UN FUTUR UNA MICA DIFERENT

Des de fa dies es comença a sentir que la sortida de la crisi és a prop i que un dels senyals més clars és que les famílies comencen a tornar a gastar. De moment, només una mica més, però ...

Ja ho diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra encara que sigui grossa. I jo diria que no pas només dues vegades, sinó moltes vegades.

Hem arribat a la crisi actual per les mateixes raons profundes que es va arribar  a la crisi del 1929, i no n’aprenem. Sembla que el sistema capitalista de produir en excés per obtenir més beneficis sigui l’única manera de fer les coses. La conseqüència és que com que es produeix en excés s’ha de procurar que els productes siguin de curta durada, una durada mínima, i així s’hagin de canviar.

CONTAMINEM

El que no diuen els anuncis, ni les fàbriques, ni les empreses, ni els governs, és que per produir tot allò que realment és necessari i tot allò que és absolutament superflu s’està contaminant, i molt.

Quan es contamina per produir objectes indispensables, d’acord, quin remei. Però quan es contamina per produir objectes i coses absolutament supèrflues, és egoista, no és solidari i no és lògic si és que es pensa una mica en el futur.

Per a tots els productes no indispensables hi hauria d’haver un càrrec impositiu que cobrís sobradament no només el seu reciclatge quan s’acabi la seva vida útil, sinó també tots els costos ambientals que suposa la seva fabricació i la despesa no necessària que ha implicat.

ÉS QUASI BÉ IMPOSSIBLE

És cert que pot ser difícil de definir què és indispensable i què no ho és. És cert que societats diferents definirien coses diferents. Però cadascuna tindria una visió molt més global del que és viure a la Terra i del futur que voldríem que tinguessin els nostres descendents, i faríem que les grans decisions de la nostra organització social no depenguessin dels beneficis de les grans multinacionals.

Es pot dir que és impossible i poden trobar-se totes les possibles dificultats per definir què és i que no és indispensable, però no em diran que no és difícil, també, determinar quins trams de l’aigua que es gasta són a un preu i quin són amb un altre preu, però s’ha fet. Encara que ens va caldre una bona sequera.

El futur no està en la producció industrial excessiva sinó en la producció industrial d’aquelles eines indispensables per al funcionament de qualsevol societat i el seu manteniment. Qualsevol tipus de màquina, si és ben feta i mínimament cuidada, hauria de poder durar deu o més anys. Per tant basar el manteniment de molts llocs de treball en la indústria no és lògic, independentment de si es fa a la Xina o al Vallès.

És normal que vulguem disposar d’una indústria que proporcioni les eines bàsiques que calen per l’organització social i familiar i, alhora, que vulguem disposar d’una estructura de manteniment i de reciclatge molt eficient, però no ens cal voler anar més enllà.

POTSER HAURÍEM DE PENSAR  ...

Potser hauríem de començar a pensar en redefinir el nombre d’hores de treball i passar de les vuit actuals a sis. Potser hauríem de començar en pensar una retribució mínima per hora treballada que, amb les sis hores, resultessin uns 1200 euros mensuals. Potser hauríem de potenciar les energies renovables de tot tipus i l'estalvi d'energia per tal que ens permetessin suplir amb escreix tots els llocs de treball que s’han perdut. Potser hauríem de pensar com fer-ho per potenciar el camp i els seus productes. Potser tot això només ho podrem discutir i decidir quan siguem un estat.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”