PROPOSTES PER A UNES IMPOSICIONS COLONIALS

IMPOSICIONS COLONIALS

El que està passant des de fa una colla d'anys és trist, perquè quan varen aprovar la Constitució, molts vàrem creure que: Ara sí. Que aquest cop ens tractarien com a ciutadans, d'igual a igual, i no pas com l'enemic a abatre. Al començament va ser així, però de mica en mica España han tornat als seus costums i tornem ser l'ase dels cops, com en temps del general colpìsta i feixista Francisco Franco amic de Hitler. Tornem a ser la seva bèstia negra i tot per la nostra mania de parlar diferent, segueixen convençuts que cal anorrear, fer desaparéixer, xafar, esmicolar, trinxar, la llengua i la cultura catalanes, i així fer realitat: “Una España Grande y Libre, que toda ella hable español”.

Suposo que, al llarg de l’escrit, quedarà ben clar que no estic d’acord que els jutges es dediquin a fer de legisladors i encara menys de pedagogs, perquè no en tenen ni idea, ni d’una cosa ni de l’altra, i al pas que anem acabaran dient-nos quan podem respirar i quan no ho podem fer, de fet ja ho estan fent amb els diputats. Jo em pregunto: Per què un diputat no pot parlar de tot?, que els seus drets fonamentals no es mereixen respecte i protecció, quan, de fet, sumen els de tots els seus votants? Si en una reunió qualsevol es pot parlar de qualsevol cosa, perquè no ho han de poder fer els diputats al Parlament?

Els jutges han sortit del seu marc funcional i ara són jutges fent de legisladors i escapçant drets fonamentals, ara són els diputats i l’escola, i aviat serem tots plegats. En “español” diuen: «Cuando veas las barbas de tu vecino pelar pon las tuyas a remojar», perquè després dels diputats i de l’escola, si no fem res, vindrem la resta de catalans. Som la seva obsessió malaltissa.

Considero que cap jutge, ni si són del TC o del TS, no té cap mena de capacitat legal per decidir en quina llengua es fa l'ensenyament, senzillament, no tenen la capacitat legal perquè no tenen cap tipus de qualificació pel que fa a l'ensenyament, i si diuen que en tenen és que fan “Como Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como”.

De fet TC ja ho han fet això de decidir sobre qüestions pedagògiques, i ho fa saltant-se les normes o inventant-se'n de noves (això correspon al legislatiu). Com a màxim el TC hauria de poder dir si una normativa, segons el seu criteri, és conforme a la constitució o no, qualsevol altra afegitó és sobrepassar les seves competències i, per tant, està fora de la llei perquè no li correspon al TC fer lleis, i aquesta em sembla que hauria d'haver estat la resposta general.

De fet, el TC s'autonomena legislatiu en el moment que en comptes de dir si una norma és o no és constitucional, s'atreveix a dir com hauria de ser, que és evidentment feina del legislatiu, o sia, el TC es dedica a fer política.

LA SÀVIA HERÈNCIA PEDAGÒGICA

Ara resulta que el TSJC, extralimitant-se encara més, s'atribueix unes competències i unes capacitats pedagògiques i d’organització escolar inaudites (potser tenen un Esperit Sant particular) perquè no tenen cap mena de suport legal, per molt que el TS s'encarregui de fer-li de paraigües i aixoplugar-lo, perquè ni el TS, per molt “Suprem” que es cregui, no té cap mena de competència en qüestions pedagògiques, per molt que faci veure que les transforma en jurídiques perquè, aleshores, fa com el TC, fer política, autotransformar-se en legislatiu. Poden dir si una norma està ajustada a llei, segons les seves conviccions i interessos, però no poden dir com ha de ser la norma.

El que està passant és ben bé que els plats s'assemblen a les olles, i els jutges actuals tenen el mateix gust que els seus mestres, els jutges franquistes, els “Del Imperio hacia Diós” i allò tan seu “La lengua es compañera del Imperio”, només que ara ho fan revestits amb pell de xai, però continuen pensant i fent com si ells fossin la llei, de fet, les munten i les desmunten al seu gust de ranci franquisme sota la l'empara d'un TC que tot ho interpreta amb un "Todo por la pàtria" i la "Unidad de España", només els falta alçar el braç i cantar el “Cara al sol”.

A més a més de voler decidir quin percentatge cal fer en “español”, els jutges del TSJC volen decidir l'àrea o l'assignatura, ells en diuen “troncal”. Amb aquest llenguatge “pedagògic” es veu que encara viuen a la prehistòria pedagògica, ara, senyors jutges no hi ha assignatures troncals i maries com al seu temps, ara totes tenen el mateix pes i valor formatiu per la mainada, encara que vostès continuïn en els seus temps reculats, plens d'ignorància pedagògica.

Si volen poden continuar dient com s'ha d'organitzar tot plegat, com sembla que volen fer quan diuen en quina llengua han de ser els llibres, o imposar que l'alumne que ha demanat fer-ho en “español” ha de continuar amb els seus companys del grup classe quan li ho facin en “español”, la qual cosa els porta a dir que tota l'altra mainada també ho ha de fer en “español” (els altres no han demanat res i, per tant, estan menystenint els seus drets imposant-los un canvi de llengua), com sinó existís l'atenció individualitzada, però aleshores es veuria massa qui ha demanat fer-ho en “español” i vostès el que procuren és dissimular-ho. Si realment hi tingués tant de dret no caldria dissimular res de res.

Un altre tema: els llibres.

En el moment que els Srs. Jutges volen decidir en quina llengua són els llibres estan demostrant que les seves decisions són del tot polítiques, i estan tractant d'ignorants i d'incapaços la mainada, o sia, que si per “Real Orden del TSJC” hi ha una àrea o part d'una àrea d'un grup classe que es fa en “español”, és de bojos pensar que la mainada no té el dret a tenir els llibres de l'àrea afectada en la llengua que vulgui i que hagi de ser en “español”, perquè, com a mínim, si les llengües oficials són el català i l'”español”, com a mínim, la mainada té el dret de tenir els llibres com li roti, i perdonin l'expressió, i no han de ser els jutges els qui decideixin en quina llengua han de tenir els llibres la mainada, sinó els centres.

Si abans he dit que la decisió dels jutges és política és perquè recordo que en temps dels pares dels actuals jutges, quan encara regia públicament “Una, Grande y Libre” i “Por el Imperio hacia Diós” i el general feixista Franco encara era viu, ja hi havia les mateixes normes que (en el fons) ens volen imposar els successors ideològics d'aquells jutges i, teòricament, totes les classes s'havien de fer en español, doncs “naranjas de la china”, conec un centre que molta mainada ja podia triar entre tenir els llibres en català o en español (la majoria els agafava en català, i alguns en español), i no va haver-hi mai cap problema, està clar que els pares, molts d'ells militars, eren molt lluny de ximpleria d'alguns dels pares actuals que van fent veure que es caguen en banderes i coses per l'estil, i allò que no guanyen a les urnes ho volen guanyar als jutjats dels hereus del franquisme.

Srs. jutges, no sé quina titulació, de les que tenen, els reconeix la capacitació pedgògica adient per decidir sobre pedagogia i organització escolar, en què es basen per voler determinar percentatges en una o altra llengua, quan, a la llei, les úniques referències a les llengües (tret de les que s'ha inventat el TC saltant-se les seves limitacions legals) són per dir que, a l'acabament de l'escolaritat obligatòria els alumnes han de dominar de forma semblant l'español i el català, fet que està reconegut que és el que passa fins ara.

Evidentment tots vostès, incloent-hi el TC, sobrepassen les seves capacitats professionals i jurídiques i s'atribueixen capacitats que no tenen, i fan una interpretació molt "sui generis" de la llei, i ho fan des de la seva irresponsabilitat legal (si de les seves decisions en surt un nyap, els qui el pateixin que es fotin, vostès mai són responsables de res, veritat?).

Ara està demostrat que tota la mainada acaba l'ensenyament obligatori sabent les 2 llengües oficials, però d'ara en endavant segur que poden assegurar que continuarà sent així? O és que tan els és que no sàpiguen català? De fet, ara, la mainada quan acaba, domina més bé l'español que no pas el català, per tant, tota la seva ingerència no té cap mena de suport pedagògic ni estadístic, o sia que és del tot política. Després, el seu president, el Sr. Barrientos, demanarà que se'ls respecti en els seves decisions. Com podem respectar a algú que s'atribueix capacitats que ni de bon tros té, i que s'atreveix a fer-ho només per què té la força al seu costat i ho fa irradiant por i no pas justícia?

És evident que una de les possibilitats és posar els jutges al seu lloc, o sia, deixar-los fora de l'escola i no deixar-los-hi entrar, o també podríem demanar-los que si no els agrada que vinguin ells i es dediquin a organitzar-ho tot plegat i a fer classe, no diuen com s'ha de fer, no diuen quan s'ha de fer, no diuen quant s'ha de fer, doncs si són tan savis que s'hi posin, nosaltres ja mirarem com s'estavellen.

Suposem que el raonament anterior no us sembla aplicable malgrat que no pressuposa cap mena de desobediència, ni d'insubmissió, senzillament és fer les coses amb seny, el que, moltes vegades s'està demostrant que no tenen els jutges del TSJC que actuen més per motius polítics donant suport a VOX i a Ciudadanos, que no pas a les lleis sortides del Parlament, que és el que considero que haurien de fer.

PROPOSTES PER A UN HORARI IMPOSAT

Torno al tema del començament, el més fàcil és dir: «No hi estic d’acord, hi estic radicalment en contra» i, un cop dit, quedar-se ben satisfet i no fer ni proposar res, i si m'ho manen diré: Quin remei. Està clar que també podem fer com alguns centres que han dit clarament que són ells els responsables d'organitzar-lo i que els jutges no tenen res a fer-hi allà.

És evident que aquesta segona manera és a la que m'agradaria que s'hi apuntés tothom, però de moment molts centres i molts ED estan més sols que la una, per això, tot seguit faig algunes propostes, propostes que segurament no tenen ni cap ni peus però, com a mínim, procuren ajudar a uns mestres i a uns equips directius que sembla que els han deixat de la ma de déu, amb un: Ja s’espavilaran.

Repeteixo que considero una ximpleria judicial el que estan fent alguns jutges colonitzadors quan volen decidir en quina llengua s’ensenya, perquè no tenen cap mena de capacitació per dir-nos com l’hem de fer, la feina, i encara menys volent discriminar estones aplicables a les seves dèries i les que, segons ells, no ho són. O ho són totes o hi ha una clara discriminació negativa cap a determinades estones que tenen la consideració de lectives, la qual cosa, pedagògicament, no és admissible.

Hi ha un aspecte previ que caldria tenir en compte i que si no sembla prou bé seria quan s'hauria d'entrar en la resta de l'escrit. La consideració prèvia és que si a un alumne, per decisió judicial, se li ha de fer una àrea en español per tal de cobrir el 25 % que s'han tret de la màniga, sempre queda el recurs d'implantar l'atenció individualitzada a fora o dintre l'aula. El mestre i la resta de la mainada fan la classe normal, tal com era prevista fins aquell moment i, per a l'alumne en qüestió, un docent , li va explicant el tema en español, a dintre o a fora de l'aula.

Perquè no s'ha de poder fer així, si hi ha algú que vol alguna cosa especial, i un jutge decideix que hi té dret, doncs el centre s'organitza perquè aquell alumne concret rebi el que el jutge ha dit, si la petició ha estat personal, la resposta ha de ser personal, pequè només és aquell alumne qui ho ha demanat, però la resta no han demanat pas cap canvi, per tant, cap jutge no pot decidir sobre com s'ha de fer, ni què s'ha de fer amb la mainada que no ha demanat res, i que si se'ls fes extensiu el canvi seria lesionant els mateixos drets individuals que diuen que volen defensar amb la seva sentència. També podria passar que algun alumne en sortís perjudicat (a tot arreu hi ha mainada amb necessitats EE, o que ja els va bé com estava), per tant, davant del dubte, el centre només pot aplicar el canvi sobre qui ho ha demanat, no sobre la resta perquè el jutge, si algun alumne en surt perjudicat (i això només es veurà a llarg termini), dirà que ell no n'és pas responsable, que és responsabilitat del centre.

Però posades les coses a anar pel pedregar, procurem que ens serveixi, en alguns centres, per regirar la situació i fer que els qui es vegin forçats a aplicar percentatges judicials ximples facin realment, el 75 % en català, sigui l’estona que sigui i l’àrea que sigui, sense excuses ni raonaments acomodaticis, bonistes o d’entorn.

Si algun centre ha d’aplicar les normes político-socials judicials em sembla que hem de procurar no mirar-nos-ho tot pel cantó absolutament negatiu, encara que ho sigui perquè és pura situació colonial, però també podem intentar posar-nos TOTS d’acord i, en aquests centres, fer realment tota la resta, sigui el que sigui en català, de fet, estaríem recuperant gairebé bé la immersió.

Serà una oportunitat si TOTS els mestres d’aquell centre decidissin aplicar, de forma absoluta, la sentencia judicial, o sia, que tret del 25% que es fa en español, tota la resta, absolutament tota la resta, mestres – mestres, mestres - mainada i, mainada - mainada, tot i tothom ho fa i ho ha de fer en català, sigui el que sigui, fins i tot els esbarjos (no només dels docents cap a la mainada, sinó entre la mainada també, és una estona lectiva, o no?), perquè sigui l’esbarjo o sigui l’àrea que sigui totes estones són llengua, perquè la llengua és l’eina fonamental, i els jutges colonitzadors ho han entès així, som nosaltres els qui fent o no fent, fem veure que fem immersió i, en molts de casos i en moltes estones, no és cert.

Si som a Primària és evident que totes les estones que s’empren per entrar o sortir són considerades lectives i, per tant, es dona per fet que es fan en català. Si ens referim a les estones d’esbarjo, també és evident que són comptades dintre les 25 hores de l’horari i, per tant, també es dona per fet que són en català. Primera constatació, cap de les dues afirmacions anteriors són certes. Si judicialment són certes perquè no les hem de fer certes?

Segona constatació o raonament, si poden ser comptades com estones que es fan en català, també han de poder ser comptades com estones que es fan en español, si no fos així hi hauria una clara discriminació lingüística i pedagògica per part dels jutges que, en aquest aspecte són del tot incompetents, i perquè no hi hagués discriminació si hi ha estones que no poden ser comptades com estones a poder-se fer en español, tampoc no s’haurien de poder comptar com estones que es fan en català i, per tant, s’haurien de descomptar de les 25 teòriques hores lectives que, fins ara, es comptava que es feien en català, i el temps del 25 % canviaria.

INFANTIL: Doncs anem a posar fil a l’agulla. Si de les teòriques 25 hores hi descomptem, a Infantil, tot el temps que es dedica a les entrades i a les sortides de classe, al matí, al migdia i a la tarda, i no ens oblidem les d’anar cap a l’esbarjo o la tornada a l’aula, ens adonarem que, com a mínim, hem de reduir els 300 minuts diaris (5 hores) en uns 80 minuts, si no són més (si cal que siguin més es redueix més).

Ara, a aquests 220 minuts hi reduïm les estones que la mainada és a l’esbarjo, posem-hi uns 90 minuts diaris (com a mínim) ens queden 130 minuts, si a aquests 130 minuts hi restem les estones que la mainada esmorza (si ho fan dintre l’edifici), uns 10 minuts menys, en queden 120, ara si a aquests 120 hi apliquem el 25 % ens dona que és igual a 30 minuts, que són els que s’han de fer en español cada dia. Si una de cada quatre mestres que són al pati parlés a la mainada una mitja horeta en español es cobriria, de sobres, la quota demanava pels jutges.

Recordem que si totes aquests estones no poguessin ser descomptades i, per tant, es vol que siguin comptades pel català, també, en justa correspondència han de poder ser comptades per l’español i en comptes de ser 30 minuts, aleshores en serien 75, o sia una hora i un quart diaris, que evidentment es podria complir aplicant-ho parcialment a les entrades i a les sortides, o bé fent que les mestres que fossin al pati es repartissin els rols lingüístics, fent que una de cada quatre parlés a la mainada en español i les altres tres en català, i la mainada amb elles també, o bé, un dia a la setmana totes a l’estona d’esbarjo parlessin amb la mainada en español, però la resta dels dies en català i procuressin que la mainada, entre elles, també parlessin en català.

PRIMÀRIA: Aquí sembla una mica més complicat, però no ho és gaire. Seguint la lògica anterior dels 300 minuts diaris també s’hi han de descomptar, com a mínim, les entrades i les sortides (uns 10 minuts per cada entrada i cada sortida) i les estones d’esbarjo, que tot plegat podríem pressuposar que són gairebé 90 minuts diaris. O sia que en quedarien 210 minuts reals, que aplicant-hi en 25 % queda en 52 minuts, que el dia que hi hagués español ja s’hauria cobert perfectament el percentatge.

Si ho comptéssim per setmanes, al llarg d’una setmana serien 262 minuts, que si hi restem les estones d’español que ja hi ha a l’horari en quedarien per cobrir entre 80 i 90, o sia, una tarda a la setmana.

Suposem que no s’admet el descompte perquè es considera que aquestes estones que he descomptat s’ha de comptar com de català, doncs bé, comptem-les, també per l’español.

Aleshores serien 75 minuts diaris, i si a l’esbarjo un de cada 4 mestres parla a la mainada en español podríem descomptar 30 minuts i en quedarien 45 diaris, i el dia que fessin español fins i tot es passaria del 25 %, per tant, ens queda triar entre les entrades i les sortides, de forma general o parcial, segons convingui i/o fer una part d’una àrea en español, s’ha de calcular.

Evidentment caldria que TOTS els docents s’esforcessin perquè la resta d’hores fossin absolutament i totalment en català, mestres – mestres, mestres - mainada i mainada - mainada, perquè sigui l’esbarjo o sigui l’àrea que sigui tot és llengua (els jutges ho han entès perfectament, sembla que som nosaltres els qui, potser, no ho entenem).

COMIAT

Permetin-me, srs. jutges que acabi desitjant-los unes bones festes i recordant-los que encara els queda molt de marge per anar ampliant la seva demostrada capacitat i capacitació en qüestions fins ara impensables (el títol de jutge suposo que va acompanyat d'un Esperit Sant). Fins ara han pontificat en qüestions pedagògiques i d'organització escolar, que el TC, el TS i el TSJC, pel que demostren, en són uns experts molt capacitats.

Ara els proposaria un altre camp en el qual segur que també en són igual o més d'experts, possiblement més que no pas del món pedagògic, es tracta del món de l'esport. Els proposo que a partir d'ara dictaminin sobre qui ha de jugar i qui no, i qui ha de xutar els penalts, més endavant poden entrar també en l'estratègia per obtenir un bon resultat i quin vestuari han de fer servir, i tot de coses específiques del món de l'esport. El camp per córrer és molt ampli. Què els sembla?

O prefereixen entrar en com s'ha de punxar per fer unes anàlisis, o si és millor fer un tipus d'intervenció quirúrgica o una altra, vaja que el seu Esperit Sant té encara molta feina per ajudar-los a entrar en camps dels quals no en tenen ni la més remota idea, però com que fan de jutges no volen permetre's el luxe de dir que, d'aquell tema, no en saben res, que no estan capacitats per a tractar-lo, veritat?, sobretot si és per fotre la llengua i la cultura d'aquesta nació, per això sempre hi estan a punt i se'n senten més que capacitats. Està clar els ve de tradició, només han de seguir els exemples dels seus predecessors i superiors.

Atentament.

Felip Ponsatí i Terradas

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluida, coherent i d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària. 

( www.llenguaoral.cat )

FA QUASI BÉ ANY (27-IX-20) I PRACTICAMENT NO HA CANVIAT RES

La inhabilitació

Que us estranya, ja se sap que les colònies són governades des de la metròpoli, i que quan hi passa alguna cosa que no convé a la metròpoli s’hi envia l’exèrcit o la policia, o el que sigui, i tot seguit s’empresonen tots els que es poden arreplegar i se’ls acusa de qualsevol cosa (per ara només n’hi ha 2.850, us semblen pocs, a ells sí), la qüestió és fer-los prou por com per fer-los tornar a l’obediència de la metròpoli.

I si n’hi ha algun que els porta la contrària i reclama respecte cap els drets humans i dels pobles i, per tant, no està d’acord amb els seus mètodes, doncs se li talla el cap (com que no ho poden fer físicament, doncs ho fan jurídicament) i ja està, no calen explicacions, qualsevol cosa serveix de raó d’estat (la sagrada unidad de la pàtria), fins i tot una simple i teòrica falta administrativa, que entre ells la resolen amb una multeta i apa!, però a les colònies no, s’ha de demostrar qui mana, i ja se sap que a España qui mana és el general feixista Franco, per això va morir al llit, i tots els seus seguidors són els qui continuen manant, sobretot a l’aparell judicial i, com no, a la “jefatura del estado”, tots plegats suen franquisme per tots els seus porus, i si poguessin ens esborrarien del mapa.

Mentre siguem una colònia fotran els que els donarà la gana.

Els indults

Anem per parts, primers els indults. Sincerament per a una persona condemnada per les seves idees democràtiques, l’indult és un insult i una bufetada, perquè l’indult és una gràcia (desgràcia) que el poder fa cap aquells a qui ha perjudicat greument però sense reconèixer que s’ha equivocat, i encara espera que se li facin tot de reverències i “besamanos”.

Bé l’indult pot ser benvingut per a totes aquelles persones que per les seves circumstàncies personals i del seu entorn familiar els cal deixar enrere, el més de pressa possible, una part de tota la injustícia que pateixen ells i les seves famílies, i el més probable és que se’ls en refoti tota la parafernàlia i tota posada en escena que fa el cap d’estat, el Sr. Rei per dret d’espermatozou, i el Sr. President del govern opressor. Que se’n vagin a fer punyetes i que ens deixin tranquils.

Ara bé, tots plegats hauríem de tenir clar que els indults no són res més que focs artificials, són un enganyapastors, la part realment important és una altra.

L’amnistia

Ara bé, per aquelles persones que no es troben en la situació extrema d’haver d’acceptar la humiliació de l’indult per a poder deixar enrere la injustícia i la venjança d’España, doncs l’indult no els sembla la mesura adequada, i el que els cal i demanen, o si voleu exigeixen, és l’amnistia. És cert que l’amnistia és una gràcia, també, dels qui varen rabejar-se en la venjança, però com mínim els obliga a esborrar la pissarra, com si no hi haguessin escrit res, i això encara que no ho vulguin reconèixer és humiliant per a totes aquelles “grans persones totes cobertes de medalles i creus” que es creuen per sobre del bé i del mal i que es consideren l’encarnació de España, vaja, quasi bé com si fossin el ”Caudillo” i, de fet, actuen com si encara fos viu, només que ara no poden fer ús dels “fusilamientos” i s’han de conformar en ser absolutament injustos i venjatius amb els qui no pensen que “la unidad de España es sagrada”.

Doncs com es veu, l’amnistia no és la part important, per al “gobierno”, està clar, de moment no hi entraran pas per aquesta via, encara falta força recorregut polític i força problemes socials i sanitaris i de dèficit econòmic per entrar-hi, perquè serà Europa qui els hi farà entrar, sense dir res, però ara empenyo una mica, ara empenyo una mica més.

La reforma de la sedició

Té collons la burra, ara resulta que allò que era molt complicat de fer fa un any, ara es pot fer cuita-corrents i tirant pel dret. Els nostres presos polítics ja faria dies que serien a casa seva, sense que calgués cap mena d’indult ni d’amnistia si els polítics espanyols en comptes de xiular i fer veure que el Cierzo no els deixava sentir res, haguessin fet els deures.

La raó per a tirar per la via de la reforma del codi penal no són res més que els cèntims que Europa ha posat sobre la taula per sortir de la crisi i donar un cop de mà amb el dèficit. Senzillament no ha calgut cap histrionisme per part de ningú, saben i tenen clar que el que han fet amb el Sr. Marchena al capdavant no té nom, ni és comprès  i acceptat per la resta d’estat d’Europa, tret d’algun que hi tenen força semblances, i Turquia que encara, per sort, n’és fora. L’excusa interna serà que els cal un cop de mà per als pressupostos i que tot són presses, caramels, bones cares i facilitats. Si no fos que la situació dels presos polítics comença a ser desesperant, per molt que diguin i facin el cor fort, ja són molts anys d’injustícia, jo engegaria a fer punyetes i a la merda a tota la classe política espanyola, començant per l’”emperifollado” Pedro Sanchez, però que facin la reforma d’una vegada, que la facin de pressa, si pot ser abans de Nadal millor que no pas pel gener.

Les eleccions al Parlament

Una altra de les raons per a tramitar ràpidament les esmenes sobre el codi penal no és res més que les eleccions al Parlament. Us imagineu què passaria si els presoners polítics poguessin participar-hi i en canvi els exiliats no. Aquesta situació podria fer canviar la balança electoral i que algun partit en sortís altament beneficiat, i quin partit us sembla que li interessa més al PSOE?

Vosaltres mateixos, traieu les conclusions que vulgueu, perquè segurament les enquestes que donen tanta distància a un partit resulta que tenen molta cuina al darrere i que els cal un cop de mà per a fer-les realitat o aproximar-s’hi. Sóc malpensat, doncs potser sí, però en qüestions de política em sembla que més val no anar gaire amb el lliri a la mà.

El tiatru

Algú amb mig dit de seny es creu que hi ha hagut alguna mena de cosa improvisada al tiatru que han muntat, a Barcelona, els Srs. jutges?

Apa va, si se’ls veu a venir d’una hora lluny, ja hi hem passat per aquest escenari, però els actors eren diferent, eren els militars. Si l’última frontera en la qual refugiar-se el Borbó són els jutges, doncs ho té pelut. La història ens diu que ara, de moment, li sortirà bé la jugada, però d’aquí poc se li girarà la truita i aquells que ara diuen “Viva el rei”, xiularan...

Tenen por que es reformi tot el sistema judicial, com es va fer amb l’exèrcit i que deixin de poder munyir la vaca i creure’s déu pare, fill i esperit sant, tot en un sol bloc, però no es preocupin pas, tindran una bona jubilació, i amb el que han anat arreplegant al llarg dels anys, doncs, fins i tot, potser serà daurada. Tinc l’esperança de no haver-se-la de continuar pagant nosaltres, i que hagin de ser els espanyols els qui ho facin.

Atentament.

Felip Ponsatí

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluida, coherent i d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

El projecte està pensat per a una nació mestressa de les seves decisions i que vulgui una societat lliure i cohesionada en el respecte als drets humans.      (www.llenguaoral.cat)

 

 

 

QUÈ ÉS UN ESTAT? En el nostre cas, què és España i com és España?

Si realment volem independitzar-nos d’España cal que tinguem clar què és España i com és, perquè sinó ens tornarem a estavellar com ens va passar el 2017 i encara n’estem pagant les conseqüències i les pagarem, encara, durant molt de temps..

També hem de ser conseqüents i segons quines siguin les respostes a les dues preguntes, sobretot a la segona, hem de tenir clar què ens caldrà fer i quin preu n’haurem de pagar.

Comencem per “Què és España”?

Podríem dir, sense gaire possibilitat d’equivocar-nos, que España és el resultat de la destrucció, de la guerra i de la mort, barrejat amb tot un seguit d’interessos econòmics d’unes famílies (no persones individuals, encara que ho sembli) que ha donat com a resultat que hi hagi tot un seguit de persones i les seves empreses que en visquin (és una economia extractiva). Són les que dominen i controlen el BOE, per a ells ja els és suficient, ja en tenen prou, perquè a través de les normes fan que tot el vent els bufi sempre a favor, la resta de mortals hi són per servir-los. Han transformat el que hauria de ser el govern de tots i per a tothom, i que defensés els drets fonamentals, en un govern al seu servei i que sempre prioritzés els seus interessos.

O sia que “España” segons el que acabo de dir és una entitat, un organització, al servei d’unes quantes famílies econòmicament i històricament poderoses, que han teixit tot un seguit d’enllaços familiars i una xarxa clientelística que els deu favors personals, econòmics o senzillament d’aparença i renom i, per tant, que es consideren intocables perquè controlen tots els ressorts importants de poder.

Per això és igual que “España” sigui una monarquia o una república, no canviarà pràcticament res, perquè seguiran manant els mateixos (al començament d’una manera més dissimulada, però al cap d’uns pocs anys, ja descaradament, com passa ara).

Com és “España”?

Doncs España, com a resultat de la seva història s’ha creat una manera d’analitzar l’entorn i les relacions socials i nacionals que només admet dos colors, dos bàndols, o s’és del seu color o s’és del color contrari i, per tant un enemic.

Aquesta manera de jutjar la realitat té una conseqüència molt important, per “España” no existeix la diferència, no existeixen els matisos, no existeixen els grisos, no existeixen les games de colors, qualsevol diferència ha de ser anorreada, aniquilada, esclafada i/o assimilada i, per tant, se l’ha de fer desaparèixer.

Potser a algú li pot semblar que estic exagerant, però a qui li sembli, li recomano que repassi la història, recent i no tant recent (amb un xic més d'un segle en tindrà prou). O algú es pensa que l’actuació que està fent “España” contra el referèndum, que no era il·legal, i que va posar España contra les cordes de la democràcia i li va posar al davant un mirall, i li va demanar de parlar, d’entendre’s, de negociar i de trobar punts d’entesa, però que alhora, posava en qüestió l’economia extractiva i feia perillar l’estatus quo actual, no té l’objectiu de deixar clar que qui mana, mana, i que els altres, els que hem de fer és obeir i fer bondat o ens esclafaran sota les botes del seu exèrcit legal?

La resposta ha estat una acció encaminada a xafar i esclafar tots els qui varen comandar, o tan sols encoratjar la proposta, o s’han atrevit a posar en dubte que allò que està fent el seu exèrcit legal i els seus coadjuvants (policia, fiscals, i jutges) no està bé.

Tota diferència, tota proposta, tota idea que no sigui la unitat (de la unitat en depèn la supervivència de les famílies) serà esclafada, si cal, canviant sobre la marxa les lleis i penant accions que no ho són, perquè es tracta d’escarmentar i desencoratjar els possibles independentistes.

I si calgués també ...

De fet, España depèn de la coacció, de la força, de la por. Algú s’imagina que existiria España si no hi hagués una policia i uns jutges disposats a fer-ho “Todo por la Patria”, fins i tot assassinar, torturar, arruïnar i empresonar a tothom que pensi diferent i tingui la més mínima possibilitat de posar-ho en pràctica?

I, si no n’hi hagués prou, perquè resultés que brollés una revolta ciutadana pacífica però seriosa (ells i els seus ajudants ja s’encarregarien de posar-hi les bombes, en altres èpoques, no tan reculades, ja ho han fet), algú es pensa, sincerament, que no farien sortir l’exèrcit al carrer?

Hem de tenir clar que no disposem ni de la policia, que ja s’ha demostrat, fins ara, que els comandaments dels Mossos consideren prioritari estar a les ordres dels jutges españoles que no pas al servei del seu poble, per tant, tampoc no podem comptar amb ells. Només podem comptar amb nosaltres, en la suma de tots nosaltres.

I què estem disposat a fer?

Ja hem vist que sigui monarquia o república ens és exactament igual, el resultat serà el mateix. Ja sabem que les lleis no serveixen per a protegir els drets fonamentals, ni l’existència de la nostra nació, sinó per castigar i empresonar els qui gosen aixecar el dit, encara que sigui un dit que demani diàleg, i esborrar-nos del mapa com a poble i assimilar-nos.

Aneu pensant què caldrà fer i segur que el que us vindrà al cap serà molt dur, feixuc i perillós, però segur que encara us quedareu curts. Si ens poséssim a fer ciència ficció, segurament, hauríem de pensar en tornar a fer un 3 d’octubre d’una setmana de durada, com a mínim, ocupar els aeroports i els ports, tallar les carreteres i els ponts, i fer-ho pacíficament, i això segur que només seria el començament, perquè, com a mínim hauríem d’aconseguir controlar el territori durant uns quinze dies (és el que va passar a Eslovènia), aleshores, potser, la resta d’estats d’Europa ens prendrien seriosament, mentrestant, segur que no, perquè estarien esperant que España ens esclafés com qui es treu els polls que molesten. La seva cantarella seria: És un assumpte intern. Us sona d’alguna cosa?

Europa i els seus tribunals

Ah!, no us penseu pas que el TEDH i la resta de tribunals europeus acabin servint per alguna cosa pràctica, perquè si la justícia és lenta, molt lenta, ja no és justícia i encobreix la injustícia. Si el TEDH o qualsevol altre tribunal europeu volgués servir realment a la justícia, caldria que disposssés de sales d’urgències, com els hospitals, i sense que calgués passar tots els tràmits de l’estat/justícia opressor/a, i en poques hores o pocs dies, es dictessin mesures cautelars d’obligat compliment, i que en el cas que no se'ls fes cas poguessin posar multes diàries als estats, i multes diàries a les persones que haurien de posar en pràctica les seves mesures cautelars, les multes que no haurien de ser simbòliques, sinó a l’estil del que va fer el TC d’”España” contra els síndics del referèndum, i per als estats multiplicades per cent.

Si existís un tribunal d’aquest tipus i amb aquestes capacitats legals i coercitives, us puc ben assegurar que els senyors jutges del TSJC, del TS, de l’AN  o del TC actuarien d’altra forma i començarien a ser tribunals de justícia, i no pas com ara, tribunals d’injustícia i de venjança pàtria.

Felip Ponsatí i Terradas

Catalunya, juny de 2021

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluïda i coherent.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

 

JO JA NO N’ESPERO RES D’ "ESPAÑA", NOMÉS ALGUN CARAMEL, MÉS MENTIDES I MES REPRESSIÓ.

 Si us hi fixeu, aviat us adonareu que hi ha tot de rondallistes i fabuladors (periodistes, opinadors i ...) que posen tota la càrrega en un sol costat, el nostre.

Segons ells nosaltres som els que hem de tenir seny, som els que hem d’estar oberts a negociar i acceptar els punts de vista de l’altra costat, som els que hem d’oblidar-ho tot per tal d’agermanar-nos, som els responsables de tots els mals i, si tot no va com ells volen, també en serem responsables, faltaria «plus», som els considerats ximplets i curts de gambals perquè estan segurs que acabarem acceptant-ho tot, malgrat que a altra costat encara ningú ha hagi demanat perdó, ni tan sols s’hagi excusat d’haver organitza una repressió física brutal i indiscriminada el dia 1 d’octubre de 2017, i encara més tenint en compte que s’estava respectant escrupolosament la legalitat perquè fer un referèndum no era cap de les acció il·legal, segurament, si que era una falta administrativa, perquè segurament ens vàrem saltar alguns tràmits, però res més.

El problema no va ser el fer un referèndum, sinó el fet que en aquell referèndum es preguntés si volíem ser independents, i aquí sí que va sortir el brau enfollit que tots els «españols» de pro porten a dins i que al llarg de la història els ha fet fer totes les malvestats i salvatjades possibles contra el nostre poble i contra molts d'altres pobles.

Aquest cop s’han inventat «tumultos» inexistents, han castigat i continuen castigant amb la presó als pacífics, prudents i amables. Primer amb el TS i ara, amb el «Tribunal de Cuentas» faran el mateix que va fer «FelipeV», a uns els tanquen a la presó (perquè no poden penjar-los i esquarterar-los) i a tots els intentaran arruïnar, només perquè varen servir lleialment al govern democràticament elegit.

NO han canviat ni canviaran mai, són un poble venjatiu i el seu estat ho reflecteix, només sap parlar des de la imposició, la força, la presó i la coacció.

Si realment les seves paraules de concòrdia fossin reals i no pas teatre, i ja que no són capaços de demanar perdó per les seves animalades, voldrien fer «tàbula rassa», que tothom passés pàgina i encaréssim el futur a través d’un diàleg sincer i democràticament clar, però com que no és cert que cerquin la concòrdia, sinó que el que cerquen és la rendició, el sotmetiment, no poden admetre l’amnistia perquè es quedarien sense armes per a coaccionar-nos i, aleshores, haurien de seure’s a parlar de tu a tu i no pas com a ells els interessa, d’amo i senyor a servidor i serf.

De moment, malgrat tota la història de terror que hi ha darrere de totes les accions dirigides cap a nosaltres des d’«España» (cada nova imputació ho és), no han aconseguit assimilar-nos, és cert que ara hi estan a prop però em sembla que no ho acaben pas de veure del tot clar, malgrat el PSC, Comuns, Ciudadanos, PP, Vox, la Sociedad Civil Catalana, el 13, el TSJC, el TS, l’AN, el Gobierno d’España, el TC, la GC, la PN i, fins i tot, els Mossos, perquè si ho veiessin clar haurien començat una seriós acostament i ens haurien posat sobre la taula menjars exquisits que alegressin la vista i els estómacs de tothom, perquè els indults no són pas això, sinó només el caramel que es dona al nen empipador perquè deixi d’emprenyar durant una estona i t’ajudi anant a portar les escombraries.

Però que quedi clar del tot, ningú, ningú dels qui no estan tancats a la presó té dret a criticar els qui hi estan, diguin el que diguin, o facin el que facin, fins i tot si s’hi està radicalment en contra, perquè qui som nosaltres per fer-ho? Que hem patit o estem patint el que han patit i estan patint ells? Eh! que no?, doncs els partits, les entitats i tothom muts i a la gàbia. És contra España que s’han de dirigir les nostres ganes d’engegar-ho tot a rodar i no pas contra els qui són a la presó o encausats o represaliats, no ens equivoquem d’adversari.

Felip Ponsatí i Terradas

Catalunya, 9 de juny de 2021

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluida, coherent i d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa, solidària i respectuosa dels drets humans.. 

DE PONENT, ELS SET CONTISTES SUPREMS I EL REI DE BASTOS

Perdoneu si us sembla que ja n'he parlat, però em costa molt entendre l'esperit deshumanitzador i de venjança de certes persones que es creuen per sobre del bé i del mal.

Ara, fa poc me n’he enrecordat d’una història que vaig sentir. L’explicaven a la taula del costat i no vaig poder fer res per no sentir-la. Us l’explico si fa o no fa, encara que m’he esforçat per ser fidel a allò que vaig escoltar.

 Hi havia una vegada, en un país molt lluny, el nom del qual no me’n vull enrecordar, que una vegada es varen trobar set persones reunides al voltant d’una taula i es varen posar a faular, o sia, a inventar-se històries i coses per l’estil.

 Ara un n’explicava una i els altres hi acabaven d’afegir els detalls i la sal i el pebre, després li tocava el torn a altre i després al tercer, i així, de mica en mica, anaven construint una meravellosa narració que no tenia res a veure amb la realitat, perquè si una part de la narració era una mica versemblant,  l’arraconaven, ells volien que el que expliquessin fos el més allunyat de la realitat, de fet, volien que no hi tingués res a veure, sinó ja no es podria dir que allò que contaven era una faula, i ells es consideraven els majors faulistes del regne, per això se’ls anomenava Contistes Suprems, i rendien pleitesia, tal com ha de ser, al seu rei, el rei de bastos i a tota la seva cort.

 Era tanta la seva habilitat que, a les seves narracions, feien que els pobres se sentissin culpables de ser pobres, que els pacífics fossin responsables de ser estossinats per la policia perquè amb el seu posat i maneres de fer pacífiques, però serioses, havien provocat, segons ells, les forces de l’ordre, i aquestes s’hi havien hagut de tornar davant de tanta gosadia.

Regirant en la memòria em va semblar recordar una situació semblant, veureu: Fa fa força temps, quan encara hi havia el dictador feixista Francisco Franco com a cap de l’estat d’España, en un jutjat es va rebre una denúncia d’una noia que havia sortit força malparada d’una agressió per part d’un home, no té gaire importància si era la seva parella o no, doncs sabeu quina va ser la genial idea del jutge, que també era un gran faulista, dir que la noia en tenia la culpa per haver-lo provocat per anar amb una faldilla massa curta. O sia, la noia, la persona que havia patit l’agressió, passava a ser la responsable de la seva agressió i, per tant, a ser-ne la culpable.

Jo diria que la història, amb uns altres personatges, es torna a repetir. Les víctimes, segons aquests enginyosos set faulistes, es converteixen en responsables de ser les víctimes. Ara no sé si explicar-vos la faula que han escrit els nostres set Faulistes Suprems, ho intentaré, però segur que no ho faré tan bé com ells, ja em perdonareu.

El personatge de la faula és un ocell, un ocell de color groc cridaner, és un Cuixiuri. Tots sabem que els Cuixiuri són una mica tossuts i que els agrada la llibertat, i és exactament el que volia, ser lliure i tenir de companys altres ocells, també lliures.

Però un dia va caure en un parany i el varen engabiar. El Cuixiuri tenia ganes de sortir a volar, a córrer pel cel, volia anar amb la seva família i portar-los tot de coses maques, i explicar-los tot d’històries, que en sabia moltes.

Així és que va demanar als qui el tenien engabiat que el deixessin sortir, que ell no havia fet mai mal a ningú i  que era un ocell pacífic, una mica tossut, potser sí, però pacífic. Els Engabiadors Suprems li varen posar una condició, podria sortir si es deixava eixalar (escapçar les ales), així no podria volar.

La resposta del Cuixiuri va ser clara i contundent, si li escapçaven les ales i no podia volar ja no podria fer com els altres ocells, ja no podria ser lliure perquè no tindria els mateixos drets que es altres ocells, i s’hi va negar.

Els Engabiadors Suprems ja havien trobat una excusa per deixar-lo a la gàbia i, encara més, donar-li la culpa ell. Així és que els Engabiadors Suprems li varen dir: No som nosaltres qui prenem la decisió de deixar-te a la gàbia, sinó que ets tu amb la teva tossuderia i la teva manera de pensar qui fa que t’hagis de quedar a la gàbia. I se’n varen anar a dinar molt satisfets de la feina feta.

Bé, potser me n’oblidava de dir-vos que tots els set faulistes cobren dels qui manen i són molt obedients a les indicacions i desitjos del seu rei de bastos i de tota la seva cort, per tant, no té res d’estrany qui diguin aquestes coses, perquè ja se sap, pobrets, qui té el cul llogat no seu quan vol, i nosaltres, pobres ignorants, no hi entenent res de res del que fan i desfan, ni les faules que expliquen perquè estan molt per sobre de la nostra capacitat de comprensió, sobretot ells, que són tan i tan savis i bones persones i no són gens ni mica venjatius perquè, segons diuen ells mateixos, són la imatge de la justícia, i ja se sap que la «justícia» ha de ser justa, sinó seria «injustícia».

Ah! me n’oblidava, recordeu que només és una faula i que això no passa mai de veritat i, si passés,  segur que seria molt lluny de cassa nostra, en qualsevol estat dictatorial, o si fa o no fa, on no es respectessin els drets humans, i això el rei de bastos i el tribunal de garanties constitucionals segur que no ho permetrien mai dels mais, veritat?

Felip Ponsatí i Terradas

Catalunya, 22 de maig de 2021

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluida, coherent i d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària. 

 

 

M’agradaria que els Mossos fossin una policia democràtica

 En el nostre sistema d'organització social, la policia és un cos de funcionaris, o sia que els paguem entre tots.

I les preguntes serien: Quina feina han de fer? Com volem que la facin?

Encara que me les faci, aquestes preguntes, ara no les contestaré pas, no en sé prou, però sí que faré uns apunts, desordenats i molt incomplets, sobre com m'agradaria que actués una policia que es considerés democràtica, o sia, al servei de tothom, i no pas només dels qui manen o tenen poder econòmic o dels que es pensen que manen, com els jutges que, per cert, també són funcionaris que paguem entre tots i que hauríem de trobar la manera de fer-los rendir comptes i d’exigir-los encert i prudència.

Per definició una policia democràtica és la que està al servei del poble i no pas només al servei dels rics i dels poderosos, per tant, sempre procura fer la seva feina amb el màxim de respecte pels ciutadans, el mínim de força i el màxim de cura per no fer mal.

Una policia democràtica fa servir la mínima força per a impedir els actes de violència, en canvi una policia repressiva no ho té en compte, i fa servir la seva capacitat per fer mal de forma extensiva, desproporcionada i indiscriminada.

Una policia democràtica no fa servir més força que la indispensable, o sia la mínima, i respecta, sempre, el dret de manifestació.

Una policia democràtica, quan una persona no està en una actitud violenta, mai no la fa objecte de cap mena d'agressió o d'intimidació, ni física ni verbal. La imatge de la manifestació a la via Laietana on un noi no se n’adona que la policia carrega i es queda pacíficament assegut i uns quants policies espanyols el piquen, és totalment incompatible amb una actuació per part d’una policia democràtica.

En una manifestació, si els manifestants estan llançant objectes a la policia, aquesta ha de saber discriminar si representen un perill real per la integritat dels agents o només són una molèstia. En el cas que només siguin una molèstia no han de reaccionar o, com a màxim, la seva reacció ha de ser proporcionalment adequada a la situació de no agressió.

Mai s'ha de carregar contra persones que no estan exercint violència física efectiva i, en el cas que s'hagués d'exercir violència per part de la policia perquè hi ha unes actuacions, per part dels manifestants, que comporten un perill real per als agents, s'ha de fer discriminant els qui no estan exercint violència real dels que sí, i si no es pot fer aquesta discriminació, l’actuació ha de ser ponderada i gens violenta per tal que no rebin persones que no representen, ni són, cap perill.

Quan es tracta de grups que no exerceixen violència i es troben encerclats, s'hauria de fer un corredor relativament ample perquè tothom, tranquil·lament, pogués marxar sense ser molestat, hagi estat quina hagi estat la seva actitud anterior, el que compta és l'actual. La policia no pot actuar per venjança.

L'ús dels cotxes i de les furgonetes com eines d'enfrontament o de dispersió no és coherent amb l'exercici de la mínima força i, a més, és una actuació que s'ha demostrat incontrolable i molt perillosa per als ciutadans.

No és admissible que es pugui fer servir cap tipus de material que pugui lesionar o ferir greument o, com ja ha passat, buidar un ull.

Si l'ús de la força ha de ser la mínima indispensable per a la consecució de l'objectiu, que mai ha de ser el de limitar el dret de manifestació, mai no és justificable que es piqui a algú pel sol fet de ser allà.

La crema de mobiliari urbà no ha de ser causa de càrregues, sinó que el que cal és protegir els bombers que l'estiguin apagant, per tant, potser aniria bé que els Mossos disposessin de vehicles amb bombes d'aigua adients per apagar focs de carrer, i no pas, només, equipats per fer-los servir contra els manifestants.

Al saqueig de comerços no s'hi hauria de reaccionar amb càrregues, sinó posant-hi protecció o amb encerclaments que, sense violència, permetessin anar discriminant els autors dels saquejos.

Quan una persona és a terra, mai hauria de ser objecte de cops del tipus que siguin, ja no està exercint cap mena d’actuació que pugui qualificar-se com a violenta i, per tant, tampoc ha de ser objecte de violència, ni física ni verbal.

Per acabar, m’agradaria que el Parlament exigís que tota la policia espanyola que encara hi ha al país, hagués de regir-se per les normes dictades pel Parlament i el Govern i que, en el cas que no ho fessin, fossin els Mossos els qui s’interposessin entre ells i els manifestants, i que no calgués que fossin els bombers o grups de dones els qui els continguessin, com ha passat en més d’una ocasió.

Catalunya, 3 de març de 2021

Felip Ponsatí

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

El projecte està pensat per a una nació mestressa de les seves decisions, que vulgui una societat lliure i cohesionada en el respecte als drets humans i als dels pobles.  (www.llenguaoral.cat)

 

I DÉU ES VA FER JUTGE

Us voldria explicar un conte i com que és un conte segur que és inventat en gran part i en una petita part no, però anem-hi.

Hi havia una vegada una dotzena de persones que estaven del tot segures que tenien ciència infusa i que, per tant, el que deien era inapel·lable. bé, de fet moltes de les coses que deien no eren gaire originals, per no dir gens ni mica, sinó que es limitaven a fer d’altaveus del que deien els qui els havien nomenat en aquell càrrec tan important .

I varen decidir fer petar el Parlament dels catalans i els varen venir a dir que allò que havien decidit no valia per a res, després varen afegir-hi el que havien pactat a les Cortes i que s’havia votat allà, doncs apa, estirem la cadena, però com que no n’hi havia prou varen decidir que tot el que havien votat els catalans en referèndum  no servia per a res, doncs cap a les escombraries.

I així aquelles dotze persones sàvies varen enfotre-se’n del mort i de qui el vetlla, varen enfotre-se’n de tots els catalans i varen donar la raó a aquells a qui devien el càrrec i varen menystenir i humiliar a tota una nació.

Bé, els era igual, perquè com que no era la nació espanyola, sinó una de les sotmeses, doncs tan se’ls en fotia. De fet, va ser com si haguessin entrat en una botiga plena de copes de cristall i fessin com faria una elefant que s’hi passegés, carregar-s’ho tot.

A partir d’aquí no han tingut aturador, i després ha estat el seu govern, després el seu rei, després el seu TS i ara el seu TSJC, tots segueixen la mateixa línia: foteu-los-hi canya que són catalans i són mesells, a veure si n’aprenen de qui mana aquí, i que ells no hi pinten res de res.

Ara hem decidit que som més savis que els metges, més savis que els científics i que en sabem més que no pas tots ells, i si com a conseqüència de les votacions hi ha “algú” que s’encomana, doncs que ho provin si poden, i si poden, direm que la culpa és del governat, que és qui ho ha organitzat.

I si n’hi ha algun que protesta, doncs encausat i inhabilitat, que nosaltres som intocables i fem el que ens dona la gana, encara que fem veure que tot és llei i ordre, és allò que en altres llocs se’n diu justícia, aquí, de justícia, potser no gaire, però qui ens ho retraurà, i el retraurador que ens ho retregui ben encausat serà.

Felip Ponsatí

PS: Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma hàbil i coherent.