dimecres, 10 d’octubre de 2018

I SI PENSÉSSIM QUE SÓN PERSONES MALALTES?


Evidentment, en un tema tan delicat no espero que tothom estigui d'acord amb el plantejament que faig, però si quan arribeu al final us sembla que el que he fet és justificar, en comptes de cercar solucions, és que m'he explicat molt malament. Disculpeu-me.

Considero que el nombre de situacions de violència de gènere, tant si són d’un tipus com d’un altre, no és una raó suficientment vàlida com per a tractar-les de diferent manera, o bé tothom té els mateixos drets i deures, o bé no, i, aleshores més val dir-ho així.

Des de fa força temps no acabo d’entendre moltes de les informacions o notícies que es donen sobre violència de gènere. Si qui exerceix violència és un home, és que és dolent, malvat, però si qui l’exerceix és una dona, és que no sabem què li va passar, tenia problemes,...

Són dues vares de mesurar que el vocabulari reflecteix, en un cas és violència masclista (tots els mascles són violents, és el que diu la frase) i en l’altre, mai, mai, he sentit dir violència feminista o alguna cosa per l’estil, que seria el corresponent de gènere, com a màxim he sentit dir-ne infanticidi, parricidi o violència de gènere, que és el que em sembla realment adequat per a tots els casos i situacions.

Segurament hauríem de pensar que en la immensa majoria de les situacions de violència de gènere qui exerceix violència sobre una altra persona és que està malalta i que, molt possiblement, és una persona que es troba en una situació límit que no comprèn ni controla, i que només troba sortida a través de l’anorreament de tothom qui l’envolta, que són als qui fa responsables del seu enfonsament personal (psíquic) i, a voltes, també econòmic i social.

Per això, no té res d’estrany que, en molts de casos, un cop portada a terme la que hauria de ser la seva revenja/venjança alliberadora sobre els qui li sembla que l’han portada al fons del pou, adonant-se que tot continua igual i que res s’ha arreglat, i que encara se sent pitjor, arribi al suïcidi o a l’intent de suïcidi. I, en d’altres casos, només es trobi una sortida, directament, a través del suïcidi.

Moltes són persones que estan malaltes i ningú se n’adona perquè arriben a un punt sense retorn de forma gradual i silenciosa, a través del dia a dia, de múltiples frustracions i nul·les gratificacions o esperances, moltes vegades conseqüència d’una violència que no es veu, però es pateix, la psicològica, d’altres per raons encara més difícils de controlar perquè les porten a sobre des de fa molt de temps, perquè són d’arrel cultural o familiar. Aquestes persones van quedant arraconades del seu entorn més fonamental, la família, i aquest arraconament les porta al trencament intern i a caure al fons d’un pou insondable, ple només de desesperació, por, ràbia i ganes de fer mal. Se senten que no són res, i responsabilitzen de la seva situació les persones més properes.

Si no es té en compte el que acabo d’exposar, es fa del tot incomprensible que un pare se suïcidi amb el seu cotxe, havent-hi el seu fill a dins, o que una mare es llanci pel balcó amb la seva filla als braços. Per aquestes persones, i moltes d’altres, el pou s’ha tancat i s’ha transformat en una fosca cova, on s’hi s’estan ofegant i no albiren ni la més mínima llum d’esperança de futur, només volen acabar el patiment com més aviat millor.

Potser en comptes de posar tant l’accent en les actuacions judicials i policials, començaria a ser el moment de plantejar-nos si, en els casos de violència de gènere, més que policies i jutges (que només haurien de ser necessaris per aturar una possible escalada i comprovar, de forma immediata i ràpida, si realment la situació és de violència de gènere o és una altra cosa), el primer que caldria seria tractar de forma obligada, a través de personal especialitzat, directament i personalment, l’arrel i la situació de la persona o persones implicades, i fer-los reflexionar i comprendre les pròpies actuacions i les raons que les han portades a aquelles actuacions i situació. És el primer pas per a evitar-les en el futur.

Em sembla que si la formació/construcció d’una família és un aspecte important per a la societat, la seva desestructuració i/o dissolució també ho haurien de ser. És evident que l’estimació i la capacitat de convivència, a vegades, s’esgoten i, en aquests casos, és millor una separació que no pas una convivència forçada, i s’hi haurien de posar mitjans eficients (ràpids i equitatius) perquè fos el menys traumàtica possible per a totes les parts, adults i infants.

En el cas de desestructuració i/o dissolució caldria que hi hagués un conjunt d’equips interdisciplinaris, psiquiatres, psicòlegs, pedagogs, assistents socials, advocats, consellers matrimonials, mitjancers ... (segurament cada cas és diferent) que podria fer més per evitar noves situacions de violència de gènere i reconduir-ne moltes d’altres que no pas lleis més dures, policies i jutges que, com s’ha comprovat fins ara, no són un sistema gaire eficient.

Com que la prevenció és sempre la millor eina, possiblement amb un bon treball informatiu i força sistemàtic als centres educatius, acompanyat d’un aprenentatge pràctic extraescolar, per a tots els alumnes, de com cuinar alguns dels aliments més usuals, què cal tenir en compte quan es renta la roba o els plats (encara que es faci amb una màquina), els aspectes primordials de neteja de l’espai de convivència, les diverses situacions d’interacció personal que cal que es manifestin de forma respectuosa i flexible, admetent que hi ha diferents maneres de fer la mateixa cosa, possiblement ajudarien, ja des d’ara, i encara més en el futur, a no crear situacions de dependència, i la convivència familiar en sortiria reforçada perquè seria volguda.

F. Ponsatí

PS: Ens cal una societat futura més justa i amb uns bons fonaments de cohesió social i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des del sistema educatiu del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.

Per començar a assolir-ho ens cal que, com a mínim, TOTA la mainada quan acabi la primària i encara més la secundària, sàpiga llegir bé i comprensivament, i sigui capaç d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma coherent i socialment correcta.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada