DE LA DEMOCRÀCIA A L’ARISTOCRÀCIA

Des del moment que les qüestions polítiques, o sia les qüestions de govern que afecten als ciutadans, no s’encaminen a través del diàleg i la negociació entre els polítics i s’estan derivant cap els jutjats, s’està creant una nova forma de govern, la dels aristòcrates.

Potser algú de vosaltres es pensarà que de què carai parlo ara, “d’aristòcrates”, apa, va, si pràcticament no n’hi ha. I aquí hi ha l’error. Que no es deixin veure no vol pas dir que no formin una grup amb un gran poder, i que no l’exerceixin, l’única cosa que passa, a diferència d’altres temps, és que no ens n’adonem. Ara estan dintre les estructures i ocupen els nusos de la xarxa de poder perquè ells són els intèrprets de la legalitat.

Potser encara algú està pensant que parlo de la llotja del Bernabeu o del l’Íbex 35, o d’aristòcrates amb títols rimbombants, no, no i no! Si fos així seria molt més senzill plantar-los cara, perquè tindrien noms i cognoms i, amb una bona investigació, segur que se’ls podrien trobar molts punts dèbils. No, els nusos de la xarxa actual que són els qui, realment, estan començant a governar a l’estat espanyol en comptes dels polítics. Aquests últims han estat incapaços de fer la seva feina i s’han inhibit, per això els jutges del TC, del TS, de l’AN i els dels Tribunals Superiors de Justícia han ocupat el seu lloc.

Juguen la partida amb tots els avantatges. Per les mateixes lleis que han elaborat els polítics, estan en una situació privilegiada d’intocabilitat, fins al punt que no els cal rendir comptes de res i, per molt que s’equivoquin o per molt parcials que siguin, mai ningú els dirà clarament que s’han equivocat ni se’ls demanaran responsabilitats, perquè són un grup compacte i fan por. Els jutges dels graons més alts de la judicatura sembla com si allò que fan i allò que diuen fos la veritat absoluta, la certesa i que, per tant, ells fossin inqüestionables. De fet, és així, i només es controlen entre ells per vetllar per la conservació de l’”stato quo”.

Fixeu-vos que fins i tot decideixen, sense que ningú els ho hagi demanat, com s’ha d’interpretar el reglament del Parlament de Catalunya. El que pensem o deixem de pensar, el que vulguem o votem, no els importa gens ni mica, ells estan per sobre del bé i del mal. És el que ha fet el Sr. Llarena, del TS, quan l’Oriol Junqueras li ha demanat de ser traslladat a Catalunya per poder anar a les sessions dels Parlament. La resposta és per llogar-hi cadires: delega el teu vot (que és com dir-li, educadament, fes-te fotre). La qüestió és fer mal a tots els qui considera els caps de la declaració unilateral d’independència, els caps de la revolta pacífica. No hi ha cap més raó per mantenir-los en presó preventiva, i si cal inventar-se violències inexistents, doncs s’inventen.

Aquests aristòcrates són persones molt intel·ligents que, aprofitant la manca de líders polítics espanyols, han vist una oportunitat per deixar la seva marca en la conducció de l’estat. Es consideren estat i, alhora, servidors de l’estat. Per tant, qualsevol cosa, persona, entitat o idea que vagi en contra de l’estructura del seu estat o d’alguns dels seus pilars considerats fonamentals (la indissoluble unitat de la pàtria), encara que sigui de forma absolutament pacífica i fent ús de drets fonamentals d’expressió i de manifestació,... , se’ls troba al davant i, sense cap mena de vergonya, per a ells la mentida no existeix, poden crear qualsevol narració per fer que els fets lliguin amb les seves decisions i les justifiquin.

La declaració d’independència va ser una declaració sense força jurídica i, per tant només política, però l’estan atacant amb els antibiòtics més forts que disposen, així volen assegurar-se que no anirà a més i es tallarà de soca-rel qualsevol possible rebrot. Volen escarmentar aquells que consideren responsables/culpables de voler canviar la situació en la qual, ells, s’hi troben tant i tant bé, i que consideren que forma part de l’ànima del seu estat.

Són la forma actual de govern, és a l’ombra i hi continuarà perquè els interessa més que no pas sortir a plena llum del dia, però és clarament un govern aristocràtic, o sia un govern d’uns pocs molt ben preparats que es consideren el nucli dur de l’estat. L’estat són ells. Són els Felip V del segle XXI. La democràcia, què és això tan vulgar?

Això sí que és un cop d’estat, i no ho sembla.

F. Ponsatí

Catalunya, 22 de gener de 2018

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del futur ..., i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.   www.llenguoral.cat

ELS TRES REIS DE PONENT

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, el nom del qual no me’n vull recordar, que una vegada tres persones que consideraven que estaven per sobre del bé i del mal, reunides al voltant d’una taula, es varen posar a faular, o sia, a inventar-se històries i coses per l’estil.

Ara un n’explicava una i els altres hi acabaven d’afegir els detalls i la sal, després li tocava el torn a l’altre i després al tercer, i així, de mica en mica, anaven construint una narració fantasiosa i imaginativa que no tenia res a veure amb la realitat, perquè si una part de la narració era una mica versemblant, l’arraconaven, volien que la seva narració no tingués res a veure amb res semblant, sinó ja no es podria dir que allò que contaven era una faula, i ells es consideraven els majors faulistes del regne, per això se’ls anomenava els tres Faulistes Suprems.

Era tanta la seva habilitat que, a les seves narracions, feien que els pobres se sentissin culpables de ser pobres, que els pacífics fossin responsables que els seus veïns fossin estossinats per la policia, deien que amb el seu posat i maneres de fer pacífiques, havien provocat, les forces de l’ordre i aquestes s’hi havien hagut de tornar davant de tanta gosadia.

Els nostres tres faulistes anaven fent i, en voleu saber una de bona, doncs varen començar a inventar-se què passaria si ..., vaja com si tinguessin una bola de vidre que els permetés veure el futur, i els va semblar que era una de les millors idees que havien tingut, perquè així ja no haurien de patir si el que contaven s’assemblava o no a la realitat, senzillament tot ho explicarien com si ..., i així era impossible que no els sortís una narració rodona. D’aquesta manera ningú podria discutir si convertien les víctimes en culpables.

No sé si explicar-vos la faula que diuen que varen escriure els nostres tres Faulistes Suprems, ho intentaré, però segur que no ho faré tan bé com ells, ja em perdonareu.

El personatge de la faula és un ocell, un ocell de color groc cridaner, un oriol. Tots sabem que els oriols són una mica tossuts i que els agrada la llibertat, i és exactament el que volia, ser lliure i tenir de companys altres ocells, també lliures.

L’oriol anava amunt i avall, volant cap aquí i cap allà, engrescant als altres ocells perquè s’animessin a volar cada dia més alt i una mica més enllà. Cada cop hi havia més ocells que el seguien i l’escoltaven, i això no agradava gens ni mica al Gran Ocell Manaire. Fins que un dia, l’oriol, va caure en un parany i el varen engabiar.

L’oriol tenia ganes de sortir a volar, a córrer pel cel, volia anar amb la seva família i portar-los tot de coses maques, i explicar-los tot d’històries, que en sabia moltes.

Així és que va demanar als qui el tenien engabiat que el deixessin sortir, que ell no havia fet mai mal a ningú i que era un ocell pacífic, una mica tossut, potser sí, però pacífic. Els Engabiadors Suprems li varen posar una condició, podria sortir si es deixava eixalar (escurçar les ales), així no podria volar i no podria anar amunt i avall explicant les seves errònies idees.

La resposta de l’oriol va ser clara i contundent, si li escapçaven les ales i no podia volar, ja no podria fer com els altres ocells, ja no podria ser lliure i no podria explicar el que pensava. No tindria els drets que ha de tenir un ocell, i es va negar a deixar de pensar i d’explicar el que pensava.

Els tres Engabiadors Suprems ja havien trobat l’excusa perfecta per deixar-lo tancat i, encara més, donar-li la culpa ell. Així és que els tres Engabiadors Suprems li varen dir: No som nosaltres qui prenem la decisió de deixar-te a la gàbia, sinó que ets tu amb la teva tossuderia i les teves idees qui fa que t’hagis de quedar tancat a la gàbia. I se’n varen anar a dinar molt satisfets de la feina feta.

Bé, potser me n’oblidava de dir-vos que els tres Faulistes Suprems, els qui creen faules com aquesta, cobren dels qui manen i, per tant, no té res d’estrany que facin dir i fer aquestes coses que agraden tant al Gran Manaire Suprem, perquè ja se sap, pobrets, qui té el cul llogat no seu quan vol, i nosaltres, ignorants, no entenem res del que fan, ni les faules que expliquen, ni perquè continua engabiat l’oriol. 

Ell només vol volar, explicar el que pensa i ajudar als altres ocells a viure una mica millor, i tot fet amb paciència, tranquil·litat i dignitat. Potser és que només vol fer d’ocell, i tots sabem i està escrit, que hi ha un dret fonamental dels ocells que diu: Si ho desitgeu, heu de poder volar. 

De totes maneres, pel que expliquen els tres Faulistes Suprems això importava un rave als Engabiadors Suprems, i al que sembla que l’importava encara menys, i estava la mar de satisfet, era el Gran Ocell Manaire.

Per tant, glòria i llaors per al Gran Manaire Suprem i als seus fidels servidors, els tres Faulistes Suprems que, a través d’una bonica i ben treballada faula, han justificat, amb un «per si de cas ...», que l’oriol continués tancat.

Malgrat el poc respecte que demostren els faulistes cap els drets fonamentals dels ocells, desitjo a tothom que el 2018 ens porti il·lusions renovades, i paciència i voluntat per a portar-les a terme.

F. Ponsatí

EL JUTGE JUST

Un rei d’Algèria que es deia Bauakas, volia saber si era cert el que havia sentit dir sobre un jutge que vivia en una de les seves ciutats, i que era capaç de discernir la veritat en un moment, sense deixar-se enredar per cap bergant. Bauakas es va vestir com si fos un marxant i se’n va anar a cavall cap a la ciutat on vivia el jutge.

Quan va entrar-hi, un captaire esguerrat se li va acostar i li va demanar una caritat. Bauakas li va donar diners i, quan ja se n’anava, el captaire se li va arrapar al vestit.

 Què vols ara? – va preguntar –li el rei-. No t’he donat diners?

 M’has fet una caritat –va dir el captaire- ara fes-me un favor. Deixa’m venir amb tu a cavall fins a la plaça major, que, si no, els cavalls i els camells em trepitgen.

Bauakas el va deixar seure darrere seu sobre el cavall, i el va portar fins la plaça major. Allà es va aturar perquè baixés, però el captaire es va negar a desmuntar.

 Ja hem arribat a la plaça. Que no baixes? –va preguntar-li Bauakas.

Per què hauria de fer-ho? -va contestar el captaire. Aquest cavall és meu. Si no me’l vols tornar, haurem d’anar a veure el jutge.

Sentint com es barallaven, la gent es va reunir al seu voltant, cridant:

- Aneu a trobar el jutge! Ell us ho decidirà!

Bauakas i el captaire així ho van fer. Com que al jutjat hi havia diversa gent, el jutge els atenia per torn.  Abans que els toqués a ells, Bauakas i el captaire van sentir un lletrat i un pagès. Hi havia anat a causa d’una dona: el pagès deia que era la seva muller, i el lletrat que era la seva. El jutge se’ls va escoltar tots dos, va callar un moment i aleshores va dir:

- Que la dona es quedi aquí amb mi, i vosaltres torneu demà.

Quan se’n van haver anat, un carnisser i un tractant d’oli es van presentar davant del jutge. El carnisser anava tot cobert de sang, i el tractant d’oli, d’oli. El carnisser portava uns diners a la mà i el tractant d’oli la hi tenia agafada.

Estava comprant oli a aquest home – va dir el carnisser-, i quan em treia el portamonedes per tal de pagar-l’hi, m’ha agafat la mà i ha intentat de prendre’m tots els diners. Per això us hem vingut a veure així, jo agafant el portamonedes i ell agafant-me la mà. Però els diners són meus i ell és un lladre.

Aleshores va parlar el tractant d’oli:

Això no és veritat – va dir. El carnisser m’ha vingut a comprar oli, i quan jo li n’he vessat una gerra, m’ha demanat que li descanviés una moneda d’or. Quan jo m’he tret els diners i els he posat sobre el banc, ell els ha agafats i ha intentat d’escapar-se. Jo li  he agafat la mà, com podeu veure, i l’he portat aquí davant vostre.

El jutge es va quedar callat un moment i aleshores va dir:

- Deixeu-me els diners aquí i torneu demà.

Quan els va tocar el torn, Bauakas va explicar què havia passat. El jutge se’l va escoltar i aleshores va demanar al captaire que parlés ell.

Tot això que us ha dit no és cert –va dir el captaire. Ell s’estava assegut a terra, i quan jo entrava a la ciutat, m’ha demanat si podia muntar-lo a cavall amb mi. L’he assegut darrera meu sobre el cavall i l’he portat fins on ell volia anar. Però, quan hi he, arribat, s’ha negat a baixar i m’ha dit que el cavall era seu, la qual cosa no és certa.

El jutge va pensar un moment i després va dir:

- Deixeu el cavall aquí i torneu demà.

L’endemà es va reunir molta gent al jutjat per tal d’escoltar les sentències del jutge.

Primer van passar el lletrat i el pagès.

- Emporta’t la teva muller  - va dir el jutge al lletrat-, i doneu cinquanta cops de fuet al pagès.

Aleshores el jutge va cridar al carnisser .

-Els diners són teus –va dir-li. I, assenyalant el tractant d’oli, va dir:

-Doneu-li cinquanta cops de fuet. Aleshores va cridar Bauakas i el captaire.

- Series capaç de reconèixer el teu cavall enmig de vint més? –va preguntar a Bauakas.

-I tant –va respondre-li.

I tu? – va preguntar al captaire.

I tant, - va contestar el captaire.

Vine amb mi –va dir el jutge a Bauakas.

I se’n varen anar a l’estable. Bauakas va reconèixer de seguida el seu cavall entremig dels altres vint. Aleshores el jutge va fer venir el captaire i li va demanar que li indiqués quin era el seu cavall, el captaire el va reconèixer i el va assenyalar.

Llavors el jutge va tornar al seu seient.

Agafa el cavall, que és teu –va dir a Bauakas. I doneu cinquanta cops de fuet al captaire.

Quan el jutge va marxar del jutjat per anar-se’n cap a casa seva, Bauakas el va seguir.

Què vols? – va preguntar-li el jutge-, que no t’ha satisfet la meva sentència?

Sí que m’ha satisfet –va contestar Bauakas. Però m’agradaria de saber com us ho heu fet per a descobrir que la dona era la muller del lletrat, que els diners eren del carnisser, i que el cavall era meu i no del captaire.

De la següent manera: aquest matí he fet cridar la dona i li he dir: «Omple’m el tinter, si et plau.» Ella l’ha agafat, l’ha rentat de pressa i bé, i l’ha omplert de tinta; era per tant una cosa que estava acostumada a fer. Si hagués estat la muller del pagès, no ho hauria sabut fer. Això m’ha demostrat que el lletrat deia la veritat. Quant els diners, ahir els vaig posar en un vas ple d’aigua, i aquest matí l’he anat a mirar per veure si havia pujat gens d’oli a la superfície. Si els diners haguessin estat del tractant d’oli, haurien estat untats d’oli de les seves mans. Però no n’hi havia gens; per tant, qui deia la veritat era el carnisser. Saber de qui era el cavall ha estat un xic més difícil. El captaire l’ha reconegut enmig de vint d’altres, com ho has fet tu. Tanmateix no us he pas portat a l’estable per veure qui de vosaltres reconeixia el cavall, sinó a qui de vosaltres el cavall reconeixia. Quan tu t’hi has acostat, ha girat el cap i ha acostat el coll cap a tu; però, quan  s’hi ha acostat el captaire, ha aixecat una pota i ha tirat les orelles enrere. He reconegut, per tant, que tu eres el veritable amo del cavall.

Aleshores Bauakas va dir al jutge:

Jo no sóc cap marxant, sinó el reu Bauakas. Vaig venir aquí per comprovar si era cert el que deien de tu. I ara he vist que ets un jutge just. Demana’m el que vulguis, que t’ho concediré com a recompensa.

LLEÓ TOLSTOI. 

El meu comentari personal i un parell de reflexions: Un jutge just no s'inventa situacions inexistents per empresonar o castigar, sinó que es basa en la conducta de les persones. És un jutge just el Sr. Llarena?

Em sembla molt clar que no, i que en canvi és un cas clar de prevaricació i manipulació intencionada d’unes eleccions. Diuen que no són presos polítics, però el seu desencarcerament provisional o la continuïtat del seu empresonament depèn de condicions polítiques.

F. Ponsatí

Catalunya, 15 de desembre de 2017

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del futur ..., i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.   www.llenguoral.cat

IGNORÀNCIA VOLGUDA

Quan una persona amb responsabilitat i capacitat de decisió legal, com el Sr. Llarena, a través de la invenció d’uns fets que es contradiuen amb el que ha estat la conducta, al llarg dels últims anys, d’unes persones, pren una decisió que les perjudica greument, s’està davant d’un clar abús de poder. Ell sabrà com s’ha d’anomenar aquest fet, i encara més si ho fa des d’una posició de volguda ignorància, perquè té els elements suficients per a contrastar tot el que li calgui.

Si dic que la ignorància és volguda és perquè, pel seu escrit, sembla que vostè no ha fet res que li permeti saber, sense mitjancers, la situació real de Catalunya i, encara menys, de quin ha estat i és des de sempre, la conducta del Srs. Cuixart i Sànchez, i de les dues entitats que presideixen, o la dels  l’Honorables Srs. Junqueras i Forn.

EXPLOSIÓ DE VIOLÈNCIA

Dir que el seu alliberament pot comportar una explosió de violència és d’un tal nivell de desconeixement de la realitat del país, que només pot ser pensada per persones que en viuen del tot desconnectades perquè es creuen el que els diuen els papers d’una d eles parts.

Suposo que a vostè ja li va bé aquesta manera de mirar-se la realitat  encara que sigui del tot injusta, perquè sinó hauria fet alguna cosa per contrastar les informacions esbiaixades. Si això passa amb una persona que diuen que és justa i un bon professional, no sé que hauria passat si no ho arriba ser, què hauria decidit?

No es pot perjudicar greument a unes persones i a tot el seu entorn, justificant-ho amb badomeries. Una part del discurs que fa al seu escrit es correspon més a una novel·la de ciència ficció i a una tergiversació de la realitat del país i del comportament de les persones que decideix que continuïn empresonades, que no pas a uns possibles fets reals. Sembla com si tingués més realitat l’Alícia al País de les Meravelles que no pas aquesta part, teòricament justificativa, del l’escrit.

LA REALITAT ÉS MOLT DIFERENT

Si els desempresona, que no és el mateix que deixar-los lliures, estic més que segur que s’adonarà de la distància que hi ha entre la realitat i les falses informacions i les badomeries conseqüents que l’han portat a prendre unes decisions del tot equivocades. El just alliberament d’aquestes persones pacífiques, assenyades i bons ciutadans, i els fets conseqüents, potser l’ajudarien a tornar a tocar de peus a terra, i a adonar-se de l’error de la seva decisió d’actual.

TORNI A VENIR I HO COMPROVI

En el cas que li sembli que li cal més informació, li proposaria que, de forma anònima, torni a venir Catalunya, i així podrà veure i s’adonarà de l’enorme distància que hi ha entre el que li diuen i el que realment passa, i potser després canviarà el seu punt de vista. (li proposo que sigui de forma anònima perquè les “autoritats del 155” no li limitin la visita i tingui una total llibertat per veure, preguntar i fer, fins i tot d’anar a la seu OC –si ve a Girona, m’avisi, l’acompanyaré- o de l’ANC).

L’ALLUNYAMENT DE LA REALITAT

Tinc la impressió que els jutges de la part més alta de la magistratura, com vostè, viuen en una mena de torre d’ivori, i que els sembla que poden decidir el que sigui; que si ells diuen una cosa ja està per ben dita i per ben decidida, encara que perjudiquin greument a algú. Mala sort!

I no hauria de ser així, considero que són responsables dels seus actes i, per tant, són responsables del mal que fan, sobretot si són conseqüència d’una ignorància volguda perquè no han fet l’esforç de contrastar el que diuen certs papers i informacions parcials, amb la realitat i amb l’evolució històrica de les persones que estan decidint mantenir empresonades.

DE VERITAT CREU EN LA DEMOCRÀCIA?

El seu escrit és un cop de martell a la nostra societat, a la democràcia, quan identifica com a penalment punibles actes polítics pacífics i sense valor jurídic, quan penalitza la llibertat de pensament, quan penalitza la llibertat d’expressió i de manifestació i, per acabar-ho d’arrodonir, ho clou mantenint a la presó ciutadans i polítics que sempre han defugit la violència i, teòricament ho justifica per possibles esclats de violència. No té ni cap ni peus.

LA DEMOCRÀCIA NO, NOMÉS, SÓN ELS TRIBUNALS

Perquè, de fet, què és això tant terrible que mereix la presó i que sembla que ha fet el Sr. Junqueras i la resta d’empresonats?

Segurament han desobeït el que deia el TC, però no pas per això deixen de ser actes polítics que, recordo, que no varen arribar a tenir –per voluntat del govern- valor jurídic i, per tant, no poden ser punibles penalment, a no ser que es castigui penalment l’expressió pública i pacífica d’unes idees.

Si és així, serà una nova manera d’interpretar fets objectius, encara que siguin del tot pacífics, perquè no es tractarà de què fas o deixes de fer, sinó d’allò que els fiscals i els jutges els sembli que volies fer i, per tant, poden dir i badomerar com els sembli que, a partir d’aquí els vilatans normals no hi tenim res a fer-hi.

S’arriba al punt de justificar la violència institucional de la Policia nacional i de la GC fent-ne responsables als Mossos. És com acusar als negres de l’existència del racisme. A la violència institucional desplegada li calia un cap de turc i quin cap de turc més adient que fer-ne responsable a qui fa les coses millor que tu? I jo em pregunto, de qui va ser responsabilitat que a partir del començament de la tarda ni la PN, ni la GC moguessin un dit? També va ser del Mossos o del gran ridícul internacional que havia fet la policia espanyola?

Malgrat la magistratura espanyola, que s’assembla molt a “prietas las files, recias marciales ...”, continuarem fent les coses de manera pacífica i, si tot va bé, al final aconseguirem la llibertat del nostre país.

F. Ponsatí

Catalunya, 5 de desembre de 2017

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del futur ..., i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.   www.llenguoral.cat