Primer, allò que és més important: ELS
DRETS HUMANS, ELS DRETS FONAMENTALS, SEMPRE S'HAN DE DEFENSAR I PRACTICAR, I
SEMPRE ESTARAN PER SOBRE DE LES CONSTITUCIONS I DE LES LLEIS.
Un record
per a TOTS ELS EMPRESONATS I PER A TOTS ELS EXILIATS, però, d’una manera molt
especial per als nostres dos Gandhi: en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez. LLIBERTAT PER A TOTS ELS PRESOS POLÍTICS.
L’ESTAT S’HAVIA
DE DEFENSAR
Aquesta
mitja frase, que quasi en podríem dir “mantra”, és el gran raonament que fan
servir els unionistes per justificar tot el que el govern central ha fet: tot
un seguit de conculcacions dels drets fonamentals. El 155 no és pas l’única
mostra, ni de bon tros.
Ara, fem un cop d’ull ràpid a tres escenaris.
1/ “L’estat
s’ha de defensar”. Però de qui o de què s’ha de defensar?
Potser
l’estat s’ha de defensar d’unes persones que volen saber, d’un tema important
per a elles, quantes pensen una cosa i quantes en pensen una altra? Només
saber, i per això ho volen preguntar. I com que per preguntar, en una
democràcia, el que se sol fer és votar, doncs organitzen una votació, un
referèndum.
L’estat s’ha
de defensar d’una gent que vol votar? És que aquesta gent no són estat? És que
l’estat existeix sense aquesta gent? Com és que l’estat va contra la seva gent,
les persones que el conformen? Com és que va contra ell mateix?
Perquè
l’estat no és un territori, ni les lleis de les quals ens hem dotat, l’estat
som les persones, les lleis són mitjans per mantenir la convivència, però no
per limitar una llibertat fonamentals,
com és votar.
2/ “L’estat
s’ha de defensar”.
Potser
l’estat s’ha de defensar del perill que representen unes persones que volen
parlar pacíficament i lliurement entre elles? No oblidem que va ser el TC
espanyol qui va decidir que hi havia certs temes i qüestions que, per molt que
interessessin als catalans, no se’n podia parlar al seu Parlament, i varen manar
a la Presidenta que no admetés, ni a tràmit, les conclusions d’una comissió.
Evidentment
la Presidenta del Parlament no en va fer cas. Al Parlament de Catalunya s’ha de
poder parlar de tot –un dret fonamental-. I va començar l’escalada repressiva,
querelles i més querelles, algunes d’elles de penals, d’altres
d’administratives. I això només per permetre que al Parlament -que és un
derivat de parlar-, es pugui parlar de tot el que desitgin els diputats.
L’estat s’ha
de defensar d’uns parlamentaris que només volen fer la seva feina: parlar i
votar? És que aquest Parlament no és part de l’estat? Com és que l’estat va
contra un dels seus parlaments i de les persones que el conformen? Com és que
va contra ell mateix?
Perquè
l’estat no és un territori, ni les lleis de les quals ens hem dotat, l’estat
som les persones, les lleis són mitjans per mantenir la convivència, però no
per limitar un dret fonamental: el de
parlar.
3/ “L’estat
s’havia de defensar”.
De la manera
com ha actuat el govern central –en representació i defensa de España, diuen-,
és evident que els catalans i el nostre Parlament i govern, no en formem part,
d’aquest estat.
Si en forméssim
part se’ns hauria respectat la nostra capacitat de raonar, parlar, decidir i
votar, però no s’ha fet així i, per tant, és evident que tots plegats som una
altra cosa, però no ciutadans espanyols de ple dret.
Què som per
a ells, no en tinc ni idea. Segurament, súbdits. Però per la seva actuació, ni súbdits.
Semblaria que, més aviat, som un cos estrany que cal eliminar o, com a mínim, que
els cal disposar d’anticossos suficients per fer que tot plegat quedi en estat
letàrgic, fins a tenir prou defenses com per fer-nos desaparèixer.
CLOENDA
Per España som
una cosa semblant a una infecció o a un virus. Per això, l’estat espanyol, per mitjà del
govern central- ha pres antibiòtics (repressió) per fer marxar la febre i,
alhora, per si no n’hi havia prou, s’ha vacunat (art. 155) per generar prou
anticossos per prevenir un rebrot. Però em sembla que els antibiòtics i la
vacuna eren caducats. Mala sort, segur que la malaltia rebrotarà i els catalans
continuarem raonant, parlant i volent votar.
Quina
malaltia més estranya aquesta que tenim els catalans, que fa que vulguem pensar, parlar i decidir pacíficament,
votant, i sembla que no hi ha ni antibiòtics ni vacunes per combatre-la.
F. Ponsatí
Catalunya, 18
de novembre de 2017
Ens
cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i,
si és possible, encara més participativa i solidària.
Des
de l’escola del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem
d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més
hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada,
quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el
que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i
per escrit, de forma socialment correcta. www.llenguaoral.cat
