Us voldria explicar un conte i com que és un conte segur que és inventat en gran part i en una petita part no, però anem-hi.
Hi havia una vegada una dotzena de persones que estaven del tot segures que tenien ciència infusa i que, per tant, el que deien era inapel·lable. bé, de fet moltes de les coses que deien no eren gaire originals, per no dir gens ni mica, sinó que es limitaven a fer d’altaveus del que deien els qui els havien nomenat en aquell càrrec tan important .
I varen decidir fer petar el Parlament dels catalans i els varen venir a dir que allò que havien decidit no valia per a res, després varen afegir-hi el que havien pactat a les Cortes i que s’havia votat allà, doncs apa, estirem la cadena, però com que no n’hi havia prou varen decidir que tot el que havien votat els catalans en referèndum no servia per a res, doncs cap a les escombraries.
I així aquelles dotze persones sàvies varen enfotre-se’n del mort i de qui el vetlla, varen enfotre-se’n de tots els catalans i varen donar la raó a aquells a qui devien el càrrec i varen menystenir i humiliar a tota una nació.
Bé, els era igual, perquè com que no era la nació espanyola, sinó una de les sotmeses, doncs tan se’ls en fotia. De fet, va ser com si haguessin entrat en una botiga plena de copes de cristall i fessin com faria una elefant que s’hi passegés, carregar-s’ho tot.
A partir d’aquí no han tingut aturador, i després ha estat el seu govern, després el seu rei, després el seu TS i ara el seu TSJC, tots segueixen la mateixa línia: foteu-los-hi canya que són catalans i són mesells, a veure si n’aprenen de qui mana aquí, i que ells no hi pinten res de res.
Ara hem decidit que som més savis que els metges, més savis que els científics i que en sabem més que no pas tots ells, i si com a conseqüència de les votacions hi ha “algú” que s’encomana, doncs que ho provin si poden, i si poden, direm que la culpa és del governat, que és qui ho ha organitzat.
I si n’hi ha algun que protesta, doncs encausat i inhabilitat, que nosaltres som intocables i fem el que ens dona la gana, encara que fem veure que tot és llei i ordre, és allò que en altres llocs se’n diu justícia, aquí, de justícia, potser no gaire, però qui ens ho retraurà, i el retraurador que ens ho retregui ben encausat serà.
Felip Ponsatí
PS: Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma hàbil i coherent.
