SORTIDA, EN FALS, DE LA CRISI.

Des de fa temps estem sentint que la sortida de la crisi va per llarg, però encara que pugui semblar estrany això no és el més preocupant, el més preocupant és que la sortida de la crisi es lliga –sempre- a l’augment de la producció i del consum.

La solució és semblant a la d’un metge que veient que el seu malalt està molt fotut dels pulmons, li digués: miri, per curar-se ha de fumar més. De ben segur que deixa d’estar fotut perquè se n’anirà a fer punyetes.

Ens sembla que si la solució que es planteja és més consum, anem malament i d’aquí pocs anys es tornarà a repetir el problema.

La crisi s’ha produït perquè hem estat vivint per sobre de les nostres possibilitats i el mateix passa si ens ho mirem globalment, estem vivint per sobre de les possibilitats del planeta, malgrat les enormes bosses de pobresa.

Una possible eina per a sortir de la crisi és un canvi en els hàbits de consum. Potser si posem un exemple proper ho veurem més clar.

No fa pas gaire vàrem patir una crisi important per la manca d’aigua, què vàrem fer?  Doncs per començar canviar d’hàbits i consumir menys aigua, alhora vàrem arreglar les canonades que perdien aigua i, tot seguit, vàrem cercar noves maneres d’obtenir aigua per si tornàvem a trobar-nos en una situació semblant. És cert que encara ens quedaven  més eines per a fer servir, com pot ser la interconnexió de les conques internes, però dir això, encara avui dia, és un pecat, però ja arribarà el dia que deixarà de ser-ho.

Per tant, què caldria fer per començar a sortir de la crisi actual:

-         Deixar de viure per sobre de la nostra capacitat, nosaltres i el govern.

-         Estalviar i, per tant, consumir menys, i allò que consumim que duri.

-         Conscienciar-nos que el treball té com a objectiu l’obtenció dels recursos necessaris per alimentar-nos, formar una família i viure en una societat harmònica i solidària.

Altres propostes que podrien ajudar-hi:

-         Reduir la jornada laboral a sis hores (evidentment els sous i les cotitzacions també).

-         Creació de la mitja jornada ordinària com una eina més de creació de feina.

Amb aquestes quatre coses ja començaríem a fer alguns canvis, però si hi afegíssim que:

-         Volem que el 120% de les necessitats energètiques no mòbils, en un termini de 20 anys, siguin d’energies renovables.

-         Pretenem que el combustible per a situacions mòbils (vehicles) provingui bàsicament de l’hidrogen o siguin combustibles no contaminants.

-         Treballem per aconseguir que la xarxa ferrroviària de connexió entre ciutats i el seu entorn sigui del tipus tramvia i tramtren, substituint la gran majoria del trànsit de cotxes privats.

-         Ajudem per tal que totes les teulades de totes les naus industrials siguin fonts d’energia neta.

-         Volem aconseguir que tots els edificis del país cobreixin un percentatge important de la calefacció a través de captadors solars.

Potser amb tot plegat en faríem més via de sortir de la crisi o, potser, ja no hauríem ni  entrat.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

Tothom.cat (Any tercer).

LA MANERA DE FER D’EN PEP: A LA CATALANA.

Abans quan es parlava d’en Pep podia ser qualsevol persona coneguda que es digués Josep, però ara no, quan parlem d’en Pep ens referim a en Pep Guardiola, vaja que el nom s’ha convertit en una marca.

Tothom fa alabances sobre la seva manera de fer, d’altres analitzen el que fa i com ho fa, però encara no hem trobat ningú que parli de com és que ha arribat a fer les coses així.

Evidentment és intel·ligent, però no n’hi ha prou, evidentment és bona persona, però no n’hi ha prou, evidentment té sentit del joc, però no n’hi ha prou, però si hi afegim que sap fer coses pels altres sense demanar res a canvi, que es preocupa pels detalls i que tot funcioni, que sap treballar en equip i fer pinya, que estima el seu país i el Barça, ara és quan hi comencem a tocar, les primeres condicions les té molta gent, les personals no tanta i entre els entrenadors encara menys.

La manera de fer d’en Pep és una de les maneres de fer catalanes, n’hi ha d’altres de molt individualistes, però aquesta segur que n’és una. Difícilment trobaríem enlloc més del món una manera de fer que, a més a més de potenciar l’individualitat, es  potenciés l’equip, tant en l’esplai com en molts fets de la vida diària com els castells, la sardana, els escoltes o les ONG, només per posar algunes de les mostres més visibles, que són la unió de responsabilitats i esforços personals, de molts, per a la consecució d’uns  objectius que no tenen res a veure amb els cèntims i sí en la millora del país i en sentir-se que se’n forma part, d’això, normalment se'n sol dir arrelament.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

Tothom.cat (Any tercer).

CAROD, L’IMPORTANT ÉS L’OBJECTIU: FER DE CATALUNYA UN ESTAT MÉS DINS D’EUROPA.

 Acabem de sentir per TV3 que en Carod plega d’ERC, és la cançó de l’enfadós i ja n’estem farts que tots els dirigents d’ERC siguin uns egòlatres. Són bons, però són uns egòlatres.

És cert que en Puigcercós el va putejar (l’expressió més correcta ens sembla que és aquesta) però ara, precisament ara que el president del partit està havent de beure la seva pròpia medecina (de quedar en segon pla), ara és quan en Carod decideix fotre el cop de porta.

No és pas només en Carod, sinó Solidaritat, Reagrupament, el Pi, ... tots investits de  puritanisme i pressa, molta pressa. No cal que Espanya s’inventi res per desmuntar l’independentisme organitzat perquè ja ens ho fem solets i, encara que s’ofenguin, hem de dir que sembla que els facin la feina, perquè una bona manera de desmuntar un projecte és elevar-lo a la perfecció, fer-lo impossible, demanar-lo per ja!

Fins quan haurem d’aguantar unes persones que es creuen insuperables, imprescindibles i petits déus?, fins quan haurem de patir per canviar els dirigents, de qualsevol nivell del partit, perquè si ho fem ens exposem a un terrabastall ?, fins quan haurem de veure com les rabietes d’uns i el seguidisme d’altres va desmuntant la feina feta? fins quan haurem de refer l’edifici perquè algú s’ha cregut prou important com per pensar-se que és imprescindible i que s’ha de fer el que ell vol?

Doncs ja n’estem tips i farts de tants petits cacics i de tants egòlatres, tan difícil és d’entendre i acceptar que si perds la confiança de la majoria per a dirigir ERC et retiris discretament a un segon pla i al cap d’un temps tornis a provar si et fan confiança?, i si no te la fan calla i ajuda a fer pinya, perquè l’important no ets tu, ni les teves vanitats, ni les teves genialitats, sinó l’objectiu: fer de Catalunya un estat més dins d’Europa.

I encara que sembli estrany, en aquest objectiu ens hi trobem tots, els del cop de porta i els pencaires silenciosos.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

Tothom.cat (Any tercer).

L’ACAMPADA HA DESCONNECTAT?

El que va passar ahir a la tarda-vespre a la Plaça de Catalunya és un “déjà vu”.

Quan érem joves, durant les celebracions esportives (en aquell temps el Barça quasi bé mai guanyava res, els àrbitres ja se n’encarregaven que tot anés cap a l’equip del “régimen”), doncs sempre hi havia un grup d’esperits “purs i selectes” que s’ho miraven des de la llunyania com si allò no fos important, vaja, com si fos l’opi del poble.

Trobem lògic que els acampats, encara que només fos per prudència, no participessin de les celebracions de després del partit, però trobem absurd que desconnectessin del partit perquè varen desconnectar de la realitat, del poble, o és que potser ells es pensen que són més poble que tots els milions de catalans que vàrem gaudir, cridar i exultar amb el partit?

Ens sembla que l’acampada de la Plaça de Catalunya ja no passa a Catalunya, físicament hi és, però  podria estar passant a qualsevol altre lloc del món i seria exactament igual, si és així ja se’n poden anar i que ens la tornin.

Si encara els sembla que poden aportar alguna cosa a aquest país, potser que comencin per la llengua i deixin de col·laborar amb Espanya i, a més a més, que les seves propostes les facin en clau de país, si no és així, a la Puerta del Sol els faran un raconet.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

Tothom.cat (Any tercer).

AMB QUIN OBJECTIU?

Només una reflexió. Aquests últims mesos tots els moviments socials de protesta tenien un o uns objectius, potser no eren absolutament clars al començament però en tots ells hi havia unes raons que feien que, com a mínim, demanessin una estructura social més democràtica perquè tenien, i encara hi tenen, governs gens democràtics.

Ara bé, els de la Plaça de Catalunya què demanen ara? La nostra organització social pot ser tan i tan feble com es vulgui, però no és lògic que es bescanti el sistema que tenim i l’única cosa que s’hi contraposi sigui l’abstenció, el vot en blanc i l'assemblea.

Els que som una mica grans ens vàrem passar anys i panys per arribar a aconseguir aquesta pífia de sistema, i diem pífia perquè és cert que el sistema democràtic espanyol és a quilòmetres de distància del britànic i que, per tant, cal millorar-lo, però una cosa és millorar-lo i l’altra posar-hi el buit en el seu lloc.

Del buit, de la crítica sistemàtica sense alternativa que van minant la confiança en els altres i converteixen a tots els que es dediquen a la política en persones i entitats brutes i menyspreables és d’on beu el feixisme.

Pot semblar que som uns exagerats però mentre per un costat hi ha la dreta que s’esforça per donar una imatge de corrupta perquè així va minant el sistema i per l'altre els que posen a tothom dins el mateix sac i consideren que el millor que es pot fer és votar en blanc o abstenir-se, hi ha un bon grapat de persones honrades que intenten fer el millor que saben per ajudar els altres i millorar la societat.

PS: La càrrega del Mossos d’aquest migdia ens torna a ensenyar que el nostre sistema democràtic és a anys llum del que hauria de ser. No es pot fer mal a persones indefenses i pacífiques només perquè no volen moure’s. Qui hagi dissenyat l’operatiu i qui l’hagi  autoritzat haurien de dimitir.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

Tothom.cat (Any tercer).

LA LLIBERTAT DE DECIDIR, LA QUE ENS NEGUEN A NOSALTRES.

Les protestes que hi ha a diferents llocs de l’estat espanyol tenen uns denominadors  comuns, però no totes podran tenir les mateixes solucions perquè les raons que han fet que s’hi arribés són diferents.

Les solucions d’Espanya passen per canviar el desastre organitzatiu i econòmic que  han fet que les perspectives de futur siguin quasi absolutament ciència ficció. No ens estem referint a canviar pets per merda.

Les de Catalunya no poden seguir el compàs d’Espanya perquè si ara se’ns estant rifant   entre quinze mil i vint mil milions d’euros cada any (depèn de l’any) que ens impedeixen superar la crisi, si continuem amb Espanya, a més a més de mantenir un estat que només sap viure de les subvencions, haurem de pagar, a tots els racons del seu estat, les conseqüències del seu mal govern.

Si quan les coses anaven mig bé i Espanya tenia els fons europeus per cobrir una part del seu desgovern i mala gestió, els resultats han estat els que han estat: un desastre total; què passarà d’aquí un parell d’anys quan es quedin sense els fons europeus?  

La resposta és fàcil, Catalunya haurà de pagar encara més. Ens enviaran els seus inspectors d’hisenda a fer ràtzies i més ràtzies fins deixar-nos escurats.

Els nostres cèntims els empraran en l’únic remei que saben aplicar a Espanya: crear més places de funcionaris. Però fent això recularan dos segles en l’evolució històrica i, per tant, com en aquests últims centenars d’anys qui els haurà de continuar pagant el seu estil de viure serem nosaltres: els catalans.

Si les nostres manifestacions segueixen el dictat de La Puerta del Sol, haurem begut oli, perquè acabarem pagant tots els plats trencats (algun de nostre, però la majoria dels altres).

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

Tothom.cat (Any tercer).

SÍ, PERÒ NO!

Des de fa dies s’ha anat covant una protesta social contra les retallades, és normal, perquè a ningú li agrada que el facin anar enrere en qüestions importants i la sanitat i l’educació en són, i l'estar sense feina encara més.

Encara que en tot plegat, hi ha un “però” important perquè és va contra les conseqüències i no es va contra les causes.

Es protesta contra les retallades però no hem sentit ningú que les relacionés amb la nostra situació d’espoli fiscal perquè, sense l’espoli, sense que els nostres impostos servissin per a fer funcionar/aguantar Espanya la nostra situació econòmica i cultural seria tota una altra.

L’espoli no és solidaritat, és espoli.

El govern quan es defensa tampoc dirigeix els seus arguments contra la causa, sinó contra els efectes.

Així en Duran i Lleida es passa l’estona carregant contra el tripartit i fent-los responsables de la situació actual però ell sap que la causa no és aquesta, però no ho dirà mai perquè ell no vol ser independent, ja li va bé com està ara (és un cavall de Troia dels espanyols).

Si penséssim en partits hauríem de dir que la és responsabilitat és una mica repartida  però, sobretot, dels qui han estat o estant donant suport al govern espanyol que és qui ens ha deixat els  deutes i s’ha emportat els cèntims.

Hauríem de tenir clar que formar part de l’estat espanyol és el pitjor negoci de la nostra existència i la llosa que està fent que ens costi tant de treure el cap i sortir-nos-en.

Mentre formem part d’aquest Estat la nostra existència com a poble serà semblant a  aquells presos que portaven, al turmell, una cadena amb una bola enorme. Vivien, sí, però sense llibertat i sense capacitat de moviment.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”  

Visca la Terra.

Tothom.cat (Any tercer).