VIOLÈNCIA, A ON?

Portem una colla de dies en què no hi ha polític que no parli de “VIOLÈNCIA” i no hi ha tertúlia en la que, fins i tot, el més ignorant, es consideri savi en aquest tema.

De polítics estúpids i que es fan els ignorants (encara que moltes vegades en són) per veure si poden omplir el seu sac amb unes miques més de vots, diríem que el món n’és ple, són una colla d’irresponsables i bocamolls, i si no fos que tenen al seu darrere España i les seves lleis interpretables, tergiversables i fantasioses quan es tracta d’aplicar el dret español als catalans, molts d’aquests polítics haurien de ser jutjats per mentiders i difamadors.

Ara centrem-nos en la paraula de moda: “VIOLÈNCIA”.

De les accepcions del terme “VIOLÈNCIA “ que trobo al diccionari en línia de l’IEC, n’hi ha tres que fan referència a la violència sobre les persones, d’altres parlen del temps i d’altres de la violència sobre un mateix o sobre textos.

Per tant, em sembla que no m’equivoco gaire si dic que no s’hauria de fer servir el terme “VIOLÈNCIA” per a la immensa majoria dels actes i situacions que s’han produït al país (com a mínim abans que hi intervingués la policia).

Des del moment que hi intervé la policia sense proporcionalitat i picant a tort i a dret només pel sol fet de ser allà o de passar-hi, sembla que podem pensar que no seria lògic ni natural que les persones que són objecte de la “violència policial” no fessin res, perquè encara que només sigui per defensar-se o aturar mínimament la violència policial que s’està exercint sobre ells, han de reaccionar i defensar-se.

Hauria de quedar clar que fer una barricada o encendre contenidors no són “VIOLÈNCIA”, poden ser gamberrades, bretolades, fets inadmissibles, però no violència ni estralls, i que funcionaris-policies exerceixin violència sobre les persones que fan aquestes bretolades, mentre no posin en risc a altres persones, és del tot excessiu i inacceptable.

Violència són les bales de goma i de foam que disparen els funcionaris-policies a distància, perquè és una actuació feta per a fer mal a persones. Per molt legal que pugui ser, no deixa de ser violència i, a més, com s’ha demostrat, inútil i gratuïta, que només serveix per a desfogament dels funcionaris-policies.

VIOLÈNCIA: Abús de força. Usar de violència envers algú. Emprar la violència contra algú. Sofrir violència. Rebutjar la violència amb la violència. // Fer violència a algú Fer-li fer quelcom a la força. // Fer violència a una dona Violar-la.

Pel que fa al terme “Violent” doncs queda clar que només podem aplicar-lo quan hi ha violència.

VIOLENT: Que obra amb violència, que implica violència.

Si començo per aquí és per deixar una mica més clar què és violència i què no és violència, que ja n’hi ha prou de pervertir el llenguatge segons el que interessa políticament, perquè acabem dient les mateixes paraules però amb significats absolutament diferents i, per tant, així, és impossible d’entendre’s.

La “VIOLÈNCIA” de la que estem parlant implica, com a mínim, dues persones, una que fa l’acció i una altra que la rep.

És evident que no hi ha diferència sobre si un fet és violent o no, segons si la fa un ciutadà (tirant boles d'acer amb un mandró o fona) o la fa un funcionari-policia, però encara que no hi hagi diferència en la definició de l’acció, sí que n’hi ha sobre l’anàlisi social de l’acció.

Es diu que només la policia és la que té la capacitat legal de fer servir la “força” en el sentit de “Emprament de la força per a constrènyer la voluntat d’altri”, però si la força l’aplica sobre ciutadans indefensos, per pur plaer de dominar l’espai, no en podem dir que estigui fent un ús adequat I proporcionat de la força, i allò és VIOLÈNCIA i, com a funcionari que és, se li hauria d’obrir un expedient sancionador i al seu cap també, i en el cas de demostrar-se que hi ha hagut una conducta incorrecta, aplicar-los les sancions previstes (bé, que se suposa que són previstes, perquè no he sentit mai ningú que digui quines són).

ALTRES SITUACIONS QUE NO SÓN VIOLÈNCIA

Malgrat les tergiversacions polítiques interessades del TS espanyol, hi ha tot un seguit de situacions que no són, ni de bon tros, “VIOLÈNCIA”, encara que sí que poden ser més emprenyadores que una mosca collonera.

Trobada.

Concentració.

Manifestació.

Marxa.

Aldarull: Confusió, avalot (no és violència, ni molt menys una situació que produeixi estralls).

Avalot: Alçament popular, tumult sediciós.

Tumult: Agitació que es produeix en una reunió de persones, en una multitud, amb crits i confusió de veus,  també, avalot popular o militar.

Sedició: Alçament contra l’autoritat establerta. Sedició militar: Atac col·lectiu a la disciplina militar.

En canvi "Estralls" sí que requereixen violència.: Gran dany, destrucció, mortaldat, causat per la guerra, una epidèmia, una calamitat. // En l’antic codi penal espanyol, delicte comès mitjançant inundació, incendi, explosió, emmetzinament o algun altre artifici que produeixi grans danys. Aquí sí que hi ha afectació directa contra les persones i, fins i tot, la seva vida, però em sembla que ningú dirà que el que s’ha produït fins ara era això, a no ser que vulguem tergiversar els fets i les imatges que els suporten.

Doncs si ens atenem al diccionari, la qual cosa a vegades no va gens malament, resulta que els fets que han passat al país aquests últims dies no passarien de ser aldarulls i encara fluixos perquè no arribarien ni a ser avalots, encara que hi hagi hagut, com a resultat, destrosses de mobiliari urbà i situacions, personalment, empipadores.

I encara que hi hagués molta gent, no varen ser alçaments populars, ni encara menys tumults sediciosos, a no ser que fem com el TS d’España i ens inventem el significat de les paraules i ens reconvertim en l’IEC o en la Real Academia de la Lengua Española, i en uns estafadors de la llengua, mentiders i difamadors.

No ho tinc clar, però potser hi podria haver un problema lingüístic (no l’he comprovat fefaentment) i és que resultés que en español no hi hagués la diversitat de possibilitats per a descriure els fets i, per això, tot ho resumissin dient-ne violència, perquè si no és així, el que hi ha és ignorància lingüística en español o mala fe i, en tots dos casos, incompetència i difamació.

Les proves acusatòries

Una petita reflexió sobre les proves acusatòries, perquè no és creïble que no hi hagi mala fe en una detenció quan les proves aportades per la policia són desmuntades en una presentació davant d’un jutge, i si realment no hi ha mala fe, el que hi ha és una incompetència de l’alçada d’un campanar, per tant, en tots dos casos, mala fe i/o incompetència són, sobradament, motiu d’obertura d’un expedient sancionador.

F. Ponsatí

Catalunya, octubre de 2019

PS: Ens cal una societat futura més justa i amb uns bons fonaments de cohesió social i, si és possible, encara més participativa i solidària. Des del sistema educatiu del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.

Per començar a assolir-ho ens cal que, com a mínim, TOTA la mainada quan acabi la primària i encara més la secundària, sàpiga llegir bé i comprensivament, i sigui capaç d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma coherent i socialment correcta.  

ESPAÑA SE’N PIXA DE TOT EL QUE ÉS PACÍFIC

Durant anys, com a mínim des del 2010 fins ara, el 2019, això són 10 anys, hem estat fent manifestacions multitudinàries, centenars de milers i, algunes de força més d’un milió, però algú vol dir-me quina ha estat la resposta dels governs i dels polítics españols? Res de res, encara se’n fotien. Ells esmorzaven xocolata amb xurros i els catalans anàvem pagant i dient que érem molt cívics.

És cert que cal que hi hagi un moviment ciutadà organitzat i pacífic, en són una bona mostra, però hem de tenir en compte que per a ells no és res, senzillament gent que es manifesta i que no els crea cap mena de problema de tan pacífics, assenyats i cumbaiàs com som, España només reacciona davant dels problemes i no pas davant dels “no problemes”.

Fins i tot quan hi ha alguna cosa que li crea una certa coïssor, o sia que és un petit problema, la seva resposta, fins ara, han estat els tribunals, sinó mireu i remireu la manifestació del 20 de setembre de 2017 i mireu la conducta del Sr. Cuixart i del Sr. Sànchez, exemplars, pacífics, festius, organitzats, dialogants, complidors de la paraula donada (la varen desconvocar a l’hora fixada), i quina ha estat la resposta d’España, ja la sabeu, 9 anys de presó.

Us heu adonat que les monedes tenen dues cares, i em sembla que és bo que l’independentisme també les tingui, una cara amable, dialogant i una altra cara dura, bel·licosa, trencadora d’esquemes i totes dues fartes d’España.

No es tracta pas que els aldarulls siguin obra d’infiltrats, que segurament en part sí, però la majoria dels fets, ara, ja no són obra d’infiltrats. El que és segur és que, la resistència activa i amb alguns senyals de toc d’atenció que sacsegin les ànimes benestants de l’altra cara de la moneda (els aldarulls i la crema de mobiliari urbà no deixen de ser transgressions de baixa intensitat), és l’única cosa que farà que España comenci a pensar que s’està equivocant i que la sentència ha estat un error dels grossos, i que el seu Cap d’Estat comenci a pensar que l’ha ben cagada deixant fora de la seva empara a més de dos milions dels seus “teòrics súbdits”, perquè quan els súbdits se senten desemparats es transformen en ciutadans i als ciutadans no els cal cap rei, i menys un que els menysprea i els insulta, ni els cal una justícia que se’n fot de la realitat i, des de la mentida, converteix en delicte els drets fonamentals i el pacifisme, i no els cal cap policia que mentre no hi són tot va bé i no hi ha aldarulls, ni corredisses, ni ferits i que, quan hi són, el que hi ha és inenarrable i inexplicable per bèstia. 

Puc entendre que la GC i a la PN amb la seva mentalitat de conqueridors vagi repartint hòsties a tot allò que no és español, però no puc entendre la conducta d’algunes unitats dels Mossos, fa pena i, a més a més, és inútil.

LA LLEI DE SEGURETAT ESPAÑOLA

Si España es fa càrrec de tota la policia, tindrem un bon motiu per posar-los tots al mateix sac. Ara encara hi ha algunes diferències operatives, el cert és que no gaires, però encara hi ha algun comandament i alguns Mossos que tenen seny i no entren a sac i repartint a tort i a dret, sobretot quan tenen davant mainada i gent gran, però la majoria de les conductes, de tots plegats (GC, PN i Mossos), comencen a assemblar-se com dues gotes d’aigua i això no és bona cosa.

Encara que sembla que les conductes dels Mossos, aquests dos últims dies, hagi canviat una mica i, en alguns casos, sigui més assenyada, no en tots, encara.

EL FAMÓS 155

El famós 155 que sembla que és el paradís dels partits unionistes, doncs perfecte. Mirin, si se’ls ocorre aplicar el 155 una altra vegada ja poden anar dient adéu-siau a aquesta tros que encara mantenen ocupat, el diàleg serà impossible i la revolta a l’engròs inevitable, a més, aleshores a qui haurem de fotre la culpa i la responsabilitat de tot el que vagi malament? Fins ara els nostres governants poden dir que si no anàvem millor era per culpa de Madrid, la qual cosa és veritat, encara que amplificada per la seva ineptitud (però això queda en segon pla), però si vostès se’n càrrec de tot, de qui serà la culpa de tot el que no funcioni, de tot el que manqui, de tot el que s’esgavelli i no s’arregli,... de vostès senyors de los madriles i la seva ineptitud serà tan i tan resplendent que tothom, fins i tot els seus defensors, voldran fotre el camp.

Però a més a més hauran acabat d’esqueixar els quatre fils que encara ens mantenen dintre el pacte constitucional, senzillament s’hauran acabat de carregar les engrunes miserables del pacte, conjuntament amb el seu savi i ponderat TC i el seu equànime TS, protector dels drets fonamentals.

Suposo que ja tenen ben entès que la seva España no és viable sense nosaltres, sense els catalans, sense

Catalunya, i que allò que no volen fer per les bones ho hauran d’acabar fent per les males, encara que només sigui per no ofegar-se.

Així és que bona nit, que dormin tranquils en el seu món imperial, i l’últim que se’n vagi que apagui el llum.

F. Ponsatí

Catalunya, 18 d’octubre de 2019

Una de les nostres feines, immediates, és la de procurar que TOTS els alumnes, quan surtin de l’escola, disposin de les capacitats necessàries per a poder aprofitar els recursos que el sistema educatiu i la societat  els posaran a l’abast, per tal que la pobresa i la marginació deixin de ser hereditàries.

No és un “Estado de derecho” sinó que és un “derecho de Estado”.

PRIMERA PART

No és un “Estado de derecho” sinó que és un “derecho de Estado”.

Nosaltres amb el lliri a la mà, ens vàrem pensar i creure que si no traspassàvem la legalitat, encara que estiguéssim vorejant-la, el dret ens protegia, però, infantils de nosaltres, no ens vàrem adonar que l’altra part sí  que hi veia un perill real i que encara que no traspasséssim, jurídicament, la línia de la legalitat, ells s’ho estaven prenent com un desafiament seriós i real i, com a tal, han respost.

De fet, no s’equivocaven i no s’equivoquen, perquè n’era i n’és de seriós i real el desafiament, i així s’ho prenen i l’estant tractant. Saben i tenen clar que l’Estat, España, no podria existir, sense Catalunya, no és pas que si ens independitzéssim España no tingués cap mena de rellevància política ni econòmica, sinó que petaria en cent mil bocins, ningú voldria ser espanyol, senzillament perquè veuria España com un Estat impossible de subsistir I de fer quelcom de realment seriós i important per als seus ciutadans i tothom en fugiria i els seus negocis en patirien, la seva terra de fer pipes se n’aniria a fer punyetes, perquè, de fet, España com a Estat, no és res més que un gran club d’espoliació, on, fins ara es cobria l’expedient amb certes formes dites democràtiques, però que quan han vist perillar els seus doblers han decidit que tenien dret a defensar-se i a fer fer a tots els qui en depenien el que a ells els interessava: doblegar, xafar i, si pot ser, terroritzar tots els qui, per un motiu o un altre, podien posar en perill el seu control sobre el territori i les persones, perquè enyoren els temps del franquisme, perquè “con Franco vivian mejor”.

Això ho tenen molt clar les elits polítiques i econòmiques que, encara que sembli que són dues coses diferents, només en són una, perquè els polítics són la “voz de su  amo”. L’exemple més clar el tenim amb el que ha passat aquests últims mesos, un partit com el PSOE ha preferit anar a eleccions que no pas formar govern amb algú que, en algun moment havia defensat que els catalans podien tenir un cert dret a votar, ja no dic a d’autodeterminar-se, i això només és explicable perquè el cap de l’Estat i els qui realment manen econòmicament ho han decidit així, per tant, després de les eleccions el PSOE s’aliarà amb Ciutadans, la bèstia negra de Catalunya i de tot el que faci flaire d’autogovern, perquè aquest minso autogovern els limita, una mica, les possibilitats de fer el que els doni la gana, encara que sigui d’una manera molt minsa, i pot crear esperança en un futur millor, en un futur diferent, i això és molt perillós.

I perquè al País Basc no se’l tracta igual, doncs per dues raons ben senzilles, la primera perquè mai han representat cap perill per a les oligarquies espanyoles, perquè ells en formen part des del segle XIX, com a mínim, i la segona, perquè la independència del País Basc, de fet, ja és una quasi realitat, aquesta és la magnitud de la seva força, en són sense haver de mostrar que en són.

Per tant, des del meu punt de vista és normal que el “dret de l’Estat” hagi soterrat l’Estat de dret, i queda molt clar que tots els qui s’omplen la boca i s’estarrufen com paons dient que “España es un Estado de derecho”, de fet, estant dient que “España tiene el derecho de un estado a defenderse y, por lo tanto, a transformar el Estado de derecho en derecho del Estado”.

SEGONA PART

Ara, un es preguntaria si és que realment són tant ximples i bèsties com aparenten, i si no han après res de la història, perquè si la seva resposta a les peticions de més de dos milions de persones, això sí, ciutadans de segona perquè són catalans, només és el xarop de bastó i l’assimilació, i res més, com es pensen que acabarà la cosa. Ja els ho dic jo ara i sense que em calgui una bola de vidre per veure el futur, a hòsties, perquè fins i tot l’ase més pacient hi ha un dia que quan l’amo li clava una nova vergassada s’hi torna i li etziba una coça que l’envia a l’altre barri.

A casa nostra, de xarop de bastó, España, ja n’ha repartit a tort i a dret i a molta gent, milers han rebut, i milers continuen rebent, ara a través dels tribunals. Per mi, si els qui manen, tots plegats, són tant estúpids, poden continuar fent el que fan, però els recordaria el final del seu gloriós imperi que fins i tot els descendents dels espanyols, els criollos, se li varen regirar en contra i varen ser molts dels dirigents independentistes. És necessita ser molt curt de gambals polítics perquè els teus propis descendents t’engeguin i trenquin els llaços amb la “madre patria”.

Si hi ha algú, amb un parell de dits de front que es pensa que amb hòsties aconseguirà fer-nos baixar del burro s’equivoca de mig a mig, és cert que de moment escurçarem el pas, anirem més a poc a poc, que molts tindran por, però no pas per això el ruc recularà, i ja ho diu la dita “Catalanes y baturros tozudos como burros.”

Vostès mateixos, o ens accepten com som i procuren donar una resposta realment positiva a allò que se’ls demana o per vostès va el pollastre, dient-ho d’una altra manera, si volen que España sobrevisqui com a Estat han de fer altres coses que no siguin continuar repartint llenya i fent-se l’home del sac, perquè sinó, ja ho va pronosticar en Deulofeu –en pau descansi (ho dic perquè no el busquin), cap allà el 2029 España, com a forma d’estat, petarà i Catalunya s’independitzarà, però millor que no em facin cas i continuïn fent-se el milhomes i fent cas a Ciudadanos, al PP i a Vox, així, cada cop hi haurà més criollos que voldran anar-se’n.

Si algun dia tenen un pensament positiu i arriben a aquesta conclusió (potser ja és tard, però per provar-ho no hi perden res), jo de vostès faria tot el possible  perquè ens hi trobéssim bé fent-los de parella de ball, i no pas hostiant-nos i fotent-nos la culpa cada vegada que vostès s’equivoquen de pas de ball i ens trepitgen. 

Facin un esforç i aprenguin a ballar i a conviure, no som de la seva propietat, encara que vostès es comportin com si ho fóssim.

Si no canvien, i de pressa, no els estranyi que tinguem ganes de ser lliures i poder decidir què volem ballar i què no, i amb qui.

Estiguin bonets, i passi-ho bé.

Felip Ponsatí

(Catalunya, setembre-octubre de 2019)

Una de les nostres feines és la de procurar que TOTS els alumnes, quan surtin de l’escola, disposin de les capacitats necessàries per a poder aprofitar els recursos que el sistema educatiu i la societat  els posaran a l’abast, per tal que la pobresa i la marginació deixin de ser hereditàries.

JA SÉ QUE NO TINC RAÓ

Estic convençut que tot el que ve a continuació no tindrà cap mena de bona acollida per part dels meus companys independentistes, i és lògic i natural, i tampoc no la tindrà per part d’España. España, de moment, està tan i tan encegada que farà com va fer amb Cuba, negar-se a qualsevol possibilitat de ser racional per molt que la proposta que els arribi sigui la més suau i descafeïnada que es pugui fer.

El tema, per a ells, és del tot irracional, però em sembla que cal donar-los una possibilitat de fer alguna proposta positiva, encara que, des del nostre punt de vista, sigui minsa i la considerem un pas enrere.

I, per la nostra part, potser no ens aniria pas gens malament adonar-nos de la muralla mental que tenim al davant, del frontó que per moltes idees i propostes que li fem, la paret ens les retornarà rebregades o amb un silenci absolut, potser és que no sap fer res més, per això poden tenir tanta importància les propostes polítiques que comencen a esquerdar el frontó i deixen entreveure una mica de llum i de diàleg.

EL REFERÈNDUM DE L’1 D’OCTUBRE DE 2017

Des de fa un temps, sempre que llegeixo qualsevol proposta política que faci referència al referèndum, tinc la impressió que aquells que l’han escrita no han tingut gaire en compte l’altra banda: España.

España i els seus obsessius dirigents no deixaran mai dels mais, si poden evitar-ho de la manera que sigui, que Catalunya es constitueixi com a estat, per a ells representaria la destrucció mental del que és “su patria, su historia y sus referentes”, sense oblidar-nos, però de la seva economia extractiva (això no ho diran pas).

Considero que encara que més d’un digui que hem passat la plana del referèndum, no és així, senzillament només ha estat encetada i som a les beceroles. Per molta validesa que vulguem donar a l’u d’octubre, que per nosaltres la té, hem de reconèixer que no ha estat suficient, que no n'hi hagut prou, que no ha estat prou útil pel fi que preteníem. Per tant, ens cal replantejar-nos el camí per arribar a l'objectiu, no l'objectiu.

Ens va semblar que podíem anar d'un pic a l'altre sense haver de baixar a les valls, però com que no som herois de còmic, sinó simples mortals, ens cal,  per anar d'un cim a l'altre, baixar i tornar-nos a enfilar, i els camins sempre són costeruts, i si volem fer drecera encara més.

Entre una cosa i l'altra ens hem fotut  la gran hòstia, i això dient-ho suaument. Les raons poden ser les que vulgueu, però per molt que ens flagel·lem el resultat no canviarà. Per tant, necessitem noves propostes que en permetin seguir mirant el futur amb esperança, encara que sigui una esperança més terrenal, un xic més concreta i no gaire engrescadora.

UN PARELL DE PREGUNTES

Suposo que tots tenim clar que en el món que ens ha tocat viure és impensable una independència absoluta, com qui diu autàrquica, per tant, admetent que tots depenem de tots, em sembla que ha arribat el moment de fer-nos una dura reflexió:

1/ Hauríem de parlar de quin grau de dependència estem disposats a admetre respecte als nostres veïns, veïns que controlen un estat (una organització econòmico-recaptatòria, judídico-policial i militar) que encara ens té com a territori assimilat, o sia, conquerit.

El sol fet de parlar del punt anterior comporta admetre que, encara, durant un cert temps, continuarem formant part d'España.

No és pas que sigui el que desitjo, però, de moment ho veig com una situació amb la qual hem de procurar conviure i sobreviure, i aniria bé que tots plegats procuréssim que les coses anessin a fi de bé, per part d’España també.

Per tant, la meva segona pregunta, bo i admetent que encara, de grat o per força, formem part d'España, seria:

2/ Quina organització de bon veïnatge, amb España, proposem?

És evident que cap de les propostes no està feta des de l’estimació, sinó des de l’admissió d’una realitat, que no m’agrada i que, de moment, no puc canviar.

SI NO HI HA RESPECTE NO HI HA RES

Segurament tot plegat ho podria resumir dient una sola paraula “respecte”. 

Podria dir que el que estic demanant a tothom és una cosa tan senzilla com això: respecte. Respecte cap a les nostres decisions, cap  a la nostra cultura, cap a la nostra manera de fer i de pensar, i nosaltres ens comprometem a respectar España en el mateix grau que se’ns respecti.

I QUÈ MÉS?

A més a més de fer-nos certes preguntes i contestar-les sincerament, ens cal parlar de què estem disposats a fer per tal de demostrar a España que volem que sens respecti, i no es tracta pas de cedir, de ser humils i obedients, sinó de ser clars i admetre la realitat actual com un fet, encara que la vulguem superar i deixar-la enrere.

Us pot semblar recargolat el que proposo: reconèixer en veu alta que durant algun temps seguirem formant part d’España, i que deixem clar que si es vol que la relació, mentre duri, sigui fructífera, cal que se’ns respecti i deixi de voler-nos reduir a anècdota folklòrica i, per tant, que canviïn la seva mirada cap a nosaltres. No ho han fet durant els últims cinquanta anys, però si no volen que España implosioni cal que ho facin, i ràpidament.

UNA ESPAÑA DIFERENT?

Més d’un de vosaltres estarà pensant que el que estic dient és del tot impossible amb l’España actual, hi estic força d’acord. És evident que hi ha tot un pòsit sociològic franquista que amara tots els racons d’un gran nombre d’españols, però també em sembla cert que hi ha força nombre d’españols que actuen com a demòcrates o, com a mínim, aquest és el seu desig. És l’eterna España dividida, de moment, i com a conseqüència de la dretanització del PSOE al llarg d’aquests últims 30 anys, els qui manen i els qui es fan escoltar són els de l’España franquista, però em sembla que, de mica en mica, els altres comencen a prendre posicions i comencen a fer-se sentir.

És evident que tot el que exposo, si a l’altra costat res no canvia, si hi ha tot el personal de cosmovisió franquista, com ha estat fins ara, és del tot absurd. No cal ni intentar parlar-hi, bé, de fet serien ells, com sempre han fet, els qui es negarien a parlar amb nosaltres.

Per tant, el respecte, només serà possible si al govern d’España hi ha persones que actuïn com a demòcrates, que siguin respectuoses amb els altres, que no ens tractin com un territori conquerit, sinó com una nació que fins ara, i potser durant un temps més, seguirà col·laborant amb España.

JA N’HI HA PROU D’INSULTAR-NOS I DE MENYSPREAR-NOS

Respecte, també vol dir que es deixi de fer servir el que fem o volem com a arma llancívola electoral, o com a font d’enveja.

És possible que calgui recordar que el terrabastall actual és conseqüència de la falta de respecte cap a les nostres decisions, perquè el que va fer el PP i el seu TC no es pot descriure de cap altra manera, és una falta de respecte i de menyspreu absolut cap a les nostres decisions, fins i tot les expressades en un referèndum legal.

LES RELACIONS TÒXIQUES ACABEN MALAMENT

Si España segueix per aquest camí, si no fa un cop de timó, si no considera que per a una bona convivència cal que hi hagi una relació respectuosa, que no els estranyi que d’aquí poc temps tornem a dir que ja n’estem farts d’aquesta convivència forçada i tòxica, i fem un altre intent de marxar. Si serà el definitiu, o España a través de la força física i coercitiva ens tornarà a tancar o forçar-nos a l’exili, no ho sabem, però d’una relació insana i tòxica, no en pot sortir res de bo, o la mort o el divorci, i no tenim gaires ganes de desaparèixer, per molta il·lusió que els faci a certs partits pre-constitucionals, a la gent que cridava: “A por ellos” i la que qualifica als nostres polítics com a colpistes.

Som conscients que molts espanyols voldrien que convisquéssim de forma respectuosa, però n’hi ha molts, els més cridaners i molt votats, que no suporten la diferència, no entenen o no volen entendre que hi hagi un tros de terra d’allò que ells consideren España, que no sigui com ells, i aquí sí que hi ha una greu responsabilitat per part dels qui manen o han manat a España durant els últims 50 anys (ara, catalanets victimistes, no comenceu a fer com totes les víctimes, i comenceu a dir que:  per part nostra també n’hi ha de responsabilitat, .... Cal que deixem de tenir respostes de víctimes, perquè la responsabilitat de la situació actual és de qui ha emprat la llei i la força durant dècades, i aquests no hem estat nosaltres, sinó el govern central i els seus escolanets cridaners, tribunals i policia inclosos).

Sí, hi ha responsabilitat quan es permet que se’ns insulti, quan es permet que es digui que se’ns ha de “españolizar”, quan es permet que es menyspreïn els nostres símbols, la llengua, la cultura, l’economia, quan qualsevol cosa que proposem tingui com a resposta: NO.

De fet, ens tracten com a “província”, i és cert que ho som. Som un territori que ha estat conquerit i vençut militarment, i que voldrien assimilat, però la realitat és tossuda i no ho han aconseguit.

Si volen que hi hagi convivència cal que hi hagi respecte, nosaltres admetrem que, de moment, seguirem formant part d’España, però només si España, amb fets i no pas només amb paraules (ara no fa ni això), ens respecta, respecta les nostres institucions i les nostres decisions legislatives.

CAL UN REFERÈNDUM, ENCARA QUE SIGUI CONSULTIU

Em sembla que l’únic punt de possible coincidència legal entre el món constitucionalista (no el pre-constitucionalista) i el món independentista, i de molta gent que no està clarament decantada, ni per a una opció, ni per a una altra, és el referèndum consultiu, per fer-lo no cal retocar per res la “Constitución”.

És cert que als  polítics espanyols, un referèndum, del tipus que sigui, els farà urticària, i també és cert que a nosaltres ens semblarà que és tornar enrere, tornar a començar, però us imagineu el terrabastall que pressuposaria que, en un referèndum, per molt consultiu que sigui, guanyés l’opció independentista? Quanta gent hauria de callar, i si fos al revés, doncs a posar-hi una mica més de paciència, que d’això en sabem un bull.

Com que s’ha de trobar una manera de saber com està realment la situació, sense partits polítics interposats, i fer-ho sense haver de tocar per a res la seva “Constitución”, l’única peça legal admissible per a tothom és la de fer un referèndum consultiu i no vinculant (ara podeu estripar-vos les vestidures).

Les diferents possibilitats haurien de ser acordades entre els dos governs (l’español i el català), només així seria creïble que, el que realment és important, és la convivència i el respecte entre Catalunya i España.

Si s’acordés que se’n farà un cada cert temps, a petició d’un dels dos governs, no estaria pas gens malament, i així tots dos governs podrien anar proposant diferents possibilitats de convivència, i la ciutadania podria anar-hi dient la seva i reconduint la situació política.

DES DEL FRANQUISME SOCIOLÒGIC, EL JUDICI

No en parlaré. El TS s’assembla amb en “Juan Palomo”, que deia: “Yo me lo guiso, yo me lo como” O sia que feia el que li donava la gana, i si t’agrada bé, i sinó també. Per al TS, el que hi ha en joc és “España”, la seva “España, Una, Grande y Libre”, i faran el que calgui per deixar clar, que la seva “España” no es toca.

Encara que en Marchena els pugui engegar a dida, em sembla que cada dia, tossudament, els advocats, haurien de demanar, en veu alta, l’alliberament dels seus defensats i la fi de la presó provisional.

Felip Ponsatí

(Catalunya, març-abril-maig de 2019)

 

Una dels nostres feines és la de procurar que TOTS els alumnes, quan surtin de l’escola, disposin de les capacitats necessàries per a poder aprofitar els recursos que el sistema educatiu i la societat  els posaran a l’abast, per tal que la pobresa i la marginació deixin de ser hereditàries.