dissabte, 4 de gener de 2014

SI A UN PEIX...

Imaginem-nos la possibilitat de poder-li explicar com és la Terra i com són els animals que hi ha:

Si a un peix que no hagi tret mai el cap fora de l’aigua intentes explicar-li com és el nostre entorn quan li diguem que hi ha uns animals que tenen ales i volen pel cel, ell s’imaginarà peixos amb ales, si li volem explicar com són les vaques ell les hi posarà cos de peix i hi afegirà les banyes i les potes i l’herba la transformarà en algues que és el que més s’hi assembla, i així amb qualsevol altra cosa.

L’única manera de fer-li entendre realment com són les coses fora de l’aigua seria fent que en sortís d’estoneta en estoneta i, de mica en mica, les anés veient i adonant-se que hi ha moltes altres coses fora de l’aigua, moltes altres coses que no es podia ni imaginar. Que hi ha d’altres mons diferents del seu.

A España li passa una cosa semblant, viu dintre l’aigua. Però no és pas que no pugui sortir de l’aigua i fer un cop d’ull al seu voltant, sinó que no vol ni sentir-ne a parlar. Si algú li proposa treure el nas a fora li clava un clatellot i s’enfada d’allò més. El seu món és el món i es pensa que això val per a tothom qui visqui dintre l’aigua.

És difícil conviure amb algú que no és capaç d’admetre la diferència i, per tant, de respectar-la.

UN ARTICLE
Acabo de llegir l’article de l’Albert Bramon, primer secretari del  PSC a la Garrotxa. M’ha costat una mica entendre’l. Sobretot perquè el seu partit era el majoritari i el president era del PSC. Sense la seva aquiescència no hi hauria hagut proposta d’Estatut.

La qüestió és que ell tot ho atribueix a una confabulació per exigir els màxim poders i recursos per a Catalunya, sabent que fins i tot els espanyolistes moderats s’hi posarien en contra. Vaja que no vàrem ser prou bon nois, fins i tot hi vàrem fer posar “el català llengua d’ús preferent”, quin atreviment.

S’oblida que a Madrid els primers de posar-s’hi en contra varen ser els seus companys del PSC A les meses de negociació s’asseien al costat espanyol i no pas al costat dels partits representants del Parlament.

Acaba reconeixent –segurament de forma involuntària- que el tribunal constitucional no és pas res més que un grup de persones que van al dictat dels partits.

Fa goig de saber que ja en aquell temps érem tan i tan poderosos els que volíem la independència que vàrem sabotejar internament el procés, això sí, amb la inestimable ajuda de TV3. És estrany que s’hagi deixat l’escola perquè si continua podria arribar a ser un bon deixeble de l’impresentable ministre Wert.

Potser és que no hi he entès res de res i tot és en clau de fina ironia.

F. Ponsatí

Fins la setmana vinent.

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”