Bé, no us enfurismeu per dir-vos la veritat, per a España som
una colònia i nosaltres uns colonitzats, uns indígenes, un ciutadans de segona
i, per tant, un territori a assimilar i una llengua i una cultura, de segona o
tercera regional, a destruir, a fer desaparèixer, a ser engolida i païda per la
gran llengua imperial, l’español.
Des de fa una mica més de 300 anys han anat avançant i
nosaltres reculant. Sempre han fet servir les mateixes armes, la por, la
imposició, la repressió, els jutges, els governadors, la policia, la presó,
l’afusellament, la guerra, i com que ells som molts més que no pas nosaltres,
doncs sempre ens han guanyat i nosaltres sempre hem perdut.
Per a ells només som la vaca que poden munyir i, si cal,
matar-la de mica en mica, així ells s’engreixen i nosaltres ens anem aprimant i
cada cop tenim menys força i menys capacitat de reacció.
Vull que ho tingueu clar, si es perd la llengua es perd la
manera de ser, i adéu-siau setze hores, tots a fer punyetes i a ser españolitos
de pro, però d’on trauran les misses si no existeix Catalunya? España, amb un
dèficit superastronòmic, farà un pet com una gla, només que nosaltres,
aleshores, ja no ens en podrem aprofitar perquè haurem perdut tota l’empenta i
tota la saba que fa que siguem com som.
També n’hi ha una altra de possibilitat. És cert que la
llengua fa tentines, que tots estem desanimats, que ens tenen el peu al coll i
que España és un estat que ens odia perquè no admet la diferència, i fa tots
els possibles per assimilar-nos, així de senzill, per a ells sempre som
nosaltres els qui ho fem tot malament i ells, sempre, els qui ho fan tot bé
(s’entén, per a ells), qui digui que estic exagerant que repassi la història
dels últims 300 anys, i després que parli (en aquest moment encara hi ha més de
1000 lleis i normes que ens tracten com a provincians a corregir i a assimilar,
i no pas com a ciutadans).
Nosaltres som tossuts
però al llarg del temps hem perdut una gran part de la nostra capacitat
de reacció i, per tant, de tossuderia, la penúltima hòstia ens la va fotre el
general feixista Franco, que després de vèncer-nos a la guerra incivil, ens va
estar putejant durant 40 anys, atemorint-nos i creant una sensació de por
col·lectiva que ens va fer canviar i ens va fer abaixar el cap davant de
qualsevol persona que parlés español, tot plegat ens ha fet molt de mal i
encara dura (costa molt treure’s els mals costums imposats i transmesos), i aquests
últims decennis ha vingut acompanyat d’una immigració altíssima, i hem aplicat
el que havíem après: perquè parlar-los en català, que és una llengua regional i
no serveix per a gaire res més que per fer-la servir en família, millor que els
parlem en español, que així ens entenem tots (de la maneta la flaire
imperialista i el bonisme que ens ha servit per fer veure que ho fèiem perquè
érem bones persones i no pas que el nostre esperit ja era de segona regional)
i, per acabar-ho d’arrodonir, ja fa temps ens vàrem empassar, amb el lliri a la
mà, la sacrosanta constitució, ens vàrem refiar de les bones paraules d’estat
plurinacional, de respecte a les nacionalitats, de llengua oficial, i no ho
havíem d’haver fet.
Ara, la constitució és l’excusa per a continuar fent servir la
dalla. Tots els governs d’España (polítics, tribunals, policia i administració,
tots són govern d’España), no se’n salva cap, han continuat la sega, fins a
convertir Catalunya en un rostoll, sec i gairebé sense força per a continuar
donant vida. Segur que el general feixista Franco està la mar de satisfet, ho
va deixar tot: “Atado y bien atado”, i els seus hereus han continuat la seva
feina.
Ara bé, jo em
pregunto, és que estem pitjor que els jueus quan eren a l’Israel ocupat,
és que estem pitjor que el jueus quan varen creat l’estat d’Israel, és que ells
no han sabut construir una nació amb una llengua que els ha servit com a eina
de cohesió social, de ciència, de comunicació pública i econòmica, mentre a les
famílies es parlaven desenes de llengües diferents? Doncs copiem-los, perquè
no, si ells en una situació força pitjor ho van aconseguir, perquè nosaltres no
ho podem fer?
D’acord, hi ha una diferència fonamental, els jueus estaven
força pitjor que nosaltres ara i aquí, i a tothom li fa mandra haver-se d’arriscar
sense tenir la seguretat de poder-se’n sortir, però alguna cosa decidida haurem
de fer, i al final del camí segur que no hi serem tots els qui vàrem
començar-lo. Serà el preu que caldrà pagar per la llibertat dels nostres fills
i nets. No pensem tant amb nosaltres i ara, i pensem més en ells i en el seu
futur. Quin futur els espera sent espanyoles per força?
Diuen que ara som un poble d’ordre i que segons quines coses
no ens agraden, potser és mitjanament cert, però mirem qui ens ho diu, doncs
els polítics, sobretot els espanyols i els d’aquí que volen continuar, pels
segles dels segles, a la seva poltrona (perdona Tortell Poltrona), però de
veritat som un poble tant i tant d’ordre?
Si que sembla que és cert que som un poble disciplinat, potser
unes èpoques més que d’altres. Si repassem la història ens adonem que hi ha
hagut molts moments ens els quals el grup, la cohesió social, la disciplina del
grup, ens ha fet forts. Però aquesta qualitat, no és suficient per a posar España
en una situació que l’obligui a parlar, a raonar, a negociar, a deixar enrere
la seva història de mort, venjança i explotació.
Hi ha qui diu que el que hem de fer és resistència pacífica,
i té tota la raó, però només amb resistència pacífica no ens en sortirem. Potser
amb una confrontació intel·ligent tenim unes miques més de possibilitats, però
em sembla que no pas gaires més. Ja sé que en Gandhi és el gran mirall en el
qual ens hi mirem tots, i que en M. Luter King n’és un altre, però mentre en
Gandhi feia gran manifestacions i accions pacífiques que aturaven l’economia i
perjudicaven la metròpoli, n’hi havia d’altres que perjudicaven igualment la
metròpoli i els seus aliats amb accions una mica més dures i contundents.
Mentre en M. Luter King feia manifestacions i donava esperança a la seva gent,
n’hi havia d’altres que actuaven i posaven en greus problemes les lleis
injustes i discriminatòries, i als polítics i a les empreses que les
recolzaven.
Encara som una colònia, però fins quan estem disposats a
ser-ne, de colònia, fins quan? Quan uns jutges tornin a dictar una sentència
que sigui pura venjança contra la nació, ens tornarem a conformar dient: No hi
ha dret, això no és just, no és proporcionat! Mentre siguem tan respectuosos i,
alhora, tant ànimes de càntir, no ens faran gens ni mica de cas, España no entén
el raonament, la petició justa, la no subordinació i això no canviarà per molt
que hi hagi polítics que ens vulguin vendre que sí, que és possible. España és
franquista fins el moll de l’ós, per a ells la “unidad de España és sagrada”, i
això sigui el govern que sigui.
España mai ha dialogat, perquè el seu diàleg sempre l’ha entès com el general Prim: “Caixa
o faixa”, o com el general Topete: “Más vale honra sin barcos que barcos sin
honra”, o com el feixista Franco: "Una, Grande y Libre" i "Coño, habla cristiano", i sempre, el seu bon dia ha estat la delació, la por, la policia, l’exèrcit,
la repressió, la ruïna econòmica de les famílies, la presó, la forca i
l’afusellament (ara per sort, aquestes dues últimes no les poden fer servir), i
només quan han estat contra la paret i sense possibilitat de tornar-s’hi han
parlat, han enraonat, han respectat l’altre.
Com que som una colònia i volem deixar de ser-ho, ens hauríem
de comportar com el que ara som: una colònia i, per tant, com han fet totes les
colònies, crear el màxim de maldecaps de tot tipus aquí i a la metròpoli. No
tinc clar com ho hem de fer, però estic segur que tal com ho estem fent ara no
anirem enlloc, o sia que comenceu a posar-hi imaginació i intel·ligència,
perquè l’experiència ens demostra que amara més la terra la pluja fina i
constant que no pas un xàfec de tant en tant. Doncs haurem de procurar que la pluja
fina i constant amari tot el territori, de cap a peus. Bé, quan calgui i puguem,
també haurem de deixar caure un xàfec dels grossos, d’aquells que criden l’atenció
de tothom.
Felip Ponsatí
Des de l’escola del futur ... , i si
pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la
marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal
que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui
capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en
català, oralment i per escrit, d’acord amb les normes socials.
Ens cal una societat futura amb uns
bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més
participativa i solidària.
El projecte està
pensat per a una nació mestressa de les seves decisions i que vulgui una
societat lliure i cohesionada en el respecte als drets humans i als dels
pobles. (www.llenguaoral.cat)