QUÈ ÉS UN ESTAT? En el nostre cas, què és España i com és España?

Si realment volem independitzar-nos d’España cal que tinguem clar què és España i com és, perquè sinó ens tornarem a estavellar com ens va passar el 2017 i encara n’estem pagant les conseqüències i les pagarem, encara, durant molt de temps..

També hem de ser conseqüents i segons quines siguin les respostes a les dues preguntes, sobretot a la segona, hem de tenir clar què ens caldrà fer i quin preu n’haurem de pagar.

Comencem per “Què és España”?

Podríem dir, sense gaire possibilitat d’equivocar-nos, que España és el resultat de la destrucció, de la guerra i de la mort, barrejat amb tot un seguit d’interessos econòmics d’unes famílies (no persones individuals, encara que ho sembli) que ha donat com a resultat que hi hagi tot un seguit de persones i les seves empreses que en visquin (és una economia extractiva). Són les que dominen i controlen el BOE, per a ells ja els és suficient, ja en tenen prou, perquè a través de les normes fan que tot el vent els bufi sempre a favor, la resta de mortals hi són per servir-los. Han transformat el que hauria de ser el govern de tots i per a tothom, i que defensés els drets fonamentals, en un govern al seu servei i que sempre prioritzés els seus interessos.

O sia que “España” segons el que acabo de dir és una entitat, un organització, al servei d’unes quantes famílies econòmicament i històricament poderoses, que han teixit tot un seguit d’enllaços familiars i una xarxa clientelística que els deu favors personals, econòmics o senzillament d’aparença i renom i, per tant, que es consideren intocables perquè controlen tots els ressorts importants de poder.

Per això és igual que “España” sigui una monarquia o una república, no canviarà pràcticament res, perquè seguiran manant els mateixos (al començament d’una manera més dissimulada, però al cap d’uns pocs anys, ja descaradament, com passa ara).

Com és “España”?

Doncs España, com a resultat de la seva història s’ha creat una manera d’analitzar l’entorn i les relacions socials i nacionals que només admet dos colors, dos bàndols, o s’és del seu color o s’és del color contrari i, per tant un enemic.

Aquesta manera de jutjar la realitat té una conseqüència molt important, per “España” no existeix la diferència, no existeixen els matisos, no existeixen els grisos, no existeixen les games de colors, qualsevol diferència ha de ser anorreada, aniquilada, esclafada i/o assimilada i, per tant, se l’ha de fer desaparèixer.

Potser a algú li pot semblar que estic exagerant, però a qui li sembli, li recomano que repassi la història, recent i no tant recent (amb un xic més d'un segle en tindrà prou). O algú es pensa que l’actuació que està fent “España” contra el referèndum, que no era il·legal, i que va posar España contra les cordes de la democràcia i li va posar al davant un mirall, i li va demanar de parlar, d’entendre’s, de negociar i de trobar punts d’entesa, però que alhora, posava en qüestió l’economia extractiva i feia perillar l’estatus quo actual, no té l’objectiu de deixar clar que qui mana, mana, i que els altres, els que hem de fer és obeir i fer bondat o ens esclafaran sota les botes del seu exèrcit legal?

La resposta ha estat una acció encaminada a xafar i esclafar tots els qui varen comandar, o tan sols encoratjar la proposta, o s’han atrevit a posar en dubte que allò que està fent el seu exèrcit legal i els seus coadjuvants (policia, fiscals, i jutges) no està bé.

Tota diferència, tota proposta, tota idea que no sigui la unitat (de la unitat en depèn la supervivència de les famílies) serà esclafada, si cal, canviant sobre la marxa les lleis i penant accions que no ho són, perquè es tracta d’escarmentar i desencoratjar els possibles independentistes.

I si calgués també ...

De fet, España depèn de la coacció, de la força, de la por. Algú s’imagina que existiria España si no hi hagués una policia i uns jutges disposats a fer-ho “Todo por la Patria”, fins i tot assassinar, torturar, arruïnar i empresonar a tothom que pensi diferent i tingui la més mínima possibilitat de posar-ho en pràctica?

I, si no n’hi hagués prou, perquè resultés que brollés una revolta ciutadana pacífica però seriosa (ells i els seus ajudants ja s’encarregarien de posar-hi les bombes, en altres èpoques, no tan reculades, ja ho han fet), algú es pensa, sincerament, que no farien sortir l’exèrcit al carrer?

Hem de tenir clar que no disposem ni de la policia, que ja s’ha demostrat, fins ara, que els comandaments dels Mossos consideren prioritari estar a les ordres dels jutges españoles que no pas al servei del seu poble, per tant, tampoc no podem comptar amb ells. Només podem comptar amb nosaltres, en la suma de tots nosaltres.

I què estem disposat a fer?

Ja hem vist que sigui monarquia o república ens és exactament igual, el resultat serà el mateix. Ja sabem que les lleis no serveixen per a protegir els drets fonamentals, ni l’existència de la nostra nació, sinó per castigar i empresonar els qui gosen aixecar el dit, encara que sigui un dit que demani diàleg, i esborrar-nos del mapa com a poble i assimilar-nos.

Aneu pensant què caldrà fer i segur que el que us vindrà al cap serà molt dur, feixuc i perillós, però segur que encara us quedareu curts. Si ens poséssim a fer ciència ficció, segurament, hauríem de pensar en tornar a fer un 3 d’octubre d’una setmana de durada, com a mínim, ocupar els aeroports i els ports, tallar les carreteres i els ponts, i fer-ho pacíficament, i això segur que només seria el començament, perquè, com a mínim hauríem d’aconseguir controlar el territori durant uns quinze dies (és el que va passar a Eslovènia), aleshores, potser, la resta d’estats d’Europa ens prendrien seriosament, mentrestant, segur que no, perquè estarien esperant que España ens esclafés com qui es treu els polls que molesten. La seva cantarella seria: És un assumpte intern. Us sona d’alguna cosa?

Europa i els seus tribunals

Ah!, no us penseu pas que el TEDH i la resta de tribunals europeus acabin servint per alguna cosa pràctica, perquè si la justícia és lenta, molt lenta, ja no és justícia i encobreix la injustícia. Si el TEDH o qualsevol altre tribunal europeu volgués servir realment a la justícia, caldria que disposssés de sales d’urgències, com els hospitals, i sense que calgués passar tots els tràmits de l’estat/justícia opressor/a, i en poques hores o pocs dies, es dictessin mesures cautelars d’obligat compliment, i que en el cas que no se'ls fes cas poguessin posar multes diàries als estats, i multes diàries a les persones que haurien de posar en pràctica les seves mesures cautelars, les multes que no haurien de ser simbòliques, sinó a l’estil del que va fer el TC d’”España” contra els síndics del referèndum, i per als estats multiplicades per cent.

Si existís un tribunal d’aquest tipus i amb aquestes capacitats legals i coercitives, us puc ben assegurar que els senyors jutges del TSJC, del TS, de l’AN  o del TC actuarien d’altra forma i començarien a ser tribunals de justícia, i no pas com ara, tribunals d’injustícia i de venjança pàtria.

Felip Ponsatí i Terradas

Catalunya, juny de 2021

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluïda i coherent.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

 

JO JA NO N’ESPERO RES D’ "ESPAÑA", NOMÉS ALGUN CARAMEL, MÉS MENTIDES I MES REPRESSIÓ.

 Si us hi fixeu, aviat us adonareu que hi ha tot de rondallistes i fabuladors (periodistes, opinadors i ...) que posen tota la càrrega en un sol costat, el nostre.

Segons ells nosaltres som els que hem de tenir seny, som els que hem d’estar oberts a negociar i acceptar els punts de vista de l’altra costat, som els que hem d’oblidar-ho tot per tal d’agermanar-nos, som els responsables de tots els mals i, si tot no va com ells volen, també en serem responsables, faltaria «plus», som els considerats ximplets i curts de gambals perquè estan segurs que acabarem acceptant-ho tot, malgrat que a altra costat encara ningú ha hagi demanat perdó, ni tan sols s’hagi excusat d’haver organitza una repressió física brutal i indiscriminada el dia 1 d’octubre de 2017, i encara més tenint en compte que s’estava respectant escrupolosament la legalitat perquè fer un referèndum no era cap de les acció il·legal, segurament, si que era una falta administrativa, perquè segurament ens vàrem saltar alguns tràmits, però res més.

El problema no va ser el fer un referèndum, sinó el fet que en aquell referèndum es preguntés si volíem ser independents, i aquí sí que va sortir el brau enfollit que tots els «españols» de pro porten a dins i que al llarg de la història els ha fet fer totes les malvestats i salvatjades possibles contra el nostre poble i contra molts d'altres pobles.

Aquest cop s’han inventat «tumultos» inexistents, han castigat i continuen castigant amb la presó als pacífics, prudents i amables. Primer amb el TS i ara, amb el «Tribunal de Cuentas» faran el mateix que va fer «FelipeV», a uns els tanquen a la presó (perquè no poden penjar-los i esquarterar-los) i a tots els intentaran arruïnar, només perquè varen servir lleialment al govern democràticament elegit.

NO han canviat ni canviaran mai, són un poble venjatiu i el seu estat ho reflecteix, només sap parlar des de la imposició, la força, la presó i la coacció.

Si realment les seves paraules de concòrdia fossin reals i no pas teatre, i ja que no són capaços de demanar perdó per les seves animalades, voldrien fer «tàbula rassa», que tothom passés pàgina i encaréssim el futur a través d’un diàleg sincer i democràticament clar, però com que no és cert que cerquin la concòrdia, sinó que el que cerquen és la rendició, el sotmetiment, no poden admetre l’amnistia perquè es quedarien sense armes per a coaccionar-nos i, aleshores, haurien de seure’s a parlar de tu a tu i no pas com a ells els interessa, d’amo i senyor a servidor i serf.

De moment, malgrat tota la història de terror que hi ha darrere de totes les accions dirigides cap a nosaltres des d’«España» (cada nova imputació ho és), no han aconseguit assimilar-nos, és cert que ara hi estan a prop però em sembla que no ho acaben pas de veure del tot clar, malgrat el PSC, Comuns, Ciudadanos, PP, Vox, la Sociedad Civil Catalana, el 13, el TSJC, el TS, l’AN, el Gobierno d’España, el TC, la GC, la PN i, fins i tot, els Mossos, perquè si ho veiessin clar haurien començat una seriós acostament i ens haurien posat sobre la taula menjars exquisits que alegressin la vista i els estómacs de tothom, perquè els indults no són pas això, sinó només el caramel que es dona al nen empipador perquè deixi d’emprenyar durant una estona i t’ajudi anant a portar les escombraries.

Però que quedi clar del tot, ningú, ningú dels qui no estan tancats a la presó té dret a criticar els qui hi estan, diguin el que diguin, o facin el que facin, fins i tot si s’hi està radicalment en contra, perquè qui som nosaltres per fer-ho? Que hem patit o estem patint el que han patit i estan patint ells? Eh! que no?, doncs els partits, les entitats i tothom muts i a la gàbia. És contra España que s’han de dirigir les nostres ganes d’engegar-ho tot a rodar i no pas contra els qui són a la presó o encausats o represaliats, no ens equivoquem d’adversari.

Felip Ponsatí i Terradas

Catalunya, 9 de juny de 2021

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluida, coherent i d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa, solidària i respectuosa dels drets humans.. 

DE PONENT, ELS SET CONTISTES SUPREMS I EL REI DE BASTOS

Perdoneu si us sembla que ja n'he parlat, però em costa molt entendre l'esperit deshumanitzador i de venjança de certes persones que es creuen per sobre del bé i del mal.

Ara, fa poc me n’he enrecordat d’una història que vaig sentir. L’explicaven a la taula del costat i no vaig poder fer res per no sentir-la. Us l’explico si fa o no fa, encara que m’he esforçat per ser fidel a allò que vaig escoltar.

 Hi havia una vegada, en un país molt lluny, el nom del qual no me’n vull enrecordar, que una vegada es varen trobar set persones reunides al voltant d’una taula i es varen posar a faular, o sia, a inventar-se històries i coses per l’estil.

 Ara un n’explicava una i els altres hi acabaven d’afegir els detalls i la sal i el pebre, després li tocava el torn a altre i després al tercer, i així, de mica en mica, anaven construint una meravellosa narració que no tenia res a veure amb la realitat, perquè si una part de la narració era una mica versemblant,  l’arraconaven, ells volien que el que expliquessin fos el més allunyat de la realitat, de fet, volien que no hi tingués res a veure, sinó ja no es podria dir que allò que contaven era una faula, i ells es consideraven els majors faulistes del regne, per això se’ls anomenava Contistes Suprems, i rendien pleitesia, tal com ha de ser, al seu rei, el rei de bastos i a tota la seva cort.

 Era tanta la seva habilitat que, a les seves narracions, feien que els pobres se sentissin culpables de ser pobres, que els pacífics fossin responsables de ser estossinats per la policia perquè amb el seu posat i maneres de fer pacífiques, però serioses, havien provocat, segons ells, les forces de l’ordre, i aquestes s’hi havien hagut de tornar davant de tanta gosadia.

Regirant en la memòria em va semblar recordar una situació semblant, veureu: Fa fa força temps, quan encara hi havia el dictador feixista Francisco Franco com a cap de l’estat d’España, en un jutjat es va rebre una denúncia d’una noia que havia sortit força malparada d’una agressió per part d’un home, no té gaire importància si era la seva parella o no, doncs sabeu quina va ser la genial idea del jutge, que també era un gran faulista, dir que la noia en tenia la culpa per haver-lo provocat per anar amb una faldilla massa curta. O sia, la noia, la persona que havia patit l’agressió, passava a ser la responsable de la seva agressió i, per tant, a ser-ne la culpable.

Jo diria que la història, amb uns altres personatges, es torna a repetir. Les víctimes, segons aquests enginyosos set faulistes, es converteixen en responsables de ser les víctimes. Ara no sé si explicar-vos la faula que han escrit els nostres set Faulistes Suprems, ho intentaré, però segur que no ho faré tan bé com ells, ja em perdonareu.

El personatge de la faula és un ocell, un ocell de color groc cridaner, és un Cuixiuri. Tots sabem que els Cuixiuri són una mica tossuts i que els agrada la llibertat, i és exactament el que volia, ser lliure i tenir de companys altres ocells, també lliures.

Però un dia va caure en un parany i el varen engabiar. El Cuixiuri tenia ganes de sortir a volar, a córrer pel cel, volia anar amb la seva família i portar-los tot de coses maques, i explicar-los tot d’històries, que en sabia moltes.

Així és que va demanar als qui el tenien engabiat que el deixessin sortir, que ell no havia fet mai mal a ningú i  que era un ocell pacífic, una mica tossut, potser sí, però pacífic. Els Engabiadors Suprems li varen posar una condició, podria sortir si es deixava eixalar (escapçar les ales), així no podria volar.

La resposta del Cuixiuri va ser clara i contundent, si li escapçaven les ales i no podia volar ja no podria fer com els altres ocells, ja no podria ser lliure perquè no tindria els mateixos drets que es altres ocells, i s’hi va negar.

Els Engabiadors Suprems ja havien trobat una excusa per deixar-lo a la gàbia i, encara més, donar-li la culpa ell. Així és que els Engabiadors Suprems li varen dir: No som nosaltres qui prenem la decisió de deixar-te a la gàbia, sinó que ets tu amb la teva tossuderia i la teva manera de pensar qui fa que t’hagis de quedar a la gàbia. I se’n varen anar a dinar molt satisfets de la feina feta.

Bé, potser me n’oblidava de dir-vos que tots els set faulistes cobren dels qui manen i són molt obedients a les indicacions i desitjos del seu rei de bastos i de tota la seva cort, per tant, no té res d’estrany qui diguin aquestes coses, perquè ja se sap, pobrets, qui té el cul llogat no seu quan vol, i nosaltres, pobres ignorants, no hi entenent res de res del que fan i desfan, ni les faules que expliquen perquè estan molt per sobre de la nostra capacitat de comprensió, sobretot ells, que són tan i tan savis i bones persones i no són gens ni mica venjatius perquè, segons diuen ells mateixos, són la imatge de la justícia, i ja se sap que la «justícia» ha de ser justa, sinó seria «injustícia».

Ah! me n’oblidava, recordeu que només és una faula i que això no passa mai de veritat i, si passés,  segur que seria molt lluny de cassa nostra, en qualsevol estat dictatorial, o si fa o no fa, on no es respectessin els drets humans, i això el rei de bastos i el tribunal de garanties constitucionals segur que no ho permetrien mai dels mais, veritat?

Felip Ponsatí i Terradas

Catalunya, 22 de maig de 2021

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluida, coherent i d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària. 

 

 

M’agradaria que els Mossos fossin una policia democràtica

 En el nostre sistema d'organització social, la policia és un cos de funcionaris, o sia que els paguem entre tots.

I les preguntes serien: Quina feina han de fer? Com volem que la facin?

Encara que me les faci, aquestes preguntes, ara no les contestaré pas, no en sé prou, però sí que faré uns apunts, desordenats i molt incomplets, sobre com m'agradaria que actués una policia que es considerés democràtica, o sia, al servei de tothom, i no pas només dels qui manen o tenen poder econòmic o dels que es pensen que manen, com els jutges que, per cert, també són funcionaris que paguem entre tots i que hauríem de trobar la manera de fer-los rendir comptes i d’exigir-los encert i prudència.

Per definició una policia democràtica és la que està al servei del poble i no pas només al servei dels rics i dels poderosos, per tant, sempre procura fer la seva feina amb el màxim de respecte pels ciutadans, el mínim de força i el màxim de cura per no fer mal.

Una policia democràtica fa servir la mínima força per a impedir els actes de violència, en canvi una policia repressiva no ho té en compte, i fa servir la seva capacitat per fer mal de forma extensiva, desproporcionada i indiscriminada.

Una policia democràtica no fa servir més força que la indispensable, o sia la mínima, i respecta, sempre, el dret de manifestació.

Una policia democràtica, quan una persona no està en una actitud violenta, mai no la fa objecte de cap mena d'agressió o d'intimidació, ni física ni verbal. La imatge de la manifestació a la via Laietana on un noi no se n’adona que la policia carrega i es queda pacíficament assegut i uns quants policies espanyols el piquen, és totalment incompatible amb una actuació per part d’una policia democràtica.

En una manifestació, si els manifestants estan llançant objectes a la policia, aquesta ha de saber discriminar si representen un perill real per la integritat dels agents o només són una molèstia. En el cas que només siguin una molèstia no han de reaccionar o, com a màxim, la seva reacció ha de ser proporcionalment adequada a la situació de no agressió.

Mai s'ha de carregar contra persones que no estan exercint violència física efectiva i, en el cas que s'hagués d'exercir violència per part de la policia perquè hi ha unes actuacions, per part dels manifestants, que comporten un perill real per als agents, s'ha de fer discriminant els qui no estan exercint violència real dels que sí, i si no es pot fer aquesta discriminació, l’actuació ha de ser ponderada i gens violenta per tal que no rebin persones que no representen, ni són, cap perill.

Quan es tracta de grups que no exerceixen violència i es troben encerclats, s'hauria de fer un corredor relativament ample perquè tothom, tranquil·lament, pogués marxar sense ser molestat, hagi estat quina hagi estat la seva actitud anterior, el que compta és l'actual. La policia no pot actuar per venjança.

L'ús dels cotxes i de les furgonetes com eines d'enfrontament o de dispersió no és coherent amb l'exercici de la mínima força i, a més, és una actuació que s'ha demostrat incontrolable i molt perillosa per als ciutadans.

No és admissible que es pugui fer servir cap tipus de material que pugui lesionar o ferir greument o, com ja ha passat, buidar un ull.

Si l'ús de la força ha de ser la mínima indispensable per a la consecució de l'objectiu, que mai ha de ser el de limitar el dret de manifestació, mai no és justificable que es piqui a algú pel sol fet de ser allà.

La crema de mobiliari urbà no ha de ser causa de càrregues, sinó que el que cal és protegir els bombers que l'estiguin apagant, per tant, potser aniria bé que els Mossos disposessin de vehicles amb bombes d'aigua adients per apagar focs de carrer, i no pas, només, equipats per fer-los servir contra els manifestants.

Al saqueig de comerços no s'hi hauria de reaccionar amb càrregues, sinó posant-hi protecció o amb encerclaments que, sense violència, permetessin anar discriminant els autors dels saquejos.

Quan una persona és a terra, mai hauria de ser objecte de cops del tipus que siguin, ja no està exercint cap mena d’actuació que pugui qualificar-se com a violenta i, per tant, tampoc ha de ser objecte de violència, ni física ni verbal.

Per acabar, m’agradaria que el Parlament exigís que tota la policia espanyola que encara hi ha al país, hagués de regir-se per les normes dictades pel Parlament i el Govern i que, en el cas que no ho fessin, fossin els Mossos els qui s’interposessin entre ells i els manifestants, i que no calgués que fossin els bombers o grups de dones els qui els continguessin, com ha passat en més d’una ocasió.

Catalunya, 3 de març de 2021

Felip Ponsatí

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

El projecte està pensat per a una nació mestressa de les seves decisions, que vulgui una societat lliure i cohesionada en el respecte als drets humans i als dels pobles.  (www.llenguaoral.cat)

 

I DÉU ES VA FER JUTGE

Us voldria explicar un conte i com que és un conte segur que és inventat en gran part i en una petita part no, però anem-hi.

Hi havia una vegada una dotzena de persones que estaven del tot segures que tenien ciència infusa i que, per tant, el que deien era inapel·lable. bé, de fet moltes de les coses que deien no eren gaire originals, per no dir gens ni mica, sinó que es limitaven a fer d’altaveus del que deien els qui els havien nomenat en aquell càrrec tan important .

I varen decidir fer petar el Parlament dels catalans i els varen venir a dir que allò que havien decidit no valia per a res, després varen afegir-hi el que havien pactat a les Cortes i que s’havia votat allà, doncs apa, estirem la cadena, però com que no n’hi havia prou varen decidir que tot el que havien votat els catalans en referèndum  no servia per a res, doncs cap a les escombraries.

I així aquelles dotze persones sàvies varen enfotre-se’n del mort i de qui el vetlla, varen enfotre-se’n de tots els catalans i varen donar la raó a aquells a qui devien el càrrec i varen menystenir i humiliar a tota una nació.

Bé, els era igual, perquè com que no era la nació espanyola, sinó una de les sotmeses, doncs tan se’ls en fotia. De fet, va ser com si haguessin entrat en una botiga plena de copes de cristall i fessin com faria una elefant que s’hi passegés, carregar-s’ho tot.

A partir d’aquí no han tingut aturador, i després ha estat el seu govern, després el seu rei, després el seu TS i ara el seu TSJC, tots segueixen la mateixa línia: foteu-los-hi canya que són catalans i són mesells, a veure si n’aprenen de qui mana aquí, i que ells no hi pinten res de res.

Ara hem decidit que som més savis que els metges, més savis que els científics i que en sabem més que no pas tots ells, i si com a conseqüència de les votacions hi ha “algú” que s’encomana, doncs que ho provin si poden, i si poden, direm que la culpa és del governat, que és qui ho ha organitzat.

I si n’hi ha algun que protesta, doncs encausat i inhabilitat, que nosaltres som intocables i fem el que ens dona la gana, encara que fem veure que tot és llei i ordre, és allò que en altres llocs se’n diu justícia, aquí, de justícia, potser no gaire, però qui ens ho retraurà, i el retraurador que ens ho retregui ben encausat serà.

Felip Ponsatí

PS: Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma hàbil i coherent.

SOM UNA COLÒNIA I CAL QUE ENS COMPORTEM COM EL QUE SOM

Bé, no us enfurismeu per dir-vos la veritat, per a España som una colònia i nosaltres uns colonitzats, uns indígenes, un ciutadans de segona i, per tant, un territori a assimilar i una llengua i una cultura, de segona o tercera regional, a destruir, a fer desaparèixer, a ser engolida i païda per la gran llengua imperial, l’español.

Des de fa una mica més de 300 anys han anat avançant i nosaltres reculant. Sempre han fet servir les mateixes armes, la por, la imposició, la repressió, els jutges, els governadors, la policia, la presó, l’afusellament, la guerra, i com que ells som molts més que no pas nosaltres, doncs sempre ens han guanyat i nosaltres sempre hem perdut.

Per a ells només som la vaca que poden munyir i, si cal, matar-la de mica en mica, així ells s’engreixen i nosaltres ens anem aprimant i cada cop tenim menys força i menys capacitat de reacció.

Vull que ho tingueu clar, si es perd la llengua es perd la manera de ser, i adéu-siau setze hores, tots a fer punyetes i a ser españolitos de pro, però d’on trauran les misses si no existeix Catalunya? España, amb un dèficit superastronòmic, farà un pet com una gla, només que nosaltres, aleshores, ja no ens en podrem aprofitar perquè haurem perdut tota l’empenta i tota la saba que fa que siguem com som.

També n’hi ha una altra de possibilitat. És cert que la llengua fa tentines, que tots estem desanimats, que ens tenen el peu al coll i que España és un estat que ens odia perquè no admet la diferència, i fa tots els possibles per assimilar-nos, així de senzill, per a ells sempre som nosaltres els qui ho fem tot malament i ells, sempre, els qui ho fan tot bé (s’entén, per a ells), qui digui que estic exagerant que repassi la història dels últims 300 anys, i després que parli (en aquest moment encara hi ha més de 1000 lleis i normes que ens tracten com a provincians a corregir i a assimilar, i no pas com a ciutadans).

Nosaltres som tossuts  però al llarg del temps hem perdut una gran part de la nostra capacitat de reacció i, per tant, de tossuderia, la penúltima hòstia ens la va fotre el general feixista Franco, que després de vèncer-nos a la guerra incivil, ens va estar putejant durant 40 anys, atemorint-nos i creant una sensació de por col·lectiva que ens va fer canviar i ens va fer abaixar el cap davant de qualsevol persona que parlés español, tot plegat ens ha fet molt de mal i encara dura (costa molt treure’s els mals costums imposats i transmesos), i aquests últims decennis ha vingut acompanyat d’una immigració altíssima, i hem aplicat el que havíem après: perquè parlar-los en català, que és una llengua regional i no serveix per a gaire res més que per fer-la servir en família, millor que els parlem en español, que així ens entenem tots (de la maneta la flaire imperialista i el bonisme que ens ha servit per fer veure que ho fèiem perquè érem bones persones i no pas que el nostre esperit ja era de segona regional) i, per acabar-ho d’arrodonir, ja fa temps ens vàrem empassar, amb el lliri a la mà, la sacrosanta constitució, ens vàrem refiar de les bones paraules d’estat plurinacional, de respecte a les nacionalitats, de llengua oficial, i no ho havíem d’haver fet.

Ara, la constitució és l’excusa per a continuar fent servir la dalla. Tots els governs d’España (polítics, tribunals, policia i administració, tots són govern d’España), no se’n salva cap, han continuat la sega, fins a convertir Catalunya en un rostoll, sec i gairebé sense força per a continuar donant vida. Segur que el general feixista Franco està la mar de satisfet, ho va deixar tot: “Atado y bien atado”, i els seus hereus han continuat la seva feina.

Ara bé, jo em  pregunto, és que estem pitjor que els jueus quan eren a l’Israel ocupat, és que estem pitjor que el jueus quan varen creat l’estat d’Israel, és que ells no han sabut construir una nació amb una llengua que els ha servit com a eina de cohesió social, de ciència, de comunicació pública i econòmica, mentre a les famílies es parlaven desenes de llengües diferents? Doncs copiem-los, perquè no, si ells en una situació força pitjor ho van aconseguir, perquè nosaltres no ho podem fer?

D’acord, hi ha una diferència fonamental, els jueus estaven força pitjor que nosaltres ara i aquí, i a tothom li fa mandra haver-se d’arriscar sense tenir la seguretat de poder-se’n sortir, però alguna cosa decidida haurem de fer, i al final del camí segur que no hi serem tots els qui vàrem començar-lo. Serà el preu que caldrà pagar per la llibertat dels nostres fills i nets. No pensem tant amb nosaltres i ara, i pensem més en ells i en el seu futur. Quin futur els espera sent espanyoles per força?

Diuen que ara som un poble d’ordre i que segons quines coses no ens agraden, potser és mitjanament cert, però mirem qui ens ho diu, doncs els polítics, sobretot els espanyols i els d’aquí que volen continuar, pels segles dels segles, a la seva poltrona (perdona Tortell Poltrona), però de veritat som un poble tant i tant d’ordre?

Si que sembla que és cert que som un poble disciplinat, potser unes èpoques més que d’altres. Si repassem la història ens adonem que hi ha hagut molts moments ens els quals el grup, la cohesió social, la disciplina del grup, ens ha fet forts. Però aquesta qualitat, no és suficient per a posar España en una situació que l’obligui a parlar, a raonar, a negociar, a deixar enrere la seva història de mort, venjança i explotació.

Hi ha qui diu que el que hem de fer és resistència pacífica, i té tota la raó, però només amb resistència pacífica no ens en sortirem. Potser amb una confrontació intel·ligent tenim unes miques més de possibilitats, però em sembla que no pas gaires més. Ja sé que en Gandhi és el gran mirall en el qual ens hi mirem tots, i que en M. Luter King n’és un altre, però mentre en Gandhi feia gran manifestacions i accions pacífiques que aturaven l’economia i perjudicaven la metròpoli, n’hi havia d’altres que perjudicaven igualment la metròpoli i els seus aliats amb accions una mica més dures i contundents. Mentre en M. Luter King feia manifestacions i donava esperança a la seva gent, n’hi havia d’altres que actuaven i posaven en greus problemes les lleis injustes i discriminatòries, i als polítics i a les empreses que les recolzaven.

Encara som una colònia, però fins quan estem disposats a ser-ne, de colònia, fins quan? Quan uns jutges tornin a dictar una sentència que sigui pura venjança contra la nació, ens tornarem a conformar dient: No hi ha dret, això no és just, no és proporcionat! Mentre siguem tan respectuosos i, alhora, tant ànimes de càntir, no ens faran gens ni mica de cas, España no entén el raonament, la petició justa, la no subordinació i això no canviarà per molt que hi hagi polítics que ens vulguin vendre que sí, que és possible. España és franquista fins el moll de l’ós, per a ells la “unidad de España és sagrada”, i això sigui el govern que sigui.

España mai ha dialogat, perquè el seu diàleg  sempre l’ha entès com el general Prim: “Caixa o faixa”, o com el general Topete: “Más vale honra sin barcos que barcos sin honra”, o com el feixista Franco: "Una, Grande y Libre" i "Coño, habla cristiano", i sempre, el seu bon dia ha estat la delació, la por, la policia, l’exèrcit, la repressió, la ruïna econòmica de les famílies, la presó, la forca i l’afusellament (ara per sort, aquestes dues últimes no les poden fer servir), i només quan han estat contra la paret i sense possibilitat de tornar-s’hi han parlat, han enraonat, han respectat l’altre.

Com que som una colònia i volem deixar de ser-ho, ens hauríem de comportar com el que ara som: una colònia i, per tant, com han fet totes les colònies, crear el màxim de maldecaps de tot tipus aquí i a la metròpoli. No tinc clar com ho hem de fer, però estic segur que tal com ho estem fent ara no anirem enlloc, o sia que comenceu a posar-hi imaginació i intel·ligència, perquè l’experiència ens demostra que amara més la terra la pluja fina i constant que no pas un xàfec de tant en tant. Doncs haurem de procurar que la pluja fina i constant amari tot el territori, de cap a peus. Bé, quan calgui i puguem, també haurem de deixar caure un xàfec dels grossos, d’aquells que criden l’atenció de tothom.

Felip Ponsatí

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

El projecte està pensat per a una nació mestressa de les seves decisions i que vulgui una societat lliure i cohesionada en el respecte als drets humans i als dels pobles. (www.llenguaoral.cat)

 

LA INHABILITACIÓ, ELS INDULTS, L’AMNISTIA, LA REFORMA DE LA SEDICIÓ, EL TIATRU I ALTRES RAONS

La inhabilitació

Que us estranya, ja se sap que les colònies són governades des de la metròpoli, i que quan hi passa alguna cosa que no convé a la metròpoli s’hi envia l’exèrcit o la policia, o el que sigui, i tot seguit s’empresonen tots els que es poden arreplegar i se’ls acusa de qualsevol cosa (per ara només n’hi ha 2.850, us semblen pocs, a ells sí), la qüestió és fer-los prou por com per fer-los tornar a l’obediència de la metròpoli.

I si n’hi ha algun que els porta la contrària i reclama respecte cap els drets humans i dels pobles i, per tant, no està d’acord amb els seus mètodes, doncs se li talla el cap (com que no ho poden fer físicament, doncs ho fan jurídicament) i ja està, no calen explicacions, qualsevol cosa serveix de raó d’estat (la sagrada unidad de la pàtria), fins i tot una simple i teòrica falta administrativa, que entre ells la resolen amb una multeta i apa!, però a les colònies no, s’ha de demostrar qui mana, i ja se sap que a España qui mana és el general feixista Franco, per això va morir al llit, i tots els seus seguidors són els qui continuen manant, sobretot a l’aparell judicial i, com no, a la “jefatura del estado”, tots plegats suen franquisme per tots els seus porus, i si poguessin ens esborrarien del mapa.

Mentre siguem una colònia fotran els que els donarà la gana.

   Els indults

Anem per parts, primers els indults. Sincerament per a una persona condemnada per les seves idees democràtiques, l’indult és un insult i una bufetada, perquè l’indult és una gràcia (desgràcia) que el poder fa cap aquells a qui ha perjudicat greument però sense reconèixer que s’ha equivocat, i encara espera que se li facin tot de reverències i “besamanos”.

Bé l’indult pot ser benvingut per a totes aquelles persones que per les seves circumstàncies personals i del seu entorn familiar els cal deixar enrere, el més de pressa possible, una part de tota la injustícia que pateixen ells i les seves famílies, i el més probable és que se’ls en refoti tota la parafernàlia i tota posada en escena que fa el cap d’estat, el Sr. Rei per dret d’espermatozou, i el Sr. President del govern opressor. Que se’n vagin a fer punyetes i que ens deixin tranquils.

Ara bé, tots plegats hauríem de tenir clar que els indults no són res més que focs artificials, són un enganyapastors, la part realment important és una altra.

L’amnistia

Ara bé, per aquelles persones que no es troben en la situació extrema d’haver d’acceptar la humiliació de l’indult per a poder deixar enrere la injustícia i la venjança d’España, doncs l’indult no els sembla la mesura adequada, i el que els cal i demanen, o si voleu exigeixen, és l’amnistia. És cert que l’amnistia és una gràcia, també, dels qui varen rabejar-se en la venjança, però com mínim els obliga a esborrar la pissarra, com si no hi haguessin escrit res, i això encara que no ho vulguin reconèixer és humiliant per a totes aquelles “grans persones totes cobertes de medalles i creus” que es creuen per sobre del bé i del mal i que es consideren l’encarnació de España, vaja, quasi bé com si fossin el ”Caudillo” i, de fet, actuen com si encara fos viu, només que ara no poden fer ús dels “fusilamientos” i s’han de conformar en ser absolutament injustos i venjatius amb els qui no pensen que “la unidad de España es sagrada”.

Doncs com es veu, l’amnistia no és la part important, per al “gobierno”, està clar, de moment no hi entraran pas per aquesta via, encara falta força recorregut polític i força problemes socials i sanitaris i de dèficit econòmic per entrar-hi, perquè serà Europa qui els hi farà entrar, sense dir res, però ara empenyo una mica, ara empenyo una mica més.

La reforma de la sedició

Té collons la burra, ara resulta que allò que era molt complicat de fer fa un any, ara es pot fer cuita-corrents i tirant pel dret. Els nostres presos polítics ja faria dies que serien a casa seva, sense que calgués cap mena d’indult ni d’amnistia si els polítics espanyols en comptes de xiular i fer veure que el Cierzo no els deixava sentir res, haguessin fet els deures.

La raó per a tirar per la via de la reforma del codi penal no són res més que els cèntims que Europa ha posat sobre la taula per sortir de la crisi i donar un cop de mà amb el dèficit. Senzillament no ha calgut cap histrionisme per part de ningú, saben i tenen clar que el que han fet amb el Sr. Marchena al capdavant no té nom, ni és comprès  i acceptat per la resta d’estat d’Europa, tret d’algun que hi tenen força semblances, i Turquia que encara, per sort, n’és fora. L’excusa interna serà que els cal un cop de mà per als pressupostos i que tot són presses, caramels, bones cares i facilitats. Si no fos que la situació dels presos polítics comença a ser desesperant, per molt que diguin i facin el cor fort, ja són molts anys d’injustícia, jo engegaria a fer punyetes i a la merda a tota la classe política espanyola, començant per l’”emperifollado” Pedro Sanchez, però que facin la reforma d’una vegada, que la facin de pressa, si pot ser abans de Nadal millor que no pas pel gener.

Les eleccions al Parlament

Una altra de les raons per a tramitar ràpidament les esmenes sobre el codi penal no és res més que les eleccions al Parlament. Us imagineu què passaria si els presoners polítics poguessin participar-hi i en canvi els exiliats no. Aquesta situació podria fer canviar la balança electoral i que algun partit en sortís altament beneficiat, i quin partit us sembla que li interessa més al PSOE?

Vosaltres mateixos, traieu les conclusions que vulgueu, perquè segurament les enquestes que donen tanta distància a un partit resulta que tenen molta cuina al darrere i que els cal un cop de mà per a fer-les realitat o aproximar-s’hi. Sóc malpensat, doncs potser sí, però en qüestions de política em sembla que més val no anar gaire amb el lliri a la mà.

El tiatru

Algú amb mig dit de seny es creu que hi ha hagut alguna mena de cosa improvisada al tiatru que han muntat, a Barcelona, els Srs. jutges?

Apa va, si se’ls veu a venir d’una hora lluny, ja hi hem passat per aquest escenari, però els actors eren diferent, eren els militars. Si l’última frontera en la qual refugiar-se el Borbó són els jutges, doncs ho té pelut. La història ens diu que ara, de moment, li sortirà bé la jugada, però d’aquí poc se li girarà la truita i aquells que ara diuen “Viva el rei”, xiularan...

Tenen por que es reformi tot el sistema judicial, com es va fer amb l’exèrcit i que deixin de poder munyir la vaca i creure’s déu pare, fill i esperit sant, tot en un sol bloc, però no es preocupin pas, tindran una bona jubilació, i amb el que han anat arreplegant al llarg dels anys, doncs, fins i tot, potser serà daurada. Tinc l’esperança de no haver-se-la de continuar pagant nosaltres, i que hagin de ser els espanyols els qui ho facin.

Atentament.

Felip Ponsatí

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

El projecte està pensat per a una nació mestressa de les seves decisions i que vulgui una societat lliure i cohesionada en el respecte als drets humans.      (www.llenguaoral.cat)