dijous, 1 d’octubre del 2020

SOM UNA COLÒNIA I CAL QUE ENS COMPORTEM COM EL QUE SOM

Bé, no us enfurismeu per dir-vos la veritat, per a España som una colònia i nosaltres uns colonitzats, uns indígenes, un ciutadans de segona i, per tant, un territori a assimilar i una llengua i una cultura, de segona o tercera regional, a destruir, a fer desaparèixer, a ser engolida i païda per la gran llengua imperial, l’español.

Des de fa una mica més de 300 anys han anat avançant i nosaltres reculant. Sempre han fet servir les mateixes armes, la por, la imposició, la repressió, els jutges, els governadors, la policia, la presó, l’afusellament, la guerra, i com que ells som molts més que no pas nosaltres, doncs sempre ens han guanyat i nosaltres sempre hem perdut.

Per a ells només som la vaca que poden munyir i, si cal, matar-la de mica en mica, així ells s’engreixen i nosaltres ens anem aprimant i cada cop tenim menys força i menys capacitat de reacció.

Vull que ho tingueu clar, si es perd la llengua es perd la manera de ser, i adéu-siau setze hores, tots a fer punyetes i a ser españolitos de pro, però d’on trauran les misses si no existeix Catalunya? España, amb un dèficit superastronòmic, farà un pet com una gla, només que nosaltres, aleshores, ja no ens en podrem aprofitar perquè haurem perdut tota l’empenta i tota la saba que fa que siguem com som.

També n’hi ha una altra de possibilitat. És cert que la llengua fa tentines, que tots estem desanimats, que ens tenen el peu al coll i que España és un estat que ens odia perquè no admet la diferència, i fa tots els possibles per assimilar-nos, així de senzill, per a ells sempre som nosaltres els qui ho fem tot malament i ells, sempre, els qui ho fan tot bé (s’entén, per a ells), qui digui que estic exagerant que repassi la història dels últims 300 anys, i després que parli (en aquest moment encara hi ha més de 1000 lleis i normes que ens tracten com a provincians a corregir i a assimilar, i no pas com a ciutadans).

Nosaltres som tossuts  però al llarg del temps hem perdut una gran part de la nostra capacitat de reacció i, per tant, de tossuderia, la penúltima hòstia ens la va fotre el general feixista Franco, que després de vèncer-nos a la guerra incivil, ens va estar putejant durant 40 anys, atemorint-nos i creant una sensació de por col·lectiva que ens va fer canviar i ens va fer abaixar el cap davant de qualsevol persona que parlés español, tot plegat ens ha fet molt de mal i encara dura (costa molt treure’s els mals costums imposats i transmesos), i aquests últims decennis ha vingut acompanyat d’una immigració altíssima, i hem aplicat el que havíem après: perquè parlar-los en català, que és una llengua regional i no serveix per a gaire res més que per fer-la servir en família, millor que els parlem en español, que així ens entenem tots (de la maneta la flaire imperialista i el bonisme que ens ha servit per fer veure que ho fèiem perquè érem bones persones i no pas que el nostre esperit ja era de segona regional) i, per acabar-ho d’arrodonir, ja fa temps ens vàrem empassar, amb el lliri a la mà, la sacrosanta constitució, ens vàrem refiar de les bones paraules d’estat plurinacional, de respecte a les nacionalitats, de llengua oficial, i no ho havíem d’haver fet.

Ara, la constitució és l’excusa per a continuar fent servir la dalla. Tots els governs d’España (polítics, tribunals, policia i administració, tots són govern d’España), no se’n salva cap, han continuat la sega, fins a convertir Catalunya en un rostoll, sec i gairebé sense força per a continuar donant vida. Segur que el general feixista Franco està la mar de satisfet, ho va deixar tot: “Atado y bien atado”, i els seus hereus han continuat la seva feina.

Ara bé, jo em  pregunto, és que estem pitjor que els jueus quan eren a l’Israel ocupat, és que estem pitjor que el jueus quan varen creat l’estat d’Israel, és que ells no han sabut construir una nació amb una llengua que els ha servit com a eina de cohesió social, de ciència, de comunicació pública i econòmica, mentre a les famílies es parlaven desenes de llengües diferents? Doncs copiem-los, perquè no, si ells en una situació força pitjor ho van aconseguir, perquè nosaltres no ho podem fer?

D’acord, hi ha una diferència fonamental, els jueus estaven força pitjor que nosaltres ara i aquí, i a tothom li fa mandra haver-se d’arriscar sense tenir la seguretat de poder-se’n sortir, però alguna cosa decidida haurem de fer, i al final del camí segur que no hi serem tots els qui vàrem començar-lo. Serà el preu que caldrà pagar per la llibertat dels nostres fills i nets. No pensem tant amb nosaltres i ara, i pensem més en ells i en el seu futur. Quin futur els espera sent espanyoles per força?

Diuen que ara som un poble d’ordre i que segons quines coses no ens agraden, potser és mitjanament cert, però mirem qui ens ho diu, doncs els polítics, sobretot els espanyols i els d’aquí que volen continuar, pels segles dels segles, a la seva poltrona (perdona Tortell Poltrona), però de veritat som un poble tant i tant d’ordre?

Si que sembla que és cert que som un poble disciplinat, potser unes èpoques més que d’altres. Si repassem la història ens adonem que hi ha hagut molts moments ens els quals el grup, la cohesió social, la disciplina del grup, ens ha fet forts. Però aquesta qualitat, no és suficient per a posar España en una situació que l’obligui a parlar, a raonar, a negociar, a deixar enrere la seva història de mort, venjança i explotació.

Hi ha qui diu que el que hem de fer és resistència pacífica, i té tota la raó, però només amb resistència pacífica no ens en sortirem. Potser amb una confrontació intel·ligent tenim unes miques més de possibilitats, però em sembla que no pas gaires més. Ja sé que en Gandhi és el gran mirall en el qual ens hi mirem tots, i que en M. Luter King n’és un altre, però mentre en Gandhi feia gran manifestacions i accions pacífiques que aturaven l’economia i perjudicaven la metròpoli, n’hi havia d’altres que perjudicaven igualment la metròpoli i els seus aliats amb accions una mica més dures i contundents. Mentre en M. Luter King feia manifestacions i donava esperança a la seva gent, n’hi havia d’altres que actuaven i posaven en greus problemes les lleis injustes i discriminatòries, i als polítics i a les empreses que les recolzaven.

Encara som una colònia, però fins quan estem disposats a ser-ne, de colònia, fins quan? Quan uns jutges tornin a dictar una sentència que sigui pura venjança contra la nació, ens tornarem a conformar dient: No hi ha dret, això no és just, no és proporcionat! Mentre siguem tan respectuosos i, alhora, tant ànimes de càntir, no ens faran gens ni mica de cas, España no entén el raonament, la petició justa, la no subordinació i això no canviarà per molt que hi hagi polítics que ens vulguin vendre que sí, que és possible. España és franquista fins el moll de l’ós, per a ells la “unidad de España és sagrada”, i això sigui el govern que sigui.

España mai ha dialogat, perquè el seu diàleg  sempre l’ha entès com el general Prim: “Caixa o faixa”, o com el general Topete: “Más vale honra sin barcos que barcos sin honra”, o com el feixista Franco: "Una, Grande y Libre" i "Coño, habla cristiano", i sempre, el seu bon dia ha estat la delació, la por, la policia, l’exèrcit, la repressió, la ruïna econòmica de les famílies, la presó, la forca i l’afusellament (ara per sort, aquestes dues últimes no les poden fer servir), i només quan han estat contra la paret i sense possibilitat de tornar-s’hi han parlat, han enraonat, han respectat l’altre.

Com que som una colònia i volem deixar de ser-ho, ens hauríem de comportar com el que ara som: una colònia i, per tant, com han fet totes les colònies, crear el màxim de maldecaps de tot tipus aquí i a la metròpoli. No tinc clar com ho hem de fer, però estic segur que tal com ho estem fent ara no anirem enlloc, o sia que comenceu a posar-hi imaginació i intel·ligència, perquè l’experiència ens demostra que amara més la terra la pluja fina i constant que no pas un xàfec de tant en tant. Doncs haurem de procurar que la pluja fina i constant amari tot el territori, de cap a peus. Bé, quan calgui i puguem, també haurem de deixar caure un xàfec dels grossos, d’aquells que criden l’atenció de tothom.

Felip Ponsatí

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

El projecte està pensat per a una nació mestressa de les seves decisions i que vulgui una societat lliure i cohesionada en el respecte als drets humans i als dels pobles. (www.llenguaoral.cat)

 

diumenge, 27 de setembre del 2020

LA INHABILITACIÓ, ELS INDULTS, L’AMNISTIA, LA REFORMA DE LA SEDICIÓ, EL TIATRU I ALTRES RAONS

La inhabilitació

Que us estranya, ja se sap que les colònies són governades des de la metròpoli, i que quan hi passa alguna cosa que no convé a la metròpoli s’hi envia l’exèrcit o la policia, o el que sigui, i tot seguit s’empresonen tots els que es poden arreplegar i se’ls acusa de qualsevol cosa (per ara només n’hi ha 2.850, us semblen pocs, a ells sí), la qüestió és fer-los prou por com per fer-los tornar a l’obediència de la metròpoli.

I si n’hi ha algun que els porta la contrària i reclama respecte cap els drets humans i dels pobles i, per tant, no està d’acord amb els seus mètodes, doncs se li talla el cap (com que no ho poden fer físicament, doncs ho fan jurídicament) i ja està, no calen explicacions, qualsevol cosa serveix de raó d’estat (la sagrada unidad de la pàtria), fins i tot una simple i teòrica falta administrativa, que entre ells la resolen amb una multeta i apa!, però a les colònies no, s’ha de demostrar qui mana, i ja se sap que a España qui mana és el general feixista Franco, per això va morir al llit, i tots els seus seguidors són els qui continuen manant, sobretot a l’aparell judicial i, com no, a la “jefatura del estado”, tots plegats suen franquisme per tots els seus porus, i si poguessin ens esborrarien del mapa.

Mentre siguem una colònia fotran els que els donarà la gana.

   Els indults

Anem per parts, primers els indults. Sincerament per a una persona condemnada per les seves idees democràtiques, l’indult és un insult i una bufetada, perquè l’indult és una gràcia (desgràcia) que el poder fa cap aquells a qui ha perjudicat greument però sense reconèixer que s’ha equivocat, i encara espera que se li facin tot de reverències i “besamanos”.

Bé l’indult pot ser benvingut per a totes aquelles persones que per les seves circumstàncies personals i del seu entorn familiar els cal deixar enrere, el més de pressa possible, una part de tota la injustícia que pateixen ells i les seves famílies, i el més probable és que se’ls en refoti tota la parafernàlia i tota posada en escena que fa el cap d’estat, el Sr. Rei per dret d’espermatozou, i el Sr. President del govern opressor. Que se’n vagin a fer punyetes i que ens deixin tranquils.

Ara bé, tots plegats hauríem de tenir clar que els indults no són res més que focs artificials, són un enganyapastors, la part realment important és una altra.

L’amnistia

Ara bé, per aquelles persones que no es troben en la situació extrema d’haver d’acceptar la humiliació de l’indult per a poder deixar enrere la injustícia i la venjança d’España, doncs l’indult no els sembla la mesura adequada, i el que els cal i demanen, o si voleu exigeixen, és l’amnistia. És cert que l’amnistia és una gràcia, també, dels qui varen rabejar-se en la venjança, però com mínim els obliga a esborrar la pissarra, com si no hi haguessin escrit res, i això encara que no ho vulguin reconèixer és humiliant per a totes aquelles “grans persones totes cobertes de medalles i creus” que es creuen per sobre del bé i del mal i que es consideren l’encarnació de España, vaja, quasi bé com si fossin el ”Caudillo” i, de fet, actuen com si encara fos viu, només que ara no poden fer ús dels “fusilamientos” i s’han de conformar en ser absolutament injustos i venjatius amb els qui no pensen que “la unidad de España es sagrada”.

Doncs com es veu, l’amnistia no és la part important, per al “gobierno”, està clar, de moment no hi entraran pas per aquesta via, encara falta força recorregut polític i força problemes socials i sanitaris i de dèficit econòmic per entrar-hi, perquè serà Europa qui els hi farà entrar, sense dir res, però ara empenyo una mica, ara empenyo una mica més.

La reforma de la sedició

Té collons la burra, ara resulta que allò que era molt complicat de fer fa un any, ara es pot fer cuita-corrents i tirant pel dret. Els nostres presos polítics ja faria dies que serien a casa seva, sense que calgués cap mena d’indult ni d’amnistia si els polítics espanyols en comptes de xiular i fer veure que el Cierzo no els deixava sentir res, haguessin fet els deures.

La raó per a tirar per la via de la reforma del codi penal no són res més que els cèntims que Europa ha posat sobre la taula per sortir de la crisi i donar un cop de mà amb el dèficit. Senzillament no ha calgut cap histrionisme per part de ningú, saben i tenen clar que el que han fet amb el Sr. Marchena al capdavant no té nom, ni és comprès  i acceptat per la resta d’estat d’Europa, tret d’algun que hi tenen força semblances, i Turquia que encara, per sort, n’és fora. L’excusa interna serà que els cal un cop de mà per als pressupostos i que tot són presses, caramels, bones cares i facilitats. Si no fos que la situació dels presos polítics comença a ser desesperant, per molt que diguin i facin el cor fort, ja són molts anys d’injustícia, jo engegaria a fer punyetes i a la merda a tota la classe política espanyola, començant per l’”emperifollado” Pedro Sanchez, però que facin la reforma d’una vegada, que la facin de pressa, si pot ser abans de Nadal millor que no pas pel gener.

Les eleccions al Parlament

Una altra de les raons per a tramitar ràpidament les esmenes sobre el codi penal no és res més que les eleccions al Parlament. Us imagineu què passaria si els presoners polítics poguessin participar-hi i en canvi els exiliats no. Aquesta situació podria fer canviar la balança electoral i que algun partit en sortís altament beneficiat, i quin partit us sembla que li interessa més al PSOE?

Vosaltres mateixos, traieu les conclusions que vulgueu, perquè segurament les enquestes que donen tanta distància a un partit resulta que tenen molta cuina al darrere i que els cal un cop de mà per a fer-les realitat o aproximar-s’hi. Sóc malpensat, doncs potser sí, però en qüestions de política em sembla que més val no anar gaire amb el lliri a la mà.

El tiatru

Algú amb mig dit de seny es creu que hi ha hagut alguna mena de cosa improvisada al tiatru que han muntat, a Barcelona, els Srs. jutges?

Apa va, si se’ls veu a venir d’una hora lluny, ja hi hem passat per aquest escenari, però els actors eren diferent, eren els militars. Si l’última frontera en la qual refugiar-se el Borbó són els jutges, doncs ho té pelut. La història ens diu que ara, de moment, li sortirà bé la jugada, però d’aquí poc se li girarà la truita i aquells que ara diuen “Viva el rei”, xiularan...

Tenen por que es reformi tot el sistema judicial, com es va fer amb l’exèrcit i que deixin de poder munyir la vaca i creure’s déu pare, fill i esperit sant, tot en un sol bloc, però no es preocupin pas, tindran una bona jubilació, i amb el que han anat arreplegant al llarg dels anys, doncs, fins i tot, potser serà daurada. Tinc l’esperança de no haver-se-la de continuar pagant nosaltres, i que hagin de ser els espanyols els qui ho facin.

Atentament.

Felip Ponsatí

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

El projecte està pensat per a una nació mestressa de les seves decisions i que vulgui una societat lliure i cohesionada en el respecte als drets humans.      (www.llenguaoral.cat)

 

 

 

dimecres, 24 de juny del 2020

I SI PASSÉS AIXÒ?



A l’última frase hi poso: “No votant que NO l’únic que hi surt perdent és la dignitat del país, perquè mai és justificable posar-se al costat dels botxins, ni dels qui els encoratgen perquè ens facin el màxim de mal. Hi ha moltes altres maneres de demanar explicacions, i no pas fer que siguin els botxins els qui se n’encarreguin dels qui no ens agraden.”

Ara procuraré explicar-me un xic.

Diuen que ni ERC, ni la CUP votaran en la petició del TS per encausar la Sra. Laura Borràs. Potser es pensen que fan ben fet, però s’equivoquen perquè no fer és deixar fer, és no dir el que el que està  passant no és justificable, ni té cap mena de raó perquè passi així, perquè les caces de bruixes –s’hi assembla molt- fa temps que s’haurien d’haver acabat, encara que pel TS i el seu entorn sigui el pare nostre de cada dia perquè entre tots ho tergiversen, ho transformen i ho afinen, i al final creen una realitat virtual que no té res a veure amb la realitat, però acusen i jutgen des de la seva omnipotència i la seguretat que els dona el fet de ser intocables facin el que facin.

Per això em pregunto, potser amb molta mala llet: És que no se us ocorregut pensar que és molt possible que el TS estigui fent un favor a ERC?, i segurament pensareu: I perquè el TS espanyol ha de fer un favor a ERC? Doncs molt senzill, li estaria reconeixent que s’hagués comportat, durant la investidura i durant aquest temps d’alarma, com un partit estatal, encara que la seva fraseologia sigui tota una altra cosa, perquè, per ells, per al TS, el que compta de veritat en les qüestions de la “unidad nacional” és el que fas i no pas el que dius que faràs (i que no ho acabes fent mai).

ERC va votar la investidura del Sr. Pedro Sánchez en clau espanyola, igual com ho hauria pogut fer Ciudadanos, i el mateix amb l’estat d’alarma.

Ara ERC té una pedra a la sabata que els està fent molt mal i que és molt empipadora i, a més a més, els podria fer anar pel pedregar i és la Sra. Laura Borràs. El TS l’encausarà i al cap d’uns mesos, passades les eleccions al Parlament, dirà que no hi ha res a dir-hi penalment, està clar, sobre el que ha fet o desfet, però es traurà de la mànega que sí podria haver-n’hi una falta administrativa i, per això, ho passa al Tribunal de Cuentas o quelcom per l’estil, perquè ho acabi de rematar, així durarà una mica més de temps.

Fent aquesta operació el TS, d’un sol tret, haurà mort tres pardals i no pas dos com diu la dita: Haurà tret la Sra. Borràs del mapa polític durant una bona temporada, haurà tornat el favor a ERC i, oh! coses de les coincidències, el TS s’haurà rentat la cara perquè, per una vegada, haurà fet una sentencia parcialment justa (es pot permetre el luxe de fer-ho així perquè, per a ells, és un tema menor).

I durant tot aquest temps, que haurà estat força temps, la Sra. Borràs haurà hagut de treballar políticament amb la llosa d’encausada, i després amb la de sospitosa d’haver tingut conductes administrativament no correctes, per tant, ERC se l’hauria tret del davant, de fet, de durant una bona temporada, si no és per sempre.

Si realment és tot això és el que pensa ERC que hi hauria guanyat? I sinó hi ha pensat, en què carai pensen, és que no hi veuen més enllà del seu nas? M’agradaria pensar que si l’encerto, alguns del que es diuen líders d’ERC i de la CUP, absolutament avergonyits, dimitiran irrevocablement.

No votant que NO l’únic que hi surt perdent és la dignitat del país, perquè mai és justificable posar-se al costat dels botxins, ni dels qui els encoratgen perquè ens facin el màxim de mal. Hi ha moltes altres maneres de demanar explicacions, i no pas fer que siguin els botxins els qui se n’encarreguin dels qui no ens agraden.

Felip Ponsatí

Catalunya, 24 de juny de 2020
 
Una de les nostres feines és la de procurar que TOTA la mainada, quan surti de l’escola, disposi de les capacitats necessàries per a poder aprofitar els recursos que el sistema educatiu i la societat li posaran a l’abast, i així la pobresa i la marginació puguin deixar de ser hereditàries.

diumenge, 21 de juny del 2020

LA GRIP-19.



Ara, fent una reflexió general, em sembla que caldria tenir en compte alguns aspectes, n’hi ha que, potser, són de detall, però d’altres són bàsics, fonamentals, de si es respecten o no els drets de les persones, i fins a quin punt l’administració té la potestat per decidir per nosaltres, i em sembla que no.



Per començar caldria tenir en compte que:



1/ Com que la població de risc són la gent gran, estaria bé disposar, a totes les farmàcies i llocs públics de termòmetres de mesura ràpida i, en el cas de detectar-se febre, tenir previst un protocol d'assistència ràpida, però més humà que el que s’ha fet servir fins ara.



2/S'hauria d'admetre que l'administració no és ningú per impedir que qui està en perill de mort no pugui morir-se amb el suport de la família. El que s'ha fet aquests dos mesos i mig ha estat d'una crueltat inadmissible, i s'ha fet només perquè el sistema sanitari era incapaç d’atendre, adequadament, els malalts, però fins i tot així, la crueltat no és justificable.



3/ Que no hi haguessin prou mitjans sanitaris per atendre l’emergència és comprensible, però algú n'és, com a mínim, parcialment responsable, i segurament són les persones que els anys anteriors varen anar soscavant el sistema sanitari públic, i els seus hereus, ara, no han permès una atenció més humana, per no quedar, encara més, al descobert.



4/ En els casos greus, la família és qui ha de decidir què volen fer, i no pas l'administració. L'isolament forçat és una forma de tortura, per als de dintre que s’estan morint i pels de fora que no els poden acompanyar.



5/ Al llarg d’aquests dies ja estàvem prou atabalats (ja se’n cuidaven prou de recordar-nos-ho contínuament), però encara que potser hi hagi vegades que no ens ho sembli i que tots plegats, com mesells, hàgim acceptat la inhumanitat de les decisions de l’administració, tots ja som prou grandets per a poder decidir què és el que volem fer i quins perills o possibilitats d'encomanar-nos estem disposats a córrer, no cal que l’administració ho decideixi per nosaltres.



5/ L’obligació de l’administració, un cop ja sap de quin pal va aquesta grip, és la de poder disposar de prou recursos i prou infraestructura, com perquè no es torni a repetir el tracte inhumà que, amb l’excusa de l’emergència, han patit els malats, les famílies i el personal sanitari que els havia d’atendre.



6/ Una vegada els pot agafar desprevinguts i equivocar-se, i molt, però dues vegades ja no, per tant, espero que el tracte amb els malalts torni a ser el que humanament cal i al qual tothom hi té dret. 

La tortura, per moltes raons sanitàries i/o socials que es puguin donar, no és admissible.



Felip Ponsatí


Catalunya, 21 de juny de 2020


Una de les nostres feines és la de procurar que TOTA la mainada, quan surti de l’escola, disposi de les capacitats necessàries per a poder aprofitar els recursos que el sistema educatiu i la societat li posaran a l’abast, i així la pobresa i la marginació puguin deixar de ser hereditàries.

dissabte, 13 de juny del 2020

A LA LAURA BORRÀS, PROU MÀRTIRS, SI US PLAU!



No acabo d’entendre perquè es vol que la Laura Borràs es presenti davant el TS espanyol, quan aquest tribunal ja ha demostrat que es creu els informes de la GC amb el judici als nostres polítics i representants socials, quan ha demostrat que l’importa ben poc la democràcia quan dona la raó a la JEC i es passa pel folre les decisions dels tribunals europeus, quan confirma les sentències de la mainada d’Altsasu o quan condemna Valtònyc, i així podríeu seguir.

Només cal que us adoneu que el TS  té dues maneres de mirar-se la realitat, dues mesures, una per als catalans i bascos i una altra per a la resta, els qui consideren espanyols (quan no donen suport a catalans i bascos). De totes maneres no té res d’estrany que sigui així, perquè el TS i tota la cúpula judicial, TSJC inclòs, està farcit de nostàlgics del franquisme i tenen molt clar que: “Con Franco vivíamos mejor”.

Sóc conscient que el cristianisme ens ha amarat de la necessitat dels màrtirs, però em sembla que s’està demostrant que qualsevol persona, és igual la seva importància social o política, fa una feina molt més positiva lliure que no pas empresonada.

També està demostrat que el TS no és un tribunal de justícia sinó que és un tribunal de justícia política (com els d’ordre públic d’abans i com l’AN d’ara, però amb un altre nom) i que fa servir la llei i el dret (ells són la llei i el dret) per daurat i amagar la seva ideologia franquista, davant d’un tribunal així hi ha algú que esperi una anàlisi de la realitat acurada (si ja han admès com a bons els informes de la GC contra la Laura Borràs) i si espereu una sentència justa és que encara aneu amb el lliri a la mà, ànimes innocents, jo no espero ni un tractament, ni una sentencia justa, i no li recomanaria a ningú que se la jugués amb l’esperança que, aquest cop, el TS no serà un tribunal polític (és un acudit dolent i impossible).

 Si algú s’ha de presentar davant d’un tribunal millor que sigui a casa, com a mínim hi ha una possibilitat que el jutge que et toqui sigui professional, i sempre quedaria el recurs a l’Audiència de Barcelona (que fins ara ha demostrat la seva professionalitat), no dic res del TSJC perquè ja he dit abans el que em semblava, aquest va a part, va amb la cúpula que l’ha nomenat, i per això no és gens estrany que prioritzi els reglaments d’un òrgan administratiu per davant dels drets fonamentals i faci sentències políticament exemplars.

Felip Ponsatí

Catalunya, 13 de juny de 2020

Una de les nostres feines és la de procurar que TOTA la mainada, quan surti de l’escola, disposi de les capacitats necessàries per a poder aprofitar els recursos que el sistema educatiu i la societat  li posaran a l’abast, i així la pobresa i la marginació puguin deixar de ser hereditàries.