EL 27-IX-2015 GAIREBÉ COMPENSA UNA VIDA

Potser us pot semblar que exagero, però no, com a mínim des del meu punt de vista.

Des dels 9 anys fins als 15 vaig estudiar a Madrid, intern en un col·legi de “Huérfanos del Magisterio”, se suposa que del règim feixista. No sé exactament com hi havia anat a parar, perquè el meu pare, que havia estat mestre, havia estat empresonat i depurat per republicà. Feia uns anys que havia mort.

D’entre els més de 300 alumnes, el meu germà petit i jo érem els únics catalans. Recordo a un dels meus mestres, don Juan, el de llengua espanyola, don “Concho” que li dèiem nosaltres; era atent, bona persona i molt educat, fins i tot quan s’enfadava, en comptes de dir algun taco, deia :”concho, concho, concho”.

Un dia, era al corredor parlant amb el meu germà i va passar Don Concho, s’atura i em diu si fa o no fa: “Aquí se habla en espanyol” i em va clavar una bona plantofada. Des d’aquell dia vaig entendre que ser català no era ben vist ni ben acceptat pels espanyols. Si una bona persona tenia aquesta reacció violenta, quina seria la d’altres. Des d'aquell dia, ja fa molts i molts d'anys, he tingut ganes de poder dir: Adéu Espanya!

Ara que hem guanyat, gestionem-ho bé

Seria d’agrair que aquest cop tots els partits sabessin interpretar correctament l’aire d’esperança, el sentit de l’onada i ajudessin a aprofitar-la.

Si el pacte entre ERC i CDC, acceptat per les entitats socials, és que el Sr. Mas serà proposat i investit com a president, s’han de fer tots els esforços perquè així sigui, i ni la CUP, ni Podemos haurien de poder-ho condicionar decisivament.

No es tracta d’agraïment, que en política no és pas una bona cosa, sinó de flaire, de nas polític, i el Sr. Mas ha demostrat que en té molt més que la majoria dels polítics, a part que té molta més experiència de govern que la resta, i pot ser una gran eina per posar pau i serenor en la maregassa interna que haurà d’entomar el nostre vaixell.

Un govern de concentració i, si no pogués ser, amb suports externs puntuals i pactats, requereix d’una gran paciència personal i de molta habilitat política. Quin dels altres possibles pretendents a la presidència podria dir que reuneix aquestes condicions? Jo no en trobo cap.

És evident que si volem avançar cap a la independència ens cal millorar la cohesió social fent que tothom se senti escoltat, protegit i partícip, però per aconseguir-ho hem, d’eradicar les bosses de pobresa i les injustícies legals. Encara que per fer-ho ens calgui violentar, el màxim possible, la legalitat i, en alguns casos, posar contra la paret algunes companyies energètiques.

S’ha de pactar amb la CUP el full de garanties socials que, de fet, està en la mateixa línia que el programa de Junt pel Sí (difereixen en alguns aspectes, però no pas en l’essencial) i només cal que un parell de diputats votin favorablement i la resta s’abstinguin. Aquesta mateixa operació es podria fer amb Podemos, perquè hi ha, quasi bé les mateixes coincidència i diferències, en aquest cas, mentre s’abstinguessin un parell de diputats o aquell dia no hi fossin, n’hi hauria prou.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí
Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

LA JUSTÍCIA ESPAÑOLA

És evident que el títol el formen dues paraules, «justícia» i «espanyola». Sabem que la paraula justícia prové del mot llatí “juris” que es podria traduir per justícia, llei o dret. Doncs bé, la justícia espanyola és, teòricament la que s’encarrega de vetllar perquè es compleixi la llei. 

I un be negre amb potes rosses!

La justícia espanyola en té molt d’espanyola i poc, molt poc de justícia i, sobretot la que està en els nivells més alts de la jerarquia judicial. Per a ells tot és justificable si és per carregar-se els que ells consideren contraris a la sagrada unitat de la Pàtria. Encara que ho facin per mitjans pacífics i en el seu temps lliure. La llibertat d’expressió i de pensament té un límit, “España”.

L’últim cas que tenim al davant és el del Sr. Vidal, jutge. De tots els que estan fent esborranys de futures constitucions catalanes, només ell, com a cap de turc, és a qui li tocarà el rebre. Amb ell es vol fer un escarment a la societat.

Hi ha algun grup d’hipòcrites que diuen: ja sabia on es ficava, ara que s’aguanti i «apechugui» amb les conseqüències. Són una colla de caragirats i poca vergonyes. En comptes de defensar la llibertat d’expressió, la llibertat personal de fer el que et sembli en el teu temps lliure, la llibertat de ser pacífic, enraonat i dialogant, doncs no, ara resulta que ell s’ho ha buscat. Així és el pensament espanyol, tots a fer bondat o et tocarà el rebre. Mentre siguem espanyols no serem lliures de poder fer, pacíficament, el que ens sembli.

DES DE DINTRE

En aquest petit país, quan algú fa alguna cosa diferent de seguida surt qui el critica. Quan la crítica es dirigeix com en aquest cas al text i es proposen esmenes, molt bé, però quan la crítica es carrega la persona i la posa al mateix nivell que en Garzon i Cia, malament rai! Punyetera enveja, encara que es disfressi. El Sr. Vidal no ha fet servir el seu càrrec per ser mediàtic, com sí que va fer en Garzon, sinó que ho ha fet de més a més, i ho ha fet pensant en el país i en la participació ciutadana. Per alguns sembla que això sigui gravíssim. Segurament els ha tocat el vora-viu.

Que el Sr. Vidal és un animal polític, segurament, però que és molt més sincer i amb molta més capacitat de diàleg que molts polítics, també. Que és un pencaire, com el que més! Que fa algunes propostes agosarades que segurament no subscric, també. Però m’encanten les persones que donen la cara malgrat algú els la pugui trencar. Són gent valenta i el país en necessita, i molts. De valents de ploma en som molts, de valents de fets, no gaires.

No fa gaire vàrem veure la falta de capacitat de diàleg entre partits. Els polítics no sempre responen adequadament als diferents reptes que els plantegen les necessitats generals de la nació. Com que a vegades demostren ser una mica soques, més val que tinguin un document embastat i polit amb la participació de molta gent, potser així no es perdran.

Sr. Vidal, molts gràcies per la iniciativa i no dubto gens ni mica de la seva honestedat personal i de la seva equitat professional.

LA NEVADA

«És infantil pensar que els altres pensaran per tu».

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

ESTIC BEN DESCONCERTAT

A vegades em penso que hem trepitjat merda. Perdoneu l’expressió i el començament, però quan sento que si anem així tindrem quatre diputats més i en canvi si anem aixà no, em vénen ganes de tirar el barret al foc. No ens mereixem alguns dels polítics que tenim.

Hi ha un partit que ja va estar a la cresta de l’onada fa uns anys i la va desaprofitar, ara hi ha tornat a estar i em sembla que l’està tornant a desaprofitar per un càlcul partidista. A començaments de l’estiu les enquestes el donaven com a guanyador en unes eleccions, s’ho varen creure i varen dissenyar el que havia de ser el camí que els portaria al govern.

Pel camí hi varen haver les impugnacions a la consulta i el campi qui pugui. Però el President va superar l’escull que semblava insalvable presentant una proposta que, bàsicament, requeria el suport de la societat, no pas la dels partits, encara que era bo que hi fossin. Els extrems es varen posar d’acord en col·laborar i, tot seguit, la resta –per no quedar fora de joc- també varen decidir posar-hi el coll.

La nova aposta, el nou 9-N, em sembla que va ser un èxit absolut i va superar totes les previsions possibles. Tothom va fer pinya i la immensa majoria cridava “independència”, i no pas les sigles de cap partit.

Seguint el que li havia demanat la societat el President Mas va fer una aposta pública per la unitat i unes eleccions clarament plebiscitàries. Una proposta que diluïa els partits i que apostava per la unió i la suma d’esforços amb la societat.

Des del meu punt de vista era una bona proposta. Sumava forces, sumava il·lusió i tothom s’hi podia sentir representat. Encara que puc entendre que la CUP, per qüestions ideològiques bàsiques no ho considerés igual, ni ICV que mai no entenc en quin punt es troba.

Però resulta que ERC tampoc no hi està d’acord i es justifica amb un càlcul teòric sobre els diputats. Jo em pregunto, i com ho saben això si mai s’han fet unes plebiscitàries a Catalunya? Com se sap com reaccionarà la gent davant d’una aposta col·lectiva decidida, ferma, segura i amb visió de futur? O sia que deixem-ho estar, és una excusa.

Pel camí algú ha fet un magnànim oferiment sobre la presidència de la Generalitat. Només una frase: Em sembla insultant. Sóc dels que pensen que s’està tornat a perdre l’onada i, aquesta vegada, l’onada desaprofitada ens podria negar a tots, i no en tinc ganes.

Per això, malgrat pensar que la proposta del President és molt més neutre respecte als partits i molt més àmplia, de país i més il·lusionant, em sembla que per tirar endavant les eleccions, l’única possibilitat és acceptar la proposta d’ERC. a canvi, caldria que ERC acceptés el full de ruta posterior a les eleccions que va dibuixar el President. 

La història posarà cadascú al seu lloc i m’agradaria viure-la lliure, com a mínim una temporada. 

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

NO HO ENTENC

Vaig entendre ràpidament el discurs del President, però m’ha costat molt entendre el discurs d’ERC., però l’he acabat entenent. Disculpeu-me, però és un discurs de partit.

LES PLEBISCITÀRIES

Pels partits, la primera proposta del President és neutra. Bé, és el que em sembla en a mi. Afecta per igual a tothom. Em sembla positiu. Ningú pot atribuir-se el mèrit, ningú pot marcar paquet. Ni el fet d’encapçalar la llista pressuposa cap mèrit pel partit de la persona que l’encapçala. El resultat és mèrit de la suma i de l’acord de tothom. El resultat és clar i el que es vol també.

La proposta d’ERC no em sembla neutra. Sinó que permet que cada partit es diferenciï dels altres i se sàpiga quin suport té. I jo em pregunto, quin interès pot tenir això quan l’objectiu és la independència i una legislatura d’un any i mig? No ho entenc.

Es diu que s’obtindran més vots i que per tant hi haurà més diputats independentistes, i tot seguit s’han de fer tot un reguitzell d’explicacions per explicar-ho. Malament rai quan cal explicar-se tant.

El que s’obtindrien més diputats segurament seria cert si fossin unes eleccions normals però, ara per ara, en una situació excepcional és indemostrable. No hi ha ningú, ni astròleg, ni vident, ni empresa enquestadora que pugui dir seriosament que això seria cert en la situació d’excepcionalitat que estem vivint. És una situació nova i diferent.

LES ENQUESTES

Si hi ha alguna empresa o savi que s’atreveix a donar futurs resultats, primer de tot, li preguntaria si va clavar quanta gent aniria a votar el nou 9-N i quin resultat hi hauria. Segur que no n’hi ha cap que s’hi acostés, ni en el nombre de votants, ni en el resultat. Doncs no em facin riure amb possibles resultats en unes plebiscitàries. Són ganes de marejar la perdiu.

O és que s’obliden de la il·lusió i la força que genera la suma, la unió d’esforços? És que no els ho han estat demostrant aquests últims anys Òmnium i l’ANC? Algú es pensa que per separat haurien aconseguit tot el que han aconseguit unint les seves forces?

Estic empipat i trist perquè amb aquest desacord estan malbaratant el cabal d’il·lusió que es va acumular amb l’èxit del nou 9-N, que no va ser l’èxit de ningú, sinó de la il·lusió i l’èxit de tothom.

CADA DIA QUE PASSA LA TINTA ÉS MÉS NEGRA

Si no hi ha eleccions plebiscitàries, la culpa, que no la vol mai ningú, anirà a petar a la cistella d’algú. S’ho han rumiat bé?

Em permeto recordar que des d’ERC., des de sempre, han dit que l’important no era com s’arribava a la independència, sinó arribar-hi. De què venen ara tants escarafalls i condicions? En què estan pensant?

Sumant es crea il·lusió i ganes, i aquesta il·lusió empeny els indecisos a afegir-s’hi, i això és el que acabarà fent decantar la balança. Per separat seran unes eleccions normals amb un toc exòtic, per molt paraigües que vulgui ser. Es discutirà de tot i de res, i els indecisos s’ho miraran des de la finestra i potser pensaran: “Val més boig conegut que savi per conèixer”, i acabaran votant la continuïtat a Espanya. 

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

EN POLÍTICA HI HA ERRORS QUE ENFONSEN UN POBLE

Estic convençut que ERC, al final, s’afegirà a la proposta del President, això sí, demanant per parlar-ne perquè, possiblement  caldria completar-la amb el que s’hauria de fer en el cas que Espanya es negués del tot, malgrat les pressions internacionals, a negociar.

Amb les notícies de dissabte vaig quedar desconcertat. Sembla que a la reunió de càrrecs que va fer ERC, la proposta majoritària va ser la d’anar en llistes separades.

Suposo que s'han tornat a equivocar com va passar amb el nou 9-N, i després van haver de rectificar cuita-corrents.

El 9-N vaig ser en una mesa, com molts altres milers. Els dies posteriors he estat, una colla de dies, a la mesa de la Generalitat a la plaça Pompeu Fabra de Girona, i l'única cosa que he vist i sentit ha estat: Suposo que s'entendran, veritat? Aniran junts, veritat? I tot coses per l'estil.

La majoria de la gent no entén de subtileses, però sí que entén d'objectius i de la supervivència del país.

A part que l’anàlisi que sembla que porta a dir que s'obtindran més vots anant per separat és d'un nivell de desconeixement de com funcionen els grups humans que fa feredat. L'anàlisi s'ha fet amb paràmetres normals i, en la situació actual, de normal, no hi ha res de res. 

El que puguin haver comptat els partits té moltes possibilitats d’estar del tot equivocat, i el nou 9-N ho ha demostrat. Es va demostrar quan en una setmana s'hi varen presentar més de 40.000 voluntaris.  Es va tornar a demostrar amb els més de 2.300.000 votants. Es va demostrar amb cada cara d'il·lusió, en el moment de dipositar el vot, de cadascun d’ells.

Si des d’ERC es mira la situació actual amb les eines del passat, ja n’hi ha per llançar el barret al foc. La situació actual d’il·lusió general no es pot analitzar amb les eines ordinàries. L'anàlisi correcta és que anant junts sumem, i quan se suma, en una situació d’il·lusió i de catarsi col·lectiva, com l'actual, s'arrasa.

Per això, si algú pensa que anant per separat el vot independentista guanyarà més vots, s’equivoca de mig a mig. Només s'explica des d'una visió partidista i d’anàlisi antiquada del moment.

Permeteu-me un exemple. Dos generals romans tenen al seu davant un poderós exèrcit. Com us sembla que convindria plantejar la batalla, unint el dos exercits romans en un de sol i que els dos generals acordessin l’estratègia conjuntament, o bé que cadascun d’ells, amb el seu exèrcit preparés la seva estratègia. Si l’exèrcit contrari és poderós, no hi ha cap mena de dubte de què convindria fer. Per això Juli César ja va dir: “Divide et vinces”.

Si aquest cop ERC s’equivoca i no dóna suport al pla del President s’enfonsarà el futur d'aquest país i, de retruc, però ben merescut, s'haurà acabat ERC.

Deixem que el paper de “ser o no ser” el segueixi fent ICV, amb ells n'hi ha prou i de sobres, no cal que ERC els faci companyia.

En el cas que, com a conseqüència d’un raonament més que perfecte, no hi hagués acord i suma, us demano que feu un exercici teòric, però possible. Imagineu-vos una carta d’agraïment que, amb tota  versemblança,  un "señor de Galicia" que fa poc ha estat a Barcelona un parell d'hores, podria escriure al Sr. Junqueras agraint-li els involuntaris serveis prestats.

Espero que tothom s’adonarà del disbarat que es podria fer i s’acabarà donant suport, clarament i lleialment, sense fer el ronsa, al Pla del President Mas. En moments com els actuals, si cal cercar raonaments per justificar certes decisions, és que no es té raó. En aquests moments o l’explicació s’entén a la primera o és que està equivocada.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí i Carles Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”


Nosaltres hem fet l'exercici de carta que us proposem. 

CARTA DE  …  AL PRESIDENTE DE ERC

Apreciado Sr.

Me gustaría expresarle mi más profunda preocupación por la situación que se está viviendo en Cataluña. Como usted ya sabrá porque así lo he manifestado públicamente en varias ocasiones, creo que Artur Mas ha abandonado el sendero del sentido común y llevado por una insensatez sin precedentes en un presidente de la Generalitat, pretende arrastrar a los catalanes a un callejón sin salida que solamente puede acarrear consecuencias negativas.

Me parece tan sorprendente como inaudito que el rotundo fracaso que significó el 9-N no haya servido para que el señor Mas entrara en razón, sino que su reflexión posterior a la citada fecha le llevara a pronunciar la conferencia del pasado martes en la que, una vez más, demostró su miopía política ignorando la voluntad de la gran mayoría de los catalanes y amenazando con la convocatoria de unas elecciones plebiscitarias que solamente traerían más desgobierno, inestabilidad y división entre la población catalana.

Es precisamente el contenido de la citada conferencia el que me ha llevado a tomar la decisión de escribirle para transmitirle en nombre de todos los españoles mi esperanza de que tal y como ya ha dejado usted entrever en sus declaraciones, el partido al que representa no va a cometer el que, sin duda, sería un error de consecuencias imprevisibles para la unidad de España, y no apoyará la lista única propuesta por Artur Mas.

Llegado a este punto permítame señor Junqueras que apelando a la mayor discreción por su parte, le transmita la mayor de las preocupaciones al respecto. Mi mayor temor es que, como propone Mas y según tengo entendido con el apoyo de la Asamblea Nacional Catalana, los partidos catalanes que defienden la secesión de Cataluña dejen al margen sus diferencias ideológicas y unan sus fuerzas en una lista única.

Mi obligación es la de rogarle encarecidamente que se mantenga usted firme en su posición de no apoyar la propuesta de Artur Mas. A este efecto quiero remitirme al título de su conferencia “Tiempo de decidir, tiempo de sumar” y apelar a su sentido de la responsabilidad y a su buen juicio para que, pensando en salvaguardar la inquebrantable unidad de España, tome usted la mejor decisión, que no es otra que la de restar apoyos a la desbocada propuesta del presidente de la Generalitat.

Reciba un cordial saludo.

Firmado: Que cadascú hi posi el nom que li sembli més coherent amb el text.

LA CONFERÈNCIA DEL PRESIDENT (25-XI-2014)

Diuen que els pobles tenen els polítics que es mereixen, ells els trien i ells els fan fora. Aquest cop hem estat de sort, el President és un bon polític, un gran polític. Si us he de ser sincer no m’ho esperava pas. Sap copsar el pols del país. El que ha fet aquest últim trimestre fa que em refiï de les seves propostes i que és capaç de portar-les a terme.

El discurs del President Mas d’abans va ser del tot complet. Per ser més exactes, quasi bé del tot complet, va deixar alguns serrells per acabar de definir. Encara que pugui semblar estrany va deixar-ne una part important al rebost, la que correspondria a una pregunta semblant a: Què passaria si Espanya no volgués  negociar, si Espanya s’entotsolés en la seva negativa a la negociació, en les seves amenaces, en el menyspreu?

Malgrat pugui semblar un descuit, en a mi no m’ho sembla pas. Sinó que més aviat em sembla que no ho va dir perquè pugui ser ERC la que ho digui i pugui posar alguns carreus fonamentals en la construcció del procés que anem a encetar. Suposo que el camí que presenti ERC, en el cas d’una tancada en banda d’Espanya, seria acceptat, i així es podria integrar a la llista de país havent-hi aportat, també, una de les qüestions cabdals. 

Em sembla que, encara que ho digui el President, no hi haurà negociació, Espanya mai ha negociat res de res, i haurem de tirar pel dret, però ...

ERC hauria de recordar que sempre ha dit (des del moment de la seva fundació) que l’important no era com s’arribava a la independència, sinó arribar-hi, i que després ja ens espavilaríem.

Per tant, ara, l’important és pujar a la barca i començar a remar cap a Ítaca. Si ERC es fa el ronsa com va passar amb la proposta del nou 9-N (va trigar una setmana a reaccionar positivament), malament rai! Cada dia que passi seran milers de futurs vots que es perdran.

Veient la imatge seriosa i aparentment desanimada del Sr. Junqueras durant l'acte, que ni quan el clam d’independència va ser unànime es va eixorivir, em va saber greu. És un bon pedagog, però ahir li va faltar cintura política i saber estar. Ahir no era el moment per mostrar desànim, ni desgana cap allò que s’explicava. Fins i tot des del desacord. Eren i són propostes importants, ben ordenades, clares i ben presentades.

Que des d’ERC es voldria fer d’una altra manera, molt bé, però la presidència de la Generalitat no és a les seves mans i, per tant, pertoca al President Mas fer les propostes que consideri més eficients i més d’acord amb la voluntat del país. A ERC li toca posar, sense angoixar amb presses innecessàries, algunes condicions o camins per si de cas les coses no surten com el President preveu.

La imatge cap el món és molt més potent amb una llista transversal i sòlida que no pas amb llistes diverses. I el país no s’enfonsarà pas amb un govern provisional per un any i una mica més. Després, depenent del resultat del referèndum i de  l’actitud d’ara serà, o no, el moment d’ERC.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

SEGUR QUE M’EQUIVOCO

Em sembla que des de fa uns dies està passant el que em temia que passaria, i no m’estic referint a una llista conjunta, que hauria estat un cop de puny i d’imatge realment potent, sinó a les diferents rutes que tenen traçades els dos primers partits, CDC i ERC

Sembla que CDC voldria que després de les eleccions, que és un escenari nou, es tornés a visibilitzar, sobretot per la comunitat internacional, la situació continuada d’encastellament d’Espanya i la seva nul·la predisposició per negociar res. A partir d’aquí es podria anar a la declaració d’independència.

En canvi, sembla que ERC no voldria saber res de res de donar una altra oportunitat de negociació a Espanya, encara que l’escenari sigui nou. Segurament “Gat escaldat de l’aigua tèbia en fuig”. Sembla que voldrien anar cap a la declaració d’independència o, com a mínim, a començar a muntar seriosament estructures d’estat.

Hi ha la possibilitat de concordar totes dues voluntats: Després de les eleccions es poden posar condicions per a una negociació en un temps acotat i d’igual a igual. En cas de resposta negativa o nul·la -que és el més esperable-, declarar la independència. (Si reculen dos articles hi trobaran el text complet).

Hem de tenir en compte que, si no hi ha cap declaració de sobirania que doni força jurídica al que vindrà després, és impossible començar a muntar seriosament cap mena d’estructura d’estat. Voler-ho fer sense que abans no hàgim fet una declaració d’independència que pressuposi la creació, per part nostra, d’un altre marc jurídic no és raonable, perquè la capacitat de decisió legal continuaria residint en Espanya i no pas en el nostre Parlament.

Amb una declaració d’independència els funcionaris quedarien absorbits en el nou àmbit jurídic i no haurien de triar.  Només ho farien els que volguessin continuar servint els interessos espanyols.

Hi ha una altra cosa molt important, la imatge pública internacional de Catalunya. Em sembla que si realment es vol que des de fora ens acabin donant la raó, cal que, després de les eleccions quedi del tot clar que Espanya continua sense voler negociar res de res. Aleshores, i no pas abans, seria el moment de fer la declaració d’independència i forçar-los a negociar d’igual a igual.

Si algú té un full de ruta traçat des de fa temps, que l’arraconi. Han canviat moltes coses i hauria de reprogramar la ruta del seu GPS, no pas la destinació.

Sóc conscient que el temps no ens va a favor perquè s’han d’aclarir moltes coses per després de les eleccions. No n’hi ha prou amb un punt als programes, cal un acord sobre què es farà, com es farà i quan es farà. Aquest acord ens és del tot indispensable, és necessari que tots baixin del seu “burro-partit” i pugin al ruc català que segur que els aguantarà. 

Deixeu-m'hi afegir una frase que el Quixot li diu a Sanxo: "Ladran, luego cabalgamos".

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”