ELS JUTGES-IMPÈRIUM, A QUI REPRESENTEN?

Històricament sabem que els emperadors eren la llei, ells la feien al seu aire i gust, i ells mateixos l’aplicaven, si molt els convenia.

Per als emperadors no es tractava pas d’aplicar el seny, el respecte, la concòrdia, la negociació i procurar no enverinar les coses, sinó que l’important eren els seus interessos, a curt, mitjà o llarg termini, perquè, al cap i a la fi, per això eren déus a la terra i podien fer les lleis i interpretar-les. Malgrat tot el seu poder polític, militar i religiós, la història ens ensenya que quan tenien problemes greus, acabaven negociant. Potser el govern espanyol encara es considera més celestial que August i per això no vol ni asseure’s a fer un cafè amb nosaltres, li sembla que ja en té prou amb els jutges-impèrium.

A/ Una jutge–impèrium

Si tu no em parles en la llengua de l’imperi jo no tinc perquè saber què em vols dir. Parlo altres llengües, però la llengua dels súbdits conquerits, perquè? Si no serveix per a res. Me’n puc fotre de tota una nació i els meus superior només em diran:  Dolentota.

B/ Un parell de jutges-impèrium

Quan un jutge es passa pel forro el que diuen els experts, s’inventa una part de la història, l’altra la tergiversa  i li fa dir unes quants bestieses per justificar el que “des de fa temps” ja ha decidit, és que es considera un “jutge-impèrium”. Ara n’hi ha un altre que també vol una mica de notorietat i amenaça amb multes. Si fan això per unes pintures i algunes obres d’art, què faran quan es tracti de coses realment importants. La qüestió és emprenyar i de la manera més descarada possible a tots els catalans, ara a uns, després en seran d’altres.

C/ Tots ens fila a fer de jutges-impèrium

Quan uns jutges decideixen que cal portar a judici uns polítics perquè varen permetre que es fes el que la ciutadania els demanava, tal com es va poder constatar amb la massiva afluència a les urnes, és que es consideren per sobre de la societat, per sobre de la gent, per sobre de tot i de tothom i, per tant, ells poden passar olímpicament de la voluntat dels ciutadans i no els cal aplicar-hi ni seny, ni concòrdia, ni  res de res, només el seu criteri (el de “España una, Grande y Libre”) que, evidentment, és infal·lible, per això són jutges-impèrium.

I com que no en tenien prou, doncs apa, ara van per  la Molt Honorable Presidenta del Parlament. S’esforcen molt i molt per fer-nos adonar que, per a ells, el nostre Parlament, és com la cuina de la Srta. Pepis, fireta, però em sembla que s’han embrancat en una lluita que els sortirà rave. En un costat l’Imperi, a l’altra el poble de Catalunya.

D/ Orquestrant-ho  tot,  l’Olimp dels  jutges-impèrium

Quan una dotzena de persones, constituïdes en tribunal polític, consideren que el seu criteri està per sobre del que expressa tot un poble en un referèndum dels seus (segons ells legal), és que són jutges-impèrium i,  per tant, nosaltres, com a poble, no tenim ni dret a pensar, ni a dir el que pensem, ni a fer res de res que no sigui el que ells pensen, perquè són ells els qui, segons España, han de fer-ho, són ells els qui, segons España, han de decidir què podem pensar, què podem dir, què podem fer, què podem votar i en quin sentit hem de votar, perquè ells són la “Llei Suprema”, la infal·libilitat i, si no els fem cas començaran a enviar-nos les set plagues, com les d’Egipte,  per veure si ens tornem una altra vegada súbdits dòcils, criats i productors obedients.

No sé perquè us estranyeu que España no vulgui ni asseure’s a prendre’s un cafè amb nosaltres? Estan més que convençuts que no els cal, ja té els jutges-impèrium per fer-nos passar per l’adreçador, són el seu home del sac.

ARA, MIREM ENDAVANT

De totes maneres hauríem d’aprendre del poble jueu, ens hi assemblem molt més del que ens pensem, som arrauxats, però alhora, de seguida, cagadubtes i assenyats, volem i dolem, però com ells hem de saber que no hi ha res important que s’aconsegueixi sense esforç i constància, i d’esforçar-nos i de  ser constants quan cal, d’això sí que ens sabem un bull.

O sia que, encara que tinguem en contra els infal·libles jutges-impèrium, ens continuarem comportant com persones lliures i no ens agemolirem davant d’una España que només vol fotre’ns.

Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

 F. Ponsatí

Visca la terra. Via fora.

 

"DES DE L'ESCOLA DEL FUTUR ESTAT (I SI POGUÉS SER JA DES D'ARA), FEM QUE LA POBRESA DEIXI DE SER HEREDITÀRIA"