Des del
moment que les qüestions polítiques, o sia les qüestions de govern que afecten
als ciutadans, no s’encaminen a través del diàleg i la negociació entre els
polítics i s’estan derivant cap els jutjats, s’està creant una nova forma de
govern, la dels aristòcrates.
Potser algú
de vosaltres es pensarà que de què carai parlo ara, “d’aristòcrates”, apa, va,
si pràcticament no n’hi ha. I aquí hi ha l’error. Que no es deixin veure no vol
pas dir que no formin una grup amb un gran poder, i que no l’exerceixin,
l’única cosa que passa, a diferència d’altres temps, és que no ens n’adonem.
Ara estan dintre les estructures i ocupen els nusos de la xarxa de poder perquè
ells són els intèrprets de la legalitat.
Potser
encara algú està pensant que parlo de la llotja del Bernabeu o del l’Íbex 35, o
d’aristòcrates amb títols rimbombants, no, no i no! Si fos així seria molt més
senzill plantar-los cara, perquè tindrien noms i cognoms i, amb una bona
investigació, segur que se’ls podrien trobar molts punts dèbils. No, els nusos
de la xarxa actual que són els qui, realment, estan començant a governar a
l’estat espanyol en comptes dels polítics. Aquests últims han estat incapaços
de fer la seva feina i s’han inhibit, per això els jutges del TC, del TS, de
l’AN i els dels Tribunals Superiors de Justícia han ocupat el seu lloc.
Juguen la
partida amb tots els avantatges. Per les mateixes lleis que han elaborat els
polítics, estan en una situació privilegiada d’intocabilitat, fins al punt que
no els cal rendir comptes de res i, per molt que s’equivoquin o per molt
parcials que siguin, mai ningú els dirà clarament que s’han equivocat ni se’ls
demanaran responsabilitats, perquè són un grup compacte i fan por. Els jutges
dels graons més alts de la judicatura sembla com si allò que fan i allò que
diuen fos la veritat absoluta, la certesa i que, per tant, ells fossin inqüestionables.
De fet, és així, i només es controlen entre ells per vetllar per la conservació
de l’”stato quo”.
Fixeu-vos
que fins i tot decideixen, sense que ningú els ho hagi demanat, com s’ha
d’interpretar el reglament del Parlament de Catalunya. El que pensem o deixem
de pensar, el que vulguem o votem, no els importa gens ni mica, ells estan per
sobre del bé i del mal. És el que ha fet el Sr. Llarena, del TS, quan l’Oriol
Junqueras li ha demanat de ser traslladat a Catalunya per poder anar a les
sessions dels Parlament. La resposta és per llogar-hi cadires: delega el teu
vot (que és com dir-li, educadament, fes-te fotre). La qüestió és fer mal a
tots els qui considera els caps de la declaració unilateral d’independència,
els caps de la revolta pacífica. No hi ha cap més raó per mantenir-los en presó
preventiva, i si cal inventar-se violències inexistents, doncs s’inventen.
Aquests
aristòcrates són persones molt intel·ligents que, aprofitant la manca de líders
polítics espanyols, han vist una oportunitat per deixar la seva marca en la
conducció de l’estat. Es consideren estat i, alhora, servidors de l’estat. Per
tant, qualsevol cosa, persona, entitat o idea que vagi en contra de l’estructura
del seu estat o d’alguns dels seus pilars considerats fonamentals (la
indissoluble unitat de la pàtria), encara que sigui de forma absolutament
pacífica i fent ús de drets fonamentals d’expressió i de manifestació,... ,
se’ls troba al davant i, sense cap mena de vergonya, per a ells la mentida no
existeix, poden crear qualsevol narració per fer que els fets lliguin amb les
seves decisions i les justifiquin.
La
declaració d’independència va ser una declaració sense força jurídica i, per
tant només política, però l’estan atacant amb els antibiòtics més forts que
disposen, així volen assegurar-se que no anirà a més i es tallarà de soca-rel
qualsevol possible rebrot. Volen escarmentar aquells que consideren responsables/culpables
de voler canviar la situació en la qual, ells, s’hi troben tant i tant bé, i
que consideren que forma part de l’ànima del seu estat.
Són la forma
actual de govern, és a l’ombra i hi continuarà perquè els interessa més que no
pas sortir a plena llum del dia, però és clarament un govern aristocràtic, o
sia un govern d’uns pocs molt ben preparats que es consideren el nucli dur de
l’estat. L’estat són ells. Són els Felip V del segle XXI. La democràcia, què és
això tan vulgar?
Això sí que
és un cop d’estat, i no ho sembla.
F. Ponsatí
Catalunya, 22 de gener de 2018
Ens cal una societat
futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara
més participativa i solidària.
Des de l’escola del futur
..., i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la
pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a
assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara
més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que
llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment
correcta. www.llenguoral.cat