España no
il·lusiona, ni és una bona companyia, és i ha estat sempre un bronques, un
“obedéceme o te pego una hostia”, un “tu tienes que hacer lo que yo te diga, o
sinó vas a ver tu el palo que te va a caer”, i així fins a l’infinit.
Si encara
tot s’hagués quedat en paraules seria mig suportable, però és que no són només
paraules, són fets, és repressió pura i dura, un “cállate que aquí mando yo y
tu no eres nadie para rechistarme”, plafff! (hòstia, multa, ...)
ESTIC TRIST
La nostra
situació és la d’un divorci sense cap mena d’acord, i nosaltres som la part
dèbil i, per tant, ens tocarà el rebre. Ara bé, hem de decidir si volem seguir
amb una parella que no deixa passar cap ocasió per hostiar-nos perquè ens
considera seva o bé preferim, encara que ara rebem, fer la nostra i decidir el
nostre futur.
Ja n’estic
tip (ja són quasi bé 71 anys els que tinc), i no desitjo que els meus fills i els
meus néts no puguin decidir el seu futur en llibertat.
Per tant, pacíficament
(com sempre), però tossudament (com sempre), anirem a votar l’u d’octubre, fins
i tot si ens segresten les urnes, fins i tot si ens trobem una filera de
guàrdies civils a la porta, fins i tot si ens hostien, però, el meu poble i jo votarem
i serem lliures per decidir el nostre futur!
Visca
la terra. Via fora.
F.
Ponsatí
Des
de l’escola del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem
d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més
hereditàries i, per començar a assolir-ho, ens cal que TOTA la mainada quan
acabi la primària i encara més la secundària sigui capaç d’entendre el que
escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per
escrit, de forma socialment correcta. www.llenguaoral.cat