DE PONENT, ELS SET CONTISTES SUPREMS I EL REI DE BASTOS

Perdoneu si us sembla que ja n'he parlat, però em costa molt entendre l'esperit deshumanitzador i de venjança de certes persones que es creuen per sobre del bé i del mal.

Ara, fa poc me n’he enrecordat d’una història que vaig sentir. L’explicaven a la taula del costat i no vaig poder fer res per no sentir-la. Us l’explico si fa o no fa, encara que m’he esforçat per ser fidel a allò que vaig escoltar.

 Hi havia una vegada, en un país molt lluny, el nom del qual no me’n vull enrecordar, que una vegada es varen trobar set persones reunides al voltant d’una taula i es varen posar a faular, o sia, a inventar-se històries i coses per l’estil.

 Ara un n’explicava una i els altres hi acabaven d’afegir els detalls i la sal i el pebre, després li tocava el torn a altre i després al tercer, i així, de mica en mica, anaven construint una meravellosa narració que no tenia res a veure amb la realitat, perquè si una part de la narració era una mica versemblant,  l’arraconaven, ells volien que el que expliquessin fos el més allunyat de la realitat, de fet, volien que no hi tingués res a veure, sinó ja no es podria dir que allò que contaven era una faula, i ells es consideraven els majors faulistes del regne, per això se’ls anomenava Contistes Suprems, i rendien pleitesia, tal com ha de ser, al seu rei, el rei de bastos i a tota la seva cort.

 Era tanta la seva habilitat que, a les seves narracions, feien que els pobres se sentissin culpables de ser pobres, que els pacífics fossin responsables de ser estossinats per la policia perquè amb el seu posat i maneres de fer pacífiques, però serioses, havien provocat, segons ells, les forces de l’ordre, i aquestes s’hi havien hagut de tornar davant de tanta gosadia.

Regirant en la memòria em va semblar recordar una situació semblant, veureu: Fa fa força temps, quan encara hi havia el dictador feixista Francisco Franco com a cap de l’estat d’España, en un jutjat es va rebre una denúncia d’una noia que havia sortit força malparada d’una agressió per part d’un home, no té gaire importància si era la seva parella o no, doncs sabeu quina va ser la genial idea del jutge, que també era un gran faulista, dir que la noia en tenia la culpa per haver-lo provocat per anar amb una faldilla massa curta. O sia, la noia, la persona que havia patit l’agressió, passava a ser la responsable de la seva agressió i, per tant, a ser-ne la culpable.

Jo diria que la història, amb uns altres personatges, es torna a repetir. Les víctimes, segons aquests enginyosos set faulistes, es converteixen en responsables de ser les víctimes. Ara no sé si explicar-vos la faula que han escrit els nostres set Faulistes Suprems, ho intentaré, però segur que no ho faré tan bé com ells, ja em perdonareu.

El personatge de la faula és un ocell, un ocell de color groc cridaner, és un Cuixiuri. Tots sabem que els Cuixiuri són una mica tossuts i que els agrada la llibertat, i és exactament el que volia, ser lliure i tenir de companys altres ocells, també lliures.

Però un dia va caure en un parany i el varen engabiar. El Cuixiuri tenia ganes de sortir a volar, a córrer pel cel, volia anar amb la seva família i portar-los tot de coses maques, i explicar-los tot d’històries, que en sabia moltes.

Així és que va demanar als qui el tenien engabiat que el deixessin sortir, que ell no havia fet mai mal a ningú i  que era un ocell pacífic, una mica tossut, potser sí, però pacífic. Els Engabiadors Suprems li varen posar una condició, podria sortir si es deixava eixalar (escapçar les ales), així no podria volar.

La resposta del Cuixiuri va ser clara i contundent, si li escapçaven les ales i no podia volar ja no podria fer com els altres ocells, ja no podria ser lliure perquè no tindria els mateixos drets que es altres ocells, i s’hi va negar.

Els Engabiadors Suprems ja havien trobat una excusa per deixar-lo a la gàbia i, encara més, donar-li la culpa ell. Així és que els Engabiadors Suprems li varen dir: No som nosaltres qui prenem la decisió de deixar-te a la gàbia, sinó que ets tu amb la teva tossuderia i la teva manera de pensar qui fa que t’hagis de quedar a la gàbia. I se’n varen anar a dinar molt satisfets de la feina feta.

Bé, potser me n’oblidava de dir-vos que tots els set faulistes cobren dels qui manen i són molt obedients a les indicacions i desitjos del seu rei de bastos i de tota la seva cort, per tant, no té res d’estrany qui diguin aquestes coses, perquè ja se sap, pobrets, qui té el cul llogat no seu quan vol, i nosaltres, pobres ignorants, no hi entenent res de res del que fan i desfan, ni les faules que expliquen perquè estan molt per sobre de la nostra capacitat de comprensió, sobretot ells, que són tan i tan savis i bones persones i no són gens ni mica venjatius perquè, segons diuen ells mateixos, són la imatge de la justícia, i ja se sap que la «justícia» ha de ser justa, sinó seria «injustícia».

Ah! me n’oblidava, recordeu que només és una faula i que això no passa mai de veritat i, si passés,  segur que seria molt lluny de cassa nostra, en qualsevol estat dictatorial, o si fa o no fa, on no es respectessin els drets humans, i això el rei de bastos i el tribunal de garanties constitucionals segur que no ho permetrien mai dels mais, veritat?

Felip Ponsatí i Terradas

Catalunya, 22 de maig de 2021

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluida, coherent i d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.