SEGUR QUE M’EQUIVOCO

Em sembla que des de fa uns dies està passant el que em temia que passaria, i no m’estic referint a una llista conjunta, que hauria estat un cop de puny i d’imatge realment potent, sinó a les diferents rutes que tenen traçades els dos primers partits, CDC i ERC

Sembla que CDC voldria que després de les eleccions, que és un escenari nou, es tornés a visibilitzar, sobretot per la comunitat internacional, la situació continuada d’encastellament d’Espanya i la seva nul·la predisposició per negociar res. A partir d’aquí es podria anar a la declaració d’independència.

En canvi, sembla que ERC no voldria saber res de res de donar una altra oportunitat de negociació a Espanya, encara que l’escenari sigui nou. Segurament “Gat escaldat de l’aigua tèbia en fuig”. Sembla que voldrien anar cap a la declaració d’independència o, com a mínim, a començar a muntar seriosament estructures d’estat.

Hi ha la possibilitat de concordar totes dues voluntats: Després de les eleccions es poden posar condicions per a una negociació en un temps acotat i d’igual a igual. En cas de resposta negativa o nul·la -que és el més esperable-, declarar la independència. (Si reculen dos articles hi trobaran el text complet).

Hem de tenir en compte que, si no hi ha cap declaració de sobirania que doni força jurídica al que vindrà després, és impossible començar a muntar seriosament cap mena d’estructura d’estat. Voler-ho fer sense que abans no hàgim fet una declaració d’independència que pressuposi la creació, per part nostra, d’un altre marc jurídic no és raonable, perquè la capacitat de decisió legal continuaria residint en Espanya i no pas en el nostre Parlament.

Amb una declaració d’independència els funcionaris quedarien absorbits en el nou àmbit jurídic i no haurien de triar.  Només ho farien els que volguessin continuar servint els interessos espanyols.

Hi ha una altra cosa molt important, la imatge pública internacional de Catalunya. Em sembla que si realment es vol que des de fora ens acabin donant la raó, cal que, després de les eleccions quedi del tot clar que Espanya continua sense voler negociar res de res. Aleshores, i no pas abans, seria el moment de fer la declaració d’independència i forçar-los a negociar d’igual a igual.

Si algú té un full de ruta traçat des de fa temps, que l’arraconi. Han canviat moltes coses i hauria de reprogramar la ruta del seu GPS, no pas la destinació.

Sóc conscient que el temps no ens va a favor perquè s’han d’aclarir moltes coses per després de les eleccions. No n’hi ha prou amb un punt als programes, cal un acord sobre què es farà, com es farà i quan es farà. Aquest acord ens és del tot indispensable, és necessari que tots baixin del seu “burro-partit” i pugin al ruc català que segur que els aguantarà. 

Deixeu-m'hi afegir una frase que el Quixot li diu a Sanxo: "Ladran, luego cabalgamos".

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

COM UNS QUANTS MILERS MÉS

Ho dic per poder donar les gràcies a totes les persones que varen fer-ho possible i a totes amb les qui vaig poder col·laborar per fer funcionar la petita part que m’havia correspost, la Fàtima, l’Eva, la Montserrat, la Marta, en Jordi ...., un grup magnífic i amb una voluntat de servei que traspuava en tots els detalls. Moltes gràcies.

Moltes gràcies a tothom, però em deixin tenir un petit record per la família que va venir a votar des d’Extremadura (havien sortit a les sis del matí en cotxe i es varen equivocar de centre, però em sembla que hi varen ser a temps) o des de Cuba, o per quasi bé 99 anys ben portats amb la companyia d’un bastó, ai no, ell n’hi diu el seu canvi de marxes, o per qui, amb un gran esforç de voluntat s’havia fet portar en cadira de rodes fins a l’urna, sense oblidar les cares d'il·lusió dels qui votaven per primer cop. De fet, moltes gràcies a tothom.

Tothom era feliç, tothom estava content. Va ser un dia de moltes fotografies. Tot plegat va ser un dia de joia. Cada vot era com una gota que anava omplint d’il·lusió i esperança un immens oceà, centenars de milers d’immensos oceans. 

Mostràvem la nostra voluntat de deixar de ser serfs obedients d’un estat que ens humilia i ens menysprea, i vàrem actuar com persones lliures que decideixen el seu futur i el dels seus fills.

Ah!, senyor fiscal, per si l’interessa, jo vaig obrir el centre.

UN PARELL DE REFLEXIONS PELS PARTITS

Entre les coses més fàcils, hi ha la de donar consells, sobretot si són de franc, com en aquest cas. Les properes setmanes s’haurà de decidir quina és la línia política general que se seguirà. Per això demanaria als caps de cada partit (tots en tenen més d’un) que procuressin callar perquè “en boca cerrada no entran moscas” i jo hi afegeixo “ni elefants”.

La feina que s’haurà de fer té força semblança amb fer punta de coixí, molta feina i, aparentment, poc de resultat i a més mantingut al seu lloc per agulles de cap. Només al final, quan ja s’ha rematat, un s’adona de la bellesa de l’objectiu, del resultat.

Em sembla evident que per acabar de cobrir les bones maneres diplomàtiques cal que s’intenti una nova tanda de converses impossibles. A l’altra costat la resposta continuarà sent: tot és discutible, excepte allò que vostès volen discutir.

Tan fàcil que ho tindrien per guanyar un referèndum vinculant, només caldria que, juntament amb el PSOE, ens proposessin fer un referèndum en termes de Federalisme o Independència. A nosaltres, ara,  encara ens faltarien uns 250.000 vots sobre un 80% de participació.

Però com que abans que això passi la Terra serà plana, em sembla que el següent pas serà fer eleccions. Unes eleccions que convé convertir en plebiscitàries i, per tant, cal reflexionar molt bé què és el que convé més. No en el que convé més als partits, sinó en el que convé més al país.

S’ha de calcular molt bé i posar-se d’acord en decidir i explicar de quina manera sembla que s’obtindrà una majoria més àmplia de diputats independentistes. Les raons haurien de ser pràcticament iguals si les explica la CUP, CDC o ERC. Iniciativa segur que hi voldrà posar un polsim del seu dubte existencial.

Per tant, si algun partit fa els càlculs pensant en els seus rèdits, perdrà una bona part dels seus actius, ningú no li ho dirà, però ja s’ho trobarà. Em permeto recordar que en els últims 14 anys més d’un partit s’ha trobat a la cresta de l’onada i semblava imparable, semblaven els reis del món i el melic de l’univers, i es varen clavar unes castanyes de ca l’ample.

Varen mirar més cap a dintre que no pas cap el país. Gesticulaven més que no pas feien una feina de servei clara, decidida i callada, varen perdre el sentit del poble que volien interpretar. Les persones som uns mecanismes molt complicats i poques vegades dos més dos sumen quatre. S’ha de saber auscultar, tenir paciència i trobar el millor remei.

Per tant, entre les decisions que es prenguin els propers dies, si pot ser, que hi hagi la de la humilitat, la d’escoltar, la de pensar que els  altres també poden tenir una bona part de la raó i, sobretot, que pensin si els resultats seran millors per a tothom d’una manera o d’una altra, perquè el que afavoreix ERC, afavoreix el país, el que afavoreix CDC afavoreix el país, el que afavoreix la CUP afavoreix el país i, fins i tot, el que afavoreix ICV afavoreix el país.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

PROPOSTA DE CONCILIACIÓ D’INTERESSOS ENTRE ERC i CDC

L’objectiu declarat des de tots dos partits és el d’aconseguir la independència. La diferència fonamental és que ERC voldria proclamar la independència immediatament després de la constitució del nou parlament, i CDC voldria fer-ho després de negociar amb Espanya o, com a mínim, d’intentar-ho.

Aparentment els temps no són superposables ni sembla que es puguin acordar, per la qual cosa els dos partits van cap a l’enfrontament malgrat tenir un mateix objectiu.

La meva proposta de conciliació no farà contents ni a uns ni als altres, però em sembla que és viable si s’hi posa una mica de bona voluntat.

Entre la votació i la constitució del parlament passen uns quants dies. Segons l’article 10.d)  de la Llei 13/2008, del 5 de novembre, el Parlament s’ha de constituir dins els vint dies següents a la data de les eleccions. Es pot esperar tranquil·lament al dinovè dia, que és el que es va fer a l’última constitució.

Segurament em direu que dinou dies són molts pocs dies, però si ens ho mirem diferent ens adonarem que la feina important, que es posin d’acord, s’hauria d’haver fet durant els quatre mesos anteriors, des d’ara, i sense fer gens ni mica de soroll.

En els vint dies s’hauria de posar en solfa el que s’hagués estat preparant durant els quatre mesos anteriors.

És en aquests vint dies que poden coincidir les ganes de negociar de CDC i l’espera forçada per part d’ERC i la CUP, perquè el Parlament encara no s’ha constituït,  tothom s’hi podria trobar còmode.

Partint de la base que entre ERC, CDC i la CUP obtindran més enllà de la majora absoluta i es plantaran als 2/3 de la cambra o a prop, espero no equivocar-me perquè sinó no paga la pena fer gaire res, proposo que es constitueixi una comissió delegada d’aquests partits, un parell per partit sobiranista.

Haurien d’aprofitar aquests quatre mesos d’abans de les eleccions per pactar el que s’hauria de presentar a Madrid com a proposta per començar les negociacions de forma immediata. Hi poso començar, no pas tancar, la qual cosa s’hauria d’entendre que no es pot començar a negociar amb impossibles, però sí amb condicions molt dures.

Si s’hi ha d’afegir ICV no ho sé, perquè em sembla que ells tampoc no ho saben. Si s’aclareixin força més, doncs cap a dintre.

Aquesta comissió plenipotenciària, l’endemà de les eleccions es podria plantar a Madrid i públicament demanar l’inici de les negociacions. El text podria ser semblant a:

“Les relacions històriques i comercials fan que sigui prudent demanar que puguin continuar les bones relacions de veïnatge amb Espanya, relacions que esperem poder mantenir a través dels acords de la comissió que proposem.

Demanem obrir un període de prenegociació amb Espanya per tal d’acordar i signar un calendari per a una negociació bilateral entre les parts que ha de culminar en la constitució de Catalunya en un estat en el termini d’un any/any i mig.

Aquesta comissió ha de presentar acordades i signades, en el termini màxim de tres mesos, les propostes de calendari per a la negociació bilateral.

En cas que no fos possible ni l’inici de l’establiment d’una prenegociació bilateral abans de la constitució del Parlament, o que la prenegociació s’iniciés però s’arribés als tres mesos sense acords signats per les parts, en qualsevol dels dos casos, el Parlament de Catalunya considerarà que, una vegada més, Espanya no té cap mena de voluntat de negociació per arribar a acords de bon veïnatge i proclamarà Catalunya com a estat sobirà. A partir d’aquell moment, quan Espanya vulgui negociar, negociarem.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

EL 19 D’OCTUBRE DE 2014

La concentració-míting, convocada per Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, va ser un èxit absolut i, per tant, tots n’hem d’estar molt satisfets.

Em va agradar tot? Estic d’acord amb tot el que es va dir?, en general sí, però no em va semblar bé que es condicionés el suport a la consulta del 9N a l’acceptació d’una convocatòria d’eleccions abans de tres mesos.

Em va semblar que s’estava canviant la línia d’actuació d’aquests últims anys. Fins ara mai havíem posat condicions prèvies per a donar suport a propostes importants pel país, i en canvi aquest cop es va fer.

Per molt que el moment actual demani mesures dràstiques i ràpides no em sembla que el gir coactiu i d’imposició s’adigui amb la voluntat de la majoria.

Potser m’equivoco, però potser no es va tenir prou en compte el que desitjava la majoria de la població. En el moment de  presentar aquella exigència ja se sabia que hi havia més de 14.000 voluntaris per ajudar a portar a terme la consulta del 9N, i això en menys de 48  hores (comptant-hi les nits és un voluntari cada 12 segons), ara, dos dies després, s’hi continua apuntant gent, ja en som més de 24.000.

Fins ara l’ANC ha sabut llegir la voluntat majoritària, però em sembla que aquesta vegada ens hem passat de frenada. Des del meu punt de vista, primer s'havia d’haver manifestat el suport explícit i incondicional al 9N i després demanar les eleccions, i mai posar-les com a condició pel suport.  El 9N és del poble, encara que l’organitzi el govern. El 9N és un gol per l’escaire, en l’últim minut, que fa Catalunya al govern espanyol.

I en comptes de celebrar-ho i afegir-se a la joia general s'hi posen entrebancs, d’altres demanen refer unitats i consensos passats i impossibles, d’altres van de purs per la vida, i els que semblen els més durs, resulta que són els més intel·ligents i els que tenen més visió de què vol la gent i de futur.

Si us plau, poseu-vos les piles i escolteu el carrer i no pas les cúpules o els consells nacionals. Volem votar i volem que tots ens hi ajudeu a empènyer el carro, per tant, deixeu les discussions per després del 9N.

Ara, l’objectiu de tothom hauria de ser: treballar descaradament per l’assoliment d’un èxit escandalós el 9N. La resta són punyetes.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

EM PRESENTO VOLUNTARI

Des de fa una colla de mesos  he dit i redit que la “consulta” no es faria. Senzillament conec massa bé el funcionament de les administracions per preveure un altre escenari.

Els qui demanen o demanaven que es tibés la corda fins el màxim, o bé no coneixen el funcionament d’una gran administració (com és la Generalitat) o, amb perdó, són uns inconscients que haurien posat els funcionaris (secretaris, administratius, interventors, policies, bombers, sanitaris ...) contra les cordes.

Fent un salt mortal i incomplint el que havia dit públicament (reunir tots els partits per decidir què farien), el president Mas ha trobat una manera de donar una nova imatge al món d’un poble que vol votar i decidir amb el seu vot: Una jornada de participació ciutadana.

Encara que m’hauria agradat molt més que ho hagués comunicat després d’una reunió amb els partits, l’he de felicitar, de veritat. El món tornarà a veure tot un poble que vol decidir el seu futur i que ho mostra d’una manera clarament inequívoca, reivindicativa, però pacífica i oberta a tothom qui té residència al país. Voleu una cosa més democràtica (govern del poble).

Compte, és una votació que organitza el govern, no és de costellada. Que sigui una nova forma de dir a les urnes el que pensem no vol pas dir que no sigui bona. El camí és tan nou que s'han de fer servir eines noves.

Qui vulgui col·laborar-hi i/o votar ho podrà fer, qui no ho faci que després no ens vingui amb romanços. De les eleccions ja en parlarem el dia 10 –N.

A Catalunya, 15 d’octubre, en el 74 è aniversari de l’assassinat del President Companys.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

LA CONSULTA vs UNA CONSULTA

Si us fa il·lusió podem confondre els nostres desitjos amb realitats i fer “una consulta”, però no és el que volem. Si ho pensem tranquil·lament ens adonarem que no és possible la consulta, la que permeti votar a tots els qui tinguin dret a vot, i que tots els qui votin ho puguin fer amb totes les garanties administratives que donarien validesa democràtica a la consulta.

Des del meu punt de vista s’han esgotat totes les possibilitats i s’ha demostrat que la voluntat de votar era seriosa. No ho farem perquè no ho podrem fer amb totes les garanties administratives indispensables que tota democràcia aplica quan es fa una votació.

ANEM CAP A LES PLEBISCITÀRIES

Ara hi veig dues possibilitats, encara que potser n’hi hagi més:

A/ Cada partit va a la seva, però abans han pactat un text comú que inclouen als seus programes. Si fa o no fa com: “Ens comprometem a votar favorablement la proposta de declaració d’independència que presentin a la sessió de constitució del parlament els partits que sumin la meitat més un dels parlamentaris.”

B/ Es posen d’acord tots o alguns dels partits, encara que sigui per blocs afinitat i fan llistes conjuntes, però cada bloc o cada llista inclou al programa el text pactat.

Evidentment cap llista admet ningú que no estigui disposat a votar favorablement la Declaració d’independència.

EM SEMBLEN MÉS PRÀCTIQUES LES LLISTES CONJUNTES

Per a mi és evident que les llistes conjuntes, encara que siguin en un parell de blocs, és molt millor que no pas separades, tenen més ganxo i sumen molt més que no pas anant per separat.

Les llistes separades només s’entenen si es vol comprovar el suport que es té, i em sembla que no és pas el moment de fer aquestes comprovacions.

Fins i tot proposaria que el primer de totes les llistes fos l’actual President.

UN GOVERN PROVISIONAL QUE CONTINUA

S’ha de tenir en compte que un cop feta la declaració s’hauria d’entrar en una fase de negociació i que tret d’algun conseller que seria oportú canviar-lo, la resta són força de fiar i ens permetrien mantenir una administració rodada i tranquil·la i centrar els pesos pesants en la redacció de la nova constitució i en la negociació amb Espanya, amb Europa i en la política a llarg termini. Així el ritme el marcaria i el portaria el Parlament.

Un cop passada la fase inicial es podria anar un referèndum sobre la Constitució que hauria fet el Parlament sortit de les plebiscitàries i a unes eleccions generals, Ara sí que serien per saber de quin suport es disposa.

PEDRES A LA TEULADA

Ja comencen a aparèixer els qui “opinen” que si el 9-N no votem és perquè nosaltres hem fet, desfet o deixat de fer. O són uns tocacampanes o recolzen inconscientment (siguem benèvols) els postulats del PP i del PSOE.

Senzillament no votarem el 9-N perquè a l’estat espanyol no li surt dels collons, i ells tenen la força física, psíquica, administrativa i legal (les lleis se les fan i desfan al seu gust) i nosaltres només tenim la voluntat, la constància, les ganes de ser lliures i d’una major justícia social, per això haurem de cercar una altres maneres d’expressar el que pensem i volem.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

SEGUIM ENDAVANT I RES DE: UI, UI, UI !

UN PETIT RECORDATORI

No m’estranya res del que ha fet el TC aquests últims vint-i-cinc anys. Si fins i tot després que haguéssim aprovat en referèndum l’Estatut, el TC, dotze persones, varen decidir que el seu criteri passava per davant del vot de centenars de milers de catalans. I això que aquell Estatut era descafeïnat. El referèndum,  per a ells, no va arribar ni al nivell de consulta no referendària.

LA CONSULTA I EL TC

Si aquest altre TC el formessin persones intel·ligents, em sembla que acabarien dient que la Llei és constitucional i que el decret també ho seria si no fos per les preguntes. Si no passa això, o semblantment, és que no hi lluquen més enllà del nas. Una resposta així ens fotria, perquè fins i tot semblaria que és justa.

AMB LA SUSPENSIÓ, CONSULTA?

Malgrat que, socialment, sigui aquesta la línia oficial, em sembla que no és una bona opció. Les formes són importants, i em sembla que no seria una votació amb totes les garanties democràtiques i, difícilment, seria reconeguda internacionalment. No som Crimea. Per tant, em sembla que haurem d’anar a unes plebiscitàries, anticipades o no.

INICIATIVA I UNIÓ. EL DUBTE

Ara resulta que encara no han decidit si són naps o són cols, hi tenen tot el dret. Els extrems que sempre han jugat la carta de la indefinició, es toquen. Potser tots dos diran que unes plebiscitàries no és la manera, que no és aquesta la funció de les eleccions al Parlament etc, etc. Pensen més en clau de partit que no pas de país.

Si no votem directament el 9-N i no podem dir què pensem, em sembla que per fer-ho només ens queden unes plebiscitàries. A través d’unes plebiscitàries expressarem clarament què volem i passarem la torxa als polítics, però ells, abans, s’hauran hagut de definir i dir què pensen. Això em sembla que a alguns els fa pànic: “Com puc dir què penso si no sé què penso.”

Durant la campanya d’unes plebiscitàries, cada partit, haurà d’aclarir què pensen votar en el cas de plantejar-se una Declaració d’Independència al Parlament (això d’unilateral és sobrer).  Només aquest aclariment ja capfica a alguns partits.

Per no haver-s’hi de capficar, ni angoixar-se, ens voldran fer creure que  unes plebiscitàries serien un frau. No volen adonar-se que és l’única sortida, l’única perquè  puguem votar i deixar clar, internacionalment, el que desitgem.

Partint de la base que negociar amb el govern central o canviar la constitució són possibilitats impossibles, si és que hi ha algú que tingui alguna altra opció realment possible i acceptable fora d’unes plebiscitàries i d’una DI, l’hauria de dir.

PS: Ahir, dimarts, a les set, era davant de l’ajuntament i portava una urna. Vull votar. Ho dic per si hi ha algú que ho posa en dubte.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”