Vàrem aconseguir sobreviure durant 200 anys perquè érem un país amb poca immigració, més aviat érem un país d’emigrants.
Després vàrem aconseguir sobreviure, justet justet, a la dictadura franquista del segle passat amb l’esforç de moltes persones que varen posar per davant la recuperació nacional a fer diners.
Vàrem posar il·lusió, no gaire però sí il·lusió, quan va començar el període constituent de finals del setanta del segle passat(ells en diuen democràcia), però ara ja no ens queda res, ni il·lusió, ni ganes de fer res amb Espanya, ells a través del seu Tribunal constitucional i la poca que podia quedar amb el seu “Tribunal superior de justicia a Catalunya” l’han esmicolada.
L’escola era l’últim reducte de supervivència i Espanya ens l’acaba d’assaltar, no podem fer veure que no passa res, no podem fer recaure en els docents la feina de resistència, tampoc no podem jugar al joc de la legalitat espanyola als tribunals perquè tenen tots els trumfos i ens serà impossible de sortir-nos-en i, com a màxim, emmascararem la derrota.
Quan ens adonarem que només ens acceptaran quan es faci efectiva la frase d’en Franco que adaptem: “...vencidos y humillados los catalanes, la guerra ha terminado.”
Senzillament hem de desistir de ser espanyols i, d’una punyetera vegada, ser el que som: catalans.
F. Ponsatí
“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”
Visca la Terra.
Tothom.cat (Any tercer).
