Viure,
vol dir tenir paciència, vol dir mirar el nostre entorn, vol dir aturar-nos i
agafar forces per a la següent etapa, vol dir saber quins són els nostres
competidors i els nostres adversaris (que no és ben bé el mateix), quines són
les seves forces i les seves capacitats i, sobretot, quines són les nostres.
Com
a país ens cal saber on volem anar. Ara sembla que ho tenim força clar, no
tothom, però una bona part em sembla que sí.
Ara
ens toca augmentar la base social, la potència del motor, i és evident que la
primera cosa que ens cal, si volem que aquests nostres conciutadans ens
escoltin, és saber què volen i perquè, i com molts de nosaltres ja l'hem fet aquest
llarg camí, en sabem les dificultats, les alegries i els esculls i, per tant,
ens cal tenir paciència, però també constància.
No
vàrem nàixer independentistes, ens n'hem tornat per raons del tot diferents,
per això ens cal fer tot el que sigui possible per entendre els qui encara no
en són, i potser no en seran mai, però només des del coneixement mutu arribarem
a un punt en què, encara que no estiguem d'acord amb el que volem uns i altres,
ens respectem i convivim com un sol poble; un poble en què hi caben molts punts
de vista i objectius vitals del tot diferents i, fins i tot, contraposats, però
que té i respecta un pòsit comú.
REINO-REPÚBLICA
REINO-REPÚBLICA
Des
del meu parcial punt de vista no és que no tinguem res a fer-hi dintre el “Reino
de España”, sinó que, molt possiblement, tampoc si fos una república. La
història ens ensenya que poca cosa en podem esperar d’España, sigui “Reino o
República”. El problema fonamental no és aquest, sinó que la dificultat més
gran és la manera que tenen, una bona part dels espanyols (algú em dirà que és
l’estat i no pas la gent), d'entendre la seva història i la seva vida. Una
història que els ha ensenyat que són un poble guerrer, un poble que no es
rendeix, que mai no negocia i que, en cas de conflicte, només existeixen: la
victòria o la mort. I l’estat l’han estructurat així.
De
fet, una anàlisi una mica menys anecdòtica de la seva història els portaria a
adonar-se que en molts de casos han estat uns bon negociadors i no els ha anat
pas malament, però com que des de finals del segle XIX sempre els ha tocat el
rebre i han anat perdent tot el seu immens poder territorial i colonial, ara se
senten -històricament- vexats, humiliats i que la seva història d’estat imperial
ja ha passat, però encara els queda una pedra a la sabata i l'estan intentant assimilar/absorbir:
Catalunya.
Si
fins i tot una de les raons fonamentals per “el Alzamiento Nacional” dels
generals feixistes, va ser la «unidad de España» i l'assimilació de Catalunya.
Després li varen seguir quasi bé 40 anys de dictadura (em sembla recordar que
també deien que era un estat de dret).
FER REPÚBLICA
FER REPÚBLICA
Per a poder continuar
corrent aquesta llarga marató ens hauríem de preocupar de no parlar tant, el
silenci va bé per a la reflexió, i començar a anar eixamplant la República. De
moment, i durant força temps, no serà pas una República jurídica, però cal que
sigui una República social i justa, una República cohesionadora i convivencial,
una República solidària i col·laborativa, una República que valori els drets
humans i els exerceixi, una República científica, musical i ecològica, una
República sense diferències econòmiques per raó de gènere, una República on els
infants no s’hagin de separar de les famílies a cap edat, una República amb un,
encara millor, sistema públic docent, sanitari, científic ..., una
República centrada en els municipis al servei dels ciutadans (no oblidem el pes
econòmic i polític de les diputacions) i, cohesionant-ho tot, la Generalitat.
Com podeu comprovar no hi
poso gaire res que no sigui possible, ni tampoc que no s’hagi començat a fer,
recordeu que som a mitja cursa i és fàcil que les forces ens fallin, a partir
d’ara, per acabar la cursa de la nostra vida com a poble, a més de la força
física, ens cal una gran força mental, una gran capacitat de constància i
esforç.
COSES QUE POTSER PODEM
CANVIAR
Independentment del que
decideixin els que es diuen “jutges imparcials”, i malgrat el 155 i les moltes
barrabassades jurídiques per part dels tribunals, hem de procurar trobar les
vies per assegurar el nostre futur com a poble, per assegurar els avenços que
anem fent.
Per estrany que us pugui
semblar hi ha alguns aspectes que l’estat espanyol no ha pogut tocar, i són
aquelles entitats i organitzacions que no depenien exclusivament de la
Generalitat, que estaven participades per altres territoris i, fins i tot, per
altres governs. A partir d’ara hem de procurar afinar molt més per a poder
salvaguardar tot allò que anem fent. No pot ser que cometem les mateixes
equivocacions.
España ha demostrat que té
molta força física i jurídica, pot permetre’s rebregar tots els drets mentre
toqui el rebre als catalans i a les institucions catalanes, nosaltres hi hem
d’oposar intel·ligència, diversitat i una participació ampliada (fora de la
jurisdicció oficial espanyola, si és possible), segur que és més difícil, però
també és més segur. És com es va fer el referèndum de l’u d’octubre o el que es
fa per mantenir la Fundació Ramon Llull, i d’altres.
A partir d’ara aniria bé
que el govern encarrilés, fixés les línies de futur i les accions prioritàries,
però que fos la societat (associacions, entitats, fundacions, ajuntaments,
diputacions) la qui s’organitzés per a fer-ho, així assoliríem una societat
molt més republicana. El govern hi posaria la fàbrica i dissenyaria el motor
però la societat el faria i hi posaria l’energia. Encara que España ocupés un altre
cop la fàbrica, el motor continuaria funcionant.
Tot plegat no és cap
novetat, és el que hem fet des de fa molt de temps, des del temps de la
dictadura i des d'abans: Escoltisme, Òmnium Cultural, Enciclopèdia Catalana,
Assemblea de Catalunya, Congrés de Cultura Catalana, Escoles d’Estiu, l’ANC,
corals, esbarts, grups de teatre o organitzacions per a la festa major, colles
castelleres, penyes de futbol, gremis, associacions de tot tipus: de veïns,
científiques, culturals, ONG, professionals, ecologistes, esportives ...
(en aquests punts hi és tothom).
Només ens cal continuar i
potenciar-ho una mica més, perquè fer República també és això i, com a toc
final potenciador de totes les iniciatives, fer una amalgama organitzativa entre el Congrés de Cultura Catalana i l’Assemblea de
Catalunya que abasti tot el territori, i que el Parlament posi en marxa lleis com la de pobresa energètica
i moltes d’altres de semblants que, més que lleis socials, les hauríem de
qualificar, ja en el seu títol, com a lleis per a l’aplicació dels drets
humans.
Recordeu que com deia en
Joan Fuster, i m’ha recordat en Toni Soler: La política que no fem nosaltres la
faran contra nosaltres.
F. Ponsatí
Ens cal una societat futura amb uns bons
fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més
participativa i solidària.
Des de l’escola del futur ..., i si pogués
ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació
no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA
la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui
capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en
català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta. www.llenguaoral.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada