I SI PENSÉSSIM QUE SÓN PERSONES MALALTES?

Evidentment, en un tema tan delicat no espero que tothom estigui d'acord amb el plantejament que faig, però si quan arribeu al final us sembla que el que he fet és justificar, en comptes de cercar solucions, és que m'he explicat molt malament. Disculpeu-me.

Considero que el nombre de situacions de violència de gènere, tant si són d’un tipus com d’un altre, no és una raó suficientment vàlida com per a tractar-les de diferent manera, o bé tothom té els mateixos drets i deures, o bé no, i, aleshores més val dir-ho així.

Des de fa força temps no acabo d’entendre moltes de les informacions o notícies que es donen sobre violència de gènere. Si qui exerceix violència és un home, és que és dolent, malvat, però si qui l’exerceix és una dona, és que no sabem què li va passar, tenia problemes,...

Són dues vares de mesurar que el vocabulari reflecteix, en un cas és violència masclista (tots els mascles són violents, és el que diu la frase) i en l’altre, mai, mai, he sentit dir violència feminista o alguna cosa per l’estil, que seria el corresponent de gènere, com a màxim he sentit dir-ne infanticidi, parricidi o violència de gènere, que és el que em sembla realment adequat per a tots els casos i situacions.

Segurament hauríem de pensar que en la immensa majoria de les situacions de violència de gènere qui exerceix violència sobre una altra persona és que està malalta i que, molt possiblement, és una persona que es troba en una situació límit que no comprèn ni controla, i que només troba sortida a través de l’anorreament de tothom qui l’envolta, que són als qui fa responsables del seu enfonsament personal (psíquic) i, a voltes, també econòmic i social.

Per això, no té res d’estrany que, en molts de casos, un cop portada a terme la que hauria de ser la seva revenja/venjança alliberadora sobre els qui li sembla que l’han portada al fons del pou, adonant-se que tot continua igual i que res s’ha arreglat, i que encara se sent pitjor, arribi al suïcidi o a l’intent de suïcidi. I, en d’altres casos, només es trobi una sortida, directament, a través del suïcidi.

Moltes són persones que estan malaltes i ningú se n’adona perquè arriben a un punt sense retorn de forma gradual i silenciosa, a través del dia a dia, de múltiples frustracions i nul·les gratificacions o esperances, moltes vegades conseqüència d’una violència que no es veu, però es pateix, la psicològica, d’altres per raons encara més difícils de controlar perquè les porten a sobre des de fa molt de temps, perquè són d’arrel cultural o familiar. Aquestes persones van quedant arraconades del seu entorn més fonamental, la família, i aquest arraconament les porta al trencament intern i a caure al fons d’un pou insondable, ple només de desesperació, por, ràbia i ganes de fer mal. Se senten que no són res, i responsabilitzen de la seva situació les persones més properes.

Si no es té en compte el que acabo d’exposar, es fa del tot incomprensible que un pare se suïcidi amb el seu cotxe, havent-hi el seu fill a dins, o que una mare es llanci pel balcó amb la seva filla als braços. Per aquestes persones, i moltes d’altres, el pou s’ha tancat i s’ha transformat en una fosca cova, on s’hi s’estan ofegant i no albiren ni la més mínima llum d’esperança de futur, només volen acabar el patiment com més aviat millor.

Potser en comptes de posar tant l’accent en les actuacions judicials i policials, començaria a ser el moment de plantejar-nos si, en els casos de violència de gènere, més que policies i jutges (que només haurien de ser necessaris per aturar una possible escalada i comprovar, de forma immediata i ràpida, si realment la situació és de violència de gènere o és una altra cosa), el primer que caldria seria tractar de forma obligada, a través de personal especialitzat, directament i personalment, l’arrel i la situació de la persona o persones implicades, i fer-los reflexionar i comprendre les pròpies actuacions i les raons que les han portades a aquelles actuacions i situació. És el primer pas per a evitar-les en el futur.

Em sembla que si la formació/construcció d’una família és un aspecte important per a la societat, la seva desestructuració i/o dissolució també ho haurien de ser. És evident que l’estimació i la capacitat de convivència, a vegades, s’esgoten i, en aquests casos, és millor una separació que no pas una convivència forçada, i s’hi haurien de posar mitjans eficients (ràpids i equitatius) perquè fos el menys traumàtica possible per a totes les parts, adults i infants.

En el cas de desestructuració i/o dissolució caldria que hi hagués un conjunt d’equips interdisciplinaris, psiquiatres, psicòlegs, pedagogs, assistents socials, advocats, consellers matrimonials, mitjancers ... (segurament cada cas és diferent) que podria fer més per evitar noves situacions de violència de gènere i reconduir-ne moltes d’altres que no pas lleis més dures, policies i jutges que, com s’ha comprovat fins ara, no són un sistema gaire eficient.

Com que la prevenció és sempre la millor eina, possiblement amb un bon treball informatiu i força sistemàtic als centres educatius, acompanyat d’un aprenentatge pràctic extraescolar, per a tots els alumnes, de com cuinar alguns dels aliments més usuals, què cal tenir en compte quan es renta la roba o els plats (encara que es faci amb una màquina), els aspectes primordials de neteja de l’espai de convivència, les diverses situacions d’interacció personal que cal que es manifestin de forma respectuosa i flexible, admetent que hi ha diferents maneres de fer la mateixa cosa, possiblement ajudarien, ja des d’ara, i encara més en el futur, a no crear situacions de dependència, i la convivència familiar en sortiria reforçada perquè seria volguda.

F. Ponsatí

PS: Ens cal una societat futura més justa i amb uns bons fonaments de cohesió social i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des del sistema educatiu del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.

Per començar a assolir-ho ens cal que, com a mínim, TOTA la mainada quan acabi la primària i encara més la secundària, sàpiga llegir bé i comprensivament, i sigui capaç d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma coherent i socialment correcta.  

NO US AGRADARÀ, PERÒ ... PENSEU-HI

Em sembla del tot inversemblant que es demani al govern actual que faci efectiu l’u d’octubre del 2017 (per molt que fos al programa) i, en canvi, quan era el moment, no es va fer amb l’anterior, que és el qui va organitzar el referèndum que ens va permetre expressar-nos i, malgrat el que acabo d’escriure, mai li estaré prou agraït.

Sembla que a voltes oblidem que totes les monedes tenen, com a mínim, dues cares i que el que per una cara és un manament ciutadà que s’ha de portar a terme immediatament, per l’altra és un pas més, però no suficient, cap a la independència, i això sense posar en dubte, com a objectiu, el manament ciutadà.

Des de l’autonomisme en el qual, encara estem instal·lats, és impossible, fent un salt, arribar a la independència, la distància entre els trapezis és massa gran i la patacada és assegurada. Podria ser mortal si no hi hagués una bona xarxa de suport ciutadana, per sort, en el nostre cas, hi és.

En canvi, des del federalisme sí que em sembla possible arribar a la independència. Evidentment, sempre que el federalisme que s’implantés fos realment un sistema federal, i no pas la caseta de la “señorita Pepis”, com seria un federalisme autonomista, un canvi de nom.

PROPOSTES RELATIVES AL SISTEMA JUDICIAL

Em sembla força evident que moltes de les propostes no tenen res de nou, però com que moltes varen xocar amb un immobilisme total d’arrel franquista, tant TC, com a “las Cortes”, les torno a plantejar.

Els fets d’aquests últims tres anys i mig han posat de relleu que encara hi ha alguns esculls pseudofranquistes, o feixistes del tot, que cal esporgar i, el més rellevant de tots ells és l’estructura del sistema judicial. Cal una transformació a fons del sistema judicial i, per començar cal la supressió d’arrel de l’Audiència Nacional, la transformació del TS en un tribunal que no jutgi, sinó que només coordini. El tribunal superior de justícia ha de ser l’òrgan màxim judicial del nostre país (malgrat que alguns dels seus membres menyspreïn públicament la meitat dels catalans, com va fer, fa pocs dies, el seu president, el Sr. Barrientos) i, finalment, la supressió del Consell General del Poder Judicial (Lesmes i cia) perquè no tenen cap mena de raó de ser des del moment que els òrgans judicials màxims, als territoris, han de ser els tribunals superiors de justícia. Si la policia pot estar descentralitzada, la justícia també, com  mínim a Catalunya. Si a España volguessin continuar com fins ara, seria el seu problema, no pas el nostre.

No ens oblidem del tribunal de comptes, que t’imposa la pena abans de jutjar-te, i si després resulta que no et troben culpable, et fots!, de totes no ens hauria pas d’estranyar, fa igual que el TS.

El TC, segurament, el millor seria suprimir-lo, però si ha de continuar només s’hauria de poder ocupar de donar el seu punt de vista sobre divergències entre governs, i hauria de donar el mateix tractament a totes les reclamacions, sense prioritzacions ni tractes de favor, i també hauria d’actuar en situacions de lesió dels drets fonamentals de les persones. Mai el TC hauria de poder dictaminar sobre normes aprovades en referèndum. Les normes aprovades en referèndum han de quedar incorporades, automàticament, a les constitucions.

El sistema judicial està format per persones, i cal recordar-los que són funcionaris que paguem entre tots i, per tant, han d’estar al servei de les persones i no pas dels interessos de l’organització estatal, federal o empresarial, encara que alguns d’ells sembla que ho hagin oblidat. Un funcionari que menyspreï els ciutadans hauria de ser, immediatament, expedientat, encara que alguns manaires del sistema judicial es pensen que tenen butlla total i poden dir i fer el que els sembli.

Els jutges han de ser persones de reconeguda vàlua, seny i coneixement de la societat a la qual han de servir i, per tant, encara que siguin funcionaris, la seva destinació i carrera haurien de dependre de la seva actuació i de la valoració que en faci una comissió independent de ciutadans de l’àrea on estigui treballant el jutge, o bé d’unes comissions relativament estables,  però també independents i no fixes, o una barreja de tots dos sistemes. En tots els casos les avaluacions haurien de ser públiques i publicitades. Als territoris que així ho haguessin decidit, les comissions estarien previstes dintre l’estructura de la seva organització judicial culminada en un tribunal superior de justícia.

Cal una renovació urgent del personal del sistema judicial, semblant a la que es va fer amb l’exèrcit. Jubilacions anticipades i la incorporació de nou personal a través de concurs-oposició (primer el concurs de mèrits i després l’oposició), i no pas només d’oposicions, com fins ara, que com s’està demostrant no són cap garantia de saviesa, imparcialitat, justícia equitativa, coneixement del territori i arrelament, sinó més aviat tot el contrari.

PROPOSTES PER A LES FUTURES CONSTITUCIONS DEL PAÍS

A més de les propostes sobre les reformes del sistema judicial que em semblen indispensables i urgents, en calen d’altres. Com a mínim caldria:

Que hi hagués un pacte fiscal seriós que fes que tots els impostos es gestionessin des de la Generalitat, i des de la hisenda catalana es traspassés, anualment, a la caixa comuna un màxim d’un 2% per atendre la solidaritat i les despeses d’organització de l’estat.

Competències plenes, exclusives i úniques en tots allò que afecta Catalunya a excepció de l’exèrcit i les relacions exteriors (que haurien de ser compartides).

Cap norma legal no hauria de ser d’aplicació a Catalunya si no hi hagués l’aprovació del Parlament, en els casos de les lleis, o del Govern de la Generalitat en tots els altres casos, i sempre després de la seva publicació al DOGC.

L’única policia de Catalunya haurien de ser els Mossos d’Esquadra (encara que per ara no són gaire de refiar, però els altres són molt pitjor) i les policies locals, la resta d’organitzacions policials no podrien tenir efectius al territori sense el permís del Govern de la Generalitat.

Les unitats de l’exèrcit que estiguessin ubicades a Catalunya (cal no oblidar que són funcionaris que paguem entre tots), no haurien de poder augmentar el nombre d’efectius, ni canviar-ne la seva tipologia sense el permís del Parlament i, haurien d’informar i justificar, davant el Govern de la Generalitat, totes aquelles actuacions, moviments o exercicis que volguessin fer, i fer-ho amb prou antelació com per poder-ne assabentar als veïns i localitats afectades. En el cas que el Govern considerés que no tenen cap justificació o que les molèsties per a la ciutadania superen els possibles beneficis, no es podrien fer.

PROPOSTES PER A UNA ACTUACIÓ URGENT

Com a mínim, i de forma immediata, cal posar en marxa totes les propostes socials aprovades a l’anterior legislatura, i fer-ho abans de Nadal. Proposaria, per a totes elles, el tràmit d’urgència i en bloc. Evidentment, no m’estaria a l’espera que el govern central desbloquegés els recursos d’inconstitucionalitat.

Les necessitats de les persones i de la societat són prioritàries.

Pel que fa a las “Cortes”, cal la derogació de la llei de partits i d’altres lleis que estan sent aplicades com a eines per a reprimir la llibertat d’expressió i d’altres drets fonamentals.

CALEN MÉS CÈNTIMS

Com que per a poder pagar tot el que costarien les propostes encara pendents d’aprovació i d’altres de semblants, caldria que es disposés de prou fons  econòmic, el primer que cal fer és repassar i esporgar el deute de la Generalitat (menys deute, menys problemes). Del deute cal descomptar tots els interessos pagats fins ara a l’estat, s’ha de descomptar tot l’infrafinançament, s’han de descomptar els deutes acumulats (i els seus interessos) com a conseqüència de l’incompliment de les obligacions contretes pel govern central i que se n’ha hagut de fer càrrec la Generalitat.

S’ha de tenir en compte que els cèntims que ens han transferit a través del FLA eren cèntims nostres que havíem traspassat a España via impostos i que, per tant, no se’ns poden retornar demanant-nos interessos, perquè són cèntims públics. Que no estiguessin a la nostra disposició no pressuposa que no fossin nostres, només és tractava d’una situació administrativa de dipòsit previ al seu ús. La Hisenda espanyola, amb els nostres impostos, no pot comportar-se com un banc, és un servei públic (bé, o ho era fins que hi va aterrar el PP), per tant, no es poden cobrar interessos pels cèntims que la Hisenda espanyola ens hagi pogut retornar o que ho pugui fer en el futur.

Mentrestant, cal no oblidar, també, que és necessari augmentar els ingressos a disposició. A part d’augmentar immediatament el percentatge que correspon a Catalunya per a diferents impostos,  caldrà augmentar la càrrega impositiva d’altres, i procurar que, de forma immediata, s’anul·li la directriu d’Hisenda que grava les subvencions (si els governants disposen d’aquests cèntims és perquè són fruit d’impostos, i que tornaran a ser gravats en el moment que es facin servir per a l’adquisició de bens i serveis per part de les entitats que han rebut les subvencions), per tant, no és lògic ni just gravar-los quan es lliura la subvenció, perquè només hi ha un traspàs que no pressuposa cap mena d’intercanvi comercial, ni cap benefici financer, encara que hi hagi un increment comptable, el qual serà gravat en el moment que es faci servir. 

De fet, una subvenció, és una delegació de la capacitat d’ús d’uns cèntims, per això l’entitat receptora els ha de justificar davant de qui li ha fet la delegació d’ús. Suposo que no cal recordar que els beneficis producte de l’especulació borsària tenen un gravamen mínim, quan en tenen.

L’ALLAU DE MENORS NO ACOMPANYATS

Una cosa és rebre’n uns centenars cada any, com fins l’any passat, i una altra de molt diferent és rebre’n milers. Quan passa això és que els responsables que fins ara havien estat repartint els menors no acompanyats per tot el seu “territorio nacional” han decidit castigar-nos i traslladar-los quasi bé tots a Catalunya, fent que les nostres possibilitats d’acollida, que fins ara eren adequades, encara que ja justejaven, ara, siguin del tot insuficients, precàries i es col·lapsi el sistema d’acollida.

Sembla que amb una alta freqüència, alguns diuen diàriament, arriba un autocar ple de menors no acompanyats. També és evident que si vénen en autocar és que algú els hi ha fet pujar i ha marcat la destinació. Realment totes les altres institucions i governs territorials (del seu solidari estat) reben un autocar diari o semblantment, o és només Catalunya?

Si pràcticament cap govern de la resta d’aquest estat (tan i tan solidari), no rep menors no acompanyats en un nombre semblant a nosaltres, és que estem davant d’una actuació política que només pretén incrementar la manca de recursos de la Generalitat i trencar la convivència, amb la inestimable col·laboració de la fiscalia i del “ministerio” corresponent.

Caldria que el Conseller se n’informés i, si les meves sospites són certes, li demanaria que, de forma silenciosa i sense fer-ne cap mena de propaganda, cada nou autocar que arribés li fes girar cua, escortat pels Mossos, cap al seu punt del seu origen o cap a Madrid. Segur que es posarien les piles de seguida, a més a més, això també és segur, de tractar-nos d’insolidaris i posar-nos a parir (per uns quants insults més, és igual). Potser no seria la millor solució per a la mainada que seria dalt d’aquells autocars, però com a mínim es propiciaria un tractament territorial i econòmic més just. Si es vol ser tingut en compte, a vegades, cal trencar un plat.

F. Ponsatí

PS: Ens cal una societat futura més justa i amb uns bons fonaments de cohesió social i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des del sistema educatiu del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.

Per començar a assolir-ho ens cal que, com a mínim, TOTA la mainada quan acabi la primària i encara més la secundària, sàpiga llegir bé i comprensivament, i sigui capaç d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma coherent i socialment correcta.  

MIRANT EL FUTUR

FER REPÚBLICA

Per a poder continuar corrent la nostra llarga marató ens hauríem de preocupar de no parlar tant, el silenci va bé per a la reflexió, i començar a anar eixamplant la República.

De moment, i durant força temps, no podrà ser una República jurídica, però cal que sigui una República social i justa, una República cohesionadora i convivencial, una República solidària i col·laborativa, una República que valori els drets humans i els exerceixi, una República científica, musical i ecològica, una República sense diferències econòmiques per raó de gènere, una República on els infants no s’hagin de separar de les famílies a cap edat, una República amb un -encara millor- sistema públic docent, sanitari,  científic ..., una República centrada en els municipis i al servei dels ciutadans (no oblidem el pes econòmic i polític de les diputacions i dels ajuntaments) i, cohesionant-ho tot, una Generalitat amb pensament i actes republicans.

Com podeu comprovar no hi poso gaire res que no sigui possible, ni tampoc que no s’hagi començat a fer, recordeu que som a mitja cursa i és fàcil que les forces ens fallin, a partir d’ara, per acabar la cursa més important de la nostra vida com a poble, a més de la força física, ens cal una gran força mental, una gran capacitat de constància i esforç, i anar eixamplant la pinya, el folre i les manilles que ens han de permetre aixecar el nostre magnífic castell republicà de gamma extra.

COSES QUE POTSER PODEM CANVIAR

Independentment del 155 i les seves conseqüències, i allò que decideixin els “jutges imparcials”, i malgrat les moltes barrabassades jurídiques per part dels tribunals, hem de procurar trobar les vies per assegurar el nostre futur com a poble, per assegurar els avenços que anem fent.

Per estrany que us pugui semblar hi ha alguns aspectes que l’estat espanyol no ha pogut tocar, i són aquelles entitats i organitzacions que no depenien exclusivament de la Generalitat, que estaven participades per altres territoris i, fins i tot, per altres governs. A partir d’ara hem de procurar afinar molt més per a poder salvaguardar tot allò que anem fent. No pot ser que cometem les mateixes equivocacions.

España ha demostrat que té molta força física i jurídica, pot permetre’s rebregar tots els drets, fins i tot els fonamentals, mentre toqui el rebre als catalans i a les institucions catalanes, nosaltres hi hem d’oposar intel·ligència, diversitat i una participació ampliada (fora de la jurisdicció oficial espanyola, si és possible), és més difícil de fer, però també és més segur. És com es va fer el referèndum de l’u d’octubre o el que permet mantenir la Fundació/Institut  Ramon Llull, i d’altres.

A partir d’ara aniria bé que el govern encarrilés, fixés les línies de futur i les accions prioritàries, però que fos la societat la que s’organitzés per a fer-ho: associacions de tot tipus, entitats, fundacions -algunes actuals i d’altres que s’hauran de crear expressament-, ajuntaments, diputacions, ..., així assoliríem una societat molt més republicana.

El govern hi posaria la fàbrica i dissenyaria el motor però la societat el faria i hi posaria l’energia. Encara que España ocupés un altre cop la fàbrica, el motor continuaria funcionant, com ara, però amb –encara- més energia.

Tot plegat no és cap novetat, és el que hem fet des de fa molt de temps, des del temps de la dictadura i des d'abans: Escoltisme, CEC, Sindicats, IEC, Òmnium Cultural, Enciclopèdia Catalana, Assemblea de Catalunya, Congrés de Cultura Catalana, Universitats, Escoles d’Estiu, l’ANC, corals, esbarts, grups de teatre o organitzacions per a la festa major, colles castelleres, penyes de futbol, gremis, fundacions i associacions de tot tipus: científiques, culturals, ONG, professionals, ecologistes, esportives, de veïns, ...  (en aquests punts hi ha tota la resta immensa de possibilitats).

Només ens cal continuar i potenciar-ho una mica més, perquè fer República també és això i, com a toc final de totes les iniciatives, fer una amalgama organitzativa que abastés tot el territori, amb una formula barreja de Congrés de Cultura Catalana i l’Assemblea de Catalunya. Mentrestant, i de forma immediata, el Parlament posaria en marxa (un cop i un altre, si cal) lleis com la de pobresa energètica, la de renda garantida, i d’altres de semblants que, més que lleis socials, les hauríem de qualificar, ja en el seu títol, com a lleis per a l’aplicació dels drets humans fonamentals.

Recordeu que com deia en Joan Fuster, i em va recordar en Toni Soler en un article: La política que no fem nosaltres la faran contra nosaltres.

Ara, pensant en la dictadura judicial i que encara haurem de conviure una bona temporada amb España, canviaré de tema.

UN SISTEMA JUDICIAL QUE CAL REESTRUCTURAR

El sistema judicial, la seva estructura, és franquista i, per tant, és un escull –actualment insalvable- per assolir una mínima democràcia real. La seva organització troncal i les seves prerrogatives, continuen sent –amb petits retocs cosmètics- les mateixes que hi havia en el temps del dictador.

Els jutges sembla que es pensin que estan tocats pel do de la infal·libilitat i, per tant, el seu criteri és inatacable, intocable i ni tan sols se’n pot dubtar, sembla que considerin que el que expressen en una sentència està per sobre del bé i del mal. Doncs NO!

Els jutges són funcionaris, “SÍ”, funcionaris com la resta de persones que treballen a sou de l’administració (que mai hem d’oblidar que la paguem entre tots) i, per tant, com a funcionaris han de respondre dels seus actes igual com qualsevol altre funcionari i, encara més, perquè se’ls han atorgat unes prerrogatives que d’altres no tenen i, per això, la seva responsabilitat social encara és més elevada, i el seu rendiment de comptes encara ha de ser més clar i transparent.

A cap funcionari que no fos jutge, i potser policia espanyol, se li passaria pel cap que allò que ha fet no pot ser criticat, ni posat en dubte. Els jutges sembla que es pensin que tenen butlla per fer i decidir el que els sembli, sense tenir en compte les repercussions dels seus actes i de les seves decisions, fins i tot quan, amb les seves decisions, perjudiquen clarament ciutadans i demostren, dia sí, dia també, que el seu punt de vista està per sobre dels drets fonamentals de les persones, com està fent el Sr. Llarena i uns jutges navarresos.

És curiós que, a conseqüència de la sentència d’uns jutges navarresos, fins i tot els peixos grossos de la cúpula judicial, demanin que se’ls respecti i que els polítics no els critiquin perquè consideren que afecta la seva feina i a la separació de poders. Però aquesta mateixa cúpula no ha dit res de res en sentit contrari, quan des del poder judicial s’impedeix el normal funcionament de la política. És allò de “Veus la brossa a l’ull del teu veí, però no veus la biga al teu”. 

No diuen res quan un dels seus pren decisions polítiques, fins i tot saltant-se els resultats electorals i impedint el nomenament d’un govern. Que tranquil i ben acomboiat que està el Sr. Llarena. És l’aplicació de la “Llei de l’embut”, o bé “Per a qui m’entra, per a aquí em surt i per a aquí em fa turutut”.

Si els jutges no han de fer un servei a la societat, protegint els drets fonamentals dels ciutadans, per a què els volem? Si són funcionaris que no funcionen, quin dret tenen a seguir en aquesta feina?

CAL FER NETEJA (mentre hi hàgim de conviure)

Suposo que ells es consideren la Raó Suprema, els pilars fonamentals de l’estat, però no!, no són ni una cosa ni l’altra, i tampoc estan al servei de la ciutadania, per tant, em sembla que és un bon moment de canviar l’organització interna i adequar-la a l’estructura política general de l’estat, però no pas com ara, que és el mateix de sempre però amb un lleu retoc cosmètic.

També s’hauria d’aprofitar per enviar cap a casa a un bon grapat de teòrics funcionaris que no funcionen perquè es creuen ungits per la veritat absoluta i, alhora, tancar per sempre l’AN i remodelar de cap a peus el TS i les seves funcions (no hauria de poder jutjar, sinó coordinar les sentències dels diferents TSJ), sense oblidar l’estructura dels fiscals; els fiscals haurien de tenir com a funció principal la defensa dels drets fonamentals dels ciutadans, si no han de fer això no ens calen, perquè fer de xaiets obedients de les ordres/indicacions dels polítics no és ajudar a fer un món més just, sinó un món més obedient i menys lliure.

Deixo de banda el TC, perquè ara em sembla més una representació de marionetes a les mans de l’executiu i del rei que no pas un conjunt de persones que garanteixin els nostres drets fonamentals .

F. Ponsatí

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.

Per començar a assolir-ho ens cal que, com a mínim, TOTA la mainada quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.   www.llenguaoral.cat