EN JORDI PUJOL I L’HERÈNCIA

He estat a punt de no publicar aquest article, l'he deixat reposar molt, però em sembla que en tot aquest devessall d'opinions negatives cal posar-hi una mica de contrast. És el que procuro.

Llegit a poc a poc, l’escrit de l’expresident desconcerta. Si el que hi posa ho interpreto correctament em sembla que legalment no és responsable de res i, segurament, els tribunals també ho veuran així. Però ell hi deixa clar que considera que en el que no va fer hi ha una responsabilitat política i ètica. En aquests aspectes ell considera que ha fallat, encara que no em sembla que sigui ben bé així. Però si ell ho considera segurament serà cert des del seu punt de vista, per això no té res d’estrany que demani perdó.

Es responsabilitza de fets que només se li poden atribuir parcialment, en el moment inicial, després, legalment, ja no se li poden atribuir, però com que la seva mirada sobre la família i sobre el país és patriarcal (des del meu punt de vista és un enfocament equivocat), se’ls atribueix.

Es pot pensar que l’expresident Pujol no ha practicat allò que predicava, doncs fins i tot en aquest cas em sembla que no és del tot cert. És la seva família és la que, en tot cas, no ha seguit els seus passos. Però cap fill és responsable del que faci el seu pare i cap pare, per molt que ho vulgui, és responsable del que facin els seus fills adults.

ELS PARTITS

És curiós que partits i persones que es consideren capacitades per dirigir la societat els hagin passat per alt aquests aspectes i reaccionin com si la visió patriarcal de la família i del país fos la més natural del món i, per això, tampoc no m’estranya que no situïn les coses en el seu marc legal, ni en el moment històric en què inicialment van passar, els anys vuitanta, els primers de la transició. I tampoc no m’estranya que alguns cridin, i molt, perquè així desvien l’atenció dels seus.

EL MOMENT HISTÒRIC

Se’n recorden aquests il·lustres polítics que hi va haver un cop d’estat, per fortuna fallit? Personalment entenc perfectament la posició del Sr. Florenci Pujol, pare de l’expresident, que el 1980 volgués protegir la seva jove i els seus nets deixant-los una herència fora d’aquella Espanya encara massa feixista. El 1981 va anar de molt poc que tingués tota la raó, però em sembla que només ho podem entendre els qui érem en alguna de les llistes per “rojos-separatistas”. Encara recordo aquella nit, i la veu del president Pujol procurant tranquil·litzar-nos amb una mitja veritat, va fer efecte. Gràcies.

També és cert que els últims vint anys hi ha hagut més d’una possibilitat de regularitzar els cèntims, però li pertocava a ell fer-ho? Potser políticament i èticament sí, legalment ho dubto. Els seus fills ja eren  prou grandets per prendre les seves decisions.

LA SEGURETAT JURÍDICA I EL RESPECTE INSTITUCIONAL

Però tot això no és el que més en preocupa. Amb les absurdes presses per treure’n profit polític alguns estan posant en perill coses molt importants: la seguretat jurídica i el respecte institucional. Els polítics haurien de ser els primers que proclamessin que les lleis del nostre Parlament s’han de complir. Si es retoca una llei, em refereixo a la dels expresidents, ha de ser pels nous expresidents i no pot ser mai retroactiva. Això de fer retroactives les lleis em recorda un estat de “pandereta”.

Una altra cosa és que l’expresident, per responsabilitat política i ètica, renunciï a algun dels seus drets. De totes maneres em sembla que no hauria de poder renunciar a la pensió de viudetat de la seva dona (en tot cas no li correspon a ell fer-ho) i, institucionalment el Parlament tampoc no l’hauria de deixar que renunciés a la seguretat. Si algun dia, com a conseqüència de no portar seguretat, algun eixelebrat l’agredeix i li “fot un mal tanto” que diem els que ja tenim una colla d’anys, aleshores tot seran lamentacions, sobretot tenint en compte que el problema, referit a ell, és molt més polític que legal.

UNA MICA D’HISTÒRIA

Per centrar les coses importants, a vegades una mica d’història va bé. Suposo que saben que durant la república el president Lluís Companys havia estat ministre de la marina durant uns mesos, després els feixistes el varen assassinar, afusellant-lo, però com que havia estat ministre de l’estat, d’acord amb la llei, la seva dona va poder cobrar de estat espanyol franquista la pensió de viudetat corresponent. Saben que l’estat alemany, fa només uns deu anys, va acabar de pagar –en euros- l’enorme multa que havia acceptat contraure per acabar la primera guerra mundial? Sí, la que ara es recorden els cent anys del seu començament. Saben si el Sr. Matas exministre del PP, ja condemnat i empresonat, ha estat cobrant i potser encara cobra, la paga corresponent a exministre o la tornarà a cobrar? Ja es pot anar omplint la boca de ximpleries la Sra. Camacho i alguns d’altres, més els valdria callar i deixar de fer el pallasso (que em perdonin en Tortell Poltrona i la Pepa Plana).

LA COMPAREIXENÇA AL PARLAMENT

Per procurar ser justos, en la compareixença al Parlament, em sembla que només se li hauria de poder preguntar o demanar explicacions sobre el seu patrimoni personal, mai sobre res que tingui relació amb algú de la seva família o d’altres persones i, encara menys fer suposicions del tipus: no sabia que ..., com és que no...?

PROCUREM SER EQUÀNIMS

Demanaria a alguns dels polítics d’aquest país que procurin deixar de jugar a ser fiscals i jutges alhora i d’omplir-se la boca amb paraules buides i grandioeloqüents, això ja ho fan els espanyols cada dia i a cada instant, a part que serien massa injustos i quan voldrien rectificar ja seria massa tard.

Si de tot plegat ens surt foc nou, benvingut sigui.  Serà una bona manera d’anar creant el nou estat sobre unes bases de transparència personal i política, que és cert que ens convenen. Ara, abans de passar pàgina o pantalla, com prefereixin, em permetin un record per l’escola catalana i de qualitat que hem pogut forjar al llarg d’aquests decennis, pel començament de TV3 que encara el recordo amb goig, pels Mossos d’Esquadra,  etc 

Un dia o un altre el nostre nou estat li reconeixerà aquesta cara de la moneda, jo ja ho faig ara. Ja érem grans i preníem les nostres decisions, però ara ens n’adonem encara amb més claredat.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”