QUAN ES GUANYA, LA HUMILITAT ÉS NECESSÀRIA

És possible que molta de la gent d’ERC hagi fet repicar, internament, les campanes, després de 76 anys s’han guanyat unes eleccions. És lògic i se n’ha d’estar molt satisfet.

De totes maneres em sembla que hem d’estar contents, satisfets, però que un cop passada la primera eufòria hauríem de ser humils.

El meu punt de vista és que hem fet el que s’havia de fer per anar col·laborant a fer créixer la gran onada independentista i, alhora, ajudar a l’estabilitat del govern.

M’he fixat que pràcticament cap comentarista diu que a la resta d’Europa els partits que governen i han fet retallades fortes, tots han perdut suport, alguns molt, i en canvi CiU ha guanyat més de cent mil vots. Em sembla que en bona part són de suport directe al President i a la seva ferma actitud.

A ERC se’ns podrà dir que si hem obtingut aquest bon resultat és perquè ens hem quedat fora del govern, segurament, en part és cert. Hem tingut molt poc desgast. Però ho vàrem encertar, era el que necessitava el país. La seguretat d’un govern amb els suports adequats i l’existència d’un espai de reflexió tranquil·la i amb la mirada il·lusionada posada en el futur.

Hi havia d’haver la possibilitat de votar per la il·lusió sense tenir un recargolament de ventre a causa de les retallades, o haver-ho de fer per un conglomerat de partits, potser encara, sociològicament massa a l’esquerra.

Aquest espai central, responsable i que dóna la seguretat que el procés seguirà endavant és el que ha significat ERC.

Per tant, seria d’agrair que fóssim humils, joiosament humils, si voleu, i proclaméssim que tots -CiU, ERC, Iniciativa i la CUP, amb l’abstenció suau- hem procurat fer un bon servei al nostre país i, que vistos els resultats, ens sembla que tots n’hem d’estar molt satisfets.

Si vol, Europa, pot veure la força que té la gran onada independentista, d’Espanya no me n’espero res. 

Fins la setmana vinent.


F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

LA CORRUPCIÓ I LA TENSIÓ DEMOCRÀTICA

La humanitat té tendència a la corrupció, és una tendència natural perquè pressuposa estancament, manteniment de la situació. Per això, si no es vol que hi hagi corrupció hi ha d’haver tensió. No n’hi ha prou amb la fiscalització, sinó que la societat, els ciutadans s’han de sentir coresponsables de l’exercici de govern i, per tant, seguir de prop les propostes que fan els governants i l’administració i, si cal, demanar explicacions de perquè s’ha fet així i no aixà, i aquest les haurien de donar.

El resultat de la tensió no té perquè ser l’acord, el consens. El consens pot ser el resultat ocasional d’una situació de tensió democràtica, però no el més usual. El consens sistemàtic seria el resultat d’una manca de tensió i, per tant, de l’inici d’un procés de corrupció.

LA INDUSTRIALITZACIÓ

El nostre país és petit i ara el tenim molt enfocat a serveis, la investigació, medi ambient i, encara que pugui semblar estrany, a l’agricultura; em sembla que tot plegat és un cert bon equilibri, per tant, no és pas el lloc més idoni per posar-hi una gran indústria pesada.

De totes maneres si volem crear més llocs de treball qualificats ens cal una bona indústria mitjana i al seu entorn multitud de petites indústries i tallers. Per poder tenir aquest tipus de xarxa industrial cal crear un ambient administratiu i social que el permeti. Em sembla que ja comença a ser l’hora que ens hi posem i facilitem els tràmits i les condicions per crear-les.

Llàstima de la manca de capacitat de producció elèctrica a través de les energies alternatives.

Però com que tenim tendència a la corrupció, proposaria que hi hagués un seguiment sobre el terreny, com fan els aparelladors en una obra. El seguiment seria la tensió i la seguretat del compliment de les normes.

EL SR. PERE NAVARRO

Si tot va com sembla que anirà ja podem considerar el Sr. Navarro com un cadàver polític. Ell mateix va decidir la transformació quan va tergiversar i mentir sobre “Els fets del bateig”. Un polític que es comporta com un nen malcriat se l’ha de tractar com un nen i no pas com un polític adult, per tant, passi-ho bé Sr. Navarro. No cal ni parlar-ne més.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

ARA TINC UN PETIT PROBLEMA

Jo era dels que considerava que les eleccions al parlament d’Europa no tenien gaire rellevància, en canvi després d’escoltar la Marta Rovira, l’Oriol Junqueras i en Josep Maria Terricabres amb els seus al·legats i visió sobre la importància d’aquesta votació i, sobretot, les possibles conseqüències i interpretacions que, des de la resta d’Europa, se’n pot fer del nostre vot, em sembla que he de canviar d’opinió.

És una bona manera, una manera positiva de fer-nos notar. És una manera de guanyat un nou assalt a nivell europeu. Senzillament, si som diferents, serem diferents. Aniria bé que ens singularitzéssim positivament, votant. Doncs aniré a votar!

I UN BE NEGRE AMB POTES ROSSES!

Ja comencen a aparèixer, cada dia amb més insistència, veus que demanen que es negociï, que s’asseguin, que parlin. La idea estaria molt bé si no fos que es deixen un petit detall: la consulta.

És allò del despotisme il·lustrat (tot per al poble, però sense el poble) o en versió més espanyola seria el franquisme econòmic aplicat. És l’antic sistema. Algú considera que hi ha quatre ments preclares, amb les butxaques molt plenes, que estan per sobre del bé i del mal (com el TC), i potser es pensen que poden forçar la decisió de tot un poble. I un be negre amb potes rosses!

EL NET DEL PIRATA (d’on venim)

En aquest llibre que, teòricament, haurien de ser unes memòries, en Manuel Cuyàs desgrana d’una manera subtil, senzilla i entenedora, segurament n’hauria de dir bonhomiosa perquè procura no ferir mai a ningú, ni dir gairebé mai una paraula més altra que l’altra, un lluminós quadre de l’evolució del país.

Malgrat el títol no es pot pas dir que siguin unes memòries, ni que només expliqui el que va passar a Mataró, sinó que través d’ell, de la seva família, del seu entorn i de la seva ciutat, et va passant per davant, com en una pel·lícula, el país i tots els canvis que hem viscut els últims cent cinquanta anys. M’ha agradat molt més del que m’esperava.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

AL SR. NAVARRO

Fins aquesta setmana podíem pensar que vostè –primer secretari del PSC- no anava encertat, però que ho feia de tot cor i de bona fe. Senzillament tothom té dret a equivocar-se, encara que s’entossudeixi a mantenir-s’hi. Ens semblava que era el seu cas i, per tant, el respectàvem.

Però ara vostè ha traspassat la ratlla del que en podríem dir “bona fe” i s’ha alineat clarament amb els que van en contra del que vol la majoria del seu poble.

Em sap molt de greu, per això li recordo que de “botifler” també se’n pot deixar de ser. Mentrestant li agrairia que deixés de buscar els tres peus al gat cada cop que algú crema una bandera espanyola o insulta a un polític espanyol. És difícil trobar una ciutadania que hagi demostrat més paciència i, alhora, més alegria i convivència que la nostra, i això que tenim tot el dret i una multitud de raons per estar emprenyats.

ARA JA SABEM EL FULL DE RUTA DEL GOVERN

Fa uns dies el conseller d’Interior va dir que mai forçaria els mossos (com si no fos ell qui els manés) a triar entre la legalitat “espanyola” i la consulta. De fet, s’estava dient a ell mateix que no volia fer-ho.

Dient això ja va limitar totes les vies per fer la consulta el 9 de novembre perquè tots tenim clar que el govern central  ho portarà la TC i que aquest farà anar la fotocopiadora: “Inconstitucional i suspès”. Per tant només ens quedaran les eleccions plebiscitàries.

EL PRESSUPOST DE L’ANY VINENT

De totes maneres sembla que abans de convocar les eleccions plebiscitàries caldria que, entre novembre i gener,  s’aprovés el pressupost de l’any vinent. D’aquesta manera tot quedaria prou ben organitzat com per a poder dedicar tots els esforços a la DUI i a les sotragades polítiques que se’n derivaran.

EL TSJC I LA LLENGUA

Si uns jutges poden dir què s’ha de fer a l’escola i decidir com si fossin mestres,  nosaltres podem fer de jutges i decidir que no cal fer-los cas.

No ens oblidem, de TSJC només en porta el nom, els jutges els han nomenat des de Madrid i la majoria pensen i actuen com el seu TC. Són ganes de fer la punyeta i de trencar la convivència. No estan al servei de les lleis del país ni de la seva gent.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

ACTUEM COM UN POBLE LLIURE

España no pot entendre i segurament tampoc no ho vol entendre perquè volem votar el dia 9. A ells els sembla que no hi ha raons de pes per fer-ho, per voler-nos-en anar que, tot plegat, no és pas res més que una rabieta, que ja ens passarà.

No entenen que no és pas només per ara. És per molts i molts anys de sentir-nos menyspreats perquè som catalans, d’haver de callar, de ser ciutadans de segona i d’adonar-nos que amb España no tenim futur com a poble.

España, al llarg d’aquests últims 300 anys ha fet tots els possibles per fer-nos desaparèixer com a nació i encara s’estranyen que ens n’hàgim cansat? Seríem mesells si no ens n’haguéssim cansat.

Per això hem d’actuar amb el cap fred, com si ens ho miréssim des de fora. I una  pregunta podria ser: Per què ens entretenim contestant el que diuen els espanyols, no paga la pena. Ja sabem què diran i quasi bé segur què faran.

És cert que calia anar a fer el paper a Madrid, però un cop fet, ja està. Deixem-los estar. Si el que ens diuen des de Madrid ens ho diguessin des d’un altre lloc que no fos la metròpoli, segurament ens estranyaria i no en faríem ni cas. Doncs és el que hem de fer. Escoltar-los com flabiol sonant.

EL 9 DE NOVEMBRE

Ara toca fer tots els possibles perquè puguem votar el dia 9 de novembre de 2014.

Ja està previst que hi hagi la nova llei de consultes i que la convocatòria a les urnes es pugui fer en base a aquesta nova legalitat. De totes maneres tots sabem que no passarà ni una setmana que el TC dirà que és inconstitucional, que estem fora de la seva llei.

Doncs és aquí on cal que el govern i tota l’administració hagi previst què farà, i no pas només demanar l’empara internacional, sinó de forma efectiva, què haurà preparat perquè puguem votar?

No cal que ens ho expliquin, no cal que descobreixin les cartes abans d’hora, però si que hauríem de poder estar tranquils.

Em sembla que ens cal una afirmació institucional clara i contundent com: Passi el que passi el dia 9 de novembre farem la consulta, podrem votar perquè així ho ha decidit el nostre parlament i el nostre govern.

Els altres, per molt que s’ho creguin, no tenen cap mena de dret de ficar-hi el nas.

Si després passa alguna cosa serà conseqüència del que haurem decidit i fet nosaltres, i no pas pel que hagi dit, fet o manat España.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

ALS NOSTRES BENVOLGUTS REPRESENTANTS

Per començar gràcies. Segurament hi ha molta gent que pensa que ells ho haurien fet o dit diferent, sí, segurament. Però no pas millor.

Amb el mateix fons, varen ser tres maneres diferents de dir el mateix, per a mi el Sr. Turull va ser molt sistemàtic, la Sra. Rovira més natural i familiar, i el Sr. Herrera molt estructurat.

Si algú dels que critica la presentació que varen fer al congrés els representants del Parlament tingués la mínima objectivitat d’imaginar-se el camp de joc, l’àrbitre i els dos equips, el català i l’espanyol, dubto molt que no s’arribés a quedar sense elogis i alabances cap a l’actuació del nostre equip.

¿Algú dels criticaires s’imagina parlant davant d’un conjunt de persones que ni t’escolten, ni et volen escoltar, que parlen per telèfon, mengen xiclet mentre llegeixen el diari, s’entretenen amb l’ordinador, fan mitja becaina o, encara millor, se’n van de la sala? Senzillament, el que els diguessin els nostres representants no els importava gens ni mica.

Un menyspreu d’aquesta categoria cap als representants del Parlament només pretén escenificar un món. El món dels qui es pensen que manen i que són dipositaris de la veritat, la sobirania i les essències de la pàtria, i per l’altre uns arreplegats sense drets que, per cortesia parlamentària, se’ls deixa parlar, la qual cosa no vol pas dir que se’ls hagi d’escoltar.

És igual que un 80% dels catalans vulguin votar. Seria igual que el 100% dels catalans volgués votar. Per a ells no existim com a poble amb drets. Només tenim els drets que ells ens permeten. És així des de fa 300 anys.

Nosaltres els estàvem plantejant un problema seriós, un problema d’estat. Per a ells no passava de ser un divertimento que calia fer veure que era important. Només s’havia de trobar la manera de distreure’ns i de dividir-nos. Per això es varen repartir els papers i el “poli bo” es va treure de la màniga, sempre que fem bondat, la reforma de la constitució, encara que sap que el “poli dolent” no ho permetrà.

El Sr. Duran dirà el que calgui per sortir a les notícies, fa massa temps que viu a Madrid. Em sembla que només fa veure que l’importa el que volem el 80% dels catalans. Ah!, el Sr. Pujol fa molt de temps que s'ha jubilat.

Si to va bé, fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

DINTRE DEL SAC NO HI HA RES, NI LES ENGRUNES. SOM POBRES?

Si fem cas del ple del parlament haurem de dir que sí. Segurament encara hi pot haver alguna partida que es podria suprimir, retallar o canviar, però serà ben poca cosa.

No només hi ha pobresa al país, sinó que el país, globalment està en un punt que segurament hauríem de qualificar com el llindar de la pobresa. Encara no hi hem entrat del tot, però poc ens en falta.

És la primera vegada en molts anys que tinc aquesta sensació. La sensació que per molt que mirem dintre el sac no hi ha res, ni les engrunes.

Les raons, poc o molt, tots les sabem. Mentre formem part de l’estat espanyol no ens en sortirem. Si el cicle econòmic va millor, nosaltres podem anar una mica millor, però no gaire més. Amb això no en tenim prou, necessitem poder disposar dels nostres recursos per poder canviar i, si pot ser, capgirar la situació de pobresa actual.

És del tot evident que España no ens pot oferir res, ni tampoc té ganes d’oferir-nos res de res per ajudar-nos a sortir d’aquest cul de sac. Aleshores, què carai hi fem amb ells!

Sense que ens sàpiga gens ni mica de greu, ens n’anem pels espais siderals a fer una volteta. És un dels avantatges que té ser un estat. Tenir la capacitat d’equivocar-nos i també la de rectificar.

UN ESTAT?

Si no ens volem complicar gaire amb una definició excessivament acadèmica i fer-la entenedora, em sembla que podríem dir que és:

«Un conjunt de persones que habiten un territori i que decideixen sobre la seva organització social, l’aprofitament dels seus recursos i capacitats, i les relacions de simbiosi o no que estableixen amb altres territoris que també tenen la seva pròpia organització.»

Fins no fa gaire hi hauríem d’afegir que disposa d’un exèrcit per defensar-se, però en el moment actual, i parlant d’Europa, no sembla que sigui del tot imprescindible.

Després, en una segona fase hi ha el reconeixement. Com si t’avalessin per fer-te soci del club. Així alguns territoris que ja formen part del club d’«estats», reconeixen aquella nova organització com un nou estat.

Per tant, si ens ho mirem fredament, ens adonarem que això de ser un estat depèn bàsicament de nosaltres. De la nostra voluntat de ser i d’organitzar-nos. Fins ara els membres del club sempre han actuat amb els fets consumats. Són molt prudents, sobretot quan, per una raó o una altra, els pot perillar una mica la butxaca.

Abans, per sobre dels estats hi havia el poder imperial o el poder eclesiàstic, ara hi ha el poder econòmic, les multinacionals. Aquestes empreses, igual que els imperis, no procuren per les persones sinó només per les elits que les manen.

Ser un estat petit, com el nostre, té molts avantatges i algun inconvenient, sobretot davant de les grans multinacionals que ens guanyen per golejada en pes econòmic. Per això ens interessa la UE. Si per entrar en aquest altre club ho tinguéssim pelut, en tindríem prou i de sobres amb pactes bilaterals.

España, com la majoria dels estats estan acostumats a fer servir la força, la coacció, la mentida i la difamació per mantenir el seu espai geogràfic, la majoria de les vegades fruit d’una ocupació armada –com en el nostre cas-.

A alguns els ha sortit bé, però a España sempre que han actuat fent servir la força i la coacció, a la llarga, sempre han fracassat, però sembla que no n’aprenen.

Què hi farem! Que Santa Llúcia els conservi la vista. I nosaltres anem fent camí, potser així aconseguirem una major justícia social.

F. Ponsatí

Fins d'aquí un parell de mesos. A partir d'una certa edat no es pot anar ni al metge.

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”