Evidentment, en un tema tan delicat no espero que tothom estigui d'acord amb el plantejament que faig, però si quan arribeu al final us sembla que el que he fet és justificar, en comptes de cercar solucions, és que m'he explicat molt malament. Disculpeu-me.
Considero que el nombre de situacions de
violència de gènere, tant si són d’un tipus com d’un altre, no és una raó suficientment
vàlida com per a tractar-les de diferent manera, o bé tothom té els mateixos
drets i deures, o bé no, i, aleshores més val dir-ho així.
Des de fa força temps no
acabo d’entendre moltes de les informacions o notícies que es donen sobre
violència de gènere. Si qui exerceix violència és un home, és que és dolent,
malvat, però si qui l’exerceix és una dona, és que no sabem què li va passar,
tenia problemes,...
Són dues vares de mesurar
que el vocabulari reflecteix, en un cas és violència masclista (tots els
mascles són violents, és el que diu la frase) i en l’altre, mai, mai, he sentit
dir violència feminista o alguna cosa per l’estil, que seria el corresponent de
gènere, com a màxim he sentit dir-ne infanticidi, parricidi o violència de
gènere, que és el que em sembla realment adequat per a tots els casos i
situacions.
Segurament hauríem de
pensar que en la immensa majoria de les situacions de violència de gènere qui
exerceix violència sobre una altra persona és que està malalta i que, molt
possiblement, és una persona que es troba en una situació límit que no comprèn
ni controla, i que només troba sortida a través de l’anorreament de tothom qui
l’envolta, que són als qui fa responsables del seu enfonsament personal (psíquic)
i, a voltes, també econòmic i social.
Per això, no té res
d’estrany que, en molts de casos, un cop portada a terme la que hauria de ser la
seva revenja/venjança alliberadora sobre els qui li sembla que l’han portada al
fons del pou, adonant-se que tot continua igual i que res s’ha arreglat, i que encara
se sent pitjor, arribi al suïcidi o a l’intent de suïcidi. I, en d’altres
casos, només es trobi una sortida, directament, a través del suïcidi.
Moltes són persones que estan
malaltes i ningú se n’adona perquè arriben a un punt sense retorn de forma
gradual i silenciosa, a través del dia a dia, de múltiples frustracions i
nul·les gratificacions o esperances, moltes vegades conseqüència d’una
violència que no es veu, però es pateix, la psicològica, d’altres per raons
encara més difícils de controlar perquè les porten a sobre des de fa molt de
temps, perquè són d’arrel cultural o familiar. Aquestes persones van quedant
arraconades del seu entorn més fonamental, la família, i aquest arraconament
les porta al trencament intern i a caure al fons d’un pou insondable, ple només
de desesperació, por, ràbia i ganes de fer mal. Se senten que no són res, i
responsabilitzen de la seva situació les persones més properes.
Si no es té en compte el
que acabo d’exposar, es fa del tot incomprensible que un pare se suïcidi amb el
seu cotxe, havent-hi el seu fill a dins, o que una mare es llanci pel balcó amb
la seva filla als braços. Per aquestes persones, i moltes d’altres, el pou s’ha
tancat i s’ha transformat en una fosca cova, on s’hi s’estan ofegant i no
albiren ni la més mínima llum d’esperança de futur, només volen acabar el
patiment com més aviat millor.
Potser en comptes de posar
tant l’accent en les actuacions judicials i policials, començaria a ser el
moment de plantejar-nos si, en els casos de violència de gènere, més que
policies i jutges (que només haurien de ser necessaris per aturar una possible
escalada i comprovar, de forma immediata i ràpida, si realment la situació és
de violència de gènere o és una altra cosa), el primer que caldria seria
tractar de forma obligada, a través de personal especialitzat, directament i
personalment, l’arrel i la situació de la persona o persones implicades, i
fer-los reflexionar i comprendre les pròpies actuacions i les raons que les han
portades a aquelles actuacions i situació. És el primer pas per a evitar-les en
el futur.
Em sembla que si la
formació/construcció d’una família és un aspecte important per a la societat,
la seva desestructuració i/o dissolució també ho haurien de ser. És evident que
l’estimació i la capacitat de convivència, a vegades, s’esgoten i, en aquests
casos, és millor una separació que no pas una convivència forçada, i s’hi
haurien de posar mitjans eficients (ràpids i equitatius) perquè fos el menys
traumàtica possible per a totes les parts, adults i infants.
En el cas de
desestructuració i/o dissolució caldria que hi hagués un conjunt d’equips
interdisciplinaris, psiquiatres, psicòlegs, pedagogs, assistents socials,
advocats, consellers matrimonials, mitjancers ... (segurament cada cas és
diferent) que podria fer més per evitar noves situacions de violència de gènere
i reconduir-ne moltes d’altres que no pas lleis més dures, policies i jutges
que, com s’ha comprovat fins ara, no són un sistema gaire eficient.
Com que la prevenció és
sempre la millor eina, possiblement amb un bon treball informatiu i força
sistemàtic als centres educatius, acompanyat d’un aprenentatge pràctic
extraescolar, per a tots els alumnes, de com cuinar alguns dels aliments més
usuals, què cal tenir en compte quan es renta la roba o els plats (encara que
es faci amb una màquina), els aspectes primordials de neteja de l’espai de
convivència, les diverses situacions d’interacció personal que cal que es
manifestin de forma respectuosa i flexible, admetent que hi ha diferents
maneres de fer la mateixa cosa, possiblement ajudarien, ja des d’ara, i encara
més en el futur, a no crear situacions de dependència, i la convivència familiar
en sortiria reforçada perquè seria volguda.
F. Ponsatí
PS: Ens cal una societat futura més justa i amb uns bons fonaments
de cohesió social i, si és possible, encara més participativa i solidària.
Des del sistema educatiu del futur estat, i si pogués ser ja des
d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin
mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.
Per començar a assolir-ho ens cal que, com a mínim, TOTA la
mainada quan acabi la primària i encara més la secundària, sàpiga llegir
bé i comprensivament, i sigui capaç d’expressar-se en català, oralment i per
escrit, de forma coherent i socialment correcta.