PRIMERA PART
No és un “Estado de derecho” sinó que és un “derecho de
Estado”.
Nosaltres amb el lliri a la mà, ens vàrem pensar i creure
que si no traspassàvem la legalitat, encara que estiguéssim vorejant-la, el
dret ens protegia, però, infantils de nosaltres, no ens vàrem adonar que
l’altra part sí que hi veia un perill
real i que encara que no traspasséssim, jurídicament, la línia de la legalitat,
ells s’ho estaven prenent com un desafiament seriós i real i, com a tal, han
respost.
De fet, no s’equivocaven i no s’equivoquen, perquè n’era
i n’és de seriós i real el desafiament, i així s’ho prenen i l’estant tractant.
Saben i tenen clar que l’Estat, España, no podria existir, sense Catalunya, no és
pas que si ens independitzéssim España no tingués cap mena de rellevància
política ni econòmica, sinó que petaria en cent mil bocins, ningú voldria ser
espanyol, senzillament perquè veuria España com un Estat impossible de
subsistir I de fer quelcom de realment seriós i important per als seus
ciutadans i tothom en fugiria i els seus negocis en patirien, la seva terra de
fer pipes se n’aniria a fer punyetes, perquè, de fet, España com a Estat, no és
res més que un gran club d’espoliació, on, fins ara es cobria l’expedient amb
certes formes dites democràtiques, però que quan han vist perillar els seus
doblers han decidit que tenien dret a defensar-se i a fer fer a tots els qui en
depenien el que a ells els interessava: doblegar, xafar i, si pot ser,
terroritzar tots els qui, per un motiu o un altre, podien posar en perill el
seu control sobre el territori i les persones, perquè enyoren els temps del
franquisme, perquè “con Franco vivian mejor”.
Això ho tenen molt clar les elits polítiques i
econòmiques que, encara que sembli que són dues coses diferents, només en són
una, perquè els polítics són la “voz de su
amo”. L’exemple més clar el tenim amb el que ha passat aquests últims
mesos, un partit com el PSOE ha preferit anar a eleccions que no pas formar
govern amb algú que, en algun moment havia defensat que els catalans podien
tenir un cert dret a votar, ja no dic a d’autodeterminar-se, i això només és explicable
perquè el cap de l’Estat i els qui realment manen econòmicament ho han decidit
així, per tant, després de les eleccions el PSOE s’aliarà amb Ciutadans, la
bèstia negra de Catalunya i de tot el que faci flaire d’autogovern, perquè aquest
minso autogovern els limita, una mica, les possibilitats de fer el que els doni
la gana, encara que sigui d’una manera molt minsa, i pot crear esperança en un
futur millor, en un futur diferent, i això és molt perillós.
I perquè al País Basc no se’l tracta igual, doncs per
dues raons ben senzilles, la primera perquè mai han representat cap perill per
a les oligarquies espanyoles, perquè ells en formen part des del segle XIX, com
a mínim, i la segona, perquè la independència del País Basc, de fet, ja és una
quasi realitat, aquesta és la magnitud de la seva força, en són sense haver de
mostrar que en són.
Per tant, des del meu punt de vista és normal que el
“dret de l’Estat” hagi soterrat l’Estat de dret, i queda molt clar que tots els
qui s’omplen la boca i s’estarrufen com paons dient que “España es un Estado de
derecho”, de fet, estant dient que “España tiene el derecho de un estado a
defenderse y, por lo tanto, a transformar el Estado de derecho en derecho del
Estado”.
SEGONA PART
Ara, un es preguntaria si és que realment són tant
ximples i bèsties com aparenten, i si no han après res de la història, perquè
si la seva resposta a les peticions de més de dos milions de persones, això sí,
ciutadans de segona perquè són catalans, només és el xarop de bastó i l’assimilació,
i res més, com es pensen que acabarà la cosa. Ja els ho dic jo ara i sense que
em calgui una bola de vidre per veure el futur, a hòsties, perquè fins i tot
l’ase més pacient hi ha un dia que quan l’amo li clava una nova vergassada s’hi
torna i li etziba una coça que l’envia a l’altre barri.
A casa nostra, de xarop de bastó, España, ja n’ha
repartit a tort i a dret i a molta gent, milers han rebut, i milers continuen
rebent, ara a través dels tribunals. Per mi, si els qui manen, tots plegats, són
tant estúpids, poden continuar fent el que fan, però els recordaria el final del
seu gloriós imperi que fins i tot els descendents dels espanyols, els criollos,
se li varen regirar en contra i varen ser molts dels dirigents
independentistes. És necessita ser molt curt de gambals polítics perquè els
teus propis descendents t’engeguin i trenquin els llaços amb la “madre patria”.
Si hi ha algú, amb un parell de dits de front que es
pensa que amb hòsties aconseguirà fer-nos baixar del burro s’equivoca de mig a
mig, és cert que de moment escurçarem el pas, anirem més a poc a poc, que molts
tindran por, però no pas per això el ruc recularà, i ja ho diu la dita
“Catalanes y baturros tozudos como burros.”
Vostès mateixos, o ens accepten com som i procuren donar
una resposta realment positiva a allò que se’ls demana o per vostès va el
pollastre, dient-ho d’una altra manera, si volen que España sobrevisqui com a Estat
han de fer altres coses que no siguin continuar repartint llenya i fent-se
l’home del sac, perquè sinó, ja ho va pronosticar en Deulofeu –en pau descansi
(ho dic perquè no el busquin), cap allà el 2029 España, com a forma d’estat,
petarà i Catalunya s’independitzarà, però millor que no em facin cas i
continuïn fent-se el milhomes i fent cas a Ciudadanos, al PP i a Vox, així,
cada cop hi haurà més criollos que voldran anar-se’n.
Si algun dia tenen un pensament positiu i arriben a
aquesta conclusió (potser ja és tard, però per provar-ho no hi perden res), jo
de vostès faria tot el possible perquè
ens hi trobéssim bé fent-los de parella de ball, i no pas hostiant-nos i
fotent-nos la culpa cada vegada que vostès s’equivoquen de pas de ball i ens
trepitgen.
Facin un esforç i aprenguin a ballar i a conviure, no som de la seva
propietat, encara que vostès es comportin com si ho fóssim.
Si no canvien, i de pressa, no els estranyi que tinguem
ganes de ser lliures i poder decidir què volem ballar i què no, i amb qui.
Estiguin bonets, i passi-ho bé.
Felip Ponsatí
(Catalunya, setembre-octubre de 2019)
Una de les nostres feines és la de procurar que TOTS els alumnes, quan surtin de l’escola, disposin de les capacitats necessàries per a poder aprofitar els recursos que el sistema educatiu i la societat els posaran a l’abast, per tal que la pobresa i la marginació deixin de ser hereditàries.
