VE D’ESPANYA, DONCS, COM SI VINGUÉS DE FRANÇA

Si hem de fer cas del «tarannà» del sr. Raxoy, és pràcticament segur que no farà, aparentment, gaire res, senzillament esperarà. Ara bé la seva espera no serà passiva, anirà enfangant i emmerdant tots els nostres polítics i tots els nostres partits per desacreditar-los. Senzillament només cal que s’hagin equivocat en una petita cosa, encara que sigui particular, i ja els acusaran d’estafadors i corruptes.

Amb nosaltres practiquen aquell principi nazi: «Una mentida repetida es converteix en veritat, sobretot si no es pot demostrar». I com que sempre hi ha una colla de babaus que s’ho creuen, doncs apa!, ja han aconseguit el seu objectiu. Els és igual que el PP i la seva gran majoria de càrrecs públics siguin, de forma demostrada i pública, una colla de mentiders, estafadors i corruptes, ells són espanyols i, per tant, no cal esverar-s’hi gaire per aquestes coses.

Per començar no hauríem de fer cas de res que vingui d’un jutge espanyol, perquè els jutges espanyols són obedients a les indicacions del seu amo: “Espanya”. No fer-ne cas, per a mi, vol dir que aquestes notícies passen a ser com si vinguessin de França.

Però cal que sacsegem el nostre arbre i fem caure tot el que calgui, però no n’hi ha prou, calen normes acceptades, fàcils d’implementar i de controlar, i alhora respostes ràpides però prudents, perquè és molt fàcil destrossar una vida, però molt difícil refer-la.

UNA NOVA EMBRANZIDA

L’ANC sembla que vol començar una nova embranzida social d’actuacions. Desitjo que tot el que proposin tingui un èxit esclatant.

Es pot pensar que un moviment de desobediència civil pot ser molt útil i ajudar a dinamitzar la societat, però pot molt ben ser que no sigui així, perquè la desobediència civil tingui èxit cal que sigui duradora, i és força difícil de mantenir.

Com que cal continuar reforçant i creant més cohesió social, em sembla que les propostes haurien de ser fàcils d’escampar-se, d’efectes visuals duradors i senzilles de fer.

Així cada cop que ens trobéssim aquell símbol o ..., sabríem que aquella persona o les d’aquell lloc pensen semblantment a nosaltres i estan a favor que, com a nació, puguem decidir lliurement. És una manera de sentir-nos acompanyats i que formem part d’un projecte col·lectiu.

CiU i ERC, L’ESPAI

Les enquestes del CEO sembla que vinguin a dir que ERC s’està menjant l’espai electoral de CiU, podria ser cert. La pregunta clau, en canvi, seria: A CiU li hauria d’importar que ara ERC es mengi una part del seu espai electoral?

Segur que els preocupa, però no hauria de ser el motiu de futures decisions, sempre que la suma d’escons i/o de vots a favor de la independència pugés o es mantingués. En canvi des d’Espanya s’ho miren d’una altra manera, a la manera de Duran i Lleida, a la partidista.

Des d'Espanya compten que CiU, quan s’adoni que ERC se li menja espai, canviaran d’estratègia i s’allunyaran de les posicions sobiranistes, però aquí és on, els espanyols, s’equivoquen de mig a mig, perquè CiU, suposo que té clar que encara que ara perdi espai, quan siguem un estat ja el recuperaran i amb escreix, perquè representen una part fonamental de la societat, una dreta civilitzada no confessional.


Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

QUI OLI REMENA, ELS DITS S’UNTA

Segueixo pensant que tot plegat és molta fressa i poca endreça, i que s’assembla força al “pa i circ” romans, cal que en distraguem i no posem l’atenció a les coses importants.

Amb el que he escrit avui estic segur que faré escandalitzar a quasi bé tothom, però em sembla que, en tot plegat, hi ha molta injustícia. Comprenc que passin determinades coses, sobretot si no són en profit personal, encara que comprendre-les no és justificar-les, però tampoc no em sembla bé, ni just (ja que parlem de justícia) que s’hagin d’esperar anys per a saber com acaba tot.

La dita sobre l’oli, tan senzilla i clara, no hauria de fer escandalitzar a ningú, és un fet normal que no es pot estar en contacte permanent amb certes substàncies i no quedar-ne, poc o molt esquitxat, encara que sigui involuntàriament.

SI NO HI HA PROFIT PERSONAL NO ÉS EL MATEIX

Per això no m’estranya que hi hagi força casos o situacions en les quals diferents persones en surtin esquitxades, ara bé, hauríem de començar a relativitzar les actuacions dels jutges perquè semblen teledirigits. Segur que el pas del temps ens mostrarà que les raons, situacions i els comportaments dels “imputats” són molt diferents.

No s’hauria de posar en el mateix sac els errors administratius i les malversacions, i ara s’hi posen. Hauríem de tenir en compte que, en el cas de la “justícia”, no és cert allò que diuen: “Cuando el rio suena, agua lleva”.

Si ens ho mirem fredament, que és com em sembla que ens ho hauríem de mirar, no tot és igual. Hauríem de procurar no declarar culpables a tots aquells que només són imputats (quina paraula més dura, com la d’”empapelados”).

Pel que fa a les persones, ens seria de força profit fixar-nos en els castells. Costen molt aixecar-los, però que en un instant, una petita equivocació, un petit mal càlcul, un moment de debilitat d’una de les parts, per petita que sigui, fa que tot s’ensorri.

A tots ens pot passar que ens equivoquem, però si de l’actuació no en surt cap guany personal, ni cap mal públic, em sembla que no ho hauríem de ficar al mateix sac que els malversadors i els aprofitats. En canvi ara, pels fiscals i els jutges i els mitjans de comunicació tot és el mateix.

POTSER ANIRIA BÉ QUE FOSSIN RESPONSABLES

Mentre l’actuació dels fiscals i dels jutges sigui tan lenta, cançonera i no se’ls pugui demanar responsabilitats o compensacions pels seus errors (a tota la resta dels funcionaris sí que se’ls en pot demanar), malament rai, ells tiraran pel dret sabent-se intocables, tant si l’encerten com si s’equivoquen i, per tant, no miraran gaire prim.

Si entre tots plegats donem la potestat al jutges de jutjar, si s’equivoquen ho hauríem de compensar, també, i amb rapidesa, entre tots plegats.

EL PURGATORI NO HAURIA D’EXISTIR

Em semblaria assenyat treure la figura de l’imputat. Si no ets acusat (i per ser-ne hi hauria d’haver alguna cosa més que no pas errors administratius o lleugeres sospites) només s’hauria de poder ser testimoni i, evidentment, de testimoni es podria passar a acusat i d’acusat a testimoni o quedar-ne fora, però no com ara, a la valenta, a “lo bèstia”, tirem la xarxa i tothom qui hi hagi: “imputat”, després ja garbellarem, no és just.

ELS COMPTES: TRANSPARÈNCIA IMMEDIATA I PÚBLICA

També podríem començar per fer que els comptes públics fossin realment públics a l’instant. Ara és possible. Cada entrada de cèntims i cada despesa hauria de quedar immediatament reflectida, de forma clara, en una comptabilitat simple i pública on només hi haguessin entrades i despeses, el concepte, i qui ho ha pagat o cobrat. Sempre es podria escapar alguna cosa, però seria molt més difícil, i així també sabríem en què es gasten els nostres cèntims.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

NO ENS DISTRAGUEM DE LES COSES IMPORTANTS

Sembla que s’hagi muntat un circ mediàtic per a distreure la nostra atenció de les coses importants, de totes maneres és una bona notícia que portin al TC la Declaració del Parlament, de «facto» li reconeixen valor jurídic.

En canvi, encara que potser us estranyi, em sembla que entre les  coses importants no hi hauria d’haver les pràctiques del duc de Palma, Raxoy o coses per l’estil...

Sobretot perquè em semblen actuacions de circ i d’aparador.  Mentre estem per això no parlem de totes les coses necessàries, actuals i futures, per fer que la nostra societat sigui millor, i  que no podrem fer mentre no esdevenim un estat.

Tothom pot posar-hi les seves, però em sembla que entre les coses importants hi hauria d’haver:

- Què volem de fer i fins on estem disposats a arribar per ser una societat respectuosa amb la gent gran i amb els infants.

- La discussió serena per fer més transparent l’administració, perquè les pràctiques fraudulentes poden existir, només, quan no hi ha prou transparència a l’administració.

- La discussió serena sobre les diferents possibilitats d’organitzar la nostra sanitat en els diferents nivells, els seus costos i les seves possibilitats. No tot és possible.

- La dació en pagament de la totalitat de l’hipoteca i, alhora, la transformació de l’habitatge en un lloguer social, amb la mateixa família a dins.

- Què podria ser adequat per a promocionar el lloguer econòmic i, alhora, no perjudicar als particulars que hi han posat els cèntims per a construir.

- La discussió a tots els nivells de la conveniència de repartir millor la feina, amb jornades més reduïdes i més equilibrades.

- La reflexió de si considerem que no ens cal un exèrcit, i potser amb algun grup d’especialistes en tenim prou, perquè tothom, en cas de necessitat, formaria part d’aquest exèrcit.

- Com volem que funcioni i de qui volem que depenguin les diferents etapes del nostre sistema educatiu, i tot amb coherència curricular i unes línies generals d’organització.

- Com fer-ho perquè allò que voti el poble de Catalunya no pugui ser destruït, bescantat ni tergiversat pels tribunals.

- La justícia s’ha de reorganitzar, com la voldríem. Què es podria fer perquè els tribunals estiguessin al servei de la nació i no pas en contra.

- S’ha de parlar de quina xarxa de comerç i d’empreses necessitem i volem

- Com ens ho fem per obtenir prou energia per a tothom i amb la mínima contaminació possible.

- Quina escala de valors de convivència, solidaritat i econòmics, per enfortir la cohesió social, estem disposats a acceptar.

-El nostre camí per a poder legislar sobre totes aquestes coses i moltes d’altres que no podrem fer si no esdevenim un estat.

Fins la setmana entrant.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

ARA, LA CONSULTA (i II)

Podria semblar que avui hauria de parlar de la corrupció del PP, doncs no. Espanya és un país de «pícaros» i, per tant, no té res d’estrany el que ha passat, i encara el que no se sap. Deixem-los, és un altre país. No som perfectes, però no hauríem de voler ser com ells.

La setmana passada procurava remarcar que des de fora, la consulta, s’hauria de veure com un acte normal i seriós, que el fem aquí, però que es podria traslladar a qualsevol altre lloc d’Europa i  que també el trobarien normal.

Aquesta condició de normalitat europea, en l’organització, em sembla indispensable.

Hi poden haver punts de vista que considerin que aquesta condició de normalitat té massa inconvenients, entre d’altres perquè limita l’univers consultable, el conjunt de persones que poden ser consultables.

Segurament hi ha força gent que no trobarà gaire acceptable que hi hagi un ventall d’edats i de condicions polítiques que no siguin dintre l’univers de persones consultables, però si és que volem que sigui el més normal i traslladable possible hauríem de tenir-ho en compte i acceptar-ho.

Pel que fa a referèndums ordinaris, el costum general, és que les persones que tenen dret a vot són les mateixes que tenen dret a vot a les eleccions generals.

Qualsevol altre ventall d’edats o de situacions polítiques fa que s’hagi de començar a justificar. Per exemple Escòcia, proposen que votin els majors de 16 anys i, tot seguit, com que no és un costum ordinari, han de començar a justificar-ho. Tothom sap que és perquè es pensa que la població de 16 a 18 anys és força partidària de la independència.

No hauríem de caure en aquest error. Ja tindrem prou problemes (que no tindrà Escòcia) per organitzar-ho sense el cens electoral i, per tant, proposaria que només tinguessin dret a vot els qui, el dia de la consulta, tinguessin 18 anys, prèvia presentació de la documentació que es considerés pertinent.

Tenint en compte que no disposarem del cens, però seguint amb la tònica de la normalitat en l’univers consultable, només haurien de poder votar els qui tenint la nacionalitat espanyola tinguessin la seva residencia a Catalunya. Es podria establir un temps d’estada. Al Quebec no varen establir cap temps d’estada i els va créixer la població en més de mig milió en un any, i després del referèndum va tornar al seu nivell normal.

Pels catalans, majors de 18 anys, amb nacionalitat espanyola que tinguessin la seva residència fora de Catalunya, sembla lògic que caldria trobar la manera de fer que també poguessin votar. És un dels reptes que caldria treballar des del primer moment per a fer-ho possible. Potser la informàtica ens ho podria facilitar.

Segurament hauríem de fer un salt qualitatiu i fer servir algun tipus de programa informàtic molt segur i comprovat, perquè rebrà molts d’atacs per inutilitzar-lo i fer-nos fer el ridícul.

Fins la setmana entrant.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

ARA, LA CONSULTA (I)

A vegades volem ser tan perfectes que la normalitat ens sembla poca cosa. Demanaria que no pretenguéssim ser més demòcrates que els altres. Siguem com la resta d’Europa: normals, del piló, així podrem dedicar tots els esforços a explicar les nostres raons per ser un  nou estat.

La primera imatge i la primera pregunta que es farà tothom, des de dintre i des de fora, serà: la consulta s’ha dissenyat seriosament? El disseny de la consulta serà la nostra primera imatge, i les primeres imatges queden gravades.

De com en sigui de seriosa l’organització de la consulta, no només per nosaltres, sinó també com la vegin de seriosa a fora en dependrà, en bona part, la reacció de la resta d’Europa.

Estic convençut que seran les decisions que es prenguin i no pas les paraules les que ens mostraran externament. Em sembla que un dels objectius hauria de ser: no haver d’explicar res de l’organització.

Des de fora s’hauria de veure la consulta com un acte normal i seriós, que el fem aquí, però que es podria traslladar a qualsevol altre lloc d’Europa i  també el trobarien normal.

Aquesta raó de normalitat europea, en l’organització, és una de les primeres condicions, és una manera de fer els coses que no cal que expliquem, ho fem com tothom.

Té inconvenients, sí, perquè estarem fent una actuació ordinària en una situació extraordinària (per dir-ne alguna cosa), com a mínim rara: amb l’estat en contra. Aquesta també és una de les raons que fan que sigui molt important que no hàgim d’explicar res de l’organització, sinó que puguem dedicar tots els esforços a explicar-ne les raons.

Fins la setmana entrant.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

PER MOLTS ANYS, HEM RENASCUT

Avui és un dia històric i els qui no se n’adonin és que són curts de vista, avui renaixem a la història.

Ja sabem que els forts en economia demanen que ens quedem amb el pacte fiscal, curiosament, el que sembla que acabarà oferint el PP, fan un any i mig tard.

La història ja no l’escriuen La Vanguàrdia o La Caixa, ni els seus interessos nobiliaris, ni els seus interessos econòmics, per poderosos que siguin.

La història d’aquest tros de la nostra pàtria tampoc ja no s’escriu des de Madrid, i els seus interessos per a continuar xuclant-nos la vida.

Avui, els qui serveixen al poble han votat que és el poble el qui té la capacitat de decidir, en tots els aspectes, sense coercions alienes, per tant, felicitem-nos i adonem-nos que ens hem fet adults de cop, ja hem deixat de ser un poble depenent en tot i per tot, i hem començat a caminar pel nostre compte.

Igual que el jovent quan s'emancipa, ensopegarem, però igual que ells ens aixecarem i continuarem endavant.

Moltes gràcies a tots els que heu votat llibertat.

Per molts anys i una llarga vida en aquesta renaixença!

Fins la setmana entrant.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

ENLLACEM AMB LA NOSTRA HISTÒRIA

Una de les claus de tot procés històric és la pròpia història, i una de les claus de la nostra història és el 1714.

Dóna la sensació que tot el procés que estem fent ara no té res a veure amb la història i que tot és nou, que ens ho estem fabricant/creant ara de cap i de nou. Però de fet no és així, o no hauríem de presentar-ho així. 

El que estem fent ara és exigir la DEVOLUCIÓ ACTUALITZADA DE LA NOSTRA CAPACITAT D GOVERNAR-NOS, estem reivindicant allò que, com a nació, vàrem perdre a conseqüència d'una invasió militar.

Si no plantegem les coses en tots els seus justos termes és fa molt difícil de fer-nos entendre i dóna la impressió que tot es redueix a una qüestió monetària, o que el problema arrenca amb la constitució espanyola actual, i no és així.

La Generalitat actual és l'hereva directa de la Generalitat que va ser massacrada i abolida el 1714 i reivindiquem, actualitzat, per al nostre poble i per al nostre govern tot allò que ja teníem i que ens va ser prohibit per la força de les armes espanyoles i franceses combinades.

PARLEU DELS PROBLEMES ACTUALS I FEU LES PROPOSTES QUE CALGUIN, PERÒ NO US DEIXEU MAI D'ENLLAÇAR-HO AMB EL QUE TENÍEM ABANS DE 1714. 

ÉS UNA DE LES COSES IMPORTANTS QUE HI TROBO A FALTAR A LA DECLARACIÓ DEL PARLAMENT.

Fins la setmana entrant.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.