DINTRE DEL SAC NO HI HA RES, NI LES ENGRUNES. SOM POBRES?

Si fem cas del ple del parlament haurem de dir que sí. Segurament encara hi pot haver alguna partida que es podria suprimir, retallar o canviar, però serà ben poca cosa.

No només hi ha pobresa al país, sinó que el país, globalment està en un punt que segurament hauríem de qualificar com el llindar de la pobresa. Encara no hi hem entrat del tot, però poc ens en falta.

És la primera vegada en molts anys que tinc aquesta sensació. La sensació que per molt que mirem dintre el sac no hi ha res, ni les engrunes.

Les raons, poc o molt, tots les sabem. Mentre formem part de l’estat espanyol no ens en sortirem. Si el cicle econòmic va millor, nosaltres podem anar una mica millor, però no gaire més. Amb això no en tenim prou, necessitem poder disposar dels nostres recursos per poder canviar i, si pot ser, capgirar la situació de pobresa actual.

És del tot evident que España no ens pot oferir res, ni tampoc té ganes d’oferir-nos res de res per ajudar-nos a sortir d’aquest cul de sac. Aleshores, què carai hi fem amb ells!

Sense que ens sàpiga gens ni mica de greu, ens n’anem pels espais siderals a fer una volteta. És un dels avantatges que té ser un estat. Tenir la capacitat d’equivocar-nos i també la de rectificar.

UN ESTAT?

Si no ens volem complicar gaire amb una definició excessivament acadèmica i fer-la entenedora, em sembla que podríem dir que és:

«Un conjunt de persones que habiten un territori i que decideixen sobre la seva organització social, l’aprofitament dels seus recursos i capacitats, i les relacions de simbiosi o no que estableixen amb altres territoris que també tenen la seva pròpia organització.»

Fins no fa gaire hi hauríem d’afegir que disposa d’un exèrcit per defensar-se, però en el moment actual, i parlant d’Europa, no sembla que sigui del tot imprescindible.

Després, en una segona fase hi ha el reconeixement. Com si t’avalessin per fer-te soci del club. Així alguns territoris que ja formen part del club d’«estats», reconeixen aquella nova organització com un nou estat.

Per tant, si ens ho mirem fredament, ens adonarem que això de ser un estat depèn bàsicament de nosaltres. De la nostra voluntat de ser i d’organitzar-nos. Fins ara els membres del club sempre han actuat amb els fets consumats. Són molt prudents, sobretot quan, per una raó o una altra, els pot perillar una mica la butxaca.

Abans, per sobre dels estats hi havia el poder imperial o el poder eclesiàstic, ara hi ha el poder econòmic, les multinacionals. Aquestes empreses, igual que els imperis, no procuren per les persones sinó només per les elits que les manen.

Ser un estat petit, com el nostre, té molts avantatges i algun inconvenient, sobretot davant de les grans multinacionals que ens guanyen per golejada en pes econòmic. Per això ens interessa la UE. Si per entrar en aquest altre club ho tinguéssim pelut, en tindríem prou i de sobres amb pactes bilaterals.

España, com la majoria dels estats estan acostumats a fer servir la força, la coacció, la mentida i la difamació per mantenir el seu espai geogràfic, la majoria de les vegades fruit d’una ocupació armada –com en el nostre cas-.

A alguns els ha sortit bé, però a España sempre que han actuat fent servir la força i la coacció, a la llarga, sempre han fracassat, però sembla que no n’aprenen.

Què hi farem! Que Santa Llúcia els conservi la vista. I nosaltres anem fent camí, potser així aconseguirem una major justícia social.

F. Ponsatí

Fins d'aquí un parell de mesos. A partir d'una certa edat no es pot anar ni al metge.

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

ELS DOS FRONTS

El més important és l’intern i ja ens hem posat d’acord en les coses bàsiques i anem endavant conjuntament. També és important que hi hagi un pla B que, encara que no sigui la millor opció permeti assolir el mateix objectiu.

L’altre front no és pas l’espanyol, que no hi ha res a fer-hi, sinó l’europeu. En aquest front ens estem oblidant de dir una vegada i una altra que som espanyols “por derecho de conquista” i que considerem que aquest dret “manu militari” en el qual España sustenta la nostra espanyolitat i la seva legalitat, ja no ens és aplicable i volem decidir el nostre futur.

Europa ha de saber que després de l’ocupació militar del 1714, durant 300 anys, hem intentat trobar l’encaix amb España i que se’ns respectés. Com a resposta hem sigut bombardejats unes quantes vegades, prohibit i perseguit el català i tot el que no fos l’espanyol (a l’escola, al comerç, a l’església, a la justícia ...), hi ha hagut una guerra civil i els 40 anys de dictadura del general feixista Franco.

España només vol una Catalunya: sotmesa, callada, obedient i espanyola (i encara continuen igual). El que vulguem nosaltres no els importa gens ni mica, i ja n’estem tips.

Com a nació que som i que no està a favor de la força, refusem el “derecho de conquista” que ens ha arraconat de la història i per això, tossudament i pacíficament, volem votar i decidir democràticament el nostre futur.

I DUES MANERES DIFERENTS DE PODER VOTAR

L’objectiu primer és aconseguir fer la consulta. Si es pogués disposar de les dades bàsiques censals que permeten discriminar qui és qui en el moment de la votació, proposaria que arbitréssim dues maneres diferents de votar: telemàticament i en col·legis electorals clàssics.

Telemàticament es podria votar des de casa, des de l’estranger  i/o des de llocs expressament habilitats. Fent-ho així, molts dels inconvenients d’infraestructures quedarien superats. Però per tal que no ens passés el mateix que li va passar a l’ajuntament de Barcelona no fa tant, abans, s’hauria de provar seriosament. El temps per fer-ho és molt just, però no ho fa pas impossible.

Per facilitar la votació es podrien formar uns milers de voluntaris que informessin, a qui ho desitgés, com ho ha de fer per introduir la informació bàsica per a poder votar.

L’altra manera, complementària, seria la que hem fet servir fins ara, els col·legis electorals. Amb pocs i ben situats n’hi hauria prou. Per tant, seria molt més fàcil garantir-ne la seguretat.

Per la part informàtica i les possibles instal·lacions per votar telemàticament me’n refiaria més d’una companyia alemanya, britànica, nord-americana, finlandesa, taiwanesa, sudcoreana o ...si fos catalana encara millor, que no pas de la Telefònica espanyola.

F. Ponsatí

Fins la setmana vinent.

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

MOLTES GRÀCIES ESPAÑA

Per sort nostra España segueix el guió previst. Mentrestant el Sr Duran se’n fa un tip d’avisar-los i demanar-los que facin alguna proposta. Però ells res de res.

Després de passar-se 300 anys bescantant els catalans i Catalunya, dient que som uns lladres, uns insolidaris i que no se’ns hauria de donar ni aigua, han aconseguit que la majoria dels espanyols s’ho creguin. Ara els és impossible no seguir amb el mateix discurs. Però nosaltres hem decidit que ja n’hi ha prou.

En espanyol hi ha una dita que si fa o no fa diu: “ Quien siembra vientos recoge tempestades”. Doncs ja se les han trobades. Encara que fan veure que no hi són.

LA SETMANA PASSADA JA HO DEIA I HO CONTINUARÉ DIENT

Com que els manaires europeus no volen un sidral a la franja sud d’Europa, primer varen dir que no, que tot era impossible. Com que no afluixem ja han començat a fer les seves propostes de terceres vies. Per això la vicepresidenta de la comissió europea, Viviane Reding va dir que s’havia de negociar sense línies vermelles. Una cosa semblant al que ja havia insinuat un ponent francès feia uns quinze dies.

Seria bo que algú els expliqués una mica d’història i que el pensament espanyol no té gaire res a veure amb el britànic, el txec, el suec o el belga. El substrat del pensament espanyol està ancorat en: “la unidad, una nación, una lengua”.

Des del punt de vista espanyol, les línies vermelles són tant clares i diàfanes que els són impossibles de superar i encara menys d’esborrar-les. A España tot allò que no sigui genuïnament español ha de desaparèixer i nosaltres som el seu objectiu des de fa 300 anys.

L’AMPLIACIÓ INTERNA AUTOMÀTICA O TOT PETARÀ

Europa ha d’anar cap a l’ampliació interna automàtica i negociada.  És una qüestió de drets dels ciutadans europeus i nosaltres en som. També s’ha de tenir en compte que, si volem, podrem tenir la doble nacionalitat, catalana i espanyola i, per tant, tampoc no ens poden fer fora.

Per la UE l’important no som els catalans i els nostres drets, sinó que l’important són les conseqüències. Si ens independitzem sense que sigui de forma pactada i reconeguda per Europa, cosa que farem si ens hi obliguen, hi haurà un daltabaix.

El deute espanyol és enorme i sense nosaltres España perd més de la cinquena part del PIB  i es veurà abocada a la fallida en pocs mesos. La UE o bé treu de l’euro el que quedi de l’estat espanyol i el posen en una situació d’espera als llimbs o bé la unió monetària, euro inclòs, farà un pet com una gla i darrera seu la unió política.

Per tant, no ens hauria d’estranyar que procurin estalviar-se problemes perquè els manaires europeus no actuen visceralment sinó racionalment, econòmicament. Les pressions continuaran i s’accentuaran. Però si us plau, abans, vagin a classe d’història.

F. Ponsatí

Fins la setmana vinent.

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

BARROSSO BARROER

Jo no en  faria pas gaire cas de les tonteries que diu el Sr. Barrosso. Des del moment que ens compara amb Kosovo vol dir que no en té pas gaire idea,  o potser li dicten el que ha de dir. Sembla que sigui la “Voz de su amo”. 

Us passa pel cap que la UE vulgui que tot el trànsit de mercaderies de sud a nord es vegi compromès.

O que totes les fàbriques d’empreses multinacionals que hi ha al país deixin d’exportar i d’importar lliurement?

O potser que si ara tenim uns drets com a ciutadans de la UE deixarem de tenir-los per una decisió política i no pas judicial?  És cert que es podríem deixar de tenir-los per una decisió política, però per un acord de totes dues parts, que no és el cas.

L’ampliació interna de la UE és la via, la solució. Només s‘haurien de pactar els percentatges de deute (per població) i de contribució a la UE (per PIB).

Potser molts estats podrien tenir problemes si el nostre exemple s’estén. No seria estrany que per evitar-ho facin una ferotge campanya afirmant la impossibilitat i tots els mals haguts i per haver en el cas que arribéssim a la independència.

Cada cop que ens diuen que no és viable o que sí, però que no ens convé, ens reconeixen el dret a fer la consulta. Gràcies.

UN GLOBUS SONDA?

Potser al final s’hi haurà de ficar la diplomàcia europea i fer entrar en raó el sistema polític espanyol. De totes maneres hem d’anar en compte.

La setmana passada en una taula rodona ja es va plantejar una tercera via europea. Es va proposar que primer abandonéssim la idea de la independència i després seria possible negociar un estatus econòmic i cultural per a la nostra nació.

Evidentment qui fa aquestes propostes no coneix gens ni mica l’estat espanyol, ni la història, però segurament serà la línia que seguirà la UE.

LA CONSULTA

Em sembla molt bé que ens posem tossuts en voler fer la consulta i que si és necessari demanarem la cobertura del parlament europeu i, si aquest també fallés, l’empara dels tribunals europeus.

Però si al final de tot, de tot, no hi hagués maneres de poder fer la consulta de forma legal només ens quedaria el camí de fer unes eleccions plebiscitàries i després la declaració unilateral.

Ha sonat la idea de posposar la convocatòria d’eleccions fins la setmana dels tres dijous. Em sembla que no és pas una bona idea. Com més a prop del 9 de novembre de 2014, millor.

F. Ponsatí

Fins la setmana vinent.

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

ELS EMPRESARIS I EL DRET A DECIDIR

Ja teníem força clar que la gran empresa no vol canvis i que ja els va bé la situació actual. Ara bé, jo només tinc un parell de preguntes:

Segur que si ells estiguessin en la nostra situació no voldrien el mateix que nosaltres? Com a mínim podem decidir. És molt fàcil dir al sotmès que no es bellugui i que aguanti perquè “potser, i només potser” l’amo i els seus ajudants tindran algun problema.

Dels empresaris i els polítics que tenen el cap a Madrid ja ens ho esperem tot, d’alguns altres, per exemple els europeus, els cal –abans- repassar una mica la història.

Normalment és molt fàcil veure la busca al nostre ull (som un poble numèricament i geogràficament petit) i donar-nos consells des de una situació econòmicament forta i amb un estat potent al darrera.

Si els empresaris i els polítics de tot Europa haguessin tingut la posició de “no toqueu res, ja està bé com està”, s’hauria fet la reunificació d’Alemanya?

Però quan va ser el moment, cap empresari, ni cap polític, ni de dintre ni de fora, va seguir el consell de “no toqueu res” sinó que es va reunificar el país malgrat se sabia que costaria un esforç de molts i molts anys i un gavadal de milers de milions de marcs, ara euros, per igualar una mica tot el territori.

Malgrat l’esforç econòmic, i fins i tot polític, ningú va dubtar, i nosaltres amb ells ens en vàrem alegrar. El cert és que vàrem estar contents per ells i amb ells. La llibertat i la democràcia s’estenien.

I si parléssim l’Eslovènia, o de Txèquia i Eslovàquia. I així molts d’altres que han pogut decidir!

NO ÉS EL MATEIX

És cert, no és el mateix, el nostre cas és força pitjor. La nostra supervivència com a nació depèn de la consulta i, per tant, depèn de nosaltres. Però també depèn de si els polítics i els empresaris europeus s’ho creuen quan diuen que són demòcrates, o és que la democràcia només val per a les nacions fortes o per aquelles que tenen la sort de tenir amics forts potents?

F. Ponsatí

Fins la setmana vinent.

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

GLOBUS SONDA

S’han fet molts escarafalls i s’ha hagut de desmentir oficialment i tota la pesca, però de fet no em sembla pas malament que el conseller Homs digués el que va dir i en el lloc on ho va dir. Senzillament ha estat una nova constatació que s’enganxa més aviat un mentider que un coix.

Les autoritats espanyoles han dit moltes vegades que, en tot cas, a qui correspon votar per decidir el futur de Catalunya és a tot els espanyols.

Doncs bé, ja han dit que ni així. Sóc conscient que el globus sonda no era ben bé aquest, però s’hi podien haver agafat i dir: parlem-ne. Res de res. Ja ens va bé. Una nova demostració de la seva capacitat de diàleg.

LA CONSULTA I ELS 16 ANYS

Considero que per la consulta no és una bona idea rebaixar l’edat per votar als 16 anys. No és un bon moment per fer experiments. Hi poden haver força raons, però deixeu-me ser pràctic. No tenim una anàlisi estadística prou consistent i àmplia per afirmar que si poden votar els majors de 16 anys el percentatge de votants serà més alt.

Pel que hi està en joc, la nostra llibertat, abans de fer un canvi d’aquest tipus és molt i molt important estar absolutament segurs de quin serà el resultat: millorarà el percentatge de votants respecte al total de persones amb dret a vot, disminuirà o serà semblant?

Recordem-nos que és molt important que el percentatge de votants sigui alt i que el percentatge de sí-sí també sigui alt. Si el percentatge de votants baixa perquè hem ampliat el cos electoral, el resultat, per molts sí-sí que hi hagi quedarà tocat.

F. Ponsatí

Fins la setmana vinent.

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

EL JOC I LES TAXES

Segons diuen, les taxes del joc són d’un 55%. Ara bé, passar d’un 55% a un 10% em sembla del tot inacceptable. Si es fa així resultarà que es gravaran més els guanys fruits del treball que no pas els del joc.

Al final resultaria que un pensionista pagaria més impostos que els beneficis del joc, i la paraula ja no seria inapropiat, sinó inacceptable. Com a mínim el joc hauria de pagar els mateixos impostos que paguen els guanys a la borsa o en una rifa, que em sembla que són un 20 o un 21%.

ELS JUTGES SÓN L’ESTAT

Aquí hi ha dos nivells normatius o legals. Les lleis estatals i els seus intèrprets fidels: els jutges. Aquests juguen a primera divisió, i nosaltres que som de tercera regional. Allò que no ens poden imposar pels vots ens ho volen imposar els seus fidels jutges fent les seves interpretacions i fent de mestres. Ja va passar amb el TC i ara passa amb el TSJC (el nom no vol dir res. Els han nomenat des de Madrid).

A l’estat també li serveix d’entrenament per veure les nostres reaccions per quan el Parlament proclami la independència i ells comencin a dir que tot és il·legal i que si no fem el que ells ens diuen ens posaran multes o ens tancaran.

ELS DIRECTORS I EL FET DE SER AUTORITAT

Preveient que podia passar una cosa així, ja fa una colla de mesos vaig demanar que als directors se’ls tragués –encara que fos temporalment- el rang d’autoritat. Si els jutges s’han pogut dirigir als directors i manar-los és perquè són autoritat, si no en fossin no ho podrien fer, haurien d’haver seguit la via administrativa i haurien hagut d’anar a raure al departament .

EM VA AGRADAR

A l’entrevista, l’Oriol Junqueras, em va agradar molt

F. Ponsatí

Fins la setmana vinent.

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”