QUI OLI REMENA, ELS DITS S’UNTA

Segueixo pensant que tot plegat és molta fressa i poca endreça, i que s’assembla força al “pa i circ” romans, cal que en distraguem i no posem l’atenció a les coses importants.

Amb el que he escrit avui estic segur que faré escandalitzar a quasi bé tothom, però em sembla que, en tot plegat, hi ha molta injustícia. Comprenc que passin determinades coses, sobretot si no són en profit personal, encara que comprendre-les no és justificar-les, però tampoc no em sembla bé, ni just (ja que parlem de justícia) que s’hagin d’esperar anys per a saber com acaba tot.

La dita sobre l’oli, tan senzilla i clara, no hauria de fer escandalitzar a ningú, és un fet normal que no es pot estar en contacte permanent amb certes substàncies i no quedar-ne, poc o molt esquitxat, encara que sigui involuntàriament.

SI NO HI HA PROFIT PERSONAL NO ÉS EL MATEIX

Per això no m’estranya que hi hagi força casos o situacions en les quals diferents persones en surtin esquitxades, ara bé, hauríem de començar a relativitzar les actuacions dels jutges perquè semblen teledirigits. Segur que el pas del temps ens mostrarà que les raons, situacions i els comportaments dels “imputats” són molt diferents.

No s’hauria de posar en el mateix sac els errors administratius i les malversacions, i ara s’hi posen. Hauríem de tenir en compte que, en el cas de la “justícia”, no és cert allò que diuen: “Cuando el rio suena, agua lleva”.

Si ens ho mirem fredament, que és com em sembla que ens ho hauríem de mirar, no tot és igual. Hauríem de procurar no declarar culpables a tots aquells que només són imputats (quina paraula més dura, com la d’”empapelados”).

Pel que fa a les persones, ens seria de força profit fixar-nos en els castells. Costen molt aixecar-los, però que en un instant, una petita equivocació, un petit mal càlcul, un moment de debilitat d’una de les parts, per petita que sigui, fa que tot s’ensorri.

A tots ens pot passar que ens equivoquem, però si de l’actuació no en surt cap guany personal, ni cap mal públic, em sembla que no ho hauríem de ficar al mateix sac que els malversadors i els aprofitats. En canvi ara, pels fiscals i els jutges i els mitjans de comunicació tot és el mateix.

POTSER ANIRIA BÉ QUE FOSSIN RESPONSABLES

Mentre l’actuació dels fiscals i dels jutges sigui tan lenta, cançonera i no se’ls pugui demanar responsabilitats o compensacions pels seus errors (a tota la resta dels funcionaris sí que se’ls en pot demanar), malament rai, ells tiraran pel dret sabent-se intocables, tant si l’encerten com si s’equivoquen i, per tant, no miraran gaire prim.

Si entre tots plegats donem la potestat al jutges de jutjar, si s’equivoquen ho hauríem de compensar, també, i amb rapidesa, entre tots plegats.

EL PURGATORI NO HAURIA D’EXISTIR

Em semblaria assenyat treure la figura de l’imputat. Si no ets acusat (i per ser-ne hi hauria d’haver alguna cosa més que no pas errors administratius o lleugeres sospites) només s’hauria de poder ser testimoni i, evidentment, de testimoni es podria passar a acusat i d’acusat a testimoni o quedar-ne fora, però no com ara, a la valenta, a “lo bèstia”, tirem la xarxa i tothom qui hi hagi: “imputat”, després ja garbellarem, no és just.

ELS COMPTES: TRANSPARÈNCIA IMMEDIATA I PÚBLICA

També podríem començar per fer que els comptes públics fossin realment públics a l’instant. Ara és possible. Cada entrada de cèntims i cada despesa hauria de quedar immediatament reflectida, de forma clara, en una comptabilitat simple i pública on només hi haguessin entrades i despeses, el concepte, i qui ho ha pagat o cobrat. Sempre es podria escapar alguna cosa, però seria molt més difícil, i així també sabríem en què es gasten els nostres cèntims.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.