EL PRINCIPAL PROBLEMA D’ESPAÑA

És normal que el principal problema d’España siguem nosaltres. El que no seria normal fora que no ho fóssim. Igual que ells –per raons completament diferents- són el nostre principal problema.

No cal dissimular ni daurar el resultat. Si ens n’anem España es queda amb una mà al davant i una altra al darrera i, per primera vegada en la seva història, s’haurà d’espavilar i deixar d’aparentar.

Evidentment quan des de fa segles s’ha anat d’hidalgo és pràcticament impossible que es vulgui negociar alguna cosa que pugui trencar les aparences actuals i fer que quedin –encara més- al descobert les incapacitats dels últims 300 anys de govern centralista.

Per a ells el problema no és el que volem nosaltres, sinó que si ens n’anem no saben com s’ho faran per pagar tots els funcionaris de l’estat. Aquest és el problema. L’estat se’ls col·lapsaria i, de cop i volta, haurien de passar al segle XXI.

PER AQUESTS DIES, UNA FELICITACIÓ MOLT  PERSONAL

Si em miro el cel i el veig blau, encara que sé que un xic més enllà és negre.

Si em miro els núvols i continua emocionant-me la seva bellesa, encara que no acabo d’entendre com s’hi aguanten.

Si quan algú em mira i em fa un lleu somriure encara m’estranya, però m’agrada.

Si tinc ganes de dir bon dia encara que només un lleu raig comenci a trencar la foscor.

Si encara m’agrada que la tramuntana m’esgarriï els quatre cabells que em queden i, si m’atrevís, deixaria que em fes envolar.

Si tinc la consciència que sóc d’una nació que la formen unes persones que són de les més tossudes i constants del món, i m’agrada.

Potser és que encara sóc viu i puc dedicar-vos un bon dia de Nadal i un bon any 2014 amb un somriure sincer cap el futur.

Bon Nadal 2013 i millor any 2014.

F. Ponsatí

Fins la setmana vinent.

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

LA PERTINENÇA A LA UNIÓ

Em sembla que en comptes de preocupar-nos per la pertinença a la Unió, cosa que no està del tot clara que ens sigui realment favorable perquè està muntada en base al gran capital i d’això nosaltres no en tenim, i al servei de la gran indústria d’Alemanya i d’això nosaltres tampoc en tenim, seria molt més profitós que es parlés de com fer-ho per mantenir el lliure trànsit de persones i mercaderies, drets que ara tenim les persones i les empreses i que ens aniria molt bé que es pogués continuar exercint.

Si és que realment ens interessa el manteniment d’aquests drets bàsics, ja fa una mica de temps que vaig expressar el meu punt de vista sobre la conveniència de deixar-nos de romanços i preparar-nos per anar cap a la via judicial.

No és a través dels estats que s’aconseguirà el manteniment dels drets adquirits, sinó a través d’una decisió judicial.

Hauríem de separar el que són drets personals i empresarials, del que són acords entre estats, que són els que afecten la legislació general.

Quan siguem un estat, si a la nostra economia li interessa estar collada per les normes generals de la Unió, ja tindrem temps de parlar-ne i decidir-ho en referèndum.

POTSER SERÀ A ELLS QUE ELS INTERESSARÀ

Qui diu que quedaríem fora dels tractats europeus? Els estats que ara en formen part, veritat? Doncs bé. En el cas que ens independitzéssim el que quedés d’Espanya també podria quedar fora de la Unió. No seria l’estat que va signar. Com a mínim haurien de tornar a renegociar tot el que fa referència a compensacions per renda, població ... i moltes altres coses, a part de les ajudes i compensacions corresponents.

Nosaltres, en tant que formàvem part de l’estat que va signar el tractat, com a societat també el vàrem signar i també s’hauria de renegociar. Si es fes així la suma de la renegociació amb els dos estats resultants podria donar un resultat semblant al de la negociació primera.

Si els estats europeus no ho fan així ja es poden posar a gratar-se les butxaques per salvar l’economia de la nova Espanya. Hauran de pagar el mateix que tenien previst fer fins ara i afegir-hi el que estem pagant nosaltres en forma de dèficit en la nostra balança fiscal.

Ja s’ho faran!

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

SANCHO, LADRAN, LUEGO CABALGAMOS !

Aquesta frase o molt semblant és la que va dir el Quixot al seu escuder –sense cap deix despectiu i només com a constatació- mentre anaven fent via, i amb el mateix sentit la podem fer servir nosaltres.

Només que encara que passin els dies i conforme anem fent camí, a diferència del Quixot, no aniran quedant enrere els lladrucs en forma d’insults, menyspreu i les apel·lacions al desastre. I tot per fer-nos por i que desistim.

Nosaltres, de forma tranquil·la i respectant a tothom només hem tingut la gosadia de posar-nos d’acord en una pregunta i en una data.

Quan encara hi havia molta violència al País Basc, des de l’estat es deia: “Sin violència se puede hablar de todo”. S’oblidaven d’afegir-hi “... de todo lo que nosostros queramos.”

Ja fa temps que vaig afirmar que amb l’Estat espanyol era impossible dialogar-hi. No es pot dialogar amb qui al llarg de la seva història no ha dialogat mai, amb qui no ha cedit mai, amb qui ha preferit sortir derrotat  “pero com hombria”,  que no pas seure’s en una taula i negociar. La història de la nació que tenim al davant és la de tot o res.

Ells es consideren els amos, ells són els conqueridors, ells són els que han d’interpretar les lleis a la seva mesura i història, ells són els que tenen la raó i, sinó, ells són els que tenen la força.

FA MÉS DE CINQUANTA ANYS

Durant una colla d’anys vaig estar estudiant intern en un col·legi de Madrid, en plena dictadura franquista i amb el meu germà petit érem dels pocs catalans que hi havia al col·legi. Doncs us puc ben assegurar que el que ara se sent a les tertúlies i s’escriu als diaris és pràcticament calcat al que sentíem en aquell temps.

Fins i tot ara és pitjor, perquè com a mínim abans ens reconeixien que érem pencaires i ho exemplificaven amb una frase que sortia als llibres de text: “Los catalanes de las piedras sacan panes”. Ara ni això. Ara ens tracten de lladres.

Aquesta “democràcia formal” no ha servit per a gaire res de positiu per España. Si una democràcia no serveix per a generar respecte i convivència per a què serveix? No és una democràcia, és una burla. Ha estat un temps d’espera per trobar el millor moment per acabar de destrossar la nació dels catalans, quasi bé ho han aconseguit, País Valencià, les Illes.

Espanya no ens respectarà mai, ni que ho juri!

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

PISA: EL PROBLEMA NO SÓN ELS RESULTATS

El problema real de l’informe PISA no són els resultats que presenta sinó la pràctica repetició una vegada i una altra.

No ens hauria de consolar que estiguem a l’entorn de la mitjana europea perquè, de fet, només està dient que molts sistemes educatius europeus, pel que fa a la secundària,  no són gaire adequats i que la majoria continuen com al segle XIX. El professor explica i els alumnes escolten i després han d’estudiar, fer deures... Poc de fer-los pensar, de col·laborar, d’exposar, molt poc fer-los fer ...

L’informe ens està dient que el sistema educatiu a la secundària està estabilitzat i ho podríem resumir en una frase que fan servir força els professionals: “Si no ho fem així no acabem el llibre. La responsabilitat la té l’administració per fer aquests programes tan extensos.”

El sistema educatiu de la secundària continua estant pensat per aquells alumnes molt intel·ligents o amb molta força de voluntat, o per aquells que darrera seu hi tenen una família que els dóna suport i els ajuda a compensar les deficiències del sistema.

Ens cal un sol i únic sistema d’estudis per a formar els futurs mestres i professors, un sistema  que acabi amb una diversitat d’especialitzacions, des d’infantil a la secundària. Qui vulgui dedicar-se a ensenyar que estudiï, des del bon començament, per fer aquesta feina.

No pot ser que s’estudiï per enginyer, químic, historiador ... i que a través d’unes oposicions s’acabi fent de professor.

LA MAT

Fa pocs dies he fet una volta per una part de l’Alt Empordà i hi he pogut veure unes torres enormes que pràcticament seran inútils per al territori. Les torres de la MAT.

La línia va generar molta protesta però segurament encara n’hauria generat més si en comptes de torres fixes i inútils, al seu lloc, s’hi haguessin volgut posar aerogeneradors que fossin útils per al territori i dotessin d’energia, no només la comarca, sinó a una bona part del territori adjacent.

Si no m’equivoco potser que ens ho fem mirar!

LA OTAN

Només una paraula: magnífic!. Qui ha dit que volem despendre els nostres recursos formant part d’un ens absolutament inútil. La guerra i la destrucció ha acompanyat la història dels imperis. No formar part d’un grup bel·licós pot ser un primer pas per començar a pensar i a actuar activament per la convivència, el diàleg i la pau..

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

UN FUTUR UNA MICA DIFERENT

Des de fa dies es comença a sentir que la sortida de la crisi és a prop i que un dels senyals més clars és que les famílies comencen a tornar a gastar. De moment, només una mica més, però ...

Ja ho diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra encara que sigui grossa. I jo diria que no pas només dues vegades, sinó moltes vegades.

Hem arribat a la crisi actual per les mateixes raons profundes que es va arribar  a la crisi del 1929, i no n’aprenem. Sembla que el sistema capitalista de produir en excés per obtenir més beneficis sigui l’única manera de fer les coses. La conseqüència és que com que es produeix en excés s’ha de procurar que els productes siguin de curta durada, una durada mínima, i així s’hagin de canviar.

CONTAMINEM

El que no diuen els anuncis, ni les fàbriques, ni les empreses, ni els governs, és que per produir tot allò que realment és necessari i tot allò que és absolutament superflu s’està contaminant, i molt.

Quan es contamina per produir objectes indispensables, d’acord, quin remei. Però quan es contamina per produir objectes i coses absolutament supèrflues, és egoista, no és solidari i no és lògic si és que es pensa una mica en el futur.

Per a tots els productes no indispensables hi hauria d’haver un càrrec impositiu que cobrís sobradament no només el seu reciclatge quan s’acabi la seva vida útil, sinó també tots els costos ambientals que suposa la seva fabricació i la despesa no necessària que ha implicat.

ÉS QUASI BÉ IMPOSSIBLE

És cert que pot ser difícil de definir què és indispensable i què no ho és. És cert que societats diferents definirien coses diferents. Però cadascuna tindria una visió molt més global del que és viure a la Terra i del futur que voldríem que tinguessin els nostres descendents, i faríem que les grans decisions de la nostra organització social no depenguessin dels beneficis de les grans multinacionals.

Es pot dir que és impossible i poden trobar-se totes les possibles dificultats per definir què és i que no és indispensable, però no em diran que no és difícil, també, determinar quins trams de l’aigua que es gasta són a un preu i quin són amb un altre preu, però s’ha fet. Encara que ens va caldre una bona sequera.

El futur no està en la producció industrial excessiva sinó en la producció industrial d’aquelles eines indispensables per al funcionament de qualsevol societat i el seu manteniment. Qualsevol tipus de màquina, si és ben feta i mínimament cuidada, hauria de poder durar deu o més anys. Per tant basar el manteniment de molts llocs de treball en la indústria no és lògic, independentment de si es fa a la Xina o al Vallès.

És normal que vulguem disposar d’una indústria que proporcioni les eines bàsiques que calen per l’organització social i familiar i, alhora, que vulguem disposar d’una estructura de manteniment i de reciclatge molt eficient, però no ens cal voler anar més enllà.

POTSER HAURÍEM DE PENSAR  ...

Potser hauríem de començar a pensar en redefinir el nombre d’hores de treball i passar de les vuit actuals a sis. Potser hauríem de començar en pensar una retribució mínima per hora treballada que, amb les sis hores, resultessin uns 1200 euros mensuals. Potser hauríem de potenciar les energies renovables de tot tipus i l'estalvi d'energia per tal que ens permetessin suplir amb escreix tots els llocs de treball que s’han perdut. Potser hauríem de pensar com fer-ho per potenciar el camp i els seus productes. Potser tot això només ho podrem discutir i decidir quan siguem un estat.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

NO ES POT DIR MAI D’AQUESTA AIGUA NO EN BEURÉ

L’altre dia em va semblar sentir des de la tribuna del Parlament que des d’ERC es deia que mai es permetria que els llogaters de pisos de protecció oficial arribessin a ser-ne propietaris encara que fessin molts d’anys que hi fossin i estiguessin en disposició de comprar-los. Potser va ser el tall –fora de context- que vaig sentir, però no em va semblar lògic.

Una cosa és vendre els pisos a immobiliàries o als bancs perquè hi facin negoci i una altra de molt diferent és vendre’ls a qui ja fa molts d’anys que hi és. Hem de tenir en compte que els qui viuen en un pis de protecció oficial no són potentats.

L’ESTALVI

Segueixo pensant que tots els professionals de l’ensenyament obligatori, sense que pressuposés cap augment de sou. haurien de fer 25 hores de classe a la setmana amb alumnes i que la resta de les hores, fins a les 37 i mitja les haurien de fer al centre per reunions, preparació, correcció ...

L’estalvi seria suficient per donar la cobertura necessària a tots els alumnes que ho necessiten i podríem deixar de parlar d’alguns temes que ens haurien de fer caure la cara de vergonya que s’hagin arribat a produir com a conseqüència de la degradació de l’estat del benestar que ha repercutit, fins i tot, amb la mainada en edat escolar.

TRANSPARÈNCIA

És bo que es facin públics els sous, amb dietes incloses, de tota l’administració i, alhora, amb els funcionaris i personal laboral s’hi hauria de posar la costat el nombre d’hores setmanals que han de fer per aquell sou. Ho dic perquè hi ha més d’un que es pensa que els funcionaris cobren molt i treballen poques hores, i no és cert.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

UNIÓ I EL PSC (la mateixa via, aparentment diferent)

El que van proposant sembla diferent però el procés que segueixen els dos partits és molt semblant. Són com dos trens que va per la mateixa via, un darrera l’altre. Encara que a una certa distància.

El PSC ja ha deixat clar que representa el PSOE a Catalunya i no pas el socialisme català (han tirat per la borda en Pallach i en Reventós). I que sense l’aquiescència del PSOE  ells no estaran d’acord amb res de res. D’això ells en diuen autonomia. Jo en dic submissió. Estan més lligats al seu amo que els serfs de la gleva.

Si féssim un cop d’ull als diaris de fa un temps ens adonaríem molt clarament quin ha estat el procés que ha seguit el PSC per arribar a ser només PSOE. Doncs bé, un procés molt semblant, encara que per unes altres raons, és el que està seguint Unió. Ells us diran que no, però el cert és que estan començant a fer propostes molt semblants.

El PSC sempre ha esta espanyolista, tret de l’intent d’en Pasqual Maragall i el varen defenestrar. Unió sempre ha estat, encara que faci veure que no és així, el partit que ha defensat l’església i el gran capital. Com la Lliga d’en Cambó el segle passat. Unió ho revesteix d’una pàtina de defensa del país, però el Sr. Duran es vendria per un plat de llenties i uns quants copets a l’esquena.

EL RECONEIXEMENT EXTERN

Sempre m’ha semblat que quan es vol fer fracassar un projecte el millor és plantejar-lo en termes d’excel·lència, de perfecció. Això és el que fan, segurament de forma inconscient, els que demanen que la nostra proclamació unilateral d’independència sigui reconeguda per Alemanya i els EEUU. Demanar això és una ximpleria perquè de seguida no ho faran.

En canvi els que sí que ens interessa que ens reconeguin són els països petits i relativament nous. El seu suport és indispensable, després ja hi entraran els més grans. Si entre aquests hi hagués Israel seria fantàstic perquè Alemanya i els EEUU haurien d’acabar dient que sí.

QUI TÉ BOCA S’EQUIVOCA

No sé què ens passa amb els presidenciables d’ERC, potser és perquè són de lletres i els sembla que ja dominen prou el llenguatge com per no necessitar posar en comú, en equip, el que diran quan facin declaracions o conferències públiques.

És cert que el Sr. Junqueras ens té a tots fascinats per la seva capacitat d’exposició i de fer-ho sense anotacions. Però em sembla que ja s’ha tocat sostre. Tinc la sensació que s’ha desaprofitat una posada de llarg de la voluntat del poble català d’exercir el dret a decidir. El desig d’expressar el nostre punt de vista a les urnes havia de ser l’únic punt que es remarqués, que quedés clar, que conciliés les voluntats de l’eurogrup.

Un cap d’estat va amb compte amb el que diu. I us vull cap del nostre futur estat.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”