dimarts, 5 de gener de 2016

DES DE LA TRISTESA

PER DIR AIXÒ, NO CALIEN TRES MESOS
No calien tres mesos fent veure que negociaven, perquè segons vostès no negociaven res, només eren uns espectadors davant l’obra de teatre que els estava oferint JxSí. Potser el seu objectiu, des del començament, era deixar passar el temps. Temps per saber què passava el 20-D i poder negociar amb Podemos una aliança d’esquerres per a les properes autonòmiques (ara ja en podem dir així).

Per a poder situar cada peça al seu lloc i potser entendre-ho una mica millor tot plegat, em permetin una mica de recordatori de la història recent,.

Quan el President Mas va convocar el 9-N, inicialment ERC i la resta varen dir que allò no era el que havien pactat i que no hi volien participar. En canvi la CUP varen ser els únics i primers que varen dir que en fronts anti no els hi trobarien pas. Aleshores, la resta, s’adonaren que s’estaven equivocant perquè en poques hores s’hi havien apuntant desenes de milers de voluntaris per a participar a la votació del 9-N, i varen decidir donar-hi suport.

El 9-N va ser un dia de joia col·lectiva, un dia que superava totes les tanques de partits, grups de pensament, fílies i fòbies. Aquell dia vàrem ser un sol poble amb un desig: la llibertat. Vostès varen demostrar que eren persones que sabien copsar l’impuls i els desitjos de la gent, i els ho vàrem agrair i, fins i tot ens vàrem emocionar amb l’abraçada.

Després el President va decidir, unilateralment, com la majoria de les seves encertades propostes, que si es formava una llista que reunís  el bloc independentista, convocava eleccions pel març/abril (el passat). ERC no va saber gestionar el tsunami d’il·lusió que havia general el 9-N i va sortir per petaneres amb unes argumentacions que només pensaven en el seu profit i no en el del país. La CUP des del primer moment va dir que no, amb arguments ideològics, però ja hi va entrar un argument personalista, en referència a la presidència (era la torna a l'abraçada), va ser la llavor del que n’ha resultat el fruit actual.

ERC, empesa, pressionada i masegada per totes les bandes, al final, va decidir que sí, que formaria part d’una llista de país. Però com que varen trigar tant a fer veure que es decidien, ja no era possible convocar les eleccions al març-abril i, mentrestant, Ciudadanos i Podemos tenien temps i s’anaven organitzant i agafant volada.

Bé, quan finalment tenim la nostra votació, el 27-S, resulta que la il·lusió ja havia baixat una mica, no gaire, però l’agraïment a la CUP continuava sent prou fort. Molts pensàvem que com havien dit que eren independentistes i que no deixarien el país a l’estacada, segur que farien tots els possibles per entendre’s amb JxSí, i que aniríem endavant.

Però resulta que no, que la CUP vol complir el cent per cent del que han dit (moltes de les promeses electorals, ara, són del tot impossibles de complir), i que prefereixen no poder complir res abans de deixar d’incomplir cap aspecte de detall. Perquè que el President sigui el Sr. Mas o un altre, davant de la possibilitat de muntar un estat, no deixa de ser una punyetera anècdota.

Quan ets dintre d’una gàbia, l’important no és qui va al davant, sinó sortir de la gàbia, un cop fora ja discutirem cap a on anem i qui lidera què; per això serveixen les votacions.

Conclusió, la CUP no vol la independència del país, la qual cosa no vol pas dir que no hi hagi independentistes, però no són els que manen. La CUP està bé com està ara, i volen poder seguir sent purs, això de negociar, això de cedir, és de dèbils, no fa per ells. Em recorden els cridaners marxistes universitaris de la meva joventut, perquè tots els que no pensaven com ells eren uns burgesos i uns traïdors a la classe obrera (encara que es fessin un tip de treballar per a poder-se pagar els estudis). Molts dels marxistes cridaners varen acabar al PSOE i uns pocs a Iniciativa. Sense comentaris.

Sobre la posició política de la CUP, pel que fa a la independència, encara que els pugui semblar una anècdota, que no m’ho sembla, em permetin recordar el que va dir el Sr. Arrufat respecte a la votació per les espanyoles del 20-D: Que si anés a votar votaria per Podemos.

La CUP ha estat coherent, perquè el que estava en joc era la unitat d’Espanya, i ja té clar amb qui aliar-se.

Durant una bona temporada, si us plau, no em parlin de la CUP, em sembla que es pot bandejar la il·lusió de la gent de moltes maneres, però no des de la meselleria i tractant-nos a tots d’estúpids. Nosaltres no som els responsables d’aquest despropòsit sinó els irresponsables de la CUP.

Ara, a esperar l’arribada de la Presidenta de la Generalitat (Sra. Ada Colau) o del President (Sr. David Fernàndez), tots dos per Podemos.

Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

F. Ponsatí

PS: Si us plau, Sr. Junqueres, encara que hagi deixat l’alcaldia del seu poble, perquè es pensava que el resultat seria un altre, el serial s’ha acabat, no hi vulgui afegir un capítol final, encara seria més trist.

Malgrat tot, Visca la terra..  

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”