diumenge, 5 de maig de 2019

JA SÉ QUE NO TINC RAÓ



Estic convençut que tot el que ve a continuació no tindrà cap mena de bona acollida per part dels meus companys independentistes, i és lògic i natural, i tampoc no la tindrà per part d’España. España, de moment, està tan i tan encegada que farà com va fer amb Cuba, negar-se a qualsevol possibilitat de ser racional per molt que la proposta que els arribi sigui la més suau i descafeïnada que es pugui fer.

El tema, per a ells, és del tot irracional, però em sembla que cal donar-los una possibilitat de fer alguna proposta positiva, encara que, des del nostre punt de vista, sigui minsa i la considerem un pas enrere.

I, per la nostra part, potser no ens aniria pas gens malament adonar-nos de la muralla mental que tenim al davant, del frontó que per moltes idees i propostes que li fem, la paret ens les retornarà rebregades o amb un silenci absolut, potser és que no sap fer res més, per això poden tenir tanta importància les propostes polítiques que comencen a esquerdar el frontó i deixen entreveure una mica de llum i de diàleg.

EL REFERÈNDUM DE L’1 D’OCTUBRE DE 2017
Des de fa un temps, sempre que llegeixo qualsevol proposta política que faci referència al referèndum, tinc la impressió que aquells que l’han escrita no han tingut gaire en compte l’altra banda: España.

España i els seus obsessius dirigents no deixaran mai dels mais, si poden evitar-ho de la manera que sigui, que Catalunya es constitueixi com a estat, per a ells representaria la destrucció mental del que és “su patria, su historia y sus referentes”, sense oblidar-nos, però de la seva economia extractiva (això no ho diran pas).

Considero que encara que més d’un digui que hem passat la plana del referèndum, no és així, senzillament només ha estat encetada i som a les beceroles. Per molta validesa que vulguem donar a l’u d’octubre, que per nosaltres la té, hem de reconèixer que no ha estat suficient, que no n'hi hagut prou, que no ha estat prou útil pel fi que preteníem. Per tant, ens cal replantejar-nos el camí per arribar a l'objectiu, no l'objectiu.

Ens va semblar que podíem anar d'un pic a l'altre sense haver de baixar a les valls, però com que no som herois de còmic, sinó simples mortals, ens cal,  per anar d'un cim a l'altre, baixar i tornar-nos a enfilar, i els camins sempre són costeruts, i si volem fer drecera encara més.

Entre una cosa i l'altra ens hem fotut  la gran hòstia, i això dient-ho suaument. Les raons poden ser les que vulgueu, però per molt que ens flagel·lem el resultat no canviarà. Per tant, necessitem noves propostes que en permetin seguir mirant el futur amb esperança, encara que sigui una esperança més terrenal, un xic més concreta i no gaire engrescadora.

UN PARELL DE PREGUNTES
Suposo que tots tenim clar que en el món que ens ha tocat viure és impensable una independència absoluta, com qui diu autàrquica, per tant, admetent que tots depenem de tots, em sembla que ha arribat el moment de fer-nos una dura reflexió:

1/ Hauríem de parlar de quin grau de dependència estem disposats a admetre respecte als nostres veïns, veïns que controlen un estat (una organització econòmico-recaptatòria, judídico-policial i militar) que encara ens té com a territori assimilat, o sia, conquerit.

El sol fet de parlar del punt anterior comporta admetre que, encara, durant un cert temps, continuarem formant part d'España.

No és pas que sigui el que desitjo, però, de moment ho veig com una situació amb la qual hem de procurar conviure i sobreviure, i aniria bé que tots plegats procuréssim que les coses anessin a fi de bé, per part d’España també.

Per tant, la meva segona pregunta, bo i admetent que encara, de grat o per força, formem part d'España, seria:

2/ Quina organització de bon veïnatge, amb España, proposem?

És evident que cap de les propostes no està feta des de l’estimació, sinó des de l’admissió d’una realitat, que no m’agrada i que, de moment, no puc canviar.

SI NO HI HA RESPECTE NO HI HA RES
Segurament tot plegat ho podria resumir dient una sola paraula “respecte”. 
Podria dir que el que estic demanant a tothom és una cosa tan senzilla com això: respecte. Respecte cap a les nostres decisions, cap  a la nostra cultura, cap a la nostra manera de fer i de pensar, i nosaltres ens comprometem a respectar España en el mateix grau que se’ns respecti.

I QUÈ MÉS?
A més a més de fer-nos certes preguntes i contestar-les sincerament, ens cal parlar de què estem disposats a fer per tal de demostrar a España que volem que sens respecti, i no es tracta pas de cedir, de ser humils i obedients, sinó de ser clars i admetre la realitat actual com un fet, encara que la vulguem superar i deixar-la enrere.

Us pot semblar recargolat el que proposo: reconèixer en veu alta que durant algun temps seguirem formant part d’España, i que deixem clar que si es vol que la relació, mentre duri, sigui fructífera, cal que se’ns respecti i deixi de voler-nos reduir a anècdota folklòrica i, per tant, que canviïn la seva mirada cap a nosaltres. No ho han fet durant els últims cinquanta anys, però si no volen que España implosioni cal que ho facin, i ràpidament.

UNA ESPAÑA DIFERENT?
Més d’un de vosaltres estarà pensant que el que estic dient és del tot impossible amb l’España actual, hi estic força d’acord. És evident que hi ha tot un pòsit sociològic franquista que amara tots els racons d’un gran nombre d’españols, però també em sembla cert que hi ha força nombre d’españols que actuen com a demòcrates o, com a mínim, aquest és el seu desig. És l’eterna España dividida, de moment, i com a conseqüència de la dretanització del PSOE al llarg d’aquests últims 30 anys, els qui manen i els qui es fan escoltar són els de l’España franquista, però em sembla que, de mica en mica, els altres comencen a prendre posicions i comencen a fer-se sentir.

És evident que tot el que exposo, si a l’altra costat res no canvia, si hi ha tot el personal de cosmovisió franquista, com ha estat fins ara, és del tot absurd. No cal ni intentar parlar-hi, bé, de fet serien ells, com sempre han fet, els qui es negarien a parlar amb nosaltres.

Per tant, el respecte, només serà possible si al govern d’España hi ha persones que actuïn com a demòcrates, que siguin respectuoses amb els altres, que no ens tractin com un territori conquerit, sinó com una nació que fins ara, i potser durant un temps més, seguirà col·laborant amb España.

JA N’HI HA PROU D’INSULTAR-NOS I DE MENYSPREAR-NOS
Respecte, també vol dir que es deixi de fer servir el que fem o volem com a arma llancívola electoral, o com a font d’enveja.

És possible que calgui recordar que el terrabastall actual és conseqüència de la falta de respecte cap a les nostres decisions, perquè el que va fer el PP i el seu TC no es pot descriure de cap altra manera, és una falta de respecte i de menyspreu absolut cap a les nostres decisions, fins i tot les expressades en un referèndum legal.

LES RELACIONS TÒXIQUES ACABEN MALAMENT
Si España segueix per aquest camí, si no fa un cop de timó, si no considera que per a una bona convivència cal que hi hagi una relació respectuosa, que no els estranyi que d’aquí poc temps tornem a dir que ja n’estem farts d’aquesta convivència forçada i tòxica, i fem un altre intent de marxar. Si serà el definitiu, o España a través de la força física i coercitiva ens tornarà a tancar o forçar-nos a l’exili, no ho sabem, però d’una relació insana i tòxica, no en pot sortir res de bo, o la mort o el divorci, i no tenim gaires ganes de desaparèixer, per molta il·lusió que els faci a certs partits pre-constitucionals, a la gent que cridava: “A por ellos” i la que qualifica als nostres polítics com a colpistes.

Som conscients que molts espanyols voldrien que convisquéssim de forma respectuosa, però n’hi ha molts, els més cridaners i molt votats, que no suporten la diferència, no entenen o no volen entendre que hi hagi un tros de terra d’allò que ells consideren España, que no sigui com ells, i aquí sí que hi ha una greu responsabilitat per part dels qui manen o han manat a España durant els últims 50 anys (ara, catalanets victimistes, no comenceu a fer com totes les víctimes, i comenceu a dir que:  per part nostra també n’hi ha de responsabilitat, .... Cal que deixem de tenir respostes de víctimes, perquè la responsabilitat de la situació actual és de qui ha emprat la llei i la força durant dècades, i aquests no hem estat nosaltres, sinó el govern central i els seus escolanets cridaners, tribunals i policia inclosos).

Sí, hi ha responsabilitat quan es permet que se’ns insulti, quan es permet que es digui que se’ns ha de “españolizar”, quan es permet que es menyspreïn els nostres símbols, la llengua, la cultura, l’economia, quan qualsevol cosa que proposem tingui com a resposta: NO.

De fet, ens tracten com a “província”, i és cert que ho som. Som un territori que ha estat conquerit i vençut militarment, i que voldrien assimilat, però la realitat és tossuda i no ho han aconseguit.

Si volen que hi hagi convivència cal que hi hagi respecte, nosaltres admetrem que, de moment, seguirem formant part d’España, però només si España, amb fets i no pas només amb paraules (ara no fa ni això), ens respecta, respecta les nostres institucions i les nostres decisions legislatives.

CAL UN REFERÈNDUM, ENCARA QUE SIGUI CONSULTIU
Em sembla que l’únic punt de possible coincidència legal entre el món constitucionalista (no el pre-constitucionalista) i el món independentista, i de molta gent que no està clarament decantada, ni per a una opció, ni per a una altra, és el referèndum consultiu, per fer-lo no cal retocar per res la “Constitución”.

És cert que als  polítics espanyols, un referèndum, del tipus que sigui, els farà urticària, i també és cert que a nosaltres ens semblarà que és tornar enrere, tornar a començar, però us imagineu el terrabastall que pressuposaria que, en un referèndum, per molt consultiu que sigui, guanyés l’opció independentista? Quanta gent hauria de callar, i si fos al revés, doncs a posar-hi una mica més de paciència, que d’això en sabem un bull.

Com que s’ha de trobar una manera de saber com està realment la situació, sense partits polítics interposats, i fer-ho sense haver de tocar per a res la seva “Constitución”, l’única peça legal admissible per a tothom és la de fer un referèndum consultiu i no vinculant (ara podeu estripar-vos les vestidures).

Les diferents possibilitats haurien de ser acordades entre els dos governs (l’español i el català), només així seria creïble que, el que realment és important, és la convivència i el respecte entre Catalunya i España.

Si s’acordés que se’n farà un cada cert temps, a petició d’un dels dos governs, no estaria pas gens malament, i així tots dos governs podrien anar proposant diferents possibilitats de convivència, i la ciutadania podria anar-hi dient la seva i reconduint la situació política.

DES DEL FRANQUISME SOCIOLÒGIC, EL JUDICI
No en parlaré. El TS s’assembla amb en “Juan Palomo”, que deia: “Yo me lo guiso, yo me lo como” O sia que feia el que li donava la gana, i si t’agrada bé, i sinó també. Per al TS, el que hi ha en joc és “España”, la seva “España, Una, Grande y Libre”, i faran el que calgui per deixar clar, que la seva “España” no es toca.

Encara que en Marchena els pugui engegar a dida, em sembla que cada dia, tossudament, els advocats, haurien de demanar, en veu alta, l’alliberament dels seus defensats i la fi de la presó provisional.

Felip Ponsatí

(Catalunya, març-abril-maig de 2019)
 
Una dels nostres feines és la de procurar que TOTS els alumnes, quan surtin de l’escola, disposin de les capacitats necessàries per a poder aprofitar els recursos que el sistema educatiu i la societat  els posaran a l’abast, per tal que la pobresa i la marginació deixin de ser hereditàries.