dimarts, 31 de maig de 2016

Quien con crios se acuesta, meado se levanta



És un títol del tot estrany, però és el que m’ha semblat més adient per definir la situació política actual.

Fa uns mesos es va fer un exercici de política, quasi impossible, i es va decidir que, en comptes  de fer unes noves eleccions, el millor era aliar-se amb la CUP. És cert que, per fer-ho, hi varen haver renúncies importants per part de totes les bandes, Junts pel Sí va decidir que el seu candidat a la presidència quedés al marge i, els diputats de la CUP, varen signar un document de suport explícit al govern. El President Mas és al marge, tal com havia de ser, i els diputats de la CUP han complert el que varen signar?

Quan els representants d’un grup polític signen un compromís, després –el grup- no pot començar a dir: que sí, però que no; que si no hi afegeixes això, res de res del que s’ha signat,... però, quan aquest algú és la CUP, tot és possible, fins i tot desautoritzar, a pilota passada, els seus parlamentaris, tot s’hi val.

I tot perquè? Doncs perquè la CUP no és un partit polític, sinó un moviment, són un conjunt de persones que fan tot el possible per ser reconeguts, sempre, com l' “enfant terrible” de la política catalana.

L’única cosa que tenen en compte és si són fidels al 100% a les  idees, com més radicals i impossibles millor, que té el grup que, en aquells moments, remena el bacallà dintre la CUP. Per tant, no és gens estrany que ara surtin amb una esmena, a la totalitat, als  pressupostos.

Si ja no hi som, s’arribarà a un punt en el qual serà del tot impossible acostar més les posicions, aleshores què? El govern pot prorrogar els pressupostos, és cert, però qui els garanteix que, per una coma, no els aniran tombant totes les propostes legislatives que puguin anar fent?

Si, per la posició radical i tossuda de la CUP, els pressupostos no s’aproven, em sembla que els més saludable és esperar uns mesos i comprovar si, passat aquest temporal, ajuden i empenyen el carro, si no és així, doncs, tot a can Pistraus, anem a unes noves eleccions i, aquest cop, deixem-nos de plebiscitàries i de romanços que, els fets, demostren que no serveixen per a res. Que cada partit posi sobre la taula les seves propostes, i si el resultat de les eleccions dóna que el camí cap a la independència és el majoritari, doncs que el Parlament tiri endavant i, si no és així, doncs, de moment, a fer punyetes.

M’he esperat 70 anys, i em sembla que encara en podré esperar deu més. De paciència i voluntat per veure la nostra nació lliure, no me’n falten.

Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

F. Ponsatí

Visca la terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada