dimarts, 31 d’octubre de 2017

Carta abierta al Primer Ministro del reino de España



Sr. Primer Ministro, em permeto fer-li aquestes quatre ratlles, acompanyades d’algunes reflexions. Tinc l’esperança que s’adoni que no pretenc molestar-lo, sinó que només és un petit intent de fer-li veure la situació actual des d’un altre punt de vista.

És possible que ara vostè se senti  guanyador, per això em sembla que és un bon moment per a presentar-li aquestes reflexions.

Si hem arribat a on hem arribat, suposo que no és pas perquè estiguem gaire satisfets de com estem, ni del tracte que hem rebut, ni del que rebem. S’ha plantejat com ens sentim nosaltres que des de fa més de tres-cents anys, generació rere generació, estem voltats amb tot de lleis que ens prohibeixen tot de coses que els permeten a vostès?

S’han plantejat alguna vegada què pressuposa ser català a España? Em temo que no. Aniria bé que s’ho plantegessin.

S’han plantejat que si España vol continuar existint (amb Catalunya), cal que canviïn radicalment la manera històrica de tractar-nos?

Es plantegen deixar d’atiar l’odi, la desinformació i la malvolença cap a Catalunya i els catalans com a eina de captació de vots a España? S’han adonat que hi ha partits (entre ells el seu) i televisions que impunement esperonen l’odi cap a Catalunya i els catalans?  En aquests moments encara ho estant fent a tort i a dret, i ningú els diu res.

Es plantegen que si no canvien radicalment el tracte que ens donen i el menyspreu que, a voltes l'acompanya, el que ha passat aquests dies es tornarà a repetir dintre d’un temps, poc o molt llarg, i potser, aleshores, no ens podran aturar per més lleis i forces de policia, guàrdia civil i judicatura que facin servir?

La judicialització de la política ens ha portat a un enfrontament del qual, els catalans independentistes no en sortim gaire ben parats, és cert. Ara bé, sempre que dos es barallen, i això val també per a les societats i els governs, no pot ser que només una de les parts tingui tota la  responsabilitat de l’enfrontament i, encara menys, si és la part més dèbil. Potser la part més forta, vostès, també hi tenen una part important de responsabilitat.

Considerem que sempre hem volgut implementar la nostra política per mitjans pacífics, i encara que només sigui per aquesta raó, ens sembla que ens mereixem un cert respecte. Ho dic perquè moltes actuacions i afirmacions del seu aparell judicial no ho tenen en compte i fan unes interpretacions totalment esbiaixades i, fins i tot, falses del que ha passat. De moment ja hi ha dos presos polítics.

Dels enfrontaments se’n pot sortir rebregant i humiliant el contrari, però si es vol que hi continuï havent la possibilitat d’una bona convivència, s’ha de procurar que les ferides i els mal records siguin els mínims possibles i, per poc que es pugui, inexistents.

Ni des de la venjança, ni amenaçant amb la presó, ni des de la voluntat de derrotar per 10 a 0 la part del nostre poble que vol la independència, difícilment es podran construir ponts que permetin avançar pel camí de la concòrdia i les bones relacions futures.

Per això li demano que faci aturar i revertir totes les actuacions legals (judicials i/o pecuniàries) de qualsevol tipus -fins i tot les que fan referència al 10-N-, que hi hagi contra persones, entitats, càrrecs i partits que pugui considerar-se, des del marc legal actual d’España, que hi ha alguna possibilitat que puguin ser portats a judici, investigats o empresonats per la seva actuació política pacífica, per molt contràries a les lleis espanyoles que li puguin semblar. S’aturin i facin “tabula rasa”.

No em sembla que l’existència de “presos polítics” – des de la nostra òptica ara ja n’hi ha, i no n’hi hauria d’haver cap-, sigui la millor manera de començar a posar unes bases futures de relació que afavoreixin la concòrdia i la pau social. Unes bases diferents i més respectuoses.

Per acabar, suposo que considerarà encertat que pensi que quan siguem una república independent, vulguem mantenir les millors relacions possibles amb España i amb tots els espanyols.

Vostè té la paraula.

Atentament.

F. Ponsatí

Catalunya, 31 d’octubre de 2017

diumenge, 29 d’octubre de 2017

LA MEVA PRESÓ LEGAL




ELS MOSSOS
Segur que em direu de tot, però no puc evitar de pensar que els Mossos no han actuat correctament, i m’agradaria, de tot cor, equivocar-me. Em sembla que han procurat més per ells, –mantenir el seu estatus, funcions i seguretat-,  que no pas pel poble. Malgrat que la seva obligació sigui la d’estar al servei del govern de Catalunya i dels ciutadans.

Per a mi, el que era segur, era que no hi havia res a fer si els Mossos no es posaven totalment i obertament a les ordres del govern de la nova república. Amb l’atac dels ultres a Catalunya Ràdio em vaig adonar que no era així. Si els Mossos haguessin estat al servei de la nova república, tots els llocs oficials haurien estat protegits i no ho estaven, i això que són prou per haver-ho pogut fer.

Sense ells què tenim? Molta gent ben disposada a posar-hi la cara, el cos i el temps, però que és impossible que dia sí, dia també, durant uns mesos, estigui al carrer protegint les seves institucions i els càrrecs electes. No podem fer de forma continuada que milers de persones facin la feina que haurien de fer els Mossos ara, que és la de protegir, defensar i guardar els llocs públics, i els càrrecs electes.


SOM PRESONERS POLÍTICS
Des d’ara, molts, som presoners polítics, malgrat que, segons sembla –i m’agradaria tornar-me a equivocar-, la nova república de Catalunya encara, jurídicament, no hagi nascut (el naixement ha avortat per manca de força, o està a l’espera?), però era tant l’afany d’España de xafar-nos, que ni ho han tingut en compte i han tirat pel dret.

ELS HEREUS DEL DICTADOR FRANCO
Perquè us penseu que el govern d’España està tan convençut de poder fer el que li doni la gana? Doncs perquè té les forces d’ocupació a les seves ordres, jutges inclosos. A vegades ens oblidem que, davant, hi tenim els hereus del feixista dictador general Franco.
 
Durant la dictadura franquista tampoc no podíem decidir qui ens representava, ni qui ens governava, tot ho decidien des de Madrid, i també, tot era legal. Tot el que feien Franco i els seus governs també era sota l’empara de la seva constitució: “Las Leyes Fundamentales del Movimiento”. La constitució actual, per a mi, comença ser quelcom de semblant: la meva presó legal.

LA REPÚBLICA
Ens cal una república que doni esperança i il·lusió de futur als nostres fills i nets. 

F. Ponsatí

Catalunya, 29 d'octubre de 2017

Som un poble constant i no perdem l’esperança i la il·lusió, i si les perdem ens esforcem per retrobar-les.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.  www.llenguaoral.cat