera que ha fallat, encara que no em sembla que sigui ben bé així. Però si ell ho considera segurament serà cert des del seu punt de vista, per això no té res d’estrany que demani perdó.

Es responsabilitza de fets que només se li poden atribuir parcialment, en el moment inicial, després, legalment, ja no se li poden atribuir, però com que la seva mirada sobre la família i sobre el país és patriarcal (des del meu punt de vista és un enfocament equivocat), se’ls atribueix.

Es pot pensar que l’expresident Pujol no ha practicat allò que predicava, doncs fins i tot en aquest cas em sembla que no és del tot cert. És la seva família és la que, en tot cas, no ha seguit els seus passos. Però cap fill és responsable del que faci el seu pare i cap pare, per molt que ho vulgui, és responsable del que facin els seus fills adults.

ELS PARTITS

És curiós que partits i persones que es consideren capacitades per dirigir la societat els hagin passat per alt aquests aspectes i reaccionin com si la visió patriarcal de la família i del país fos la més natural del món i, per això, tampoc no m’estranya que no situïn les coses en el seu marc legal, ni en el moment històric en què inicialment van passar, els anys vuitanta, els primers de la transició. I tampoc no m’estranya que alguns cridin, i molt, perquè així desvien l’atenció dels seus.

EL MOMENT HISTÒRIC

Se’n recorden aquests il·lustres polítics que hi va haver un cop d’estat, per fortuna fallit? Personalment entenc perfectament la posició del Sr. Florenci Pujol, pare de l’expresident, que el 1980 volgués protegir la seva jove i els seus nets deixant-los una herència fora d’aquella Espanya encara massa feixista. El 1981 va anar de molt poc que tingués tota la raó, però em sembla que només ho podem entendre els qui érem en alguna de les llistes per “rojos-separatistas”. Encara recordo aquella nit, i la veu del president Pujol procurant tranquil·litzar-nos amb una mitja veritat, va fer efecte. Gràcies.

També és cert que els últims vint anys hi ha hagut més d’una possibilitat de regularitzar els cèntims, però li pertocava a ell fer-ho? Potser políticament i èticament sí, legalment ho dubto. Els seus fills ja eren  prou grandets per prendre les seves decisions.

LA SEGURETAT JURÍDICA I EL RESPECTE INSTITUCIONAL

Però tot això no és el que més en preocupa. Amb les absurdes presses per treure’n profit polític alguns estan posant en perill coses molt importants: la seguretat jurídica i el respecte institucional. Els polítics haurien de ser els primers que proclamessin que les lleis del nostre Parlament s’han de complir. Si es retoca una llei, em refereixo a la dels expresidents, ha de ser pels nous expresidents i no pot ser mai retroactiva. Això de fer retroactives les lleis em recorda un estat de “pandereta”.

Una altra cosa és que l’expresident, per responsabilitat política i ètica, renunciï a algun dels seus drets. De totes maneres em sembla que no hauria de poder renunciar a la pensió de viudetat de la seva dona (en tot cas no li correspon a ell fer-ho) i, institucionalment el Parlament tampoc no l’hauria de deixar que renunciés a la seguretat. Si algun dia, com a conseqüència de no portar seguretat, algun eixelebrat l’agredeix i li “fot un mal tanto” que diem els que ja tenim una colla d’anys, aleshores tot seran lamentacions, sobretot tenint en compte que el problema, referit a ell, és molt més polític que legal.

UNA MICA D’HISTÒRIA

Per centrar les coses importants, a vegades una mica d’història va bé. Suposo que saben que durant la república el president Lluís Companys havia estat ministre de la marina durant uns mesos, després els feixistes el varen assassinar, afusellant-lo, però com que havia estat ministre de l’estat, d’acord amb la llei, la seva dona va poder cobrar de estat espanyol franquista la pensió de viudetat corresponent. Saben que l’estat alemany, fa només uns deu anys, va acabar de pagar –en euros- l’enorme multa que havia acceptat contraure per acabar la primera guerra mundial? Sí, la que ara es recorden els cent anys del seu començament. Saben si el Sr. Matas exministre del PP, ja condemnat i empresonat, ha estat cobrant i potser encara cobra, la paga corresponent a exministre o la tornarà a cobrar? Ja es pot anar omplint la boca de ximpleries la Sra. Camacho i alguns d’altres, més els valdria callar i deixar de fer el pallasso (que em perdonin en Tortell Poltrona i la Pepa Plana).

LA COMPAREIXENÇA AL PARLAMENT

Per procurar ser justos, en la compareixença al Parlament, em sembla que només se li hauria de poder preguntar o demanar explicacions sobre el seu patrimoni personal, mai sobre res que tingui relació amb algú de la seva família o d’altres persones i, encara menys fer suposicions del tipus: no sabia que ..., com és que no...?

PROCUREM SER EQUÀNIMS

Demanaria a alguns dels polítics d’aquest país que procurin deixar de jugar a ser fiscals i jutges alhora i d’omplir-se la boca amb paraules buides i grandioeloqüents, això ja ho fan els espanyols cada dia i a cada instant, a part que serien massa injustos i quan voldrien rectificar ja seria massa tard.

Si de tot plegat ens surt foc nou, benvingut sigui.  Serà una bona manera d’anar creant el nou estat sobre unes bases de transparència personal i política, que és cert que ens convenen. Ara, abans de passar pàgina o pantalla, com prefereixin, em permetin un record per l’escola catalana i de qualitat que hem pogut forjar al llarg d’aquests decennis, pel començament de TV3 que encara el recordo amb goig, pels Mossos d’Esquadra,  etc 

Un dia o un altre el nostre nou estat li reconeixerà aquesta cara de la moneda, jo ja ho faig ara. Ja érem grans i preníem les nostres decisions, però ara ens n’adonem encara amb més claredat.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

LA LLEI WERT I EL TSJE a Cat

El Sr. José Ignacio Wert Ortega, ministre del rei, s’ha ficat al cap que ens vol espanyolitzar i té un aliat molt important: el Tribunal Superior de Justícia d’Espanya a Catalunya . Últimament ha decidit emular el TC i fer feines que no li pertoquen passant-se molt en les seves atribucions i abusant del seu càrrec i no diguem en les seves capacitats, ara fan de mestres, de directors, de claustres d’escola, d’AMPA (potser de tot això en podríem dir prevaricació).

Proposo que pels alumnes que vulguin l’escola en espanyol es faci un desdoblament en un 25% del seu horari i es creï un petit grup (potser d’un alumne) que faci aquell 25% en espanyol. Així la resta podrà seguint fent el que ha fet sempre i ens estalviarem que ens robin 6000 euros/any per cada família amb dèries imperialistes.

Segurament algú dirà que això és discriminar. Doncs no senyor, és donar a cada alumne el que li cal d’acord amb les seves necessitats. Ai! o potser és segons les dèries dels seus pares?

El departament podria donar els 6000 euros i un complement al centre afectat perquè llogués unes hores un mestre per la part del 25% de desdoblament. Ben organitzat un mateix mestre podria cobrir més d’un centre.

També es pot dir que els jutges diuen que ha de ser tot el grup, però s’oblida una cosa molt important. Aquests jutges poden arribar-se a pensar erròniament que, legalment, tenen capacitat per dictaminar que els fills dels pares demandants han de rebre un 25% en espanyol, però el que és segur és que no poden dictaminar sobre la resta que no ha fet cap mena de denúncia, ni sobre la forma d’organitzar-ho per part del centre. No tenen ni la capacitat legal, ni acadèmica per atribuir-se aquestes prerrogatives. O sia que si volen aquestes atribucions que pleguin de jutges i se’n vagin a un centre a fer de directors.

EL 9-N

Em faria molta il·lusió poder votar, però no em digueu pessimista, potser només sóc un optimista ben informat. Estic convençut, i ho baso en un convenciment històric, que l’estat espanyol ens impedirà votar el dia 9, i ens ho impedirà fent servir TOTES les seves armes.

Tenint en compte aquesta més que probable situació, proposaria: Que a TOTS els teòrics col·legis electorals del país s’hi posés un cartell d’un metre quadrat que digués aproximadament això: “En aquest col·legi electoral no s’hi pot votar perquè està tancat per ordre del govern espanyol.”

I, per acabar-ho de rematar, de les 09:00 del matí a 2/4 de 10, a TOTS els col·legis electorals hi podria haver una cua de cent persones, només cent, amb un sobre a la mà i, de les 17:00 de la tarda, fins a 2/4 de sis es repetís l’acció, però aquest cop, en els llocs que fos possible, que fossin 1714 o uns quants milers donant unes quantes voltes, cargolant-se, a l’illa de cases de cada col·legi electoral, com volent fer nostres els col·legis electorals en una espiral popular d’infinita força i il·lusió.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

QUÈ ÉS EL QUE NO EM PREOCUPA

Ens hem d’anar acostumant a mirar endavant i deixar de contestar les estupideses dels nostres veïns. No podem continuar actuant de forma reactiva. Hem de pensar en el nostre futur.

Fa uns dies estava fent petar la xerrada amb un company i, evidentment, entre els temes que parlàvem hi havia el futur del nostre país. A ell no li preocupava gens ni mica com ens ho faríem tots plegats per arribar a la independència, en canvi, el que li preocupava era qui  manaria un cop fóssim independents. Heus aquí les línies bàsiques de la conversa.

Els ajuntaments són els escenaris on s’està dibuixant  la futura organització social, però per fer un bon servei no n’hi ha prou. Al nivell municipal hi hauríem de superposar un nivell d’igualació que tingui per objectiu compensar les possibles desigualtats en els serveis bàsics entre els diferents municipis i, alhora, serveixi d’eina de descentralització: la vegueria. I el tercer nivell seria el govern i tota l’estructura política general.

Amb tres nivells d’administració n’hi hauria d’haver prou i no n’hauria de caldre cap més. Per a la resta de necessitats, amb ens de gestió seria suficient.

Segur que algú hi troba a faltar els consells comarcals o les àrees metropolitanes, però no té gaire lògica perquè la immensa majoria de les feines que fan ambdós ens són feines delegades i, si cal organitzar algun ens de gestió que se’n cuidi d’aspectes concrets, s’organitza, però depenent d’un ajuntament, d’un conjunt d’ajuntaments,  de la vegueria o del govern.

LA LLEI DE CONSULTES

És possible que ara algú s’ofengui, però tinc la impressió que la generació que vindrà després de la governant actual és una generació que ho ha tingut força fàcil, això vols, això tens, i el sacrifici, el pedalar costa amunt no són coses que hagin viscut gaire, potser ara, amb la crisi, sí.

Per això avui m’agradaria posar l’accent en el control del poder executiu, i no pas només a través del Parlament o de la judicatura. Ara s’està fent una Llei de consultes “no refrendàries”. Aparentment fa referència a una manera de preguntar al poble que no li dóna l’opció real de fer valdre el resultat. Sembla que és així, veritat?

Però si ens ho mirem des d’un punt de vista d’estat, de futur, la Llei de consultes pot der un dels puntals bàsics del nostre futur sistema de control del Parlament i del Govern. Només ens caldrà treure l’adverbi “no” i transformar-la en una poderosa eina de control popular directe.

Si a aquesta eina políticament i administrativament impecable i al servei del poble, hi afegim les organitzacions socials, estem creant una manera diferent, nova, d’avaluar l’acció política, de fer política, perquè l’avaluació sempre ha estat l’eina més poderosa per a fer canviar les actituds i els costums.

UN EXÈRCIT?

Sempre m’ha semblat que disposar d’un exèrcit era la manera més inútil de llençar els cèntims. Ara bé, com que les persones no som angelets, ni els més angelets, és segur que ens cal disposar d’una bona i eficient policia que controli, terra, mar i aire i, fins i tot, d’un grup específic per actuacions especials i de col·laboració internacional, sense oblidar uns eficients serveis secrets, però tot plegat amb un ferm control democràtic, la qual cosa no sempre vol dir a la vista de tothom.

EM PREOCUPA

Si és certa la notícia que vaig llegir, em preocupa que no hi hagi autocars per anar a Barcelona l’onze de setembre.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

SER LLIURE COSTA

Ja sé que costa molt dir-li a un company del partit o d’un altre que ho deixi estar, que més val ni entrar-hi en aquell tema, que és un tema dels veïns.

La votació de l’altre dia sobre monarquia o república era sobrera i, fins i tot, absurda. Que demanaríem una votació semblant sobre la Gran Bretanya, o sobre Mònaco? Eh, que no! Doncs per què sobre España sí?

Fa segles que no som lliures i ara hem ser conscients que costa molt tenir una manera de fer lliure, amb sentiments, pensaments i actituds d’estat lliure, però ens hi hauríem d’anar acostumant.

No hauríem de criticar el nostre President perquè vagi a un sopar amb el cap de l’estat veí, senzillament fa la seva feina de relacions públiques. En canvi sí que em sembla criticable que assistís a la proclamació de “Felipe VI”, perquè ja sabia que no se li donaria el tractament adequat, de President. Sinó que seria un més del piló –de regional-. Participar en un acte en el qual no se’ns respecta, no és coherent amb el que estem creant.

LA RESPOSTA SÓN ELS AJUNTAMENTS

Als ajuntaments els falten cèntims i els costa situar-se, però em sembla que la millor manera de seguir donant forma al nostre estat són els ajuntaments. Tenir formes i actitud d’estat en tot allò que fa referència als serveis pot ser una bona eina per anar avançant. Quan algú ens pregunti: I com volem que sigui el nostre estat? La nostra resposta hauria de poder ser: Encara que ens en falti un bon tros, mira què estan fent els ajuntaments i les associacions, i sabràs cap a on anem.

ELS PERCENTATGES I LA CONSULTA

A vegades en atabalem per poca cosa, ho fem gros i allà ens quedem. Potser m’equivoco però em sembla que no cal preocupar-se gaire pels percentatges. A no ser que no tinguem gaire res més per fer. Em sembla que hi ha tres escenaris possibles.

1/ Si no hi pot haver consulta, no cal que ens preocupem pels percentatges.

2/ Si és pactada o tolerada –cosa que em sembla de ciència ficció-, tampoc no cal que ens preocupem pels percentatges perquè és segur que se supera el 50% de participació, sobretot tenint en compte que a les europees, que són força abstencionistes, vàrem arribar al 47%. Si els del NO es queden a casa, millor, el percentatge de SÍ-SÍ sobre el total de vots emesos augmentarà.

3/ Si la fem després d’unes eleccions plebiscitàries i d’haver proclamat la independència des del Parlament (DUI) –em sembla que és l’escenari més realista-, no cal que posem percentatges de res, fem un referèndum normal i ja està; que els veïns s’hi posin fulles.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”