Si fem cas del ple del parlament haurem de dir que sí.
Segurament encara hi pot haver alguna partida que es podria suprimir, retallar
o canviar, però serà ben poca cosa.
No només hi ha pobresa al país, sinó que el país, globalment
està en un punt que segurament hauríem de qualificar com el llindar de la
pobresa. Encara no hi hem entrat del tot, però poc ens en falta.
És la primera vegada en molts anys que tinc aquesta
sensació. La sensació que per molt que mirem dintre el sac no hi ha res, ni les
engrunes.
Les raons, poc o molt, tots les sabem. Mentre formem part de
l’estat espanyol no ens en sortirem. Si el cicle econòmic va millor, nosaltres
podem anar una mica millor, però no gaire més. Amb això no en tenim prou, necessitem
poder disposar dels nostres recursos per poder canviar i, si pot ser, capgirar
la situació de pobresa actual.
És del tot evident que España no ens pot oferir res, ni
tampoc té ganes d’oferir-nos res de res per ajudar-nos a sortir d’aquest cul de
sac. Aleshores, què carai hi fem amb ells!
Sense que ens sàpiga gens ni mica de greu, ens n’anem pels
espais siderals a fer una volteta. És un dels avantatges que té ser un estat.
Tenir la capacitat d’equivocar-nos i també la de rectificar.
UN ESTAT?
Si no ens volem complicar gaire amb una definició
excessivament acadèmica i fer-la entenedora, em sembla que podríem dir que és:
«Un conjunt de persones que habiten un territori i que decideixen
sobre la seva organització social, l’aprofitament dels seus recursos i
capacitats, i les relacions de simbiosi o no que estableixen amb altres
territoris que també tenen la seva pròpia organització.»
Fins no fa gaire hi hauríem d’afegir que disposa d’un
exèrcit per defensar-se, però en el moment actual, i parlant d’Europa, no
sembla que sigui del tot imprescindible.
Després, en una segona fase hi ha el reconeixement. Com si
t’avalessin per fer-te soci del club. Així alguns territoris que ja formen part
del club d’«estats», reconeixen aquella nova organització com un nou estat.
Per tant, si ens ho mirem fredament, ens adonarem que això
de ser un estat depèn bàsicament de nosaltres. De la nostra voluntat de ser i
d’organitzar-nos. Fins ara els membres del club sempre han actuat amb els fets
consumats. Són molt prudents, sobretot quan, per una raó o una altra, els pot
perillar una mica la butxaca.
Abans, per sobre dels estats hi havia el poder imperial o el
poder eclesiàstic, ara hi ha el poder econòmic, les multinacionals. Aquestes
empreses, igual que els imperis, no procuren per les persones sinó només per
les elits que les manen.
Ser un estat petit, com el nostre, té molts avantatges i
algun inconvenient, sobretot davant de les grans multinacionals que ens guanyen
per golejada en pes econòmic. Per això ens interessa la UE. Si per entrar en
aquest altre club ho tinguéssim pelut, en tindríem prou i de sobres amb pactes
bilaterals.
España, com la majoria dels estats estan acostumats a fer
servir la força, la coacció, la mentida i la difamació per mantenir el seu espai
geogràfic, la majoria de les vegades fruit d’una ocupació armada –com en el nostre
cas-.
A alguns els ha sortit bé, però a España sempre que han
actuat fent servir la força i la coacció, a la llarga, sempre han fracassat,
però sembla que no n’aprenen.
Què hi farem! Que Santa Llúcia els conservi la vista. I nosaltres
anem fent camí, potser així aconseguirem una major justícia social.
Fins d'aquí un parell de mesos. A partir d'una certa edat no es pot anar ni al metge.
PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.
“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”
F. Ponsatí
Fins d'aquí un parell de mesos. A partir d'una certa edat no es pot anar ni al metge.
Visca la Terra.
PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.
“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada