dilluns, 11 de novembre de 2019

REFLEXIONS SOBRE ELS RESULTATS ELECTORALS del 10-XI-2019



Aquestes eleccions no seran de cap mena d'utilitat si no és que P. Sanchez es llegeix els discursos de Manuel Azaña a les Cortes quan es parlava de l’Estatut i semblava que tot anava pel pedregar.

La situació és infinitament millor que no pas els anys trenta, encara que potser hi hagi persones que es pensin que no, i els faria molta il·lusió que estiguéssim al mateix punt, però no, no és així malgrat els resultats obtinguts per la dreta, dreta que encara que no ho sembli no és tota igual, i en la qual el PP és una dreta relativament responsable, fidel al rei i a la constitució (que ja li va bé), però no el podem titllar de partit franquista, filofeixista o, directament, de fatxa, com sí que ho podem fer amb els de Vox.

Potser alguns pensaran que l'ascens de Vox és una gran desgràcia, però no, no és pas que hagin crescut com les males herbes, sinó que ja hi eren i eren en dos partits diferents, bàsicament Ciudadanos i el PP, ara, un cop Ciudadanos s'ha fotut la gran patacada i, si tot va bé, va camí cap a a la seva extinció, com els vells dinosaures, perquè així de velles eren les seves idees (odi, odi i rancúnia), i el PP, lliure del llast d'una part dels seus militants que hi eren com a refugi perquè no tenien enlloc més on anar i ja els anava bé el PP perquè hi veien l'ombra allargada de Fraga Iribarne, ministre franquista, i la seva mòmia musculosa, Aznar. 

Doncs bé, el panorama polític, ara, és molt més clar que no pas fa quatre dies, i això sempre és una bona cosa, encara que, de fet, el "quid" de la qüestió és saber si el PP de Casado sabrà desempallegar-se de la mòmia franquista que representa l'Aznar. Si ho aconseguís es transformaria en un partit de dretes, això sí, però en una dreta racional i pactista i, fins i tot, molt demòcrata, la qual cosa no estaria pas gens malament per a la convivència.

Per tant, el resultat de les votacions d'ahir no són pas un mala notícia, sempre que el PP no es consideri com una còpia més nombrosa i gran que no pas Vox, perquè Vox no farà pas el mateix recorregut que ha fet Ciudadanos, sinó que durant una bona colla d’anys hi serà, perquè representa, realment, el pòsit cultural i polític franquista i, per tant, representa la seguretat de l'immobilisme, del no canvi, i això sempre es veu com una cosa més segura que no pas l'admissió que les coses no són mai com eren abans, per molt arrelades que ens semblin i per molt segurs i còmodes que ens hi sentim.

Conclusió, sempre va bé que les pors amagades surtin a fora, i això és el que és Vox, i està bé que la dreta responsable es lliuri de les crostes franquistes, ara, si les coses van cap a un camí o cap a un altre dependrà únicament dels actors principals i de la seva capacitat i responsabilitat, que desitjaria que fos força més gran que la que han demostrat fins ara.

Recordatori: L'únic punt legal en el qual es pot trobar tothom (encara que hi sigui tothom a disgust) és en el referèndum consultiu, pactat i amb més d'una pregunta (que per això se'n diu consultiu). El resultat seria prou impactant, fos el que fos, com per fer canviar la política cap a Catalunya, no obtindríem, encara, la independència, però hauríem fet un pas més (aquest cop legal) cap a la seva consecució,.

F. Ponsatí

Catalunya, novembre de 2019

PS: Ens cal una societat futura més justa i amb uns bons fonaments de cohesió social i, si és possible, encara més participativa i solidària. Des del sistema educatiu del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.


dijous, 24 d’octubre de 2019

VIOLÈNCIA, A ON?



Portem una colla de dies en què no hi ha polític que no parli de “VIOLÈNCIA” i no hi ha tertúlia en la que, fins i tot, el més ignorant, es consideri savi en aquest tema.

De polítics estúpids i que es fan els ignorants (encara que moltes vegades en són) per veure si poden omplir el seu sac amb unes miques més de vots, diríem que el món n’és ple, són una colla d’irresponsables i bocamolls, i si no fos que tenen al seu darrere España i les seves lleis interpretables, tergiversables i fantasioses quan es tracta d’aplicar el dret español als catalans, molts d’aquests polítics haurien de ser jutjats per mentiders i difamadors.

Ara centrem-nos en la paraula de moda: “VIOLÈNCIA”.
De les accepcions del terme “VIOLÈNCIA “ que trobo al diccionari en línia de l’IEC, n’hi ha tres que fan referència a la violència sobre les persones, d’altres parlen del temps i d’altres de la violència sobre un mateix o sobre textos.

Per tant, em sembla que no m’equivoco gaire si dic que no s’hauria de fer servir el terme “VIOLÈNCIA” per a la immensa majoria dels actes i situacions que s’han produït al país (com a mínim abans que hi intervingués la policia).

Des del moment que hi intervé la policia sense proporcionalitat i picant a tort i a dret només pel sol fet de ser allà o de passar-hi, sembla que podem pensar que no seria lògic ni natural que les persones que són objecte de la “violència policial” no fessin res, perquè encara que només sigui per defensar-se o aturar mínimament la violència policial que s’està exercint sobre ells, han de reaccionar i defensar-se.

Hauria de quedar clar que fer una barricada o encendre contenidors no són “VIOLÈNCIA”, poden ser gamberrades, bretolades, fets inadmissibles, però no violència ni estralls, i que funcionaris-policies exerceixin violència sobre les persones que fan aquestes bretolades, mentre no posin en risc a altres persones, és del tot excessiu i inacceptable.

Violència són les bales de goma i de foam que disparen els funcionaris-policies a distància, perquè és una actuació feta per a fer mal a persones. Per molt legal que pugui ser, no deixa de ser violència i, a més, com s’ha demostrat, inútil i gratuïta, que només serveix per a desfogament dels funcionaris-policies.

VIOLÈNCIA: Abús de força. Usar de violència envers algú. Emprar la violència contra algú. Sofrir violència. Rebutjar la violència amb la violència. // Fer violència a algú Fer-li fer quelcom a la força. // Fer violència a una dona Violar-la.

Pel que fa al terme “Violent” doncs queda clar que només podem aplicar-lo quan hi ha violència.

VIOLENT: Que obra amb violència, que implica violència.
Si començo per aquí és per deixar una mica més clar què és violència i què no és violència, que ja n’hi ha prou de pervertir el llenguatge segons el que interessa políticament, perquè acabem dient les mateixes paraules però amb significats absolutament diferents i, per tant, així, és impossible d’entendre’s.

La “VIOLÈNCIA” de la que estem parlant implica, com a mínim, dues persones, una que fa l’acció i una altra que la rep.

És evident que no hi ha diferència sobre si un fet és violent o no, segons si la fa un ciutadà (tirant boles d'acer amb un mandró o fona) o la fa un funcionari-policia, però encara que no hi hagi diferència en la definició de l’acció, sí que n’hi ha sobre l’anàlisi social de l’acció.

Es diu que només la policia és la que té la capacitat legal de fer servir la “força” en el sentit de “Emprament de la força per a constrènyer la voluntat d’altri”, però si la força l’aplica sobre ciutadans indefensos, per pur plaer de dominar l’espai, no en podem dir que estigui fent un ús adequat I proporcionat de la força, i allò és VIOLÈNCIA i, com a funcionari que és, se li hauria d’obrir un expedient sancionador i al seu cap també, i en el cas de demostrar-se que hi ha hagut una conducta incorrecta, aplicar-los les sancions previstes (bé, que se suposa que són previstes, perquè no he sentit mai ningú que digui quines són).

ALTRES SITUACIONS QUE NO SÓN VIOLÈNCIA
Malgrat les tergiversacions polítiques interessades del TS espanyol, hi ha tot un seguit de situacions que no són, ni de bon tros, “VIOLÈNCIA”, encara que sí que poden ser més emprenyadores que una mosca collonera.
Trobada.
Concentració.
Manifestació.
Marxa.
Aldarull: Confusió, avalot (no és violència, ni molt menys una situació que produeixi estralls).
Avalot: Alçament popular, tumult sediciós.
Tumult: Agitació que es produeix en una reunió de persones, en una multitud, amb crits i confusió de veus,  també, avalot popular o militar.
Sedició: Alçament contra l’autoritat establerta. Sedició militar: Atac col·lectiu a la disciplina militar.

En canvi "Estralls" sí que requereixen violència.: Gran dany, destrucció, mortaldat, causat per la guerra, una epidèmia, una calamitat. // En l’antic codi penal espanyol, delicte comès mitjançant inundació, incendi, explosió, emmetzinament o algun altre artifici que produeixi grans danys. Aquí sí que hi ha afectació directa contra les persones i, fins i tot, la seva vida, però em sembla que ningú dirà que el que s’ha produït fins ara era això, a no ser que vulguem tergiversar els fets i les imatges que els suporten.

Doncs si ens atenem al diccionari, la qual cosa a vegades no va gens malament, resulta que els fets que han passat al país aquests últims dies no passarien de ser aldarulls i encara fluixos perquè no arribarien ni a ser avalots, encara que hi hagi hagut, com a resultat, destrosses de mobiliari urbà i situacions, personalment, empipadores.

I encara que hi hagués molta gent, no varen ser alçaments populars, ni encara menys tumults sediciosos, a no ser que fem com el TS d’España i ens inventem el significat de les paraules i ens reconvertim en l’IEC o en la Real Academia de la Lengua Española, i en uns estafadors de la llengua, mentiders i difamadors.

No ho tinc clar, però potser hi podria haver un problema lingüístic (no l’he comprovat fefaentment) i és que resultés que en español no hi hagués la diversitat de possibilitats per a descriure els fets i, per això, tot ho resumissin dient-ne violència, perquè si no és així, el que hi ha és ignorància lingüística en español o mala fe i, en tots dos casos, incompetència i difamació.

Les proves acusatòries
Una petita reflexió sobre les proves acusatòries, perquè no és creïble que no hi hagi mala fe en una detenció quan les proves aportades per la policia són desmuntades en una presentació davant d’un jutge, i si realment no hi ha mala fe, el que hi ha és una incompetència de l’alçada d’un campanar, per tant, en tots dos casos, mala fe i/o incompetència són, sobradament, motiu d’obertura d’un expedient sancionador.

F. Ponsatí

Catalunya, octubre de 2019

PS: Ens cal una societat futura més justa i amb uns bons fonaments de cohesió social i, si és possible, encara més participativa i solidària. Des del sistema educatiu del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.

Per començar a assolir-ho ens cal que, com a mínim, TOTA la mainada quan acabi la primària i encara més la secundària, sàpiga llegir bé i comprensivament, i sigui capaç d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma coherent i socialment correcta.  

divendres, 18 d’octubre de 2019

ESPAÑA SE’N PIXA DE TOT EL QUE ÉS PACÍFIC



Durant anys, com a mínim des del 2010 fins ara, el 2019, això són 10 anys, hem estat fent manifestacions multitudinàries, centenars de milers i, algunes de força més d’un milió, però algú vol dir-me quina ha estat la resposta dels governs i dels polítics españols? Res de res, encara se’n fotien. Ells esmorzaven xocolata amb xurros i els catalans anàvem pagant i dient que érem molt cívics.

És cert que cal que hi hagi un moviment ciutadà organitzat i pacífic, en són una bona mostra, però hem de tenir en compte que per a ells no és res, senzillament gent que es manifesta i que no els crea cap mena de problema de tan pacífics, assenyats i cumbaiàs com som, España només reacciona davant dels problemes i no pas davant dels “no problemes”.

Fins i tot quan hi ha alguna cosa que li crea una certa coïssor, o sia que és un petit problema, la seva resposta, fins ara, han estat els tribunals, sinó mireu i remireu la manifestació del 20 de setembre de 2017 i mireu la conducta del Sr. Cuixart i del Sr. Sànchez, exemplars, pacífics, festius, organitzats, dialogants, complidors de la paraula donada (la varen desconvocar a l’hora fixada), i quina ha estat la resposta d’España, ja la sabeu, 9 anys de presó.

Us heu adonat que les monedes tenen dues cares, i em sembla que és bo que l’independentisme també les tingui, una cara amable, dialogant i una altra cara dura, bel·licosa, trencadora d’esquemes i totes dues fartes d’España.

No es tracta pas que els aldarulls siguin obra d’infiltrats, que segurament en part sí, però la majoria dels fets, ara, ja no són obra d’infiltrats. El que és segur és que, la resistència activa i amb alguns senyals de toc d’atenció que sacsegin les ànimes benestants de l’altra cara de la moneda (els aldarulls i la crema de mobiliari urbà no deixen de ser transgressions de baixa intensitat), és l’única cosa que farà que España comenci a pensar que s’està equivocant i que la sentència ha estat un error dels grossos, i que el seu Cap d’Estat comenci a pensar que l’ha ben cagada deixant fora de la seva empara a més de dos milions dels seus “teòrics súbdits”, perquè quan els súbdits se senten desemparats es transformen en ciutadans i als ciutadans no els cal cap rei, i menys un que els menysprea i els insulta, ni els cal una justícia que se’n fot de la realitat i, des de la mentida, converteix en delicte els drets fonamentals i el pacifisme, i no els cal cap policia que mentre no hi són tot va bé i no hi ha aldarulls, ni corredisses, ni ferits i que, quan hi són, el que hi ha és inenarrable i inexplicable per bèstia. 

Puc entendre que la GC i a la PN amb la seva mentalitat de conqueridors vagi repartint hòsties a tot allò que no és español, però no puc entendre la conducta d’algunes unitats dels Mossos, fa pena i, a més a més, és inútil.

LA LLEI DE SEGURETAT ESPAÑOLA
Si España es fa càrrec de tota la policia, tindrem un bon motiu per posar-los tots al mateix sac. Ara encara hi ha algunes diferències operatives, el cert és que no gaires, però encara hi ha algun comandament i alguns Mossos que tenen seny i no entren a sac i repartint a tort i a dret, sobretot quan tenen davant mainada i gent gran, però la majoria de les conductes, de tots plegats (GC, PN i Mossos), comencen a assemblar-se com dues gotes d’aigua i això no és bona cosa.

Encara que sembla que les conductes dels Mossos, aquests dos últims dies, hagi canviat una mica i, en alguns casos, sigui més assenyada, no en tots, encara.

EL FAMÓS 155
El famós 155 que sembla que és el paradís dels partits unionistes, doncs perfecte. Mirin, si se’ls ocorre aplicar el 155 una altra vegada ja poden anar dient adéu-siau a aquesta tros que encara mantenen ocupat, el diàleg serà impossible i la revolta a l’engròs inevitable, a més, aleshores a qui haurem de fotre la culpa i la responsabilitat de tot el que vagi malament? Fins ara els nostres governants poden dir que si no anàvem millor era per culpa de Madrid, la qual cosa és veritat, encara que amplificada per la seva ineptitud (però això queda en segon pla), però si vostès se’n càrrec de tot, de qui serà la culpa de tot el que no funcioni, de tot el que manqui, de tot el que s’esgavelli i no s’arregli,... de vostès senyors de los madriles i la seva ineptitud serà tan i tan resplendent que tothom, fins i tot els seus defensors, voldran fotre el camp.

Però a més a més hauran acabat d’esqueixar els quatre fils que encara ens mantenen dintre el pacte constitucional, senzillament s’hauran acabat de carregar les engrunes miserables del pacte, conjuntament amb el seu savi i ponderat TC i el seu equànime TS, protector dels drets fonamentals.

Suposo que ja tenen ben entès que la seva España no és viable sense nosaltres, sense els catalans, sense
Catalunya, i que allò que no volen fer per les bones ho hauran d’acabar fent per les males, encara que només sigui per no ofegar-se.

Així és que bona nit, que dormin tranquils en el seu món imperial, i l’últim que se’n vagi que apagui el llum.

F. Ponsatí

Catalunya, 18 d’octubre de 2019

Una de les nostres feines, immediates, és la de procurar que TOTS els alumnes, quan surtin de l’escola, disposin de les capacitats necessàries per a poder aprofitar els recursos que el sistema educatiu i la societat  els posaran a l’abast, per tal que la pobresa i la marginació deixin de ser hereditàries.

diumenge, 29 de setembre de 2019

No és un “Estado de derecho” sinó que és un “derecho de Estado”.



PRIMERA PART

No és un “Estado de derecho” sinó que és un “derecho de Estado”.

Nosaltres amb el lliri a la mà, ens vàrem pensar i creure que si no traspassàvem la legalitat, encara que estiguéssim vorejant-la, el dret ens protegia, però, infantils de nosaltres, no ens vàrem adonar que l’altra part sí  que hi veia un perill real i que encara que no traspasséssim, jurídicament, la línia de la legalitat, ells s’ho estaven prenent com un desafiament seriós i real i, com a tal, han respost.

De fet, no s’equivocaven i no s’equivoquen, perquè n’era i n’és de seriós i real el desafiament, i així s’ho prenen i l’estant tractant. Saben i tenen clar que l’Estat, España, no podria existir, sense Catalunya, no és pas que si ens independitzéssim España no tingués cap mena de rellevància política ni econòmica, sinó que petaria en cent mil bocins, ningú voldria ser espanyol, senzillament perquè veuria España com un Estat impossible de subsistir I de fer quelcom de realment seriós i important per als seus ciutadans i tothom en fugiria i els seus negocis en patirien, la seva terra de fer pipes se n’aniria a fer punyetes, perquè, de fet, España com a Estat, no és res més que un gran club d’espoliació, on, fins ara es cobria l’expedient amb certes formes dites democràtiques, però que quan han vist perillar els seus doblers han decidit que tenien dret a defensar-se i a fer fer a tots els qui en depenien el que a ells els interessava: doblegar, xafar i, si pot ser, terroritzar tots els qui, per un motiu o un altre, podien posar en perill el seu control sobre el territori i les persones, perquè enyoren els temps del franquisme, perquè “con Franco vivian mejor”.

Això ho tenen molt clar les elits polítiques i econòmiques que, encara que sembli que són dues coses diferents, només en són una, perquè els polítics són la “voz de su  amo”. L’exemple més clar el tenim amb el que ha passat aquests últims mesos, un partit com el PSOE ha preferit anar a eleccions que no pas formar govern amb algú que, en algun moment havia defensat que els catalans podien tenir un cert dret a votar, ja no dic a d’autodeterminar-se, i això només és explicable perquè el cap de l’Estat i els qui realment manen econòmicament ho han decidit així, per tant, després de les eleccions el PSOE s’aliarà amb Ciutadans, la bèstia negra de Catalunya i de tot el que faci flaire d’autogovern, perquè aquest minso autogovern els limita, una mica, les possibilitats de fer el que els doni la gana, encara que sigui d’una manera molt minsa, i pot crear esperança en un futur millor, en un futur diferent, i això és molt perillós.

I perquè al País Basc no se’l tracta igual, doncs per dues raons ben senzilles, la primera perquè mai han representat cap perill per a les oligarquies espanyoles, perquè ells en formen part des del segle XIX, com a mínim, i la segona, perquè la independència del País Basc, de fet, ja és una quasi realitat, aquesta és la magnitud de la seva força, en són sense haver de mostrar que en són.

Per tant, des del meu punt de vista és normal que el “dret de l’Estat” hagi soterrat l’Estat de dret, i queda molt clar que tots els qui s’omplen la boca i s’estarrufen com paons dient que “España es un Estado de derecho”, de fet, estant dient que “España tiene el derecho de un estado a defenderse y, por lo tanto, a transformar el Estado de derecho en derecho del Estado”.

SEGONA PART

Ara, un es preguntaria si és que realment són tant ximples i bèsties com aparenten, i si no han après res de la història, perquè si la seva resposta a les peticions de més de dos milions de persones, això sí, ciutadans de segona perquè són catalans, només és el xarop de bastó i l’assimilació, i res més, com es pensen que acabarà la cosa. Ja els ho dic jo ara i sense que em calgui una bola de vidre per veure el futur, a hòsties, perquè fins i tot l’ase més pacient hi ha un dia que quan l’amo li clava una nova vergassada s’hi torna i li etziba una coça que l’envia a l’altre barri.

A casa nostra, de xarop de bastó, España, ja n’ha repartit a tort i a dret i a molta gent, milers han rebut, i milers continuen rebent, ara a través dels tribunals. Per mi, si els qui manen, tots plegats, són tant estúpids, poden continuar fent el que fan, però els recordaria el final del seu gloriós imperi que fins i tot els descendents dels espanyols, els criollos, se li varen regirar en contra i varen ser molts dels dirigents independentistes. És necessita ser molt curt de gambals polítics perquè els teus propis descendents t’engeguin i trenquin els llaços amb la “madre patria”.

Si hi ha algú, amb un parell de dits de front que es pensa que amb hòsties aconseguirà fer-nos baixar del burro s’equivoca de mig a mig, és cert que de moment escurçarem el pas, anirem més a poc a poc, que molts tindran por, però no pas per això el ruc recularà, i ja ho diu la dita “Catalanes y baturros tozudos como burros.”

Vostès mateixos, o ens accepten com som i procuren donar una resposta realment positiva a allò que se’ls demana o per vostès va el pollastre, dient-ho d’una altra manera, si volen que España sobrevisqui com a Estat han de fer altres coses que no siguin continuar repartint llenya i fent-se l’home del sac, perquè sinó, ja ho va pronosticar en Deulofeu –en pau descansi (ho dic perquè no el busquin), cap allà el 2029 España, com a forma d’estat, petarà i Catalunya s’independitzarà, però millor que no em facin cas i continuïn fent-se el milhomes i fent cas a Ciudadanos, al PP i a Vox, així, cada cop hi haurà més criollos que voldran anar-se’n.

Si algun dia tenen un pensament positiu i arriben a aquesta conclusió (potser ja és tard, però per provar-ho no hi perden res), jo de vostès faria tot el possible  perquè ens hi trobéssim bé fent-los de parella de ball, i no pas hostiant-nos i fotent-nos la culpa cada vegada que vostès s’equivoquen de pas de ball i ens trepitgen. 

Facin un esforç i aprenguin a ballar i a conviure, no som de la seva propietat, encara que vostès es comportin com si ho fóssim.

Si no canvien, i de pressa, no els estranyi que tinguem ganes de ser lliures i poder decidir què volem ballar i què no, i amb qui.

Estiguin bonets, i passi-ho bé.

Felip Ponsatí

(Catalunya, setembre-octubre de 2019)

Una de les nostres feines és la de procurar que TOTS els alumnes, quan surtin de l’escola, disposin de les capacitats necessàries per a poder aprofitar els recursos que el sistema educatiu i la societat  els posaran a l’abast, per tal que la pobresa i la marginació deixin de ser hereditàries.