Em sembla del tot
inversemblant que es demani al govern actual que faci efectiu l’u d’octubre del
2017 (per molt que fos al programa) i, en canvi, quan era el moment, no es va
fer amb l’anterior, que és el qui va organitzar el referèndum que ens va
permetre expressar-nos i, malgrat el que acabo d’escriure, mai li estaré prou
agraït.
Sembla que a voltes
oblidem que totes les monedes tenen, com a mínim, dues cares i que el que per
una cara és un manament ciutadà que s’ha de portar a terme immediatament, per
l’altra és un pas més, però no suficient, cap a la independència, i això sense
posar en dubte, com a objectiu, el manament ciutadà.
Des de l’autonomisme en el
qual, encara estem instal·lats, és impossible, fent un salt, arribar a la
independència, la distància entre els trapezis és massa gran i la patacada és
assegurada. Podria ser mortal si no hi hagués una bona xarxa de suport
ciutadana, per sort, en el nostre cas, hi és.
En canvi, des del
federalisme sí que em sembla possible arribar a la independència. Evidentment,
sempre que el federalisme que s’implantés fos realment un sistema federal, i no
pas la caseta de la “señorita Pepis”, com seria un federalisme autonomista, un
canvi de nom.
PROPOSTES RELATIVES AL SISTEMA
JUDICIAL
Em sembla força evident
que moltes de les propostes no tenen res de nou, però com que moltes varen
xocar amb un immobilisme total d’arrel franquista, tant TC, com a “las Cortes”,
les torno a plantejar.
Els fets d’aquests últims
tres anys i mig han posat de relleu que encara hi ha alguns esculls pseudofranquistes,
o feixistes del tot, que cal esporgar i, el més rellevant de tots ells és
l’estructura del sistema judicial. Cal una transformació a fons del sistema
judicial i, per començar cal la supressió d’arrel de l’Audiència Nacional, la
transformació del TS en un tribunal que no jutgi, sinó que només coordini. El
tribunal superior de justícia ha de ser l’òrgan màxim judicial del nostre país
(malgrat que alguns dels seus membres menyspreïn públicament la meitat dels
catalans, com va fer, fa pocs dies, el seu president, el Sr. Barrientos) i,
finalment, la supressió del Consell General del Poder Judicial (Lesmes i cia)
perquè no tenen cap mena de raó de ser des del moment que els òrgans judicials
màxims, als territoris, han de ser els tribunals superiors de justícia. Si la
policia pot estar descentralitzada, la justícia també, com mínim a Catalunya. Si a España volguessin
continuar com fins ara, seria el seu problema, no pas el nostre.
No ens oblidem del
tribunal de comptes, que t’imposa la pena abans de jutjar-te, i si després
resulta que no et troben culpable, et fots!, de totes no ens hauria pas d’estranyar,
fa igual que el TS.
El TC, segurament, el
millor seria suprimir-lo, però si ha de continuar només s’hauria de poder
ocupar de donar el seu punt de vista sobre divergències entre governs, i
hauria de donar el mateix tractament a totes les reclamacions,
sense prioritzacions ni tractes de favor, i també hauria d’actuar en situacions
de lesió dels drets fonamentals de les persones. Mai el TC hauria de poder
dictaminar sobre normes aprovades en referèndum. Les normes aprovades en
referèndum han de quedar incorporades, automàticament, a les constitucions.
El sistema judicial està
format per persones, i cal recordar-los que són funcionaris que paguem entre
tots i, per tant, han d’estar al servei de les persones i no pas dels
interessos de l’organització estatal, federal o empresarial, encara que alguns
d’ells sembla que ho hagin oblidat. Un funcionari que menyspreï els ciutadans
hauria de ser, immediatament, expedientat, encara que alguns manaires del
sistema judicial es pensen que tenen butlla total i poden dir i fer el que els
sembli.
Els jutges han de ser
persones de reconeguda vàlua, seny i coneixement de la societat a la qual han
de servir i, per tant, encara que siguin funcionaris, la seva destinació i
carrera haurien de dependre de la seva actuació i de la valoració que en faci una
comissió independent de ciutadans de l’àrea on estigui treballant el jutge, o
bé d’unes comissions relativament estables,
però també independents i no fixes, o una barreja de tots dos sistemes. En
tots els casos les avaluacions haurien de ser públiques i publicitades. Als
territoris que així ho haguessin decidit, les comissions estarien previstes dintre
l’estructura de la seva organització judicial culminada en un tribunal superior
de justícia.
Cal una renovació urgent
del personal del sistema judicial, semblant a la que es va fer amb l’exèrcit.
Jubilacions anticipades i la incorporació de nou personal a través de
concurs-oposició (primer el concurs de mèrits i després l’oposició), i no pas
només d’oposicions, com fins ara, que com s’està demostrant no són cap
garantia de saviesa, imparcialitat, justícia equitativa, coneixement del
territori i arrelament, sinó més aviat tot el contrari.
PROPOSTES PER A LES
FUTURES CONSTITUCIONS DEL PAÍS
A més de les propostes
sobre les reformes del sistema judicial que em semblen indispensables i urgents,
en calen d’altres. Com a mínim caldria:
Que hi hagués un pacte
fiscal seriós que fes que tots els impostos es gestionessin des de la
Generalitat, i des de la hisenda catalana es traspassés, anualment, a la caixa
comuna un màxim d’un 2% per atendre la solidaritat i les despeses
d’organització de l’estat.
Competències plenes,
exclusives i úniques en tots allò que afecta Catalunya a excepció de l’exèrcit
i les relacions exteriors (que haurien de ser compartides).
Cap norma legal no hauria
de ser d’aplicació a Catalunya si no hi hagués l’aprovació del Parlament, en
els casos de les lleis, o del Govern de la Generalitat en tots els altres
casos, i sempre després de la seva publicació al DOGC.
L’única policia de
Catalunya haurien de ser els Mossos d’Esquadra (encara que per ara no són gaire
de refiar, però els altres són molt pitjor) i les policies locals, la resta
d’organitzacions policials no podrien tenir efectius al territori sense el
permís del Govern de la Generalitat.
Les unitats de l’exèrcit
que estiguessin ubicades a Catalunya (cal no oblidar que són funcionaris que
paguem entre tots), no haurien de poder augmentar el nombre d’efectius, ni
canviar-ne la seva tipologia sense el permís del Parlament i, haurien
d’informar i justificar, davant el Govern de la Generalitat, totes aquelles
actuacions, moviments o exercicis que volguessin fer, i fer-ho amb prou
antelació com per poder-ne assabentar als veïns i localitats afectades. En el
cas que el Govern considerés que no tenen cap justificació o que les molèsties
per a la ciutadania superen els possibles beneficis, no es podrien fer.
PROPOSTES PER A UNA
ACTUACIÓ URGENT
Com a mínim, i de forma
immediata, cal posar en marxa totes les propostes socials aprovades a
l’anterior legislatura, i fer-ho abans de Nadal. Proposaria, per a totes elles,
el tràmit d’urgència i en bloc. Evidentment, no m’estaria a l’espera que el
govern central desbloquegés els recursos d’inconstitucionalitat.
Les
necessitats de les persones i de la societat són prioritàries.
Pel que fa a las “Cortes”,
cal la derogació de la llei de partits i d’altres lleis que estan sent
aplicades com a eines per a reprimir la llibertat d’expressió i d’altres drets
fonamentals.
CALEN MÉS CÈNTIMS
Com que per a poder pagar
tot el que costarien les propostes encara pendents d’aprovació i d’altres de
semblants, caldria que es disposés de prou fons
econòmic, el primer que cal fer és repassar i esporgar el deute de la
Generalitat (menys deute, menys problemes). Del deute cal descomptar tots els
interessos pagats fins ara a l’estat, s’ha de descomptar tot l’infrafinançament,
s’han de descomptar els deutes acumulats (i els seus interessos) com a
conseqüència de l’incompliment de les obligacions contretes pel govern central
i que se n’ha hagut de fer càrrec la Generalitat.
S’ha de tenir en compte
que els cèntims que ens han transferit a través del FLA eren cèntims nostres
que havíem traspassat a España via impostos i que, per tant, no se’ns poden
retornar demanant-nos interessos, perquè són cèntims públics. Que no
estiguessin a la nostra disposició no pressuposa que no fossin nostres, només és
tractava d’una situació administrativa de dipòsit previ al seu ús. La Hisenda
espanyola, amb els nostres impostos, no pot comportar-se com un banc, és un
servei públic (bé, o ho era fins que hi va aterrar el PP), per tant, no es
poden cobrar interessos pels cèntims que la Hisenda espanyola ens hagi pogut retornar
o que ho pugui fer en el futur.
Mentrestant, cal no oblidar,
també, que és necessari augmentar els ingressos a disposició. A part d’augmentar
immediatament el percentatge que correspon a Catalunya per a diferents
impostos, caldrà augmentar la càrrega
impositiva d’altres, i procurar que, de forma immediata, s’anul·li la directriu
d’Hisenda que grava les subvencions (si els governants
disposen d’aquests cèntims és perquè són fruit d’impostos, i que tornaran a ser
gravats en el moment que es facin servir per a l’adquisició de bens i serveis
per part de les entitats que han rebut les subvencions), per tant, no és lògic ni
just gravar-los quan es lliura la subvenció, perquè només hi ha un traspàs que
no pressuposa cap mena d’intercanvi comercial, ni cap benefici financer, encara
que hi hagi un increment comptable, el qual serà gravat en el moment que es
faci servir.
De fet, una subvenció, és una delegació de la capacitat d’ús d’uns
cèntims, per això l’entitat receptora els ha de justificar davant de qui li ha
fet la delegació d’ús. Suposo que no cal recordar
que els beneficis producte de l’especulació borsària tenen un gravamen mínim,
quan en tenen.
L’ALLAU DE MENORS NO
ACOMPANYATS
Una cosa és rebre’n uns
centenars cada any, com fins l’any passat, i una altra de molt diferent és
rebre’n milers. Quan passa això és que els responsables que fins ara havien
estat repartint els menors no acompanyats per tot el seu “territorio nacional”
han decidit castigar-nos i traslladar-los quasi bé tots a Catalunya, fent que
les nostres possibilitats d’acollida, que fins ara eren adequades, encara que ja
justejaven, ara, siguin del tot insuficients, precàries i es col·lapsi el
sistema d’acollida.
Sembla que amb una alta
freqüència, alguns diuen diàriament, arriba un autocar ple de menors no
acompanyats. També és evident que si vénen en autocar és que algú els hi ha fet
pujar i ha marcat la destinació. Realment totes les altres institucions i
governs territorials (del seu solidari estat) reben un autocar diari o
semblantment, o és només Catalunya?
Si pràcticament cap govern
de la resta d’aquest estat (tan i tan solidari), no rep menors no acompanyats
en un nombre semblant a nosaltres, és que estem davant d’una actuació política que
només pretén incrementar la manca de recursos de la Generalitat i trencar la
convivència, amb la inestimable col·laboració de la fiscalia i del “ministerio”
corresponent.
Caldria que el Conseller se
n’informés i, si les meves sospites són certes, li demanaria que, de forma
silenciosa i sense fer-ne cap mena de propaganda, cada nou autocar que arribés li
fes girar cua, escortat pels Mossos, cap al seu punt del seu origen o cap a
Madrid. Segur que es posarien les piles de seguida, a més a més, això també és segur,
de tractar-nos d’insolidaris i posar-nos a parir (per uns quants insults més,
és igual). Potser no seria la millor solució per a la mainada que seria dalt d’aquells
autocars, però com a mínim es propiciaria un tractament territorial i econòmic
més just. Si es vol ser tingut en compte, a vegades, cal trencar un plat.
F. Ponsatí
PS: Ens cal una societat futura més justa i amb uns bons fonaments
de cohesió social i, si és possible, encara més participativa i solidària.
Des del sistema educatiu del futur estat, i si pogués ser ja des
d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin
mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.
Per començar a assolir-ho ens cal que, com a mínim, TOTA la
mainada quan acabi la primària i encara més la secundària, sàpiga llegir
bé i comprensivament, i sigui capaç d’expressar-se en català, oralment i per
escrit, de forma coherent i socialment correcta.
