LA MARIA MERCÈ ROCA, LA FUTURA ALCALDESSA

No em sembla bé que se l’hagi proposat per al càrrec, sinó que EM SEMBLA MOLT I MOLT BÉ!

És un bon moment. Se la proposa amb prou temps com perquè pugui fer un bon equip.

Hi ha algun company que ja ha estat a l’ajuntament i que podria ser un bon suport i, per a la resta de l’equip, té molta gent al seu voltant molt ben preparada i que, per l’edat que tenen, els espera un llarg recorregut al servei de la societat.

EL PRESSUPOST. LA VAGA DE LA CCMA

Fa un parell de setmanes ja vaig dir que no em semblava coherent no donar suport al pressupost. És cert que es podria prorrogar, però no és pas la solució.

Ara han estat de vaga els treballadors de la CCMA (TV3, ...). Abans de donar-los la raó, potser seria convenient reflexionar sobre les seves condicions laborals i confrontar-les amb la mitjana dels treballadors públics. Segurament ens emportaríem alguna sorpresa.

No em sembla just, ni potser coherent, que la importància social d’una feina sigui la que determini el sou o les condicions de treball. Posats en aquesta tessitura, els metges haurien de ser els més ben pagats de tots, i després els mestres. M'agradaria que fos així, però no ens ho podem permetre.

Potser caldria determinar una franja mínima i màxima per als sous, i unes condiciona laborals mínimes i màximes per a tothom qui vulgui treballar a/per la funció pública. Les actuals, per alguns col·lectius no són pas gaire bones.

Si es fes aquesta anàlisi i s’apliquessin els resultats, hi hauria importants col·lectius que protestarien, en canvi d’altres saltarien de goig, però tothom tindria clares les regles del joc i tota la societat hi sortiria guanyant.

ESAÚ I JACOB

Quan es té molta gana, la primera i única preocupació és menjar. És una necessitat animal que supera qualsevol raonament.

El nostre govern, que coneix molt bé la situació d’ofec econòmic – fam- que patim, està molt a prop de fer com Esaú i, per tant, de vendre els nostres somnis i els nostres drets per un plat de llenties. No cal que ens preocupem, no ho farà.

Em sembla que, el que ens convé fer, és el que va fer Jacob, el seu germà petit.

Hem de ser prou espavilats com per semblar allò que el govern d'Espanya vol que semblem, i així obtenir més recursos i més temps.

Prou temps per a desenvolupar la Llei de consultes, i també fer tots els tràmits oficials per deixar en evidència – des de tots els angles- la negativa del govern d’Espanya a la consulta i, alhora, no empitjorar la situació social actual i, si pot ser, millorar-la una mica.

No podem oblidar, tampoc, que hem de seguir treballant i ajudant en totes les propostes de les entitats socials que donen ales i empenta a la societat. És un paper complicat, però em sembla que és el camí adequat.

ABSURDITATS DE LA LEGALITAT

Saben que un estranger amb residència legal aquí, té més drets sanitaris que un català que faci uns mesos que no hi tingui la residència legal?

Resulta que encara que hagis nascut aquí, hi hagis treballat i cotitzat i en tinguis la nacionalitat, no et serveix de res si des de fa uns mesos no hi tens la residència legal.

Sincerament, no puc entendre que, aquí, es pugui deixar sense atenció mèdica pública un català pel sol fet que ara no hi tingui la residència legal. En aquest cas, el concepte «turisme sanitari» no hauria de ser aplicable.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

RESPOSTA DE CURTA VOLADA

En un diari hi havia una entrevista amb l’expresident de la Generalitat, José Montilla. Una de les respostes servia per a fer-se una pregunta: “L’endemà de la independència, com pagarem les nòmines?”. Fins i tot el diari la destacava.

Encara no he llegit enlloc que es consideri una pregunta inadequada o, com a mínim, corporativista. Si ens preguntem qui pot fer una pregunta semblant, de seguida ens adonarem que només pot venir d’algú que treballi per l’administració pública.

La resta de mortals no se la fan, ni se la poden fer, ja en tenen prou si cobren al cap del mes. El que em sembla estrany és que algú se la pugui fer seriosament, perquè la resposta és del tot diàfana: el nou estat, Catalunya.

Potser la preocupació era d’on es traurien les «misses», que no és el mateix que posar en dubte que es pagui. La resposta és senzilla, d’allà mateix d’on ens les treu Espanya, dels nostres impostos.

En el cas del Sr. Montilla, i tenint en compte la seva trajectòria política i de gestió,  m’hauria semblat molt més adient que, tot seguit de la pregunta, hagués plantejat una solució de transició i que hagués deixat absolutament clar que estaria al costat del poble i del govern en el cas que es votés per la independència.

Com que segurament passarem uns mesos una mica galdosos, he de suposar que qualsevol de les dues grans entitats bancàries del país hi posarà els cèntims. I si n’hi ha alguna que es fa el ronso, potser, entre tots, li haurem de dir que ja se’n pot anar a Madrid. Encara que ho dubto, una cosa és tractar amb un govern «autonòmic» i una altra de molt diferent amb el govern d’un estat, encara que aquest estat tingui maldecaps temporals de tresoreria.

Em sembla que no cal que fem gaire d’altaveu dels espanyolistes i de la seva dèria per parlar de por i desgràcies.

Algú recorda que, des d’Espanya, s’hagi fet una sola proposta positiva per tal que ens interessi continuar-hi?

AMPLIACIÓ DE LA COBERTURA SANITÀRIA

Sembla com si ningú se n’hagués adonat. La votació de l’altre dia al Parlament, tornant a  ampliar la cobertura sanitària a tothom qui estigués empadronat a Catalunya, ha passat sense pena ni glòria. En canvi és una gran decisió, encara que ens costi cèntims i més deute. Cèntims que Espanya no ens pagarà.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

LES RETALLADES I ELS PRESSUPOSTOS

En una primera reflexió, sembla que sigui coherent no estar a favor de retallades que afectin la funció pública, ara bé, potser caldria fer alguna distinció.

Per començar no és lògic que es retalli la paga doble a tots els funcionaris, independentment del que cobrin. S’hauria d’establir un mínim per sota del qual no s’hi poguessin fer retallades, 1.200 euros nets, per exemple, que corresponen a 40 euros diaris.

En canvi, a partir d’una quantitat, les retallades haurien de ser percentuals i progressives depenent del que es cobrés net. Em sembla més just.

La major empresa del país és el departament d’Ensenyament. Qualsevol canvi afecta a molta gent i encara més al pressupost.

Potser caldria considerar seriosament la possibilitat d’augmentar el nombre d’hores lectives (nombre d’hores amb alumnes) als professors de secundària i igualar-los als de primària. Podria ser una seriosa mesura d’estalvi sempre que es cobrissin les baixes dintre la setmana i els grups ordinaris d’ESO no passessin de 30 alumnes.

Les diferències d’horaris lectius entre primària i secundària són històriques, però no pas justificades per la feina i tampoc, la situació econòmica, no justifica horaris lectius de temps de vaques grasses.

NO PODEM DEIXAR CAURE EL GOVERN

Carreguem-nos de paciència. Encara no hem arribat al límit de totes les possibilitats i encara falta un bon tros perquè estiguem preparats per anar a una consulta fora de la legalitat. Hi ha moltes veus que advoquen per una consulta dintre la legalitat, tot i saber que és un escenari impossible, perquè Espanya no en vol ni sentir a parlar. És la veu dels encara reticents, dels que tenen por. Els hem de convèncer i per això cal temps.

Considero que hem de continuar carregant-nos de raons, per molt que ens sembli una pèrdua de temps, però cal que continuem avançant per totes les possibilitats legals i mig legals abans d’anar a unes eleccions plebiscitàries i una posterior votació d’independència al Parlament.

Se’ns titllaria d’arrauxats i inconscients, i potser amb una certa raó. En les qüestions importants, el «tempo» és fonamental.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

VOTACIÓ AL CONGRÉS ESPANYOL

A vegades la vida ens posa davant de situacions estranyes, la de l’altre dia en va ser una CiU i Iniciativa presenten una proposta al Congrés, el PSC s’hi afegeix i l’únic que en queda fora és ERC.

A no ser que fos una condició del PSC per afegir-s’hi, no entenc que ERC no pogués votar la presentada pels altres i després votar també la seva. No eren contradictòries i demanaven coses diferents. Potser és que vaig amb el lliri a la mà, però ...

LA IMMERSIÓ

El català com a llengua vehicular a l’ensenyament continua, legalment, a la corda fluixa. Ja sé que el Suprem ha dit que tot estava bé, però ho ha dit en funció del marc jurídic actual. En el moment que canviï el marc jurídic (la llei del senyor teclat), també canviarà la seva posició, i a fer punyetes.

És el que va passar amb el TC. Amb un Estatut no hi podia dir res, però amb l’altre sí, i ho van aprofitar, i ben aprofitat.

Espanya sempre ha tingut clar que allà on manen ells, la llengua única és l’espanyol (que nosaltres eufemísticament en diem castellà, per allò de nedar i guardar la roba), ho tenen tan i tan clar que ja al segle XVI, el senyor Nebrija (el del primer diccionari de la “Lengua Española”) va dir: “La lengua es compañera del imperio”.

Mentre estiguem amb ells no hi ha res a fer perquè seria anar contra la seva essència, la seva ànima.

EL PSC

M’ha agradat que el PSC comencés a tocar de peus a terra, però jo em pregunto quan durarà el sr. Navarro, sobretot tenint en compte que fins i tot en coses anecdòtiques li estant fent el buit  -el sr. Zaragoza sabia allò dels encàrrecs d’espionatge però no en va dir res a la reunió que varen tenir amb ell el sr. Navarro i d’altres-. Encara que vingui de puntetes, benvingut sigui el PSC.

I ARA EL CONSELL D’ESTAT

Hem de donar les gràcies al govern central perquè acaba de convertir una resolució d’intencions del Parlament en un text amb força jurídica. Moltes gràcies. Heu fet el que havíem de fer nosaltres. Ara ja està i tot queda molt més clar.

De totes maneres si hi havia alguna ànima de càntir que pensés que a Espanya hi havia llibertat d’expressió i, per tant, de pensament, li queda ben demostrat que no.

Espanya és com una església on fins i tot els pensaments i els punts de vista són reprovables, a no ser que la jerarquia consideri que són constitucionals. Tot allò que pot sortir del dogma constitucional és herètic i, per tant, inacceptable, reprovable i perseguible (no ens cremen a la foguera com va fer en Simó de Montfort amb els càtars perquè no estaria ben vist).

Per si encara no ho teníem clar, aquí us serveixo un text a la “vieja usanza franquista”: La Asociación de Militares Españoles considera estos hechos (l’escridassa al capità general a la plaça de St. Jaume) la frontera última de lo que no se puede traspasar y que pudiera terminar en un conflicto civil entre españoles que resultara en la desintegración de España, dando lugar a una situación que deviniera, de modo lamentable pero necesariamente irreversible, en el cumplimiento de la misión que la Constitución Española, basada en la soberanía nacional -que reside en el pueblo español y no en el Parlamento Nacional, no se olvide-, asigna a los Ejércitos.

I encara voleu o penseu que és possible conviure i dialogar amb gent com aquesta?

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

VE D’ESPANYA, DONCS, COM SI VINGUÉS DE FRANÇA

Si hem de fer cas del «tarannà» del sr. Raxoy, és pràcticament segur que no farà, aparentment, gaire res, senzillament esperarà. Ara bé la seva espera no serà passiva, anirà enfangant i emmerdant tots els nostres polítics i tots els nostres partits per desacreditar-los. Senzillament només cal que s’hagin equivocat en una petita cosa, encara que sigui particular, i ja els acusaran d’estafadors i corruptes.

Amb nosaltres practiquen aquell principi nazi: «Una mentida repetida es converteix en veritat, sobretot si no es pot demostrar». I com que sempre hi ha una colla de babaus que s’ho creuen, doncs apa!, ja han aconseguit el seu objectiu. Els és igual que el PP i la seva gran majoria de càrrecs públics siguin, de forma demostrada i pública, una colla de mentiders, estafadors i corruptes, ells són espanyols i, per tant, no cal esverar-s’hi gaire per aquestes coses.

Per començar no hauríem de fer cas de res que vingui d’un jutge espanyol, perquè els jutges espanyols són obedients a les indicacions del seu amo: “Espanya”. No fer-ne cas, per a mi, vol dir que aquestes notícies passen a ser com si vinguessin de França.

Però cal que sacsegem el nostre arbre i fem caure tot el que calgui, però no n’hi ha prou, calen normes acceptades, fàcils d’implementar i de controlar, i alhora respostes ràpides però prudents, perquè és molt fàcil destrossar una vida, però molt difícil refer-la.

UNA NOVA EMBRANZIDA

L’ANC sembla que vol començar una nova embranzida social d’actuacions. Desitjo que tot el que proposin tingui un èxit esclatant.

Es pot pensar que un moviment de desobediència civil pot ser molt útil i ajudar a dinamitzar la societat, però pot molt ben ser que no sigui així, perquè la desobediència civil tingui èxit cal que sigui duradora, i és força difícil de mantenir.

Com que cal continuar reforçant i creant més cohesió social, em sembla que les propostes haurien de ser fàcils d’escampar-se, d’efectes visuals duradors i senzilles de fer.

Així cada cop que ens trobéssim aquell símbol o ..., sabríem que aquella persona o les d’aquell lloc pensen semblantment a nosaltres i estan a favor que, com a nació, puguem decidir lliurement. És una manera de sentir-nos acompanyats i que formem part d’un projecte col·lectiu.

CiU i ERC, L’ESPAI

Les enquestes del CEO sembla que vinguin a dir que ERC s’està menjant l’espai electoral de CiU, podria ser cert. La pregunta clau, en canvi, seria: A CiU li hauria d’importar que ara ERC es mengi una part del seu espai electoral?

Segur que els preocupa, però no hauria de ser el motiu de futures decisions, sempre que la suma d’escons i/o de vots a favor de la independència pugés o es mantingués. En canvi des d’Espanya s’ho miren d’una altra manera, a la manera de Duran i Lleida, a la partidista.

Des d'Espanya compten que CiU, quan s’adoni que ERC se li menja espai, canviaran d’estratègia i s’allunyaran de les posicions sobiranistes, però aquí és on, els espanyols, s’equivoquen de mig a mig, perquè CiU, suposo que té clar que encara que ara perdi espai, quan siguem un estat ja el recuperaran i amb escreix, perquè representen una part fonamental de la societat, una dreta civilitzada no confessional.


Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

QUI OLI REMENA, ELS DITS S’UNTA

Segueixo pensant que tot plegat és molta fressa i poca endreça, i que s’assembla força al “pa i circ” romans, cal que en distraguem i no posem l’atenció a les coses importants.

Amb el que he escrit avui estic segur que faré escandalitzar a quasi bé tothom, però em sembla que, en tot plegat, hi ha molta injustícia. Comprenc que passin determinades coses, sobretot si no són en profit personal, encara que comprendre-les no és justificar-les, però tampoc no em sembla bé, ni just (ja que parlem de justícia) que s’hagin d’esperar anys per a saber com acaba tot.

La dita sobre l’oli, tan senzilla i clara, no hauria de fer escandalitzar a ningú, és un fet normal que no es pot estar en contacte permanent amb certes substàncies i no quedar-ne, poc o molt esquitxat, encara que sigui involuntàriament.

SI NO HI HA PROFIT PERSONAL NO ÉS EL MATEIX

Per això no m’estranya que hi hagi força casos o situacions en les quals diferents persones en surtin esquitxades, ara bé, hauríem de començar a relativitzar les actuacions dels jutges perquè semblen teledirigits. Segur que el pas del temps ens mostrarà que les raons, situacions i els comportaments dels “imputats” són molt diferents.

No s’hauria de posar en el mateix sac els errors administratius i les malversacions, i ara s’hi posen. Hauríem de tenir en compte que, en el cas de la “justícia”, no és cert allò que diuen: “Cuando el rio suena, agua lleva”.

Si ens ho mirem fredament, que és com em sembla que ens ho hauríem de mirar, no tot és igual. Hauríem de procurar no declarar culpables a tots aquells que només són imputats (quina paraula més dura, com la d’”empapelados”).

Pel que fa a les persones, ens seria de força profit fixar-nos en els castells. Costen molt aixecar-los, però que en un instant, una petita equivocació, un petit mal càlcul, un moment de debilitat d’una de les parts, per petita que sigui, fa que tot s’ensorri.

A tots ens pot passar que ens equivoquem, però si de l’actuació no en surt cap guany personal, ni cap mal públic, em sembla que no ho hauríem de ficar al mateix sac que els malversadors i els aprofitats. En canvi ara, pels fiscals i els jutges i els mitjans de comunicació tot és el mateix.

POTSER ANIRIA BÉ QUE FOSSIN RESPONSABLES

Mentre l’actuació dels fiscals i dels jutges sigui tan lenta, cançonera i no se’ls pugui demanar responsabilitats o compensacions pels seus errors (a tota la resta dels funcionaris sí que se’ls en pot demanar), malament rai, ells tiraran pel dret sabent-se intocables, tant si l’encerten com si s’equivoquen i, per tant, no miraran gaire prim.

Si entre tots plegats donem la potestat al jutges de jutjar, si s’equivoquen ho hauríem de compensar, també, i amb rapidesa, entre tots plegats.

EL PURGATORI NO HAURIA D’EXISTIR

Em semblaria assenyat treure la figura de l’imputat. Si no ets acusat (i per ser-ne hi hauria d’haver alguna cosa més que no pas errors administratius o lleugeres sospites) només s’hauria de poder ser testimoni i, evidentment, de testimoni es podria passar a acusat i d’acusat a testimoni o quedar-ne fora, però no com ara, a la valenta, a “lo bèstia”, tirem la xarxa i tothom qui hi hagi: “imputat”, després ja garbellarem, no és just.

ELS COMPTES: TRANSPARÈNCIA IMMEDIATA I PÚBLICA

També podríem començar per fer que els comptes públics fossin realment públics a l’instant. Ara és possible. Cada entrada de cèntims i cada despesa hauria de quedar immediatament reflectida, de forma clara, en una comptabilitat simple i pública on només hi haguessin entrades i despeses, el concepte, i qui ho ha pagat o cobrat. Sempre es podria escapar alguna cosa, però seria molt més difícil, i així també sabríem en què es gasten els nostres cèntims.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

NO ENS DISTRAGUEM DE LES COSES IMPORTANTS

Sembla que s’hagi muntat un circ mediàtic per a distreure la nostra atenció de les coses importants, de totes maneres és una bona notícia que portin al TC la Declaració del Parlament, de «facto» li reconeixen valor jurídic.

En canvi, encara que potser us estranyi, em sembla que entre les  coses importants no hi hauria d’haver les pràctiques del duc de Palma, Raxoy o coses per l’estil...

Sobretot perquè em semblen actuacions de circ i d’aparador.  Mentre estem per això no parlem de totes les coses necessàries, actuals i futures, per fer que la nostra societat sigui millor, i  que no podrem fer mentre no esdevenim un estat.

Tothom pot posar-hi les seves, però em sembla que entre les coses importants hi hauria d’haver:

- Què volem de fer i fins on estem disposats a arribar per ser una societat respectuosa amb la gent gran i amb els infants.

- La discussió serena per fer més transparent l’administració, perquè les pràctiques fraudulentes poden existir, només, quan no hi ha prou transparència a l’administració.

- La discussió serena sobre les diferents possibilitats d’organitzar la nostra sanitat en els diferents nivells, els seus costos i les seves possibilitats. No tot és possible.

- La dació en pagament de la totalitat de l’hipoteca i, alhora, la transformació de l’habitatge en un lloguer social, amb la mateixa família a dins.

- Què podria ser adequat per a promocionar el lloguer econòmic i, alhora, no perjudicar als particulars que hi han posat els cèntims per a construir.

- La discussió a tots els nivells de la conveniència de repartir millor la feina, amb jornades més reduïdes i més equilibrades.

- La reflexió de si considerem que no ens cal un exèrcit, i potser amb algun grup d’especialistes en tenim prou, perquè tothom, en cas de necessitat, formaria part d’aquest exèrcit.

- Com volem que funcioni i de qui volem que depenguin les diferents etapes del nostre sistema educatiu, i tot amb coherència curricular i unes línies generals d’organització.

- Com fer-ho perquè allò que voti el poble de Catalunya no pugui ser destruït, bescantat ni tergiversat pels tribunals.

- La justícia s’ha de reorganitzar, com la voldríem. Què es podria fer perquè els tribunals estiguessin al servei de la nació i no pas en contra.

- S’ha de parlar de quina xarxa de comerç i d’empreses necessitem i volem

- Com ens ho fem per obtenir prou energia per a tothom i amb la mínima contaminació possible.

- Quina escala de valors de convivència, solidaritat i econòmics, per enfortir la cohesió social, estem disposats a acceptar.

-El nostre camí per a poder legislar sobre totes aquestes coses i moltes d’altres que no podrem fer si no esdevenim un estat.

Fins la setmana entrant.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.