JA SÉ QUE NO TINC RAÓ

Estic convençut que tot el que ve a continuació no tindrà cap mena de bona acollida per part dels meus companys independentistes, i és lògic i natural, i tampoc no la tindrà per part d’España. España, de moment, està tan i tan encegada que farà com va fer amb Cuba, negar-se a qualsevol possibilitat de ser racional per molt que la proposta que els arribi sigui la més suau i descafeïnada que es pugui fer.

El tema, per a ells, és del tot irracional, però em sembla que cal donar-los una possibilitat de fer alguna proposta positiva, encara que, des del nostre punt de vista, sigui minsa i la considerem un pas enrere.

I, per la nostra part, potser no ens aniria pas gens malament adonar-nos de la muralla mental que tenim al davant, del frontó que per moltes idees i propostes que li fem, la paret ens les retornarà rebregades o amb un silenci absolut, potser és que no sap fer res més, per això poden tenir tanta importància les propostes polítiques que comencen a esquerdar el frontó i deixen entreveure una mica de llum i de diàleg.

EL REFERÈNDUM DE L’1 D’OCTUBRE DE 2017

Des de fa un temps, sempre que llegeixo qualsevol proposta política que faci referència al referèndum, tinc la impressió que aquells que l’han escrita no han tingut gaire en compte l’altra banda: España.

España i els seus obsessius dirigents no deixaran mai dels mais, si poden evitar-ho de la manera que sigui, que Catalunya es constitueixi com a estat, per a ells representaria la destrucció mental del que és “su patria, su historia y sus referentes”, sense oblidar-nos, però de la seva economia extractiva (això no ho diran pas).

Considero que encara que més d’un digui que hem passat la plana del referèndum, no és així, senzillament només ha estat encetada i som a les beceroles. Per molta validesa que vulguem donar a l’u d’octubre, que per nosaltres la té, hem de reconèixer que no ha estat suficient, que no n'hi hagut prou, que no ha estat prou útil pel fi que preteníem. Per tant, ens cal replantejar-nos el camí per arribar a l'objectiu, no l'objectiu.

Ens va semblar que podíem anar d'un pic a l'altre sense haver de baixar a les valls, però com que no som herois de còmic, sinó simples mortals, ens cal,  per anar d'un cim a l'altre, baixar i tornar-nos a enfilar, i els camins sempre són costeruts, i si volem fer drecera encara més.

Entre una cosa i l'altra ens hem fotut  la gran hòstia, i això dient-ho suaument. Les raons poden ser les que vulgueu, però per molt que ens flagel·lem el resultat no canviarà. Per tant, necessitem noves propostes que en permetin seguir mirant el futur amb esperança, encara que sigui una esperança més terrenal, un xic més concreta i no gaire engrescadora.

UN PARELL DE PREGUNTES

Suposo que tots tenim clar que en el món que ens ha tocat viure és impensable una independència absoluta, com qui diu autàrquica, per tant, admetent que tots depenem de tots, em sembla que ha arribat el moment de fer-nos una dura reflexió:

1/ Hauríem de parlar de quin grau de dependència estem disposats a admetre respecte als nostres veïns, veïns que controlen un estat (una organització econòmico-recaptatòria, judídico-policial i militar) que encara ens té com a territori assimilat, o sia, conquerit.

El sol fet de parlar del punt anterior comporta admetre que, encara, durant un cert temps, continuarem formant part d'España.

No és pas que sigui el que desitjo, però, de moment ho veig com una situació amb la qual hem de procurar conviure i sobreviure, i aniria bé que tots plegats procuréssim que les coses anessin a fi de bé, per part d’España també.

Per tant, la meva segona pregunta, bo i admetent que encara, de grat o per força, formem part d'España, seria:

2/ Quina organització de bon veïnatge, amb España, proposem?

És evident que cap de les propostes no està feta des de l’estimació, sinó des de l’admissió d’una realitat, que no m’agrada i que, de moment, no puc canviar.

SI NO HI HA RESPECTE NO HI HA RES

Segurament tot plegat ho podria resumir dient una sola paraula “respecte”. 

Podria dir que el que estic demanant a tothom és una cosa tan senzilla com això: respecte. Respecte cap a les nostres decisions, cap  a la nostra cultura, cap a la nostra manera de fer i de pensar, i nosaltres ens comprometem a respectar España en el mateix grau que se’ns respecti.

I QUÈ MÉS?

A més a més de fer-nos certes preguntes i contestar-les sincerament, ens cal parlar de què estem disposats a fer per tal de demostrar a España que volem que sens respecti, i no es tracta pas de cedir, de ser humils i obedients, sinó de ser clars i admetre la realitat actual com un fet, encara que la vulguem superar i deixar-la enrere.

Us pot semblar recargolat el que proposo: reconèixer en veu alta que durant algun temps seguirem formant part d’España, i que deixem clar que si es vol que la relació, mentre duri, sigui fructífera, cal que se’ns respecti i deixi de voler-nos reduir a anècdota folklòrica i, per tant, que canviïn la seva mirada cap a nosaltres. No ho han fet durant els últims cinquanta anys, però si no volen que España implosioni cal que ho facin, i ràpidament.

UNA ESPAÑA DIFERENT?

Més d’un de vosaltres estarà pensant que el que estic dient és del tot impossible amb l’España actual, hi estic força d’acord. És evident que hi ha tot un pòsit sociològic franquista que amara tots els racons d’un gran nombre d’españols, però també em sembla cert que hi ha força nombre d’españols que actuen com a demòcrates o, com a mínim, aquest és el seu desig. És l’eterna España dividida, de moment, i com a conseqüència de la dretanització del PSOE al llarg d’aquests últims 30 anys, els qui manen i els qui es fan escoltar són els de l’España franquista, però em sembla que, de mica en mica, els altres comencen a prendre posicions i comencen a fer-se sentir.

És evident que tot el que exposo, si a l’altra costat res no canvia, si hi ha tot el personal de cosmovisió franquista, com ha estat fins ara, és del tot absurd. No cal ni intentar parlar-hi, bé, de fet serien ells, com sempre han fet, els qui es negarien a parlar amb nosaltres.

Per tant, el respecte, només serà possible si al govern d’España hi ha persones que actuïn com a demòcrates, que siguin respectuoses amb els altres, que no ens tractin com un territori conquerit, sinó com una nació que fins ara, i potser durant un temps més, seguirà col·laborant amb España.

JA N’HI HA PROU D’INSULTAR-NOS I DE MENYSPREAR-NOS

Respecte, també vol dir que es deixi de fer servir el que fem o volem com a arma llancívola electoral, o com a font d’enveja.

És possible que calgui recordar que el terrabastall actual és conseqüència de la falta de respecte cap a les nostres decisions, perquè el que va fer el PP i el seu TC no es pot descriure de cap altra manera, és una falta de respecte i de menyspreu absolut cap a les nostres decisions, fins i tot les expressades en un referèndum legal.

LES RELACIONS TÒXIQUES ACABEN MALAMENT

Si España segueix per aquest camí, si no fa un cop de timó, si no considera que per a una bona convivència cal que hi hagi una relació respectuosa, que no els estranyi que d’aquí poc temps tornem a dir que ja n’estem farts d’aquesta convivència forçada i tòxica, i fem un altre intent de marxar. Si serà el definitiu, o España a través de la força física i coercitiva ens tornarà a tancar o forçar-nos a l’exili, no ho sabem, però d’una relació insana i tòxica, no en pot sortir res de bo, o la mort o el divorci, i no tenim gaires ganes de desaparèixer, per molta il·lusió que els faci a certs partits pre-constitucionals, a la gent que cridava: “A por ellos” i la que qualifica als nostres polítics com a colpistes.

Som conscients que molts espanyols voldrien que convisquéssim de forma respectuosa, però n’hi ha molts, els més cridaners i molt votats, que no suporten la diferència, no entenen o no volen entendre que hi hagi un tros de terra d’allò que ells consideren España, que no sigui com ells, i aquí sí que hi ha una greu responsabilitat per part dels qui manen o han manat a España durant els últims 50 anys (ara, catalanets victimistes, no comenceu a fer com totes les víctimes, i comenceu a dir que:  per part nostra també n’hi ha de responsabilitat, .... Cal que deixem de tenir respostes de víctimes, perquè la responsabilitat de la situació actual és de qui ha emprat la llei i la força durant dècades, i aquests no hem estat nosaltres, sinó el govern central i els seus escolanets cridaners, tribunals i policia inclosos).

Sí, hi ha responsabilitat quan es permet que se’ns insulti, quan es permet que es digui que se’ns ha de “españolizar”, quan es permet que es menyspreïn els nostres símbols, la llengua, la cultura, l’economia, quan qualsevol cosa que proposem tingui com a resposta: NO.

De fet, ens tracten com a “província”, i és cert que ho som. Som un territori que ha estat conquerit i vençut militarment, i que voldrien assimilat, però la realitat és tossuda i no ho han aconseguit.

Si volen que hi hagi convivència cal que hi hagi respecte, nosaltres admetrem que, de moment, seguirem formant part d’España, però només si España, amb fets i no pas només amb paraules (ara no fa ni això), ens respecta, respecta les nostres institucions i les nostres decisions legislatives.

CAL UN REFERÈNDUM, ENCARA QUE SIGUI CONSULTIU

Em sembla que l’únic punt de possible coincidència legal entre el món constitucionalista (no el pre-constitucionalista) i el món independentista, i de molta gent que no està clarament decantada, ni per a una opció, ni per a una altra, és el referèndum consultiu, per fer-lo no cal retocar per res la “Constitución”.

És cert que als  polítics espanyols, un referèndum, del tipus que sigui, els farà urticària, i també és cert que a nosaltres ens semblarà que és tornar enrere, tornar a començar, però us imagineu el terrabastall que pressuposaria que, en un referèndum, per molt consultiu que sigui, guanyés l’opció independentista? Quanta gent hauria de callar, i si fos al revés, doncs a posar-hi una mica més de paciència, que d’això en sabem un bull.

Com que s’ha de trobar una manera de saber com està realment la situació, sense partits polítics interposats, i fer-ho sense haver de tocar per a res la seva “Constitución”, l’única peça legal admissible per a tothom és la de fer un referèndum consultiu i no vinculant (ara podeu estripar-vos les vestidures).

Les diferents possibilitats haurien de ser acordades entre els dos governs (l’español i el català), només així seria creïble que, el que realment és important, és la convivència i el respecte entre Catalunya i España.

Si s’acordés que se’n farà un cada cert temps, a petició d’un dels dos governs, no estaria pas gens malament, i així tots dos governs podrien anar proposant diferents possibilitats de convivència, i la ciutadania podria anar-hi dient la seva i reconduint la situació política.

DES DEL FRANQUISME SOCIOLÒGIC, EL JUDICI

No en parlaré. El TS s’assembla amb en “Juan Palomo”, que deia: “Yo me lo guiso, yo me lo como” O sia que feia el que li donava la gana, i si t’agrada bé, i sinó també. Per al TS, el que hi ha en joc és “España”, la seva “España, Una, Grande y Libre”, i faran el que calgui per deixar clar, que la seva “España” no es toca.

Encara que en Marchena els pugui engegar a dida, em sembla que cada dia, tossudament, els advocats, haurien de demanar, en veu alta, l’alliberament dels seus defensats i la fi de la presó provisional.

Felip Ponsatí

(Catalunya, març-abril-maig de 2019)

 

Una dels nostres feines és la de procurar que TOTS els alumnes, quan surtin de l’escola, disposin de les capacitats necessàries per a poder aprofitar els recursos que el sistema educatiu i la societat  els posaran a l’abast, per tal que la pobresa i la marginació deixin de ser hereditàries.

PA CHULOS, NOSOTROS!

Després de llegir el document que es va presentar amb el títol: El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya. L’aprenentatge i l’ús de les llengües en un context educatiu multilingüe i multicultural.

Arribo a una conclusió: el títol que hi he posat, a aquest article, escau.

El text presentat, és força segur que el signarien els danesos, els holandesos, els noruecs, els suecs, ...(amb uns sistemes educatius, tots ells, exemples de domini d’altres llengües, sobretot de l’anglès, a part de la seva), però abans, segur, ben segur, que hi haurien posat quelcom semblant a: “Sense cap perjudici en el domini de la llengua general de cohesió social (el danès, l’holandès, el noruec, el suec, ...)”.

I si no us ho creieu mireu a quines edats introdueixen la primera i la segona llengües estrangeres, i no fan gaires invents. Les comparances entre sistemes educatius, a vegades, serveix per adonar-nos que som més papistes que el papa, i que sempre volem ser els primers de la classe i donar lliçons a tothom, però no encarem la qüestió que em sembla primordial: "Si no volem desaparèixer com a poble, el català ha d’esdevenir la llengua general de cohesió social", amb tots els respectes per a l’espanyol i la resta de les dues-centes llengües que es parlen, però ens cal una llengua general de cohesió social i, ara per ara, no és el català, i la proposta del departament se n’allunya, diguin el que diguin.

A vegades em sembla que alguns dels peixos grossos d’ERC en el seu afany de figurar uns més que els altres (hi ha una guerra interna sobre qui succeirà l’Oriol Junqueras), han decidit tirar pel dret, i el resultat és que qui en surt perjudicat, i molt, és el país. Molta modernitat, molta teòrica neurociència i, molt dissimuladament van diluint el paper del català dins el sistema educatiu. 

Han estat incapaços de deixar ben clar, d’entrada, que: "Tot el que es proposa es fa amb el benentès que el català, com a llengua pròpia de Catalunya i llengua de cohesió social general, ha de ser la llengua vehicular i primordial de tot l’ensenyament obligatori, i els alumnes l’han de dominar en tots els seus aspectes i manifestacions."

Vaja que molt treure pit, però em sembla que s’han cagat a les calces. Com sempre s’han muntat la pel·lícula de com més moderns i innovadors millor, sense tenir en compte, per a res, les necessitats de cohesió social, actuals i futures i, a més, sense fer cap mena de avaluació seriosa (d’uns quants cursos) de la seva proposta. “Visca els teòrics irresponsables!”

Si els estats consolidats i democràtics, com els que he citat més amunt, amb societats força cohesionades, encara que tinguin un alt percentatge d’immigració, i que disposen de totes les capacitats legislatives a les seves mans, no fan el que proposa el departament, per alguna raó serà.

Perquè nosaltres ens pensem que som més macos i més trempats que ells, quan, de fet, no disposem de quasi bé cap eina legislativa i sempre anem amb una sabata i una espardenya, i amb un estat en contra que procura, constantment, trobar la manera de fer-nos la punyeta (per no posar-hi “esclafar-nos”)?

Deixo a part una reflexió sobre els sistemes educatius alemanys i anglesos, perquè, per a ells, si un infant no domina molt i molt bé la llengua general de cohesió social (l’alemany o l’anglès) malament rai!, perquè els seus sistemes educatius són d’una duresa que, per a nosaltres, em sembla que ens resultaria del tot incomprensible. Per a ells, la llengua social de cohesió social és l’eix sobre el qual es discrimina el camí educatiu de cada infant.

No ens cal arribar a aquests extrems, i em sembla molt bé que no ho fem, però potser no ens aniria pas gens malament emmirallar-nos amb els danesos o els holandesos, i no voler ser la més bonica del ball ni, encara menys, voler ser la primera de la classe que dóna lliçons a tothom. Les proves, en educació, s’haurien de fer amb gasosa i amb el fre de mà posat.

Sembla que no s’adonin que el català, per alguns alumnes, no és la primera llengua, ni la segona, ni la tercera, a vegades, i que si realment es vol que la societat del futur sigui cohesionada socialment i que les persones disposin d’un pòsit cultural i lingüístic comú (a part del que cadascú hi pugui aportar) cal que el sistema educatiu ho faciliti de forma prioritària i sistemàtica, sinó, qualsevol cosa que es faci només servirà per ampliar les diferències socials.

A vegades, em sembla que els cervells pensants sobre qüestions educatives no s’adonen de la importància que té, per a la societat, el poder disposar d’una llengua i un pòsit cultural comú.

I, per a tots aquells que dedueixin coses que no dic, aclareixo: Del que estic dient no interpreteu que no cal que tothom sàpiga més d’una llengua, i les sàpiga bé, però, aquest objectiu, s’ha d’assolir sense perdre de vista l’altre objectiu, socialment prioritari i fonamental, la necessitat, com a poble, de fer que el català esdevingui  la llengua comuna general de cohesió social.

El més fotut del cas és que es podria aconseguir sense fer invents postmoderns. Potser aniríem millor si en comptes de voler ser els més avançats i els més innovadors penséssim que els infants, per a poder construir i poder aprofitar tot el que el sistema educatiu els posa a l’abast, els cal disposar d’uns bons fonaments i d’uns ferms pilars estructurals en català i, per assolir-ho, no cal bandejar cap altra llengua familiar o de l’entorn. Ara bé, cal haver situat el català oral com a eina prioritària de comunicació a tota l’escolaritat obligatòria.

Amb un bon domini oral de la llengua és molt més fàcil que la mainada esdevingui lectora hàbil i que pugui disposar de les eines necessàries per a poder–se expressar, oralment i per escrit, de forma socialment correcta, i no només en català, sinó també en aquelles altres llengües que conegui.

Siguin una mica més humils, i mirin què fan en altres llocs més assenyats i que tenen moltes menys dificultats legislatives que nosaltres, mentrestant, desin la seva proposta en un calaix. Encara que estic segur que no em faran cap mena de cas, perquè el que realment els importa és el lluïment i no trepitgen de peus a terra.

F. Ponsatí

PS: Ens cal una societat futura més justa i amb uns bons fonaments de cohesió social i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des del sistema educatiu del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.

Per començar a assolir-ho ens cal que, com a mínim, TOTA la mainada quan acabi la primària i encara més la secundària, siguin lectors hàbils i siguin capaços d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma coherent i socialment correcta.

I SI PENSÉSSIM QUE SÓN PERSONES MALALTES?

Evidentment, en un tema tan delicat no espero que tothom estigui d'acord amb el plantejament que faig, però si quan arribeu al final us sembla que el que he fet és justificar, en comptes de cercar solucions, és que m'he explicat molt malament. Disculpeu-me.

Considero que el nombre de situacions de violència de gènere, tant si són d’un tipus com d’un altre, no és una raó suficientment vàlida com per a tractar-les de diferent manera, o bé tothom té els mateixos drets i deures, o bé no, i, aleshores més val dir-ho així.

Des de fa força temps no acabo d’entendre moltes de les informacions o notícies que es donen sobre violència de gènere. Si qui exerceix violència és un home, és que és dolent, malvat, però si qui l’exerceix és una dona, és que no sabem què li va passar, tenia problemes,...

Són dues vares de mesurar que el vocabulari reflecteix, en un cas és violència masclista (tots els mascles són violents, és el que diu la frase) i en l’altre, mai, mai, he sentit dir violència feminista o alguna cosa per l’estil, que seria el corresponent de gènere, com a màxim he sentit dir-ne infanticidi, parricidi o violència de gènere, que és el que em sembla realment adequat per a tots els casos i situacions.

Segurament hauríem de pensar que en la immensa majoria de les situacions de violència de gènere qui exerceix violència sobre una altra persona és que està malalta i que, molt possiblement, és una persona que es troba en una situació límit que no comprèn ni controla, i que només troba sortida a través de l’anorreament de tothom qui l’envolta, que són als qui fa responsables del seu enfonsament personal (psíquic) i, a voltes, també econòmic i social.

Per això, no té res d’estrany que, en molts de casos, un cop portada a terme la que hauria de ser la seva revenja/venjança alliberadora sobre els qui li sembla que l’han portada al fons del pou, adonant-se que tot continua igual i que res s’ha arreglat, i que encara se sent pitjor, arribi al suïcidi o a l’intent de suïcidi. I, en d’altres casos, només es trobi una sortida, directament, a través del suïcidi.

Moltes són persones que estan malaltes i ningú se n’adona perquè arriben a un punt sense retorn de forma gradual i silenciosa, a través del dia a dia, de múltiples frustracions i nul·les gratificacions o esperances, moltes vegades conseqüència d’una violència que no es veu, però es pateix, la psicològica, d’altres per raons encara més difícils de controlar perquè les porten a sobre des de fa molt de temps, perquè són d’arrel cultural o familiar. Aquestes persones van quedant arraconades del seu entorn més fonamental, la família, i aquest arraconament les porta al trencament intern i a caure al fons d’un pou insondable, ple només de desesperació, por, ràbia i ganes de fer mal. Se senten que no són res, i responsabilitzen de la seva situació les persones més properes.

Si no es té en compte el que acabo d’exposar, es fa del tot incomprensible que un pare se suïcidi amb el seu cotxe, havent-hi el seu fill a dins, o que una mare es llanci pel balcó amb la seva filla als braços. Per aquestes persones, i moltes d’altres, el pou s’ha tancat i s’ha transformat en una fosca cova, on s’hi s’estan ofegant i no albiren ni la més mínima llum d’esperança de futur, només volen acabar el patiment com més aviat millor.

Potser en comptes de posar tant l’accent en les actuacions judicials i policials, començaria a ser el moment de plantejar-nos si, en els casos de violència de gènere, més que policies i jutges (que només haurien de ser necessaris per aturar una possible escalada i comprovar, de forma immediata i ràpida, si realment la situació és de violència de gènere o és una altra cosa), el primer que caldria seria tractar de forma obligada, a través de personal especialitzat, directament i personalment, l’arrel i la situació de la persona o persones implicades, i fer-los reflexionar i comprendre les pròpies actuacions i les raons que les han portades a aquelles actuacions i situació. És el primer pas per a evitar-les en el futur.

Em sembla que si la formació/construcció d’una família és un aspecte important per a la societat, la seva desestructuració i/o dissolució també ho haurien de ser. És evident que l’estimació i la capacitat de convivència, a vegades, s’esgoten i, en aquests casos, és millor una separació que no pas una convivència forçada, i s’hi haurien de posar mitjans eficients (ràpids i equitatius) perquè fos el menys traumàtica possible per a totes les parts, adults i infants.

En el cas de desestructuració i/o dissolució caldria que hi hagués un conjunt d’equips interdisciplinaris, psiquiatres, psicòlegs, pedagogs, assistents socials, advocats, consellers matrimonials, mitjancers ... (segurament cada cas és diferent) que podria fer més per evitar noves situacions de violència de gènere i reconduir-ne moltes d’altres que no pas lleis més dures, policies i jutges que, com s’ha comprovat fins ara, no són un sistema gaire eficient.

Com que la prevenció és sempre la millor eina, possiblement amb un bon treball informatiu i força sistemàtic als centres educatius, acompanyat d’un aprenentatge pràctic extraescolar, per a tots els alumnes, de com cuinar alguns dels aliments més usuals, què cal tenir en compte quan es renta la roba o els plats (encara que es faci amb una màquina), els aspectes primordials de neteja de l’espai de convivència, les diverses situacions d’interacció personal que cal que es manifestin de forma respectuosa i flexible, admetent que hi ha diferents maneres de fer la mateixa cosa, possiblement ajudarien, ja des d’ara, i encara més en el futur, a no crear situacions de dependència, i la convivència familiar en sortiria reforçada perquè seria volguda.

F. Ponsatí

PS: Ens cal una societat futura més justa i amb uns bons fonaments de cohesió social i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des del sistema educatiu del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.

Per començar a assolir-ho ens cal que, com a mínim, TOTA la mainada quan acabi la primària i encara més la secundària, sàpiga llegir bé i comprensivament, i sigui capaç d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma coherent i socialment correcta.