dissabte, 23 de setembre de 2017

CON LA UNIDAD DE ESPAÑA HEMOS TOPADO, AMIGO SANCHO


Si voleu entendre el que està passant ara i el per què de les reaccions del govern d’España, us caldria llegir què deien els diputats (en aquestes mateixes Cortes) sobre Cuba cap a finals del segle XIX. Us quedaríeu de pasta de moniato, i això que Cuba és a uns quants milers de quilòmetres de distància de la península, però no hi feia res, era España i la indissoluble “unidad de la Patria” havia de passar per sobre de tot, fins i tot si calia enviar a la mort milers i milers de joves (evidentment els pobres, que eren el que no podien lliurar-se’n pagant).

Però si us sembla que és molt llunyà, ara us tocaria aturar-vos, en aquestes mateixes “Cortes”, quan es discutia l’Estatut de Catalunya cap allà el 1931. No us podeu arribar a imaginar el piló de vegades que va sortir la “indisoluble unidad de España”. Perquè s’aprovés l’Estatut va caldre que les esquerres posessin tota la llenya al foc, però això no va estalviar l’emprenyada dels militars i dels partits de la dreta. Ho admetin o no, l’Estatut, va ser una de les causes, segurament la principal, per justificar “el alzamiento nacional” (“antes roja que rota”) i tota la guerra que va seguir i els quaranta anys de dictadura feixista.

Al llarg dels últims tres segles han intentat, de totes les maneres possibles, mantenir “la indisoluble unidad de España”, uns cops “sin que se note el cuidado”, i si no n’hi havia prou bombardejant Barcelona, o amb una guerra civil i la dictadura feixista que la va seguir. Com podeu comprendre tot ho varen fer amb molta suavitat, això sí, només varen prohibir la llengua al teatre, a les cançons, al comerç, a les pel·lícules, als actes públics, ... i varen limitar i controlar el dret de reunió i d’expressió fins a l’infinit. 

Un dia, però, el dictador va plegar per un fet natural, es va morir (al llit), i ho va deixar “todo atado y bien atado”, amb el seu hereu natural, el rei, i la seva “Constitución “, i d’aquí en deriven molts dels mals actuals.

És cert que hi van haver uns cinc anys que el TC feia realment d’àrbitre i tenia en compte les minories, però, de mica en mica, el van anar potinejant el PSOE i el PP (en aquells temps Alianza Popular) i així arribem al segle XXI, amb una TC que fa tot el que li diu el govern.

La història no s’ha acabat, perquè en nom de la “indisoluble unidad de España” encara ens clavaran moltes més garrotades, podeu estar-ne segurs, però depèn de nosaltres que ens en sortim o no. En Gandhi ja ens va marcar el camí, pacíficament, però tossudament els hem de portar la contrària, i si cal que acabem també com en Gandhi, amb una vaga general, doncs ho haurem de fer.

No s’ha aconseguit mai res d’important sense esforç, i el dret a decidir el futur ho és, així com la nostra dignitat, la nostra llibertat i la dels nostres fills i nets, em sembla que els objectius són prou importants com per esforçar-nos, encara que ens costi.

Via fora.

F. Ponsatí

Des de l’escola del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, per començar a assolir-ho, ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa.    www.llenguaoral.cat