CON LA UNIDAD DE ESPAÑA HEMOS TOPADO, AMIGO SANCHO

Si voleu entendre el que està passant ara i el per què de les reaccions del govern d’España, us caldria llegir què deien els diputats (en aquestes mateixes Cortes) sobre Cuba cap a finals del segle XIX. Us quedaríeu de pasta de moniato, i això que Cuba és a uns quants milers de quilòmetres de distància de la península, però no hi feia res, era España i la indissoluble “unidad de la Patria” havia de passar per sobre de tot, fins i tot si calia enviar a la mort milers i milers de joves (evidentment els pobres, que eren el que no podien lliurar-se’n pagant).

Però si us sembla que és molt llunyà, ara us tocaria aturar-vos, en aquestes mateixes “Cortes”, quan es discutia l’Estatut de Catalunya cap allà el 1931. No us podeu arribar a imaginar el piló de vegades que va sortir la “indisoluble unidad de España”. Perquè s’aprovés l’Estatut va caldre que les esquerres posessin tota la llenya al foc, però això no va estalviar l’emprenyada dels militars i dels partits de la dreta. Ho admetin o no, l’Estatut, va ser una de les causes, segurament la principal, per justificar “el alzamiento nacional” (“antes roja que rota”) i tota la guerra que va seguir i els quaranta anys de dictadura feixista.

Al llarg dels últims tres segles han intentat, de totes les maneres possibles, mantenir “la indisoluble unidad de España”, uns cops “sin que se note el cuidado”, i si no n’hi havia prou bombardejant Barcelona, o amb una guerra civil i la dictadura feixista que la va seguir. Com podeu comprendre tot ho varen fer amb molta suavitat, això sí, només varen prohibir la llengua al teatre, a les cançons, al comerç, a les pel·lícules, als actes públics, ... i varen limitar i controlar el dret de reunió i d’expressió fins a l’infinit. 

Un dia, però, el dictador va plegar per un fet natural, es va morir (al llit), i ho va deixar “todo atado y bien atado”, amb el seu hereu natural, el rei, i la seva “Constitución “, i d’aquí en deriven molts dels mals actuals.

És cert que hi van haver uns cinc anys que el TC feia realment d’àrbitre i tenia en compte les minories, però, de mica en mica, el van anar potinejant el PSOE i el PP (en aquells temps Alianza Popular) i així arribem al segle XXI, amb una TC que fa tot el que li diu el govern.

La història no s’ha acabat, perquè en nom de la “indisoluble unidad de España” encara ens clavaran moltes més garrotades, podeu estar-ne segurs, però depèn de nosaltres que ens en sortim o no. En Gandhi ja ens va marcar el camí, pacíficament, però tossudament els hem de portar la contrària, i si cal que acabem també com en Gandhi, amb una vaga general, doncs ho haurem de fer.

No s’ha aconseguit mai res d’important sense esforç, i el dret a decidir el futur ho és, així com la nostra dignitat, la nostra llibertat i la dels nostres fills i nets, em sembla que els objectius són prou importants com per esforçar-nos, encara que ens costi.

Via fora.

F. Ponsatí

Des de l’escola del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, per començar a assolir-ho, ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa.    www.llenguaoral.cat

EL MEU POBLE I JO, VOTAREM!

España no il·lusiona, ni és una bona companyia, és i ha estat sempre un bronques, un “obedéceme o te pego una hostia”, un “tu tienes que hacer lo que yo te diga, o sinó vas a ver tu el palo que te va a caer”, i així fins a l’infinit.

Si encara tot s’hagués quedat en paraules seria mig suportable, però és que no són només paraules, són fets, és repressió pura i dura, un “cállate que aquí mando yo y tu no eres nadie para rechistarme”, plafff! (hòstia, multa, ...)

ESTIC TRIST

La nostra situació és la d’un divorci sense cap mena d’acord, i nosaltres som la part dèbil i, per tant, ens tocarà el rebre. Ara bé, hem de decidir si volem seguir amb una parella que no deixa passar cap ocasió per hostiar-nos perquè ens considera seva o bé preferim, encara que ara rebem, fer la nostra i decidir el nostre futur.

Ja n’estic tip (ja són quasi bé 71 anys els que tinc), i no desitjo que els meus fills i els meus néts no puguin decidir el seu futur en llibertat.

Per tant, pacíficament (com sempre), però tossudament (com sempre), anirem a votar l’u d’octubre, fins i tot si ens segresten les urnes, fins i tot si ens trobem una filera de guàrdies civils a la porta, fins i tot si ens hostien, però, el meu poble i jo votarem i serem lliures per decidir el nostre futur!

Visca la terra. Via fora.

F. Ponsatí

Des de l’escola del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, per començar a assolir-ho, ens cal que TOTA la mainada quan acabi la primària i encara més la secundària sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.   www.llenguaoral.cat

A LA BONA GENT DELS COMUNS (15 d'agost de 2017)

Si a un projecte hi poso condicions inassolibles és que no sóc prou valent per dir realment el que penso o m’agradaria fer. Això passa amb les persones i passa amb els partits.

Si algú diu que li agradaria casar-se però que ho farà la setmana dels tres dijous, doncs ens està dient que no vol casar-se. Si algú li diu a un altre que està d’acord amb el que diu, però tot seguit comença a posar-li pegues, és que no hi està d’acord.

Si algú diu que està a favor de fer el referèndum, però hi posa condicions impossibles: «com que ha de ser acordat amb l’estat espanyol», o és un ignorant històric o és que no vol que es faci el referèndum, perquè està posant una condició inassolible i que, a més, no depèn de nosaltres. L’estat no està ni disposat a començar a parlar de res.

ICV

A vegades, el fet de posar condicions inversemblants no té gaire a veure amb allò que s’està volent entrebancar, com els passa als de l’antiga Iniciativa. Hi ha qui està tan ancorat en la prehistòria que encara veuen el món en blanc i negre (bon i dolents), els bons són ells (faltaria «plus»), i sembla que només tinguin una obsessió: com que ells ja són història (han desaparegut de la realitat política), volen emportar-se amb ells els qui consideren els seus enemics de l’ànima: CiU i, perquè no, el seu hereu, el PdeCAT.

Encara que l’hereu s’hagi posat al costat d’uns tres de milions de persones que només volen poder votar, segur que és mentida, un enganyapastors, i ells, els savis, mai no es deixarien ensarronar. Ells són els purs, els magnífics, el seu pensament és excels i no pas terrenal, i estan convençuts que, en una altra vida «política», tot serà diferent per a tots els qui els segueixen. Amén.

És inconcebible que algú que s’autoanomena d’esquerres posi en dubte la bonesa de deixar que la ciutadania voti en referèndum, i això sense que calgui estar d’acord amb la pregunta, però tractant-se dels hereus d’un partit estalinista, el PSUC, tot és possible, fins i tot el trair el seu poble, ho varen fer al cap de poc de néixer i ho tornen a fer en les seves absoltes. “La cabra tira al monte”, diuen.

MIREM EL FUTUR

Entenc que hàgiu fixat el 16 de setembre per a decidir la vostra implicació en el referèndum, és lògic, sobretot per algú que des de fa temps té por d’equivocar-se. Sigui com sigui l’onze, podreu argumentar una cosa o l’altra, i sempre dintre la vostra lògica política. Si l’onze és esclatant us serà molt fàcil dir que esteu al costat del poble i, per tant, doneu suport al referèndum, i si no ho és tant, doncs podreu dir que teniu la raó.

Si us plau bona gent dels Comuns i entorn, tingueu iniciativa i aparqueu “Iniciativa” i deixeu anar una mica de llast i ajudeu-nos -decididament- a tirar endavant el referèndum i enfileu, conjuntament amb la resta de la nació cap a la llibertat, una llibertat que haurem de gestionar tots plegats, vosaltres també.

Ja n’hi ha prou de ser ciutadans de segona, de ser súbdits, allunyeu-vos d’una vegada dels monàrquics, dels centralistes i dels prehistòrics, i ajudeu-nos a caminar, amb dignitat, cap a una esperança que encara s’ha de fer, perquè la construirem entre tots plegats, per a nosaltres (encara espero viure-la), per als nostres fills i una mica per als nostres nets, com a mínim, després ells ja faran el que els semblarà millor.

Visca la terra. Via fora.

F. Ponsatí

Des de l’escola del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, per assolir-ho, ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària, i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.                                                  www.llenguaoral.cat

ELS COMUNS I EL REFERÈNDUM (10 DE JULIOL DE 2017)

Els Comuns encara pensen en clau autonomista, per a ells només hi ha una sobirania, la d’Espanya, i sense els seu vistiplau tot allò que fem nosaltres és pura ”Commedia dell’arte”, per això consideren el referèndum de l’u d’octubre només com una manera d’expressar-se, com una posada en escena, però no pas com una voluntat ferma i sobirana de ser, amb conseqüències polítiques i jurídiques, ens estant dient que el resultat no és important.

EL SEU HORITZÓ, ENCARA, ÉS L’AUTONOMIA

La seva obsessió és no perdre vots, no perdre l’espai  que ocupen. Per als Comuns la seva preocupació no és si el Parlament de Catalunya té o no té la capacitat sobirana per fer el que està fent, donen per descomptat que no, perquè s’està fent sense el permís del “Gran Hermano”, España, sinó que la seva preocupació és arribar a governar el país,  des de la Generalitat, però no pas com estat, sinó com a una simple comunitat autònoma, ja en tenen prou.

DE MOMENT AL COSTAT DELS PARTITS MONÀRQUICS

Amb la seva presa de posició de nedar i guardar la roba, fan allò que bescanten, la puta i la ramoneta, de fet, ja han pres partit: són al costat dels partits monàrquics, però, per si de cas, no s’oposen frontalment al referèndum (un divertimento).

EL NOSTRE FUTUR

Però si questa és la seva lectura, la nostra és tota una altra. Després de l’aclaparadora votació, i després d’haver guanyat  el ”SÍ”, en un termini relativament curt, i amb totes les dificultats que vulgueu, deixarem de ser espanyols, i passarem a ser responsables d’allò que fem i desfem, i ens agradaria que els Comuns, malgrat la seva tebior, respectessin el resultat i ens ajudessin a situar la nostra nació, el nostre nou estat, al mapa.

DESPRÉS DE LA VOTACIÓ

També és cert que després de la votació poden voler seguir fent el mateix paper i continuar al costat dels partits monàrquics, però més val que tinguin en compte que si després de la votació no es posen clarament al costat del President i no li donen un suport explícit, seran arraconats per la història, hauran nedat i guardat tant i tant la roba, que ells mateixos s’hauran provocat la desfeta.

Visca la terra. Via fora.

F. Ponsatí

Des de l’escola del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, per assolir-ho, ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària, i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.      www.llenguaoral.cat

PER SI SERVEIX (20 de juny de 2017)

Després d’haver estat anorreats militarment, suprimides les nostres lleis, exèrcit, moneda i arraconada la nostra llengua, al llarg de 300 anys hem anat sobrevivint com hem pogut i hem procurat adaptar-nos a les noves condicions, per molt negatives i discriminatòries que fossin.

Quan el 2006 el poble de Catalunya va votar en referèndum que acceptava una nova relació amb l’estat es va entrar en un nou pacte polític, però quan el 2010 el TC espanyol va decidir que calia esmenar, retallar i reinterpretar molts dels articles, es va estripar el pacte polític, i no el vàrem estripar nosaltres, sinó Espanya.

Malgrat tot, després de l’atzagaiada del TC, no vàrem estripar les cartes, sinó que en nombroses ocasions s’han fet propostes per assolir un nou encaix amb España, però sempre se’ns ha contestat el mateix: NO. Per tant, España no ens ha deixat cap més sortida que arraconar qualsevol pacte polític i decidir, nosaltres, com volem governar-nos.

És cert que amb la legalitat espanyola el que ara proposem, fer un referèndum, segons com s’interpreti, és totalment legal i segons com s’interpreti no ho és, però aquesta situació ja no ens preocupa perquè ja s’han esgotat totes les possibilitats d’entesa sobre la nostra capacitat, o no, per decidir el nostre futur, i ens considerem prou capacitats per aplicar les nostres lleis i deixar de dependre de les espanyoles.

VOLUNTARIS

Tothom, mínimament assenyat vol el millor per la seva família, fills i nets. Jo en sóc un i, per tant, si he de ser voluntari o el que calgui, ja des d’ara, m’hi apunto. Potser us preocupa (si no guanya el sí) que us puguin posar una multa, anar a judici o el que sigui, però si us plau no us escagarrineu, penseu que els nostres avantpassats varen posar-hi la vida, la família i la hisenda per defensar la terra, i allò que ells varen perdre, ara, nosaltres tenim l’oportunitat de guanyar-ho, i fer-ho pacíficament. Deixarem escapar aquesta oportunitat?

ELS COMUNS

Us aniria bé de llegir el galdós paper (amb rectificació inclosa) que va fer “Iniciativa ...” amb la proposta del 9-N, sembla com si vosaltres volguéssiu fer quelcom de semblant. No cal que mireu tant i tant cap el centre de la península, ni penseu amb els vots actuals, mireu el futur i les possibilitats que dóna la llibertat. Sinó, dintre d’Espanya, quin futur ens espera a tots plegats?

Demaneu garanties, quines garanties? Mireu, avui fa 228 anys que els diputats del Tercer estat (o sia només una part de l’Assemblea Nacional francesa), varen decidir declarar-la constituent. És el començament de la Revolució francesa. No us sembla que hauria estat ridícul que algú hagués posat com a condició per a continuar que se li donessin garanties. Garanties de què, amb què, si estaven actuant fora de l’ordre establert i en contra de la voluntat del rei?

Les úniques garanties, en política i en moltes altres situacions de la vida només les dóna la voluntat de fer allò que un s’ha proposat. El President i els vicepresident us han dit el que volien fer, si us el creieu i us sembla que és el millor pel nostre poble, sumeu-vos-hi, sinó digueu-ho clarament i poseu-vos al costat de les forces monàrquiques. 

Visca la terra. Via fora.

F. Ponsatí

Des de l’escola del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, per assolir-ho, ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.   www.llenguaoral.cat