NO US AGRADARÀ, PERÒ ... PENSEU-HI

Em sembla del tot inversemblant que es demani al govern actual que faci efectiu l’u d’octubre del 2017 (per molt que fos al programa) i, en canvi, quan era el moment, no es va fer amb l’anterior, que és el qui va organitzar el referèndum que ens va permetre expressar-nos i, malgrat el que acabo d’escriure, mai li estaré prou agraït.

Sembla que a voltes oblidem que totes les monedes tenen, com a mínim, dues cares i que el que per una cara és un manament ciutadà que s’ha de portar a terme immediatament, per l’altra és un pas més, però no suficient, cap a la independència, i això sense posar en dubte, com a objectiu, el manament ciutadà.

Des de l’autonomisme en el qual, encara estem instal·lats, és impossible, fent un salt, arribar a la independència, la distància entre els trapezis és massa gran i la patacada és assegurada. Podria ser mortal si no hi hagués una bona xarxa de suport ciutadana, per sort, en el nostre cas, hi és.

En canvi, des del federalisme sí que em sembla possible arribar a la independència. Evidentment, sempre que el federalisme que s’implantés fos realment un sistema federal, i no pas la caseta de la “señorita Pepis”, com seria un federalisme autonomista, un canvi de nom.

PROPOSTES RELATIVES AL SISTEMA JUDICIAL

Em sembla força evident que moltes de les propostes no tenen res de nou, però com que moltes varen xocar amb un immobilisme total d’arrel franquista, tant TC, com a “las Cortes”, les torno a plantejar.

Els fets d’aquests últims tres anys i mig han posat de relleu que encara hi ha alguns esculls pseudofranquistes, o feixistes del tot, que cal esporgar i, el més rellevant de tots ells és l’estructura del sistema judicial. Cal una transformació a fons del sistema judicial i, per començar cal la supressió d’arrel de l’Audiència Nacional, la transformació del TS en un tribunal que no jutgi, sinó que només coordini. El tribunal superior de justícia ha de ser l’òrgan màxim judicial del nostre país (malgrat que alguns dels seus membres menyspreïn públicament la meitat dels catalans, com va fer, fa pocs dies, el seu president, el Sr. Barrientos) i, finalment, la supressió del Consell General del Poder Judicial (Lesmes i cia) perquè no tenen cap mena de raó de ser des del moment que els òrgans judicials màxims, als territoris, han de ser els tribunals superiors de justícia. Si la policia pot estar descentralitzada, la justícia també, com  mínim a Catalunya. Si a España volguessin continuar com fins ara, seria el seu problema, no pas el nostre.

No ens oblidem del tribunal de comptes, que t’imposa la pena abans de jutjar-te, i si després resulta que no et troben culpable, et fots!, de totes no ens hauria pas d’estranyar, fa igual que el TS.

El TC, segurament, el millor seria suprimir-lo, però si ha de continuar només s’hauria de poder ocupar de donar el seu punt de vista sobre divergències entre governs, i hauria de donar el mateix tractament a totes les reclamacions, sense prioritzacions ni tractes de favor, i també hauria d’actuar en situacions de lesió dels drets fonamentals de les persones. Mai el TC hauria de poder dictaminar sobre normes aprovades en referèndum. Les normes aprovades en referèndum han de quedar incorporades, automàticament, a les constitucions.

El sistema judicial està format per persones, i cal recordar-los que són funcionaris que paguem entre tots i, per tant, han d’estar al servei de les persones i no pas dels interessos de l’organització estatal, federal o empresarial, encara que alguns d’ells sembla que ho hagin oblidat. Un funcionari que menyspreï els ciutadans hauria de ser, immediatament, expedientat, encara que alguns manaires del sistema judicial es pensen que tenen butlla total i poden dir i fer el que els sembli.

Els jutges han de ser persones de reconeguda vàlua, seny i coneixement de la societat a la qual han de servir i, per tant, encara que siguin funcionaris, la seva destinació i carrera haurien de dependre de la seva actuació i de la valoració que en faci una comissió independent de ciutadans de l’àrea on estigui treballant el jutge, o bé d’unes comissions relativament estables,  però també independents i no fixes, o una barreja de tots dos sistemes. En tots els casos les avaluacions haurien de ser públiques i publicitades. Als territoris que així ho haguessin decidit, les comissions estarien previstes dintre l’estructura de la seva organització judicial culminada en un tribunal superior de justícia.

Cal una renovació urgent del personal del sistema judicial, semblant a la que es va fer amb l’exèrcit. Jubilacions anticipades i la incorporació de nou personal a través de concurs-oposició (primer el concurs de mèrits i després l’oposició), i no pas només d’oposicions, com fins ara, que com s’està demostrant no són cap garantia de saviesa, imparcialitat, justícia equitativa, coneixement del territori i arrelament, sinó més aviat tot el contrari.

PROPOSTES PER A LES FUTURES CONSTITUCIONS DEL PAÍS

A més de les propostes sobre les reformes del sistema judicial que em semblen indispensables i urgents, en calen d’altres. Com a mínim caldria:

Que hi hagués un pacte fiscal seriós que fes que tots els impostos es gestionessin des de la Generalitat, i des de la hisenda catalana es traspassés, anualment, a la caixa comuna un màxim d’un 2% per atendre la solidaritat i les despeses d’organització de l’estat.

Competències plenes, exclusives i úniques en tots allò que afecta Catalunya a excepció de l’exèrcit i les relacions exteriors (que haurien de ser compartides).

Cap norma legal no hauria de ser d’aplicació a Catalunya si no hi hagués l’aprovació del Parlament, en els casos de les lleis, o del Govern de la Generalitat en tots els altres casos, i sempre després de la seva publicació al DOGC.

L’única policia de Catalunya haurien de ser els Mossos d’Esquadra (encara que per ara no són gaire de refiar, però els altres són molt pitjor) i les policies locals, la resta d’organitzacions policials no podrien tenir efectius al territori sense el permís del Govern de la Generalitat.

Les unitats de l’exèrcit que estiguessin ubicades a Catalunya (cal no oblidar que són funcionaris que paguem entre tots), no haurien de poder augmentar el nombre d’efectius, ni canviar-ne la seva tipologia sense el permís del Parlament i, haurien d’informar i justificar, davant el Govern de la Generalitat, totes aquelles actuacions, moviments o exercicis que volguessin fer, i fer-ho amb prou antelació com per poder-ne assabentar als veïns i localitats afectades. En el cas que el Govern considerés que no tenen cap justificació o que les molèsties per a la ciutadania superen els possibles beneficis, no es podrien fer.

PROPOSTES PER A UNA ACTUACIÓ URGENT

Com a mínim, i de forma immediata, cal posar en marxa totes les propostes socials aprovades a l’anterior legislatura, i fer-ho abans de Nadal. Proposaria, per a totes elles, el tràmit d’urgència i en bloc. Evidentment, no m’estaria a l’espera que el govern central desbloquegés els recursos d’inconstitucionalitat.

Les necessitats de les persones i de la societat són prioritàries.

Pel que fa a las “Cortes”, cal la derogació de la llei de partits i d’altres lleis que estan sent aplicades com a eines per a reprimir la llibertat d’expressió i d’altres drets fonamentals.

CALEN MÉS CÈNTIMS

Com que per a poder pagar tot el que costarien les propostes encara pendents d’aprovació i d’altres de semblants, caldria que es disposés de prou fons  econòmic, el primer que cal fer és repassar i esporgar el deute de la Generalitat (menys deute, menys problemes). Del deute cal descomptar tots els interessos pagats fins ara a l’estat, s’ha de descomptar tot l’infrafinançament, s’han de descomptar els deutes acumulats (i els seus interessos) com a conseqüència de l’incompliment de les obligacions contretes pel govern central i que se n’ha hagut de fer càrrec la Generalitat.

S’ha de tenir en compte que els cèntims que ens han transferit a través del FLA eren cèntims nostres que havíem traspassat a España via impostos i que, per tant, no se’ns poden retornar demanant-nos interessos, perquè són cèntims públics. Que no estiguessin a la nostra disposició no pressuposa que no fossin nostres, només és tractava d’una situació administrativa de dipòsit previ al seu ús. La Hisenda espanyola, amb els nostres impostos, no pot comportar-se com un banc, és un servei públic (bé, o ho era fins que hi va aterrar el PP), per tant, no es poden cobrar interessos pels cèntims que la Hisenda espanyola ens hagi pogut retornar o que ho pugui fer en el futur.

Mentrestant, cal no oblidar, també, que és necessari augmentar els ingressos a disposició. A part d’augmentar immediatament el percentatge que correspon a Catalunya per a diferents impostos,  caldrà augmentar la càrrega impositiva d’altres, i procurar que, de forma immediata, s’anul·li la directriu d’Hisenda que grava les subvencions (si els governants disposen d’aquests cèntims és perquè són fruit d’impostos, i que tornaran a ser gravats en el moment que es facin servir per a l’adquisició de bens i serveis per part de les entitats que han rebut les subvencions), per tant, no és lògic ni just gravar-los quan es lliura la subvenció, perquè només hi ha un traspàs que no pressuposa cap mena d’intercanvi comercial, ni cap benefici financer, encara que hi hagi un increment comptable, el qual serà gravat en el moment que es faci servir. 

De fet, una subvenció, és una delegació de la capacitat d’ús d’uns cèntims, per això l’entitat receptora els ha de justificar davant de qui li ha fet la delegació d’ús. Suposo que no cal recordar que els beneficis producte de l’especulació borsària tenen un gravamen mínim, quan en tenen.

L’ALLAU DE MENORS NO ACOMPANYATS

Una cosa és rebre’n uns centenars cada any, com fins l’any passat, i una altra de molt diferent és rebre’n milers. Quan passa això és que els responsables que fins ara havien estat repartint els menors no acompanyats per tot el seu “territorio nacional” han decidit castigar-nos i traslladar-los quasi bé tots a Catalunya, fent que les nostres possibilitats d’acollida, que fins ara eren adequades, encara que ja justejaven, ara, siguin del tot insuficients, precàries i es col·lapsi el sistema d’acollida.

Sembla que amb una alta freqüència, alguns diuen diàriament, arriba un autocar ple de menors no acompanyats. També és evident que si vénen en autocar és que algú els hi ha fet pujar i ha marcat la destinació. Realment totes les altres institucions i governs territorials (del seu solidari estat) reben un autocar diari o semblantment, o és només Catalunya?

Si pràcticament cap govern de la resta d’aquest estat (tan i tan solidari), no rep menors no acompanyats en un nombre semblant a nosaltres, és que estem davant d’una actuació política que només pretén incrementar la manca de recursos de la Generalitat i trencar la convivència, amb la inestimable col·laboració de la fiscalia i del “ministerio” corresponent.

Caldria que el Conseller se n’informés i, si les meves sospites són certes, li demanaria que, de forma silenciosa i sense fer-ne cap mena de propaganda, cada nou autocar que arribés li fes girar cua, escortat pels Mossos, cap al seu punt del seu origen o cap a Madrid. Segur que es posarien les piles de seguida, a més a més, això també és segur, de tractar-nos d’insolidaris i posar-nos a parir (per uns quants insults més, és igual). Potser no seria la millor solució per a la mainada que seria dalt d’aquells autocars, però com a mínim es propiciaria un tractament territorial i econòmic més just. Si es vol ser tingut en compte, a vegades, cal trencar un plat.

F. Ponsatí

PS: Ens cal una societat futura més justa i amb uns bons fonaments de cohesió social i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des del sistema educatiu del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.

Per començar a assolir-ho ens cal que, com a mínim, TOTA la mainada quan acabi la primària i encara més la secundària, sàpiga llegir bé i comprensivament, i sigui capaç d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma coherent i socialment correcta.