Si realment volem independitzar-nos d’España cal que tinguem clar què és España i com és, perquè sinó ens tornarem a estavellar com ens va passar el 2017 i encara n’estem pagant les conseqüències i les pagarem, encara, durant molt de temps..
També hem de ser conseqüents i segons quines siguin les
respostes a les dues preguntes, sobretot a la segona, hem de tenir clar què ens
caldrà fer i quin preu n’haurem de pagar.
Comencem per “Què és
España”?
Podríem dir, sense gaire possibilitat d’equivocar-nos, que
España és el resultat de la destrucció, de la guerra i de la mort, barrejat amb
tot un seguit d’interessos econòmics d’unes famílies (no persones individuals,
encara que ho sembli) que ha donat com a resultat que hi hagi tot un seguit de persones
i les seves empreses que en visquin (és una economia extractiva). Són les que
dominen i controlen el BOE, per a ells ja els és suficient, ja en tenen prou, perquè
a través de les normes fan que tot el vent els bufi sempre a favor, la resta de
mortals hi són per servir-los. Han transformat el que hauria de ser el govern de tots
i per a tothom, i que defensés els drets fonamentals, en un govern al seu
servei i que sempre prioritzés els seus interessos.
O sia que “España” segons el que acabo de dir és una entitat,
un organització, al servei d’unes quantes famílies econòmicament i
històricament poderoses, que han teixit tot un seguit d’enllaços familiars i
una xarxa clientelística que els deu favors personals, econòmics o senzillament
d’aparença i renom i, per tant, que es consideren intocables perquè controlen
tots els ressorts importants de poder.
Per això és igual que “España” sigui una monarquia o una
república, no canviarà pràcticament res, perquè seguiran manant els mateixos
(al començament d’una manera més dissimulada, però al cap d’uns pocs anys, ja
descaradament, com passa ara).
Com és “España”?
Doncs España, com a resultat de la seva història s’ha creat
una manera d’analitzar l’entorn i les relacions socials i nacionals que només
admet dos colors, dos bàndols, o s’és del seu color o s’és del color contrari
i, per tant un enemic.
Aquesta manera de jutjar la realitat té una
conseqüència molt important, per “España” no existeix la diferència, no
existeixen els matisos, no existeixen els grisos, no existeixen les games de
colors, qualsevol diferència ha de ser anorreada, aniquilada, esclafada i/o
assimilada i, per tant, se l’ha de fer desaparèixer.
Potser a algú li pot semblar que estic exagerant, però a qui
li sembli, li recomano que repassi la història, recent i no tant recent (amb un xic més d'un segle en tindrà prou). O algú
es pensa que l’actuació que està fent “España” contra el referèndum, que no era
il·legal, i que va posar España contra les cordes de la democràcia i li va
posar al davant un mirall, i li va demanar de parlar, d’entendre’s, de negociar
i de trobar punts d’entesa, però que alhora, posava en qüestió l’economia
extractiva i feia perillar l’estatus quo actual, no té l’objectiu de deixar
clar que qui mana, mana, i que els altres, els que hem de fer és obeir i fer
bondat o ens esclafaran sota les botes del seu exèrcit legal?
La resposta ha estat una acció encaminada a xafar i esclafar
tots els qui varen comandar, o tan sols encoratjar la proposta, o s’han atrevit
a posar en dubte que allò que està fent el seu exèrcit legal i els seus coadjuvants
(policia, fiscals, i jutges) no està bé.
Tota diferència, tota proposta, tota idea que no sigui la
unitat (de la unitat en depèn la supervivència de les famílies) serà esclafada,
si cal, canviant sobre la marxa les lleis i penant accions que no ho són,
perquè es tracta d’escarmentar i desencoratjar els possibles independentistes.
I si calgués també ...
De fet, España depèn de la coacció, de la força, de la por.
Algú s’imagina que existiria España si no hi hagués una policia i uns jutges
disposats a fer-ho “Todo por la Patria”, fins i tot assassinar, torturar,
arruïnar i empresonar a tothom que pensi diferent i tingui la més mínima
possibilitat de posar-ho en pràctica?
I, si no n’hi hagués prou, perquè resultés que brollés una
revolta ciutadana pacífica però seriosa (ells i els seus ajudants ja s’encarregarien de posar-hi les
bombes, en altres èpoques, no tan reculades, ja ho han fet), algú es pensa,
sincerament, que no farien sortir l’exèrcit al carrer?
Hem de tenir clar que no disposem ni de la policia, que ja
s’ha demostrat, fins ara, que els comandaments dels Mossos consideren
prioritari estar a les ordres dels jutges españoles que no pas al servei del
seu poble, per tant, tampoc no podem comptar amb ells. Només podem comptar amb
nosaltres, en la suma de tots nosaltres.
I què estem disposat a
fer?
Ja hem vist que sigui monarquia o república ens és exactament
igual, el resultat serà el mateix. Ja sabem que les lleis no serveixen per a
protegir els drets fonamentals, ni l’existència de la nostra nació, sinó per
castigar i empresonar els qui gosen aixecar el dit, encara que sigui un dit que
demani diàleg, i esborrar-nos del mapa com a poble i assimilar-nos.
Aneu pensant què caldrà fer i segur que el que us vindrà al
cap serà molt dur, feixuc i perillós, però segur que encara us quedareu curts. Si
ens poséssim a fer ciència ficció, segurament, hauríem de pensar en tornar a
fer un 3 d’octubre d’una setmana de durada, com a mínim, ocupar els aeroports i
els ports, tallar les carreteres i els ponts, i fer-ho pacíficament, i això segur que només seria el
començament, perquè, com a mínim hauríem d’aconseguir controlar el territori
durant uns quinze dies (és el que va passar a Eslovènia), aleshores, potser, la
resta d’estats d’Europa ens prendrien seriosament, mentrestant, segur que no, perquè
estarien esperant que España ens esclafés com qui es treu els polls que
molesten. La seva cantarella seria: És un assumpte intern. Us sona d’alguna
cosa?
Europa i els seus
tribunals
Ah!, no us penseu pas que el TEDH i la resta de tribunals europeus acabin servint per alguna
cosa pràctica, perquè si la justícia és lenta, molt lenta, ja no és justícia i
encobreix la injustícia. Si el TEDH o qualsevol altre tribunal europeu volgués servir realment a la justícia, caldria que disposssés de sales d’urgències, com els hospitals, i sense que calgués passar tots els tràmits de
l’estat/justícia opressor/a, i en poques hores o pocs dies, es dictessin mesures
cautelars d’obligat compliment, i que en el cas que no se'ls fes cas poguessin posar multes diàries als estats, i multes diàries a les persones que haurien de
posar en pràctica les seves mesures cautelars, les multes que no haurien de ser
simbòliques, sinó a l’estil del que va fer el TC d’”España” contra els síndics
del referèndum, i per als estats multiplicades per cent.
Si existís un tribunal d’aquest tipus i amb aquestes
capacitats legals i coercitives, us puc ben assegurar que els senyors jutges
del TSJC, del TS, de l’AN o del TC
actuarien d’altra forma i començarien a ser tribunals de justícia, i no pas com
ara, tribunals d’injustícia i de venjança pàtria.
Felip Ponsatí i Terradas
Catalunya,
juny de 2021
Des de
l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos
per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per
començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i
encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el
que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluïda i coherent.
Ens cal una
societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és
possible, encara més participativa i solidària.
