diumenge, 7 de gener de 2018

ELS TRES REIS DE PONENT

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, el nom del qual no me’n vull recordar, que una vegada tres persones que consideraven que estaven per sobre del bé i del mal, reunides al voltant d’una taula, es varen posar a faular, o sia, a inventar-se històries i coses per l’estil.

Ara un n’explicava una i els altres hi acabaven d’afegir els detalls i la sal, després li tocava el torn a l’altre i després al tercer, i així, de mica en mica, anaven construint una narració fantasiosa i imaginativa que no tenia res a veure amb la realitat, perquè si una part de la narració era una mica versemblant, l’arraconaven, volien que la seva narració no tingués res a veure amb res semblant, sinó ja no es podria dir que allò que contaven era una faula, i ells es consideraven els majors faulistes del regne, per això se’ls anomenava els tres Faulistes Suprems.

Era tanta la seva habilitat que, a les seves narracions, feien que els pobres se sentissin culpables de ser pobres, que els pacífics fossin responsables que els seus veïns fossin estossinats per la policia, deien que amb el seu posat i maneres de fer pacífiques, havien provocat, les forces de l’ordre i aquestes s’hi havien hagut de tornar davant de tanta gosadia.

Els nostres tres faulistes anaven fent i, en voleu saber una de bona, doncs varen començar a inventar-se què passaria si ..., vaja com si tinguessin una bola de vidre que els permetés veure el futur, i els va semblar que era una de les millors idees que havien tingut, perquè així ja no haurien de patir si el que contaven s’assemblava o no a la realitat, senzillament tot ho explicarien com si ..., i així era impossible que no els sortís una narració rodona. D’aquesta manera ningú podria discutir si convertien les víctimes en culpables.

No sé si explicar-vos la faula que diuen que varen escriure els nostres tres Faulistes Suprems, ho intentaré, però segur que no ho faré tan bé com ells, ja em perdonareu.

El personatge de la faula és un ocell, un ocell de color groc cridaner, un oriol. Tots sabem que els oriols són una mica tossuts i que els agrada la llibertat, i és exactament el que volia, ser lliure i tenir de companys altres ocells, també lliures.

L’oriol anava amunt i avall, volant cap aquí i cap allà, engrescant als altres ocells perquè s’animessin a volar cada dia més alt i una mica més enllà. Cada cop hi havia més ocells que el seguien i l’escoltaven, i això no agradava gens ni mica al Gran Ocell Manaire. Fins que un dia, l’oriol, va caure en un parany i el varen engabiar.

L’oriol tenia ganes de sortir a volar, a córrer pel cel, volia anar amb la seva família i portar-los tot de coses maques, i explicar-los tot d’històries, que en sabia moltes.

Així és que va demanar als qui el tenien engabiat que el deixessin sortir, que ell no havia fet mai mal a ningú i que era un ocell pacífic, una mica tossut, potser sí, però pacífic. Els Engabiadors Suprems li varen posar una condició, podria sortir si es deixava eixalar (escurçar les ales), així no podria volar i no podria anar amunt i avall explicant les seves errònies idees.

La resposta de l’oriol va ser clara i contundent, si li escapçaven les ales i no podia volar, ja no podria fer com els altres ocells, ja no podria ser lliure i no podria explicar el que pensava. No tindria els drets que ha de tenir un ocell, i es va negar a deixar de pensar i d’explicar el que pensava.

Els tres Engabiadors Suprems ja havien trobat l’excusa perfecta per deixar-lo tancat i, encara més, donar-li la culpa ell. Així és que els tres Engabiadors Suprems li varen dir: No som nosaltres qui prenem la decisió de deixar-te a la gàbia, sinó que ets tu amb la teva tossuderia i les teves idees qui fa que t’hagis de quedar tancat a la gàbia. I se’n varen anar a dinar molt satisfets de la feina feta.

Bé, potser me n’oblidava de dir-vos que els tres Faulistes Suprems, els qui creen faules com aquesta, cobren dels qui manen i, per tant, no té res d’estrany que facin dir i fer aquestes coses que agraden tant al Gran Manaire Suprem, perquè ja se sap, pobrets, qui té el cul llogat no seu quan vol, i nosaltres, ignorants, no entenem res del que fan, ni les faules que expliquen, ni perquè continua engabiat l’oriol. 

Ell només vol volar, explicar el que pensa i ajudar als altres ocells a viure una mica millor, i tot fet amb paciència, tranquil·litat i dignitat. Potser és que només vol fer d’ocell, i tots sabem i està escrit, que hi ha un dret fonamental dels ocells que diu: Si ho desitgeu, heu de poder volar. 

De totes maneres, pel que expliquen els tres Faulistes Suprems això importava un rave als Engabiadors Suprems, i al que sembla que l’importava encara menys, i estava la mar de satisfet, era el Gran Ocell Manaire.

Per tant, glòria i llaors per al Gran Manaire Suprem i als seus fidels servidors, els tres Faulistes Suprems que, a través d’una bonica i ben treballada faula, han justificat, amb un «per si de cas ...», que l’oriol continués tancat.

Malgrat el poc respecte que demostren els faulistes cap els drets fonamentals dels ocells, desitjo a tothom que el 2018 ens porti il·lusions renovades, i paciència i voluntat per a portar-les a terme.

F. Ponsatí