Malgrat voler-nos portar cap el mateix objectiu, ja portem
una temporada que aquestes sigles ens estan fent ballar el cap.
El petit problema que hi ha és que una cosa ve després de l’altra, i sembla que no es té gaire clar en quin ordre van, si primer s’ha de fer el referèndum i després la declaració o al revés.
El meu punt de vista, que segurament no comparteix gaire gent, és que primer cal fer la declaració, el trencament, i en el mateix moment unes quantes lleis bàsiques que creïn l’entorn legal adequat per a poder fer el referèndum, i després el referèndum. Fer-ho al revés és voler posar el carro davant dels bous i centrifugar el problema. Ara procuraré explicar-me una mica més.
EL REFERÈNDUM NO ÉS POSSIBLE SENSE ...
No pot haver-hi referèndum sobre la independència si abans
no hi ha una declaració d’independència i el conjunt de lleis bàsiques que
l’han d’acompanyar. I això perquè?
Fer un referèndum pressuposa disposar d’una base legal sobre el qual organitzar-lo i una gran moguda social i material: espais de suport, personal organitzador, funcionaris (administratius i de seguretat), ciutadans ...
Pensar que es pot fer sense que abans hi hagi hagut
l’establiment d’una nova legalitat és inviable, i una nova legalitat només es
pot sostenir en un nou marc dictat pel Parlament.
Ja vàrem fer un referèndum amb voluntaris, ara és diferent del 9 –N, i cal una nova legalitat.
Considerar que el trencament s’ha de fer via RI, sense abans haver fet cap mena de declaració oficial d’independència (encara que sigui condicionada al resultat del referèndum), em sembla infantil, perquè és posar la ideologia per davant de la ciutadania, és passar la pilota a la ciutadania quan ara és al sostre dels polítics, i ara els toca a ells decidir i mullar-se.
ACORDAT AMB ESPAÑA, IMPOSSIBLE
Fer un referèndum sobre la independència abans de fer la declaració
d’independència, només és possible i viable si l’estat espanyol s’hi avé, i
suposo que tothom sap que mai s’hi avindrà.
Plantejar i obtenir un referèndum acordat amb l’estat espanyol és impossible, i voler-lo fer sense aquest acord o sense haver creat una nova legalitat és anar directes a clavar-nos una patacada social impressionant.
Sóc conscient que hi ha algunes persones que, potser de bona fe, poden considerar que l’estat espanyol s’avindrà que fem el referèndum, però em sembla que s’equivoquen de mig a mig.
L’estat espanyol no l’autoritzaria ni sabent que el guanyaria, és la seva manera de fer, és la seva manera de ser, els polítics hi pinten molt poc, de fet són les puntes de l’iceberg del dibuix social amagat d’España; per tant, de referèndum acordat res de res i, per acabar-ho d’arrodonir continuen entestats en assolir una España de “prietas las filas recias marciales nuestras escuadras van ...” , i tot el que no sigui considerat espanyol ha de desaparèixer o ser residual. Pot semblar que exagero però, en això, “obras son amores y no buenas razones”.
ÉS L’HORA DEL PARLAMENT
És evident que em sembla que l’única via possible és que el
Parlament, d’un sol cop, faci la declaració d’independència i les lleis més
imprescindibles i, a partir d’aquesta declaració, es munti tot el conjunt
d’actuacions, referèndum inclòs, si cal.
Si els parlamentaris independentistes actuals els sembla que com que no varen arribar al a més del 50% dels vots no tenen prou legitimitat, els diré que s’estan de molts de romanços, i facin com Abraham Lincoln i com els bons polítics, quan es vol aconseguir una cosa es troben els mitjans, busquin més suports dins del Parlament.
I, si són tan primmirats i llepafils, tornin a fer eleccions, però encara que les anomenin plebiscitàries no es queixin si els resultats no són com vostès esperaven, perquè, de fet, ens hauran fet recular dos anys i mig o tres.
Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.
F. Ponsatí
Visca la terra.
"DES DE L'ESCOLA DEL FUTUR ESTAT, FEM QUE LA POBRESA DEIXI DE SER HEREDITÀRIA"
