Quan un conjunt de persones, milers o
milions, el nombre no és realment important, que viuen en un espai més gros o
més petit, l’extensió tampoc no és el tret definitori, decideixen que volen
establir unes normes generals que els permetin conviure respectant-se els uns
als altres, aleshores, allò és un estat, i les normes generals són la seva
constitució.
Ara bé, si dintre d’aquell conjunt de
persones que han decidit establir unes normes generals de convivència hi ha més
d’una nació (entenent nació com el fet que ells se’n senten), en un moment o
altre pot haver-hi algun tipus de diferència seriosa; sobretot si passat un
temps les persones que se senten que formen part d’una de les nacions no
majoritàries, decideixen conformar un estat diferent del que en formen part en
aquell moment.
Si posant com a raó la constitució s’impedeix
que la nació minoritària s’expressi i pugui portar a terme el que desitja, s’entra
en una espiral de sotmetiment forçat a
unes normes, i si aquest sotmetiment es fa per la força policial, judicial o de
l’exèrcit, aleshores, la nació minoritària passa a estar sotmesa.
A partir del moment que les persones s’adonen
que l’estat en què es troben mai podrà donar una resposta positiva a allò que
ells volen, mentalment deixen de ser
ciutadans per passar a ser presoners polítics, tota una nació, o una gran
part d’ella, és presonera política d’una altra, que és la que controla l’estat,
que és la que té la força de la coacció i, per tant, la que acaba decidint què es
pot fer i què no es pot fer, de què es pot parlar i de què no es pot parlar, de
què es pot legislar i de què no es pot legislar.
És una situació en la qual una
legalitat coriàcia i difícilment mudable es contraposa a la voluntat
majoritària d’una nació. La nació minoritària, per tal que les normes antigues
no segueixin subjectant-la i constrenyent-la, si vol sobreviure, malgrat que el
camí sigui costerut, complicat i fins i tot dolorós, només li queda una solució:
la resistència pacífica general,
acompanyada d’una declaració d’independència.
F. Ponsatí
Catalunya, 27 d’octubre de 2017
(PS: Una pregunta clau: A qui obeirà i defensarà el Cos de Mossos d’Esquadra, a la nova república o a la vella monarquia? Em sembla que la resposta, per desgràcia, és a la vella monarquia.
El director general de la Policia, Pere Soler, ha estat el primer alt càrrec del Govern a assumir, públicament, que ha estat cessat.)
Malgrat tot, som un poble constant i ens costa molt perdre l’esperança i la il·lusió, i quan sembla que les hem perdudes ens esforcem per retrobar-les.
Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de
cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i
solidària.
Des de l’escola del
proper futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per
fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar
a assolir-ho ens cal que TOTA la
mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç
d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català,
oralment i per escrit, de forma socialment correcta. www.llenguaoral.cat