dissabte, 8 de febrer del 2020

UN FISCAL QUE, O ÉS UN IGNORANT O ÉS UN ...



M’he esperat dies abans de fer aquestes quatre ratlles. Esperava que hi hagués algú del sistema judicial (algun superior seu) que obrís un expedient al fiscal que ha tractat a en Jordi Cuixart de patir una “distorsión cognitiva”, però no, és que sóc un il·lús. 

Suposo que és lògic que no se li obri cap mena d’expedient, perquè els qui estan per sobre d’ell, i ho podrien fer, sembla que són de la seva mateixa corda, pensen igual, perquè si no ho fossin ja ho haurien fet, per responsabilitat, per seriositat, per professionalitat.

El disbarat que ha escrit el fiscal és de tal magnitud que, si es mira el que representa amb una mica de tranquil·litat ens adonarem que, o bé no entén el que ha escrit, la qual cosa el convertiria en una persona que no té capacitat de comprensió lectora i, per tant, inútil per la feina que li han encarregat, o bé té molt clar el que ha escrit i, aleshores, resulta que, com a mínim, hi ha dos milions de catalans que patim una distorsió cognitiva i, per tant, que som susceptibles de ser reeducats, reformats, guiats i allunyats de les nostres idees. Algú em vol dir quina diferència hi ha entre això que acabo d’escriure i Turquia i els kurds, o la Xina i els Uigurs, o ... (a la història recent d'Europa hi ha altres exemples).

El millor que es podria fer seria traslladar aquest fiscal a un lloc on les seves idees i la seva manera de fer no fessin mal, si és que existeix. ¿O és que el sistema judicial no està format per funcionaris que paguem entre tots i que haurien de respectar i procurar que es respectessin els drets i les llibertats fonamentals?  

De fet, no sé perquè dic aquestes coses, si cada dia es demostra que el sistema judicial ha decidit reformar la societat, i crear-ne una que respongui a les seves idees. Ells són el govern, el parlament, els ciutadans, ells són tot, ells poden fer i interpretar les normes com els sembli més de grat. Què ens hem cregut nosaltres simples mortals?

Que no us en recordeu: Ells varen guanyar la guerra, i encara en viuen, i són els que manen.

Felip Ponsatí

Per un futur millor: Una de les nostres feines és la de procurar que TOTS els alumnes, quan surtin de l’escola, disposin de les capacitats necessàries per a poder aprofitar els recursos que el sistema educatiu i la societat  els posaran a l’abast, per tal que la pobresa i la marginació deixin de ser hereditàries.

Catalunya, 8 de febrer de 2020

dilluns, 27 de gener del 2020

NO ÉS UN JOC NET, LES CARTES ESTAN TRUCADES



Bon dia, com a mínim no plou a bots i barrals, que ja és d’agrair, però si el temps ha tornat a la moderació i a la temperança pròpia de l’estació  de l’any, la política, continua del tot boja, bé, la política que m’interessa, i que és la judicial.


Quin disbarat, veritat, parlar de política referint-se al món judicial, doncs vist el que ha passat aquests últims dos anys i mig, jo diria que no hi ha res més polititzat, i que tot són decisions polítiques. La del TSJC, la del TS i l’AN, i el seu escolanet, JEC, i hi podeu afegir el Tribunal de Comptes, que és com un voltor que arreplega tot allò que els ha passat per alt als altres. Aquest trio/quartet/quintet són com en Juan Palomo: “Yo me lo guiso, yo me lo como” i, per tant, “Por ahí me las den todas”.


O sia, foten el que volen i encara cobren al cap del mes, de fet, entre tots plegats semblen més el tribunal de la “Santa Inquisición” defensant la “Sagrada Unidad de la Patria”, que no pas una colla de jutges laics.


Per això, esperar que el TS, la JEC, el TSJC i l’AN, siguin justos, equànimes, quan es tracta de qüestions que afecten independentistes és del tot il·lusori i, fins i tot, innocent.


És com si els jueus haguessin acudit a la “Santa Inquisición” per a resoldre les seves disputes amb els cristians. Nosaltres, ara, som els seus jueus. Jo tinc una pregunta: Hi ha algun historiador que ens pugui dir que en el cas ”x”, el tribunal de la “Santa Inquisición” donés la raó als jueus, i que aquests, al final de tot, no hi acabessin perdent bous i esquetlles?


Doncs si no hi ha cap cas, què n’esperem nosaltres? Perquè, de fet, em sembla que és el que ens passa ara a nosaltres, som els seus jueus.


Per a ells som el seu enemic, som el grup humà que volen fer desaparèixer, la llengua i la cultura que els fa nosa, que no es deixa dominar, malgrat els seus esforços al llarg de més de 300 anys i malgrat les dictadures i les més de 1000 lleis que ens imposen la seva llengua. Som el grup humà que els agradaria absorbir o, millor dit, esbocinar, trinxar, esmicolar. D’això se’n diu “genocidi cultural”.


Pensem en el TS. Si el que he llegit és veritat, resultaria que hi ha una sala en què quatre dels jutges són dels que varen elevar el “Caudillo Francisco Franco a Jefe del Estado desde el 1936”, o sia quan s’acabava de sublevar contra el govern legítim de la República (i després presumeixen del imperio de la ley,  diuen que són imparcials, el que són és que són uns fatxes rancuniosos), i que un altre és el president de la JEC, la que està fent els possibles per putejar-nos a tots plegats i, especialment, al President Torra (que, per cert, els ho ha posat la mar de fàcil).


És evident que el biaix ideològic demostrat i la concurrència d’interessos, hauria hagut de fer que tots plegats es recusessin, però això no es fa entre “Compañeros”, per això no té res d’estrany que saltant-s’ho tot a la torera decidissin que: endavant les atxes” i si els qui han de rebre són catalans, i a més republicans i independentistes, iu!, encara més.


El President Torra parla de Drets fonamentals, parla de Drets humans i li sembla que tothom a l’altre costat també, però no, no President, a l’altre costat de la taula hi ha un grup de persones que defenses els seus privilegis per sobre de tot, que defensen la seva història feta de sang i mort, per sobre de tot, que es defensen entre ells i que si un està en perill, hi corren tots a ajudar-lo, els importa ben poc la justícia, l’equitat, el bé de les persones, els Drets humans, la llibertat d’expressió o de reunió. Són com els jugadors d’una taula de pòquer en què tots estan conxabats per arruïnar al novell, al que no és com ells, al que encara creu que no s’han de fer trampes. Pobrissó, no hi té cap possibilitat.


És evident que tot plegat no té res a veure amb la justícia, sinó que tot plegat, des de fa més de dos anys, tot és una gran tragèdia per a nosaltres i per a ells una gran comèdia amb un guió de la més pura ideologia feixista i de defensa, amb totes les armes que el permet –encara- Europa, del que per a ells és la seva raó de viure: La Sagrada Unidad de la Patria, que és el que els permet manar i viure la mar de bé.


Pensar que les instàncies superiors dels tribunals (inclòs el TSJC) són tribunals de justícia, és com creure que l’actual cap d’estat procura arbitrar i fer els possibles per a millorar la convivència.


D’una España així, i que consti que la conec prou com per a poder dir que no canviarà mai prou com per a poder-nos-hi sentir mig bé, més val marxar-ne ben lluny quan encara s’hi és a temps.


Felip Ponsatí


Una de les nostres feines és la de procurar que TOTA la mainada, quan surti de l’escola, disposi de les capacitats necessàries per a poder aprofitar els recursos que el sistema educatiu i la societat  li posaran a l’abast, per tal que la pobresa i la marginació deixin de ser hereditàries.

dilluns, 11 de novembre del 2019

REFLEXIONS SOBRE ELS RESULTATS ELECTORALS del 10-XI-2019



Aquestes eleccions no seran de cap mena d'utilitat si no és que P. Sanchez es llegeix els discursos de Manuel Azaña a les Cortes quan es parlava de l’Estatut i semblava que tot anava pel pedregar.

La situació és infinitament millor que no pas els anys trenta, encara que potser hi hagi persones que es pensin que no, i els faria molta il·lusió que estiguéssim al mateix punt, però no, no és així malgrat els resultats obtinguts per la dreta, dreta que encara que no ho sembli no és tota igual, i en la qual el PP és una dreta relativament responsable, fidel al rei i a la constitució (que ja li va bé), però no el podem titllar de partit franquista, filofeixista o, directament, de fatxa, com sí que ho podem fer amb els de Vox.

Potser alguns pensaran que l'ascens de Vox és una gran desgràcia, però no, no és pas que hagin crescut com les males herbes, sinó que ja hi eren i eren en dos partits diferents, bàsicament Ciudadanos i el PP, ara, un cop Ciudadanos s'ha fotut la gran patacada i, si tot va bé, va camí cap a a la seva extinció, com els vells dinosaures, perquè així de velles eren les seves idees (odi, odi i rancúnia), i el PP, lliure del llast d'una part dels seus militants que hi eren com a refugi perquè no tenien enlloc més on anar i ja els anava bé el PP perquè hi veien l'ombra allargada de Fraga Iribarne, ministre franquista, i la seva mòmia musculosa, Aznar. 

Doncs bé, el panorama polític, ara, és molt més clar que no pas fa quatre dies, i això sempre és una bona cosa, encara que, de fet, el "quid" de la qüestió és saber si el PP de Casado sabrà desempallegar-se de la mòmia franquista que representa l'Aznar. Si ho aconseguís es transformaria en un partit de dretes, això sí, però en una dreta racional i pactista i, fins i tot, molt demòcrata, la qual cosa no estaria pas gens malament per a la convivència.

Per tant, el resultat de les votacions d'ahir no són pas un mala notícia, sempre que el PP no es consideri com una còpia més nombrosa i gran que no pas Vox, perquè Vox no farà pas el mateix recorregut que ha fet Ciudadanos, sinó que durant una bona colla d’anys hi serà, perquè representa, realment, el pòsit cultural i polític franquista i, per tant, representa la seguretat de l'immobilisme, del no canvi, i això sempre es veu com una cosa més segura que no pas l'admissió que les coses no són mai com eren abans, per molt arrelades que ens semblin i per molt segurs i còmodes que ens hi sentim.

Conclusió, sempre va bé que les pors amagades surtin a fora, i això és el que és Vox, i està bé que la dreta responsable es lliuri de les crostes franquistes, ara, si les coses van cap a un camí o cap a un altre dependrà únicament dels actors principals i de la seva capacitat i responsabilitat, que desitjaria que fos força més gran que la que han demostrat fins ara.

Recordatori: L'únic punt legal en el qual es pot trobar tothom (encara que hi sigui tothom a disgust) és en el referèndum consultiu, pactat i amb més d'una pregunta (que per això se'n diu consultiu). El resultat seria prou impactant, fos el que fos, com per fer canviar la política cap a Catalunya, no obtindríem, encara, la independència, però hauríem fet un pas més (aquest cop legal) cap a la seva consecució,.

F. Ponsatí

Catalunya, novembre de 2019

PS: Ens cal una societat futura més justa i amb uns bons fonaments de cohesió social i, si és possible, encara més participativa i solidària. Des del sistema educatiu del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.


dijous, 24 d’octubre del 2019

VIOLÈNCIA, A ON?



Portem una colla de dies en què no hi ha polític que no parli de “VIOLÈNCIA” i no hi ha tertúlia en la que, fins i tot, el més ignorant, es consideri savi en aquest tema.

De polítics estúpids i que es fan els ignorants (encara que moltes vegades en són) per veure si poden omplir el seu sac amb unes miques més de vots, diríem que el món n’és ple, són una colla d’irresponsables i bocamolls, i si no fos que tenen al seu darrere España i les seves lleis interpretables, tergiversables i fantasioses quan es tracta d’aplicar el dret español als catalans, molts d’aquests polítics haurien de ser jutjats per mentiders i difamadors.

Ara centrem-nos en la paraula de moda: “VIOLÈNCIA”.
De les accepcions del terme “VIOLÈNCIA “ que trobo al diccionari en línia de l’IEC, n’hi ha tres que fan referència a la violència sobre les persones, d’altres parlen del temps i d’altres de la violència sobre un mateix o sobre textos.

Per tant, em sembla que no m’equivoco gaire si dic que no s’hauria de fer servir el terme “VIOLÈNCIA” per a la immensa majoria dels actes i situacions que s’han produït al país (com a mínim abans que hi intervingués la policia).

Des del moment que hi intervé la policia sense proporcionalitat i picant a tort i a dret només pel sol fet de ser allà o de passar-hi, sembla que podem pensar que no seria lògic ni natural que les persones que són objecte de la “violència policial” no fessin res, perquè encara que només sigui per defensar-se o aturar mínimament la violència policial que s’està exercint sobre ells, han de reaccionar i defensar-se.

Hauria de quedar clar que fer una barricada o encendre contenidors no són “VIOLÈNCIA”, poden ser gamberrades, bretolades, fets inadmissibles, però no violència ni estralls, i que funcionaris-policies exerceixin violència sobre les persones que fan aquestes bretolades, mentre no posin en risc a altres persones, és del tot excessiu i inacceptable.

Violència són les bales de goma i de foam que disparen els funcionaris-policies a distància, perquè és una actuació feta per a fer mal a persones. Per molt legal que pugui ser, no deixa de ser violència i, a més, com s’ha demostrat, inútil i gratuïta, que només serveix per a desfogament dels funcionaris-policies.

VIOLÈNCIA: Abús de força. Usar de violència envers algú. Emprar la violència contra algú. Sofrir violència. Rebutjar la violència amb la violència. // Fer violència a algú Fer-li fer quelcom a la força. // Fer violència a una dona Violar-la.

Pel que fa al terme “Violent” doncs queda clar que només podem aplicar-lo quan hi ha violència.

VIOLENT: Que obra amb violència, que implica violència.
Si començo per aquí és per deixar una mica més clar què és violència i què no és violència, que ja n’hi ha prou de pervertir el llenguatge segons el que interessa políticament, perquè acabem dient les mateixes paraules però amb significats absolutament diferents i, per tant, així, és impossible d’entendre’s.

La “VIOLÈNCIA” de la que estem parlant implica, com a mínim, dues persones, una que fa l’acció i una altra que la rep.

És evident que no hi ha diferència sobre si un fet és violent o no, segons si la fa un ciutadà (tirant boles d'acer amb un mandró o fona) o la fa un funcionari-policia, però encara que no hi hagi diferència en la definició de l’acció, sí que n’hi ha sobre l’anàlisi social de l’acció.

Es diu que només la policia és la que té la capacitat legal de fer servir la “força” en el sentit de “Emprament de la força per a constrènyer la voluntat d’altri”, però si la força l’aplica sobre ciutadans indefensos, per pur plaer de dominar l’espai, no en podem dir que estigui fent un ús adequat I proporcionat de la força, i allò és VIOLÈNCIA i, com a funcionari que és, se li hauria d’obrir un expedient sancionador i al seu cap també, i en el cas de demostrar-se que hi ha hagut una conducta incorrecta, aplicar-los les sancions previstes (bé, que se suposa que són previstes, perquè no he sentit mai ningú que digui quines són).

ALTRES SITUACIONS QUE NO SÓN VIOLÈNCIA
Malgrat les tergiversacions polítiques interessades del TS espanyol, hi ha tot un seguit de situacions que no són, ni de bon tros, “VIOLÈNCIA”, encara que sí que poden ser més emprenyadores que una mosca collonera.
Trobada.
Concentració.
Manifestació.
Marxa.
Aldarull: Confusió, avalot (no és violència, ni molt menys una situació que produeixi estralls).
Avalot: Alçament popular, tumult sediciós.
Tumult: Agitació que es produeix en una reunió de persones, en una multitud, amb crits i confusió de veus,  també, avalot popular o militar.
Sedició: Alçament contra l’autoritat establerta. Sedició militar: Atac col·lectiu a la disciplina militar.

En canvi "Estralls" sí que requereixen violència.: Gran dany, destrucció, mortaldat, causat per la guerra, una epidèmia, una calamitat. // En l’antic codi penal espanyol, delicte comès mitjançant inundació, incendi, explosió, emmetzinament o algun altre artifici que produeixi grans danys. Aquí sí que hi ha afectació directa contra les persones i, fins i tot, la seva vida, però em sembla que ningú dirà que el que s’ha produït fins ara era això, a no ser que vulguem tergiversar els fets i les imatges que els suporten.

Doncs si ens atenem al diccionari, la qual cosa a vegades no va gens malament, resulta que els fets que han passat al país aquests últims dies no passarien de ser aldarulls i encara fluixos perquè no arribarien ni a ser avalots, encara que hi hagi hagut, com a resultat, destrosses de mobiliari urbà i situacions, personalment, empipadores.

I encara que hi hagués molta gent, no varen ser alçaments populars, ni encara menys tumults sediciosos, a no ser que fem com el TS d’España i ens inventem el significat de les paraules i ens reconvertim en l’IEC o en la Real Academia de la Lengua Española, i en uns estafadors de la llengua, mentiders i difamadors.

No ho tinc clar, però potser hi podria haver un problema lingüístic (no l’he comprovat fefaentment) i és que resultés que en español no hi hagués la diversitat de possibilitats per a descriure els fets i, per això, tot ho resumissin dient-ne violència, perquè si no és així, el que hi ha és ignorància lingüística en español o mala fe i, en tots dos casos, incompetència i difamació.

Les proves acusatòries
Una petita reflexió sobre les proves acusatòries, perquè no és creïble que no hi hagi mala fe en una detenció quan les proves aportades per la policia són desmuntades en una presentació davant d’un jutge, i si realment no hi ha mala fe, el que hi ha és una incompetència de l’alçada d’un campanar, per tant, en tots dos casos, mala fe i/o incompetència són, sobradament, motiu d’obertura d’un expedient sancionador.

F. Ponsatí

Catalunya, octubre de 2019

PS: Ens cal una societat futura més justa i amb uns bons fonaments de cohesió social i, si és possible, encara més participativa i solidària. Des del sistema educatiu del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.

Per començar a assolir-ho ens cal que, com a mínim, TOTA la mainada quan acabi la primària i encara més la secundària, sàpiga llegir bé i comprensivament, i sigui capaç d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma coherent i socialment correcta.