ARA, LA CONSULTA (i II)

Podria semblar que avui hauria de parlar de la corrupció del PP, doncs no. Espanya és un país de «pícaros» i, per tant, no té res d’estrany el que ha passat, i encara el que no se sap. Deixem-los, és un altre país. No som perfectes, però no hauríem de voler ser com ells.

La setmana passada procurava remarcar que des de fora, la consulta, s’hauria de veure com un acte normal i seriós, que el fem aquí, però que es podria traslladar a qualsevol altre lloc d’Europa i  que també el trobarien normal.

Aquesta condició de normalitat europea, en l’organització, em sembla indispensable.

Hi poden haver punts de vista que considerin que aquesta condició de normalitat té massa inconvenients, entre d’altres perquè limita l’univers consultable, el conjunt de persones que poden ser consultables.

Segurament hi ha força gent que no trobarà gaire acceptable que hi hagi un ventall d’edats i de condicions polítiques que no siguin dintre l’univers de persones consultables, però si és que volem que sigui el més normal i traslladable possible hauríem de tenir-ho en compte i acceptar-ho.

Pel que fa a referèndums ordinaris, el costum general, és que les persones que tenen dret a vot són les mateixes que tenen dret a vot a les eleccions generals.

Qualsevol altre ventall d’edats o de situacions polítiques fa que s’hagi de començar a justificar. Per exemple Escòcia, proposen que votin els majors de 16 anys i, tot seguit, com que no és un costum ordinari, han de començar a justificar-ho. Tothom sap que és perquè es pensa que la població de 16 a 18 anys és força partidària de la independència.

No hauríem de caure en aquest error. Ja tindrem prou problemes (que no tindrà Escòcia) per organitzar-ho sense el cens electoral i, per tant, proposaria que només tinguessin dret a vot els qui, el dia de la consulta, tinguessin 18 anys, prèvia presentació de la documentació que es considerés pertinent.

Tenint en compte que no disposarem del cens, però seguint amb la tònica de la normalitat en l’univers consultable, només haurien de poder votar els qui tenint la nacionalitat espanyola tinguessin la seva residencia a Catalunya. Es podria establir un temps d’estada. Al Quebec no varen establir cap temps d’estada i els va créixer la població en més de mig milió en un any, i després del referèndum va tornar al seu nivell normal.

Pels catalans, majors de 18 anys, amb nacionalitat espanyola que tinguessin la seva residència fora de Catalunya, sembla lògic que caldria trobar la manera de fer que també poguessin votar. És un dels reptes que caldria treballar des del primer moment per a fer-ho possible. Potser la informàtica ens ho podria facilitar.

Segurament hauríem de fer un salt qualitatiu i fer servir algun tipus de programa informàtic molt segur i comprovat, perquè rebrà molts d’atacs per inutilitzar-lo i fer-nos fer el ridícul.

Fins la setmana entrant.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

ARA, LA CONSULTA (I)

A vegades volem ser tan perfectes que la normalitat ens sembla poca cosa. Demanaria que no pretenguéssim ser més demòcrates que els altres. Siguem com la resta d’Europa: normals, del piló, així podrem dedicar tots els esforços a explicar les nostres raons per ser un  nou estat.

La primera imatge i la primera pregunta que es farà tothom, des de dintre i des de fora, serà: la consulta s’ha dissenyat seriosament? El disseny de la consulta serà la nostra primera imatge, i les primeres imatges queden gravades.

De com en sigui de seriosa l’organització de la consulta, no només per nosaltres, sinó també com la vegin de seriosa a fora en dependrà, en bona part, la reacció de la resta d’Europa.

Estic convençut que seran les decisions que es prenguin i no pas les paraules les que ens mostraran externament. Em sembla que un dels objectius hauria de ser: no haver d’explicar res de l’organització.

Des de fora s’hauria de veure la consulta com un acte normal i seriós, que el fem aquí, però que es podria traslladar a qualsevol altre lloc d’Europa i  també el trobarien normal.

Aquesta raó de normalitat europea, en l’organització, és una de les primeres condicions, és una manera de fer els coses que no cal que expliquem, ho fem com tothom.

Té inconvenients, sí, perquè estarem fent una actuació ordinària en una situació extraordinària (per dir-ne alguna cosa), com a mínim rara: amb l’estat en contra. Aquesta també és una de les raons que fan que sigui molt important que no hàgim d’explicar res de l’organització, sinó que puguem dedicar tots els esforços a explicar-ne les raons.

Fins la setmana entrant.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

PER MOLTS ANYS, HEM RENASCUT

Avui és un dia històric i els qui no se n’adonin és que són curts de vista, avui renaixem a la història.

Ja sabem que els forts en economia demanen que ens quedem amb el pacte fiscal, curiosament, el que sembla que acabarà oferint el PP, fan un any i mig tard.

La història ja no l’escriuen La Vanguàrdia o La Caixa, ni els seus interessos nobiliaris, ni els seus interessos econòmics, per poderosos que siguin.

La història d’aquest tros de la nostra pàtria tampoc ja no s’escriu des de Madrid, i els seus interessos per a continuar xuclant-nos la vida.

Avui, els qui serveixen al poble han votat que és el poble el qui té la capacitat de decidir, en tots els aspectes, sense coercions alienes, per tant, felicitem-nos i adonem-nos que ens hem fet adults de cop, ja hem deixat de ser un poble depenent en tot i per tot, i hem començat a caminar pel nostre compte.

Igual que el jovent quan s'emancipa, ensopegarem, però igual que ells ens aixecarem i continuarem endavant.

Moltes gràcies a tots els que heu votat llibertat.

Per molts anys i una llarga vida en aquesta renaixença!

Fins la setmana entrant.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

ENLLACEM AMB LA NOSTRA HISTÒRIA

Una de les claus de tot procés històric és la pròpia història, i una de les claus de la nostra història és el 1714.

Dóna la sensació que tot el procés que estem fent ara no té res a veure amb la història i que tot és nou, que ens ho estem fabricant/creant ara de cap i de nou. Però de fet no és així, o no hauríem de presentar-ho així. 

El que estem fent ara és exigir la DEVOLUCIÓ ACTUALITZADA DE LA NOSTRA CAPACITAT D GOVERNAR-NOS, estem reivindicant allò que, com a nació, vàrem perdre a conseqüència d'una invasió militar.

Si no plantegem les coses en tots els seus justos termes és fa molt difícil de fer-nos entendre i dóna la impressió que tot es redueix a una qüestió monetària, o que el problema arrenca amb la constitució espanyola actual, i no és així.

La Generalitat actual és l'hereva directa de la Generalitat que va ser massacrada i abolida el 1714 i reivindiquem, actualitzat, per al nostre poble i per al nostre govern tot allò que ja teníem i que ens va ser prohibit per la força de les armes espanyoles i franceses combinades.

PARLEU DELS PROBLEMES ACTUALS I FEU LES PROPOSTES QUE CALGUIN, PERÒ NO US DEIXEU MAI D'ENLLAÇAR-HO AMB EL QUE TENÍEM ABANS DE 1714. 

ÉS UNA DE LES COSES IMPORTANTS QUE HI TROBO A FALTAR A LA DECLARACIÓ DEL PARLAMENT.

Fins la setmana entrant.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

EL NOSTRE FUTUR ENCARA S’HA D’ESCRIURE

Amb el passat no hi podem fer gaire res, com no sigui tenyir-lo al nostre gust, amb el present en fem el que podem i, amb el futur, ara, no hi podem fer res de res, però tenim un avantatge, podem posar-hi il·lusió i ganes, i treballar perquè el present sigui els fonaments del futur que volem.

Això és el que els costa d’entendre als espanyols, ells actuen com si pensessin que el futur ja està escrit, que ja està decidit, i això és el que els fa ser tan inflexible i tan poc adaptables.

No tenen confiança en el present, no consideren que el present creï els fonaments del futur, per a ells és al revés, el futur ja està escrit i, per tant, condiciona el present. No és pas res d’estrany que siguin una gent amb tan poca il·lusió. Per què s’han d’esforçar si el futur ja està escrit?

És evident que cada vegada que treuen el «Sant Cristo Gros» de la constitució ho fan perquè no veuen la possibilitat d’un futur diferent. Que trist!

Com que són dues maneres de veure les coses tan oposades, les possibilitats d’entesa són pràcticament nul·les. Hem d’intentar fer-los entendre la nostra posició, però recomanaria que no hi perdéssim gaire el temps intentant-ho, no paga la pena, serà com picar ferro fred.

NO ÉS EL MATEIX DINTRE QUE FORA DE LA UE

No és mateix un nou estat d’Europa, que un nou estat dintre la UE.

Que hem de ser un nou estat d’Europa és un fet irrenunciable, però que hem d’estar dintre la UE, no ho tinc pas tan clar.

Si subscrivíssim un tractat de lliure circulació de béns i capitals, i adoptéssim l’euro com a moneda (i fins i tot sense adoptar-lo), em sembla que estaríem en molt més bona posició que no pas dintre la xarxa burocràtica de la UE.

La UE és una xarxa al grat dels estats poderosos i de les gran multinacionals, i nosaltres no serem ni una cosa, ni tindrem l’altra.

Jo em pregunto, quin benefici en traiem de situar-nos sota l’òrbita normativa directa de la burocràcia de Brusel·les? Quin benefici en treuen les petites i mitjanes empreses que són el 90 % del nostre país? O la nostra pagesia?

Potser ara no és el moment, però demanaria que abans de fer proclames d’integració i de posar-nos dogals normatius en base a un somni de fa temps, féssim una reflexió tranquil·la i sense apriorismes que ens ajudés a tenir clar perquè ens convé ser a dintre de la UE o no ser-hi (amb els avantatges, però sense els inconvenients més grossos).

UN ESTAT TÉ SENTIT SENSE ADJECTIUS

Ser un estat i poder decidir mínimament què en fem dels recursos disponibles té tot el sentit del món i no es justifica pas per si el resultat és un estat socialment més just o no.

De fet, estem construint un nou estat no pas per a nosaltres, sinó per als nostres fills i nets, i seran ells els qui decidiran com volen que sigui. Nosaltres hi ajudarem i hi direm la nostra, no faltaria plus, però seran ells els qui l’acomboiaran, el retocaran, el canviaran, se’l faran seu i el faran al seu gust.

Per tant, o s’està a favor del dret a decidir, independentment del resultat, i s’està, o no, a favor de ser un estat, independentment dels adjectius.

Fins la setmana entrant.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

ELS TRES REIS TAMBÉ VAREN TRAVESSAR EL DESERT

ABANS DE LA SORTIDA

Els israelites, abans de marxar cap a la Terra promesa les varen passar magres; em sembla que a nosaltres també ens comença a quedar molt clar que serà dur.

No hi haurà batalles sagnants, però sí que hi haurà menyspreu, humiliacions, asfíxia econòmica i batalles de control i des de les clavegueres, per això em sembla que aniria bé que des d’ERC en comencés a parlar i a informar, per exemple, d’on haurem d’anar a pagar els impostos, com ho farem...com la cosa més natural del món mundial.

ELS CÈNTIMS

Poso l'exemple dels cèntims, encara que és molt possible que per a poder portar a terme aquesta proposta resulti que, encara, el més calent sigui a l’aigüera. Considero que una de les prioritats més clares és la informació, i si pot fer-se amb les entitats, encara millor, però nosaltres també hi hem de ser.

Cal una bona campanya informativa de llarg abast temporal. El diner és poruc, sobretot si no té clar què s’haurà de fer i cap a on es va.

Tothom, encara que no ho digui, està preocupat perquè ens hem passat una pila d’anys perdent força el temps en detallets i no hem construït estructures d’estat, i la poca influència que encara té el govern en les capes econòmiques del país se’n pot anar a fer punyetes durant aquest 2013 amb l’aplicació, per part del Ministerio, d’alguna de les directrius europees sobre les caixes, per exemple.

CAL UNA VISIBILITAT SERIOSA

Si no és el tema que proposo, podria ser–ne un altre. Cal que ens tornem a fer visibles amb propostes de llarg abast, però realistes i ben estructurades, que donin confiança al nostre poble.

La part espanyola ha premut l’accelerador per tal de deixar-nos en pilotes des de qualsevol angle i sense cap mena d’eina econòmica de negociació que ens pugui garantir una certa transició que no sigui de Dragon Khan.

MENTRESTANT LES ANÈCDOTES

Les anècdotes són elements de distracció que fa servir l'enemic. Una de les parts més cridaneres és l’escolar, però aquesta no hauria de distreure’ns. Si aconseguim tenir un estat, la murga aquesta s’haurà acabat i si no ho aconseguim no tindrà cap mena d’importància. En tots dos casos serà una anècdota.

Mentrestant, el millor que es pot fer, de moment, és engegar els jutges a fer punyetes i preguntar-los què carai hi entenen ells de pedagogia i d’ensenyar?Fins la propera setmana.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

PEL FUTUR: I SI AVUI PARLEM DE L’ESCOLA?

No parlarem de l’oferta de diàleg d’en Raxoy que, com que no vol parlar de res important, suposem que vol parlar de les “meigas” o de futbol. Evidentment, si parlem d’ensenyament tampoc no parlarem del fantasma draculià que vol espanyolitzar-nos, ni de les seves “Leyes”, això no és ensenyament, és colonització.

L’escola i la societat

Suposo que tots sabem que l’escola no canviarà la societat, però també tenim clar que no és possible canviar la societat sense l’escola.

L’escola és una entitat social, creada per la societat i que ha de servir a la societat perquè d’ella en depèn una bona part de la cohesió social futura i de l’imaginari col·lectiu.

Des de fa trenta anys (números rodons) fem veure que tenim un sistema educatiu, i dic fem veure perquè si aneu per les espanyes us trobareu que la gran majoria dels parvularis fan el mateix que els d’aquí i, a l’acabem de la primària, els resultats són semblants, o sia que alguna cosa falla.

Fallen els fonaments

Em sembla que és cert que hi ha alguna cosa que falla, i falla molt: la llengua oral escolar, el català.

La mainada, després de 9 anys d’escolaritat (de P3 a 6è) no té un bon domini del català oral, la teòrica llengua escolar, aquest fet condiciona les possibilitats personals de seguir amb èxit l’escolaritat a tots aquests alumnes, i fa que no dominin la resta de capacitats que requereix la societat i que ells mateixos necessiten per a continuar formant-se.

És una cadena, si els fonaments són dèbils l’edifici s’esquerda, si la pinya és fluixa el castell no pot anar gaire enlaire.

El problema principal: què s’ensenya

La qüestió no rau en els docents, ni en els alumnes, ni –en molts de casos- en les famílies, sinó que recau en allò que s’ensenya i, en part, en l’organització escolar (allò que se’n podria dir la coordinació interna) i en les directrius del sistema educatiu.

El sistema educatiu no té clars els fonaments de l’edifici, la pinya del castell, i si a això hi afegim una enorme dispersió d’objectius que es van carregant sobre l’escola, el resultat en comptes de ser un equip sòlid i coherent, s’assembla més a un equip en el qual els defenses i la davantera van a la seva, i els dels mig ho intenten lligar però no se’n surten.

Si l’escola no treballa i posa un ferms fonaments personals per a cada alumne de tot el que ha de ser el sistema de convivència i cohesió social, la llengua oral escolar, i de la qual en depèn la capacitat personal dels alumnes per entendre allò que s’escolten, comprendre el que llegeixen i expressar oralment i per escrit de forma socialment correcta allò que s’ha pensat, per a què serveix?

Si l’escola no té aquest objectiu i no hi aboca tots els seus esforços i no el prioritza de forma absoluta, què fa doncs?

Un inadequat calaix de sastre. Uns resultats inadequats

Curiosament a l’escola hi ha temps per a dedicar-lo a ensenyar educació vial, economia, escacs o llengües estrangeres ..., però NO SE’N TÉ PER FER QUE ELS ALUMNES TREBALLIN CADA DIA I A TOTES LES ÀREES LA LLENGUA ORAL ESCOLAR, EL CATALÀ. Aleshores què té d’estrany que tinguem quasi bé un 50% de fracàs escolar ? Quan es diu un 20% o un 30% és que s’estan maquillant els resultats.

Pensem en el futur

El català com a llengua oral escolar és absolutament bàsica i fonamental per a tenir possibilitats de seguir una escolarització amb èxit i, a la pràctica, l’hem arraconada a favor del paper imprès i les proves escrites. Els únics que parlen són els mestres, i no hauria de ser aquest l’objectiu.

El català com a llengua oral escolar ho hauria d’impregnar tot, des de P3 a 4t d’ESO, d’ella en depèn tota la capacitat per entendre el que s’escolta, comprendre el que es llegeix i és bàsica per a l’exposició oral i escrita de les idees, de forma socialment correcta. Són els alumnes els qui han d’aprendre a parlar (vocabulari, estructures ...) i practicar-ho, els mestres ja en saben.

No cal fer res d’especial, però la llengua els alumnes l'han de treballar bé

Al parvulari i en part al cicle inicial, n’hi hauria prou que CADA DIA el mestre i els alumnes fessin un senzill conjunt d’activitats, com que:

el mestre llegís un conte als seus alumnes cada dia,

anessin aprenent una cançó i un poema cada dia, i després

els alumnes treballessin una estona al racó artístic,

una altra al racó del joc simbòlic i

una altra al racó dels trencaclosques,

i en tots tres racons, amb el valor afegit de la participació dels mestres interessant-se per tot el que fan tots els alumnes, i demanant-los que els ho expliquin.

És molt senzill de fer i tots els mestres ja ho saben fer, algunes coses ja es fan però com que no es fa diàriament no donen resultat. Llàstima, tothom hi guanyaria, sobretot els alumnes.

Potser no els quedaria temps per a fer fitxes i els pares dirien que a l’escola no s’hi treballa, però els alumnes, independentment de les llengües familiars, aprendrien a expressar-se i disposarien d’un bon vocabulari i d’unes bones estructures lingüístiques.

El resultat seria que entendrien millor les explicacions, comprendrien el que llegissin i serien capaços d’explicar-se oralment i per escrit de forma socialment correcta. Senzillament, acabarien la primària molt més ben preparats i els resultats finals serien molt millors que els actuals.

Si us interessés el tema, a la plana web www.winhor.cat hi trobareu «Eines de llengua», on està molt més ben explicat i hi ha moltes altres propostes.

Fins la propera setmana.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.