Hi
havia una vegada, en un país molt llunyà, el nom del qual no me’n
vull recordar, que una vegada tres persones que consideraven que
estaven per sobre del bé i del mal, reunides al voltant d’una
taula, es varen posar a faular, o sia, a inventar-se històries i
coses per l’estil.
Ara
un n’explicava una i els altres hi acabaven d’afegir els detalls
i la sal, després li tocava el torn a l’altre i després al
tercer, i així, de mica en mica, anaven construint una narració
fantasiosa i imaginativa que no tenia res a veure amb la realitat,
perquè si una part de la narració era una mica versemblant,
l’arraconaven, volien que la seva narració no tingués res a veure
amb res semblant, sinó ja no es podria dir que allò que contaven
era una faula, i ells es consideraven els majors faulistes del regne,
per això se’ls anomenava els tres Faulistes Suprems.
Era
tanta la seva habilitat que, a les seves narracions, feien que els
pobres se sentissin culpables de ser pobres, que els pacífics fossin
responsables que els seus veïns fossin estossinats per la policia,
deien que amb el seu posat i maneres de fer pacífiques, havien
provocat, les forces de l’ordre i aquestes s’hi havien hagut de
tornar davant de tanta gosadia.
Els
nostres tres faulistes anaven fent i, en voleu saber una de bona,
doncs varen començar a inventar-se què passaria si ..., vaja com si
tinguessin una bola de vidre que els permetés veure el futur, i els
va semblar que era una de les millors idees que havien tingut, perquè
així ja no haurien de patir si el que contaven s’assemblava o no a
la realitat, senzillament tot ho explicarien com si ..., i així era
impossible que no els sortís una narració rodona. D’aquesta
manera ningú podria discutir si convertien les víctimes en
culpables.
No
sé si explicar-vos la faula que diuen que varen escriure els nostres
tres Faulistes Suprems, ho intentaré, però segur que no ho faré
tan bé com ells, ja em perdonareu.
El
personatge de la faula és un ocell, un ocell de color groc cridaner,
un oriol. Tots sabem que els oriols són una mica tossuts i que els
agrada la llibertat, i és exactament el que volia, ser lliure i
tenir de companys altres ocells, també lliures.
L’oriol
anava amunt i avall, volant cap aquí i cap allà, engrescant als
altres ocells perquè s’animessin a volar cada dia més alt i una
mica més enllà. Cada cop hi havia més ocells que el seguien i
l’escoltaven, i això no agradava gens ni mica al Gran Ocell
Manaire. Fins que un dia, l’oriol, va caure en un parany i el varen
engabiar.
L’oriol
tenia ganes de sortir a volar, a córrer pel cel, volia anar amb la
seva família i portar-los tot de coses maques, i explicar-los tot
d’històries, que en sabia moltes.
Així
és que va demanar als qui el tenien engabiat que el deixessin
sortir, que ell no havia fet mai mal a ningú i que era un ocell
pacífic, una mica tossut, potser sí, però pacífic. Els
Engabiadors Suprems li varen posar una condició, podria sortir si es
deixava eixalar (escurçar les ales), així no podria volar i no
podria anar amunt i avall explicant les seves errònies idees.
La
resposta de l’oriol va ser clara i contundent, si li escapçaven
les ales i no podia volar, ja no podria fer com els altres ocells, ja
no podria ser lliure i no podria explicar el que pensava. No tindria
els drets que ha de tenir un ocell, i es va negar a deixar de pensar
i d’explicar el que pensava.
Els
tres Engabiadors Suprems ja havien trobat l’excusa perfecta per
deixar-lo tancat i, encara més, donar-li la culpa ell. Així és que
els tres Engabiadors Suprems li varen dir: No som nosaltres qui
prenem la decisió de deixar-te a la gàbia, sinó que ets tu amb la
teva tossuderia i les teves idees qui fa que t’hagis de quedar
tancat a la gàbia. I se’n varen anar a dinar molt satisfets de la
feina feta.
Bé,
potser me n’oblidava de dir-vos que els tres Faulistes Suprems, els
qui creen faules com aquesta, cobren dels qui manen i, per tant, no
té res d’estrany que facin dir i fer aquestes coses que agraden
tant al Gran Manaire Suprem, perquè ja se sap, pobrets, qui té el
cul llogat no seu quan vol, i nosaltres, ignorants, no entenem res
del que fan, ni les faules que expliquen, ni perquè continua
engabiat l’oriol.
Ell només vol volar, explicar el que pensa i
ajudar als altres ocells a viure una mica millor, i tot fet amb
paciència, tranquil·litat i dignitat. Potser
és que només vol fer d’ocell, i tots sabem i està escrit, que hi
ha un dret fonamental dels ocells que diu: Si ho desitgeu, heu de
poder volar.
De totes maneres, pel que expliquen els tres Faulistes Suprems això importava un rave als Engabiadors Suprems, i al que sembla que l’importava encara menys, i estava la mar de satisfet, era el Gran Ocell Manaire.
Per
tant, glòria i llaors per al Gran Manaire Suprem i als seus fidels
servidors, els tres Faulistes Suprems que, a través d’una bonica i
ben treballada faula, han justificat, amb un «per si de cas ...»,
que l’oriol continués tancat.
Malgrat
el poc respecte que demostren els faulistes cap els drets fonamentals
dels ocells, desitjo a tothom que el 2018 ens porti il·lusions
renovades, i paciència i voluntat per a portar-les a terme.
F.
Ponsatí