DOCUMENTO INÉDITO

Sr. Director, hace pocos dias, en la buhardilla, encontré un documento que al parecer no se hizo público y que puede ser, històricament interesante, ahora que somos una próspera región del Reino de España y que todos hemos abrazado, sin imposiciones y de buen grado el español, tal como afirmó el primer monarca de la Nueva Era, el rei Juan Carlos I cuando dijo: “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes”.

He respetado la redacción y la lengua originales. Como verán, ningún político lo firmó, supongo que por precaución o porqué era un borrador, lo ignoro.

Atentamente.

F.P.

En el glorioso Reino de España, a 16 de mayo de 2052.

 

Als Equips directius i a tots els Claustres.

Respecte a la teòrica aplicació de la sentència del TSJC que vol imposar el 25% d’espanyol a tot el sistema educatiu he de dir:

-          Per començar em sembla que cal centrar la qüestió en els seus justos termes. No som nosaltres, el Departament d’Ensenyament els qui hem creat el problema o la confrontació, sinó alguns jutges emparats en associacions i partits que no tenen prou representació parlamentària per a legislar i han trobat la porta del darrere, els tribunals amics, que els fan la feina legislativa i, per tant, aquests tribunals operen com a legisladors encoberts, o sia, fan política.

-          Nosaltres, amb aquest escrit, només ens defensem dels atacs gravíssims contra la línia de flotació de la convivència i la cohesió social, perquè el problema greu l’ha creat i amplificat el TSJC que en comptes d’ajudar a la cohesió i a la pacificació social està entossudit en aplicar una llei derogada. Posats a fer podien haver-se basat en els ”Principios del Movimiento Nacional”.

-           Hi ha qui dirà que les sentències s’han d’obeir, però no és cert, perquè els mateixos que ho diuen són els primers de fer mans i mànigues per a no fer-ne cas si molt els convé. Potser pot estranyar que digui que no tot el que diuen els tribunals s’ha d’obeir, posem-hi per cas, el TC durant quasi bé 10 anys va donar-nos la raó sobre el traspàs de les beques escolars, però el govern central no les va traspassar, senzillament canviava un reglament o una coma (com qui diria) i deia que allò que demanàvem i per la raó per la qual ho demanàvem ja no era possible perquè estava derogat, i el TC callava, i així podríem trobar molts d’altres exemples.

-        De totes maneres, en aquest cas els TSJC ha aplicat la inventiva, a veure si ens ho empassàvem, perquè enlloc de cap llei vigent es parla de percentatges, per això considerem que el 25% és un invent d’uns jutges; invent que fins ara no s’havia discutit gaire perquè afectava pocs centres i dintre d’aquests pocs centres poques aules i semblava que es podria reconduir sense enfrontaments, però ara ja no és pas un cas anecdòtic, sinó que es vol imposar pertot arreu, de fet, amb la seva sentència fan de  legisladors i és evident que no és el seu paper legal i no se’ls ha de fer cap cas.

-          Considerem que sobrepassen les seves competències perquè estan creant/dictant lleis i, fins i tot, fent una interpretació encara molt més imperial de la que en el seu moment va fer i escriure el TC, i això que el TC va considerar que el vot en referèndum dels catalans sobre l’estatut no valia ni cinc cèntims (políticament, és impossible menysprear més a tot un poble que havia estat i era lleial a la constitució).

-         Al jutges del TSJC els veiem molt decidits a seguir les passes del que va dir, fa uns segles, J.A. de Nebrija: “La lengua es compañera del imperio”, però per molt ciutadans de segona regional que ens considerin no estem disposats que escapcin, encara més, les minses possibilitats legals en el poc que encara podem, parcialment, decidir i que és una de les artèries vitals per a la nostra nació: la llengua i l’escola.

-           Hem arribat a aquest punt perquè en el seu moment, ni el govern central que en bona llei hauria hagut de fer-ho, ni els seus socis o avaladors polítics,  ningú, va demanar la retirada de la denúncia presentada pel govern central anterior i, per tant, aprofitant els errors administratius, els jutges i els seus col·laboradors unionistes (que no constitucionalistes) varen seguir amb la tramitació.

-           Hi ha qui dirà que España és un estat “democrático y de derecho”, i és cert com diuen i repeteixen, però només és cert per als ciutadans de primera, els que parlen l’espanyol que, evidentment, s’hi troben bé perquè la seva llengua, cultura i economia són legalment respectats i protegits, però no pas per als ciutadans de segona regional, la resta de pobles que parlem altres llengües que no són l’espanyol, encara que el sapiguem, però que no som ni protegits legalment, ni respectats en res de res.

-          Potser algú pensarà que exagero, doncs no, i la prova més clara tal com diuen ells és que “obras son amores y no buenas razones”, per això només cal repassar la legislació des de l’aprovació de la constitució cap aquí, i quedarà clara la seva obsessió i la de tots els governs siguin del color que siguin, si és que en aquest aspecte hi ha colors, de posar tot l’escalf i protecció cap a les terres i la llengua espanyola i deixar les engrunes (si en queden) per a la resta i deixar-nos sense cap mena de suport legal per a la llengua, la cultura i l’economia, per així tenir-ho més fàcil per fer-nos desaparèixer com a poble.

-          És molt possible que en el seu enquimerament no se n’adonin que si ens respectessin i ens consideressin ciutadans de primera amb tots els drets legals que això comporta, molt possiblement també ens hi trobaríem bé.

-         En base a una legislació absolutament contrària a la nostra supervivència, no té cap mena de raó fer més recursos ni fer més peticions de seny, que és el que hem estat fent fins ara, perquè ja tenim clar que, fem el que fem, el sistema judicials unionista (que no pas constitucionalista), sistema que va del TSJC cap a les altres instàncies superiors TS i TC, només hi trobarem interpretacions esbiaixades de les seves lleis, sempre en perjudici de les nostres minses possibilitats de supervivència com a poble, i que ens deixen clar que som ciutadans de segona regional, o sia, sense veu ni vot, mentre no ens decidim a abaixar el cap i a acceptar l’espanyol com a única llengua de comunicació.

-         El TSJC, en el seu argumentari, es troba limitat per una llei derogada per això parlen d’àrees troncals, perquè ara no hi ha vigent cap normativa de cap mena que parli d’àrees troncals. És com si els jutges manessin que es fes “Formación del Espiritu Nacional”, com quan jo era petit, no es podria obeir perquè ara no hi ha cap llei que ho contempli, malgrat que abans sí que hi era. Senzillament viuen en el passat, un passat franquista i imperialista.

-     Tenint en compte que l’obligació de qualsevol centre educatiu és organitzar-se pedagògicament per tal que els alumnes quan acabin l’escolaritat dominin les dues llengües oficials, s’ha de considerar que qualsevol intent de dictar com s’han d’organitzar, què han de fer i en quina llengua ho han de fer és una intromissió inacceptable que va contra les finalitats i objectius expressats en la llei i que encomana al Departament d’Educació i als centres, no als tribunals, l’organització i la capacitat de decisió pedagògica.

-          Per tant, tenint en compte que la sentència del TSJC no té cap mena de suport legal en cap llei vigent, tenint en compte que la llei vigent encomana al Departament la determinació de les directius generals de l’ensenyament i tenint en compte que l’organització interna correspon als centres, aquest Departament mana a tots els centres de Catalunya que depenen orgànicament d’ell que no facin cabal de la possible sentència del TSJC dita (popularment) del 25%.

-        En el cas que algun centre rebés algun tipus de comunicat o requeriment es mana a l’Equip directiu que no faci altra actuació que no sigui remetre-ho immediatament al Departament, perquè en depèn legalment i aquest n’és el responsable.

-         Tenint en compte que la composició sociològica del país ha canviat molt en aquests últims decennis, aquest Departament considera que cal fer algun canvi en el tractament de les llengües, per això es demana als centres que, un cop la mainada ja tingui un domini hàbil de la lectoescriptura, facin en espanyol, a més de les hores corresponents de llengua i literatura espanyola, una altra àrea, projecte, espai o el que l’Equip Directiu consideri adequat per les característiques del centre i el Consell Escolar aprovi.

-        També es demanarà al Consell d’Avaluació que implementi, a les proves de CB de primària i de secundària i per a tots els centres, proves orals de català i  d’espanyol i, més endavant, també d’alguna o d’algunes altres llengües (dependrà del que hagin decidit els centres).

-          També es demanarà al Consell d’Avaluació que a les proves de CB avaluï la comprensió lectora i que la composició escrita s’avaluï amb més claredat.

-     També es proposarà que per obtenir l’acreditació en llengua catalana al final de l’escolarització obligatòria calgui la superació acreditada de les proves de llengua oral, escrita i de comprensió lectora en català.

-         La intenció d’aquest departament és que els equips directius estiguin per allò que han d’estar, per la pedagogia i l’organització escolar, i no pas patint per intromissions espúries, per això la part propositiva i la pedagògica d’aquest escrit es concretaran en una llei o en un decret-llei, segons consideri el Govern que és la forma més adient i en la data més immediata possible, mentrestant mano als centres que compleixin el que s’indica en aquest escrit.

Atentament.

Aquí hi hauria d’haver la signatura del Conseller.

Catalunya, 16 de maig de 2022.

Aquest afegit és meu.

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluida, coherent i d’acord amb les normes socials. 

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària. 

( www.llenguaoral.cat ) 

Felip Ponsatí i Terradas 

 

 

JA N'ESTEM FARTS DE SER CIUTADANS DE SEGONA

Ja n'estem farts de ser ciutadans de segona. 

A Espanya hi ha dos tipus de ciutadans, els que tenen tots els drets lingüístics, culturals i econòmics i algunes obligacions i que, per tant, se senten a gust sent espanyols (no és pas gens estrany), segurament nosaltres també ens hi sentiríem, i els que som ciutadans de segona, nosaltres, els que parlem català en qualsevol de les seves variants, els que parlen basc i els que parlen gallec, com a mínim, tots nosaltres en siguem o no en siguem conscients som ciutadans de segona perquè no tenim, ni de bon tros, els mateixos drets que els que parlen espanyol, i dic espanyol i no pas castellà perquè és tal com en diuen ells: RAE, i no sóc ningú per canviar el nom que ells mateixos han donat a la seva llengua. 

De fet, si ens consideressin espanyols segur que tindríem els mateixos drets i deures que tenen els territoris que parlen espanyol, però no és així perquè ens consideren ciutadans forçats, ciutadans de territoris assimilats per dret de conquesta (després que vagin dient de Rússia i Ucraïna, si han fet molt pitjor amb nosaltres). 

Si fóssim ciutadans de primera, l'organització de l'estat seria molt semblant a la de Suïssa, on conviuen llengües i cultures diferents i tots es respecten i el seu TC se n'ocupa que sigui així, i tots s'hi troben prou bé. 

Però Espanya, l'Espanya castellana no aprèn res de res, i la història és tornarà a repetir, a Amèrica varen ser els fills dels espanyols, els criollos, els qui varen engegar els processos d'independència, senzillament, Espanya ofega, Espanya vol viure de renda explotant els altres, Espanya per sobreviure es pensa que ha de collar curt i no pas respectar, malgrat que a través de la història mai li ha anat bé fer-ho així, però no en sap més i és incapaç d'aprendre i respectar les altres llengües, cultures i societats, per això, si no fan un decidit cop de timó cap el respecte, cap a fer que tothom tingui els mateixos drets lingüístics, culturals i econòmics, en pocs anys farà un pet com una gla, ho vulgui o no Europa. 

Sóc conscient que Espanya té la força de l'exèrcit, la policia i els jutges, però Lluis XVI també ho tenia i en poc temps li varen canviar les coses, com també ho tenien tot a favor a Cuba i quan els cubans varen demanar un xic d'autonomia, Madrid els va engegar a fer punyetes dient que eren una província i que el que havien de fer era obeir, pagar i callar, i així va acabar tot, i abans tota l'Amèrica del sud, el mateix, els havien demanat una mica de respecte i capacitat de decisió i, com sempre els varen engegar a pastar fang, i fins que la gent d'allà se'n va cansar, per sort d'ells, fins i tot tenint en compte que les coses no els solen anar gaire bé, però si depenguessin d'Espanya encara els anirien pitjor. 

Ja n'estem farts de ser ciutadans de segona categoria regional, o som ciutadans de primera a Espanya o som ciutadans de primera al nostre estat. 

Res més. 

Com que d'Espanya no me'n puc refiar, prefereixo dir-los adéu-siau. 

Atentament. 

Felip Ponsatí i Terradas 

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluida, coherent i d’acord amb les normes socials. 

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària. 

( www.llenguaoral.cat ) 

 

PROPOSTES PER A UNES IMPOSICIONS COLONIALS

IMPOSICIONS COLONIALS

El que està passant des de fa una colla d'anys és trist, perquè quan varen aprovar la Constitució, molts vàrem creure que: Ara sí. Que aquest cop ens tractarien com a ciutadans, d'igual a igual, i no pas com l'enemic a abatre. Al començament va ser així, però de mica en mica España han tornat als seus costums i tornem ser l'ase dels cops, com en temps del general colpìsta i feixista Francisco Franco amic de Hitler. Tornem a ser la seva bèstia negra i tot per la nostra mania de parlar diferent, segueixen convençuts que cal anorrear, fer desaparéixer, xafar, esmicolar, trinxar, la llengua i la cultura catalanes, i així fer realitat: “Una España Grande y Libre, que toda ella hable español”.

Suposo que, al llarg de l’escrit, quedarà ben clar que no estic d’acord que els jutges es dediquin a fer de legisladors i encara menys de pedagogs, perquè no en tenen ni idea, ni d’una cosa ni de l’altra, i al pas que anem acabaran dient-nos quan podem respirar i quan no ho podem fer, de fet ja ho estan fent amb els diputats. Jo em pregunto: Per què un diputat no pot parlar de tot?, que els seus drets fonamentals no es mereixen respecte i protecció, quan, de fet, sumen els de tots els seus votants? Si en una reunió qualsevol es pot parlar de qualsevol cosa, perquè no ho han de poder fer els diputats al Parlament?

Els jutges han sortit del seu marc funcional i ara són jutges fent de legisladors i escapçant drets fonamentals, ara són els diputats i l’escola, i aviat serem tots plegats. En “español” diuen: «Cuando veas las barbas de tu vecino pelar pon las tuyas a remojar», perquè després dels diputats i de l’escola, si no fem res, vindrem la resta de catalans. Som la seva obsessió malaltissa.

Considero que cap jutge, ni si són del TC o del TS, no té cap mena de capacitat legal per decidir en quina llengua es fa l'ensenyament, senzillament, no tenen la capacitat legal perquè no tenen cap tipus de qualificació pel que fa a l'ensenyament, i si diuen que en tenen és que fan “Como Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como”.

De fet TC ja ho han fet això de decidir sobre qüestions pedagògiques, i ho fa saltant-se les normes o inventant-se'n de noves (això correspon al legislatiu). Com a màxim el TC hauria de poder dir si una normativa, segons el seu criteri, és conforme a la constitució o no, qualsevol altra afegitó és sobrepassar les seves competències i, per tant, està fora de la llei perquè no li correspon al TC fer lleis, i aquesta em sembla que hauria d'haver estat la resposta general.

De fet, el TC s'autonomena legislatiu en el moment que en comptes de dir si una norma és o no és constitucional, s'atreveix a dir com hauria de ser, que és evidentment feina del legislatiu, o sia, el TC es dedica a fer política.

LA SÀVIA HERÈNCIA PEDAGÒGICA

Ara resulta que el TSJC, extralimitant-se encara més, s'atribueix unes competències i unes capacitats pedagògiques i d’organització escolar inaudites (potser tenen un Esperit Sant particular) perquè no tenen cap mena de suport legal, per molt que el TS s'encarregui de fer-li de paraigües i aixoplugar-lo, perquè ni el TS, per molt “Suprem” que es cregui, no té cap mena de competència en qüestions pedagògiques, per molt que faci veure que les transforma en jurídiques perquè, aleshores, fa com el TC, fer política, autotransformar-se en legislatiu. Poden dir si una norma està ajustada a llei, segons les seves conviccions i interessos, però no poden dir com ha de ser la norma.

El que està passant és ben bé que els plats s'assemblen a les olles, i els jutges actuals tenen el mateix gust que els seus mestres, els jutges franquistes, els “Del Imperio hacia Diós” i allò tan seu “La lengua es compañera del Imperio”, només que ara ho fan revestits amb pell de xai, però continuen pensant i fent com si ells fossin la llei, de fet, les munten i les desmunten al seu gust de ranci franquisme sota la l'empara d'un TC que tot ho interpreta amb un "Todo por la pàtria" i la "Unidad de España", només els falta alçar el braç i cantar el “Cara al sol”.

A més a més de voler decidir quin percentatge cal fer en “español”, els jutges del TSJC volen decidir l'àrea o l'assignatura, ells en diuen “troncal”. Amb aquest llenguatge “pedagògic” es veu que encara viuen a la prehistòria pedagògica, ara, senyors jutges no hi ha assignatures troncals i maries com al seu temps, ara totes tenen el mateix pes i valor formatiu per la mainada, encara que vostès continuïn en els seus temps reculats, plens d'ignorància pedagògica.

Si volen poden continuar dient com s'ha d'organitzar tot plegat, com sembla que volen fer quan diuen en quina llengua han de ser els llibres, o imposar que l'alumne que ha demanat fer-ho en “español” ha de continuar amb els seus companys del grup classe quan li ho facin en “español”, la qual cosa els porta a dir que tota l'altra mainada també ho ha de fer en “español” (els altres no han demanat res i, per tant, estan menystenint els seus drets imposant-los un canvi de llengua), com sinó existís l'atenció individualitzada, però aleshores es veuria massa qui ha demanat fer-ho en “español” i vostès el que procuren és dissimular-ho. Si realment hi tingués tant de dret no caldria dissimular res de res.

Un altre tema: els llibres.

En el moment que els Srs. Jutges volen decidir en quina llengua són els llibres estan demostrant que les seves decisions són del tot polítiques, i estan tractant d'ignorants i d'incapaços la mainada, o sia, que si per “Real Orden del TSJC” hi ha una àrea o part d'una àrea d'un grup classe que es fa en “español”, és de bojos pensar que la mainada no té el dret a tenir els llibres de l'àrea afectada en la llengua que vulgui i que hagi de ser en “español”, perquè, com a mínim, si les llengües oficials són el català i l'”español”, com a mínim, la mainada té el dret de tenir els llibres com li roti, i perdonin l'expressió, i no han de ser els jutges els qui decideixin en quina llengua han de tenir els llibres la mainada, sinó els centres.

Si abans he dit que la decisió dels jutges és política és perquè recordo que en temps dels pares dels actuals jutges, quan encara regia públicament “Una, Grande y Libre” i “Por el Imperio hacia Diós” i el general feixista Franco encara era viu, ja hi havia les mateixes normes que (en el fons) ens volen imposar els successors ideològics d'aquells jutges i, teòricament, totes les classes s'havien de fer en español, doncs “naranjas de la china”, conec un centre que molta mainada ja podia triar entre tenir els llibres en català o en español (la majoria els agafava en català, i alguns en español), i no va haver-hi mai cap problema, està clar que els pares, molts d'ells militars, eren molt lluny de ximpleria d'alguns dels pares actuals que van fent veure que es caguen en banderes i coses per l'estil, i allò que no guanyen a les urnes ho volen guanyar als jutjats dels hereus del franquisme.

Srs. jutges, no sé quina titulació, de les que tenen, els reconeix la capacitació pedgògica adient per decidir sobre pedagogia i organització escolar, en què es basen per voler determinar percentatges en una o altra llengua, quan, a la llei, les úniques referències a les llengües (tret de les que s'ha inventat el TC saltant-se les seves limitacions legals) són per dir que, a l'acabament de l'escolaritat obligatòria els alumnes han de dominar de forma semblant l'español i el català, fet que està reconegut que és el que passa fins ara.

Evidentment tots vostès, incloent-hi el TC, sobrepassen les seves capacitats professionals i jurídiques i s'atribueixen capacitats que no tenen, i fan una interpretació molt "sui generis" de la llei, i ho fan des de la seva irresponsabilitat legal (si de les seves decisions en surt un nyap, els qui el pateixin que es fotin, vostès mai són responsables de res, veritat?).

Ara està demostrat que tota la mainada acaba l'ensenyament obligatori sabent les 2 llengües oficials, però d'ara en endavant segur que poden assegurar que continuarà sent així? O és que tan els és que no sàpiguen català? De fet, ara, la mainada quan acaba, domina més bé l'español que no pas el català, per tant, tota la seva ingerència no té cap mena de suport pedagògic ni estadístic, o sia que és del tot política. Després, el seu president, el Sr. Barrientos, demanarà que se'ls respecti en els seves decisions. Com podem respectar a algú que s'atribueix capacitats que ni de bon tros té, i que s'atreveix a fer-ho només per què té la força al seu costat i ho fa irradiant por i no pas justícia?

És evident que una de les possibilitats és posar els jutges al seu lloc, o sia, deixar-los fora de l'escola i no deixar-los-hi entrar, o també podríem demanar-los que si no els agrada que vinguin ells i es dediquin a organitzar-ho tot plegat i a fer classe, no diuen com s'ha de fer, no diuen quan s'ha de fer, no diuen quant s'ha de fer, doncs si són tan savis que s'hi posin, nosaltres ja mirarem com s'estavellen.

Suposem que el raonament anterior no us sembla aplicable malgrat que no pressuposa cap mena de desobediència, ni d'insubmissió, senzillament és fer les coses amb seny, el que, moltes vegades s'està demostrant que no tenen els jutges del TSJC que actuen més per motius polítics donant suport a VOX i a Ciudadanos, que no pas a les lleis sortides del Parlament, que és el que considero que haurien de fer.

PROPOSTES PER A UN HORARI IMPOSAT

Torno al tema del començament, el més fàcil és dir: «No hi estic d’acord, hi estic radicalment en contra» i, un cop dit, quedar-se ben satisfet i no fer ni proposar res, i si m'ho manen diré: Quin remei. Està clar que també podem fer com alguns centres que han dit clarament que són ells els responsables d'organitzar-lo i que els jutges no tenen res a fer-hi allà.

És evident que aquesta segona manera és a la que m'agradaria que s'hi apuntés tothom, però de moment molts centres i molts ED estan més sols que la una, per això, tot seguit faig algunes propostes, propostes que segurament no tenen ni cap ni peus però, com a mínim, procuren ajudar a uns mestres i a uns equips directius que sembla que els han deixat de la ma de déu, amb un: Ja s’espavilaran.

Repeteixo que considero una ximpleria judicial el que estan fent alguns jutges colonitzadors quan volen decidir en quina llengua s’ensenya, perquè no tenen cap mena de capacitació per dir-nos com l’hem de fer, la feina, i encara menys volent discriminar estones aplicables a les seves dèries i les que, segons ells, no ho són. O ho són totes o hi ha una clara discriminació negativa cap a determinades estones que tenen la consideració de lectives, la qual cosa, pedagògicament, no és admissible.

Hi ha un aspecte previ que caldria tenir en compte i que si no sembla prou bé seria quan s'hauria d'entrar en la resta de l'escrit. La consideració prèvia és que si a un alumne, per decisió judicial, se li ha de fer una àrea en español per tal de cobrir el 25 % que s'han tret de la màniga, sempre queda el recurs d'implantar l'atenció individualitzada a fora o dintre l'aula. El mestre i la resta de la mainada fan la classe normal, tal com era prevista fins aquell moment i, per a l'alumne en qüestió, un docent , li va explicant el tema en español, a dintre o a fora de l'aula.

Perquè no s'ha de poder fer així, si hi ha algú que vol alguna cosa especial, i un jutge decideix que hi té dret, doncs el centre s'organitza perquè aquell alumne concret rebi el que el jutge ha dit, si la petició ha estat personal, la resposta ha de ser personal, pequè només és aquell alumne qui ho ha demanat, però la resta no han demanat pas cap canvi, per tant, cap jutge no pot decidir sobre com s'ha de fer, ni què s'ha de fer amb la mainada que no ha demanat res, i que si se'ls fes extensiu el canvi seria lesionant els mateixos drets individuals que diuen que volen defensar amb la seva sentència. També podria passar que algun alumne en sortís perjudicat (a tot arreu hi ha mainada amb necessitats EE, o que ja els va bé com estava), per tant, davant del dubte, el centre només pot aplicar el canvi sobre qui ho ha demanat, no sobre la resta perquè el jutge, si algun alumne en surt perjudicat (i això només es veurà a llarg termini), dirà que ell no n'és pas responsable, que és responsabilitat del centre.

Però posades les coses a anar pel pedregar, procurem que ens serveixi, en alguns centres, per regirar la situació i fer que els qui es vegin forçats a aplicar percentatges judicials ximples facin realment, el 75 % en català, sigui l’estona que sigui i l’àrea que sigui, sense excuses ni raonaments acomodaticis, bonistes o d’entorn.

Si algun centre ha d’aplicar les normes político-socials judicials em sembla que hem de procurar no mirar-nos-ho tot pel cantó absolutament negatiu, encara que ho sigui perquè és pura situació colonial, però també podem intentar posar-nos TOTS d’acord i, en aquests centres, fer realment tota la resta, sigui el que sigui en català, de fet, estaríem recuperant gairebé bé la immersió.

Serà una oportunitat si TOTS els mestres d’aquell centre decidissin aplicar, de forma absoluta, la sentencia judicial, o sia, que tret del 25% que es fa en español, tota la resta, absolutament tota la resta, mestres – mestres, mestres - mainada i, mainada - mainada, tot i tothom ho fa i ho ha de fer en català, sigui el que sigui, fins i tot els esbarjos (no només dels docents cap a la mainada, sinó entre la mainada també, és una estona lectiva, o no?), perquè sigui l’esbarjo o sigui l’àrea que sigui totes estones són llengua, perquè la llengua és l’eina fonamental, i els jutges colonitzadors ho han entès així, som nosaltres els qui fent o no fent, fem veure que fem immersió i, en molts de casos i en moltes estones, no és cert.

Si som a Primària és evident que totes les estones que s’empren per entrar o sortir són considerades lectives i, per tant, es dona per fet que es fan en català. Si ens referim a les estones d’esbarjo, també és evident que són comptades dintre les 25 hores de l’horari i, per tant, també es dona per fet que són en català. Primera constatació, cap de les dues afirmacions anteriors són certes. Si judicialment són certes perquè no les hem de fer certes?

Segona constatació o raonament, si poden ser comptades com estones que es fan en català, també han de poder ser comptades com estones que es fan en español, si no fos així hi hauria una clara discriminació lingüística i pedagògica per part dels jutges que, en aquest aspecte són del tot incompetents, i perquè no hi hagués discriminació si hi ha estones que no poden ser comptades com estones a poder-se fer en español, tampoc no s’haurien de poder comptar com estones que es fan en català i, per tant, s’haurien de descomptar de les 25 teòriques hores lectives que, fins ara, es comptava que es feien en català, i el temps del 25 % canviaria.

INFANTIL: Doncs anem a posar fil a l’agulla. Si de les teòriques 25 hores hi descomptem, a Infantil, tot el temps que es dedica a les entrades i a les sortides de classe, al matí, al migdia i a la tarda, i no ens oblidem les d’anar cap a l’esbarjo o la tornada a l’aula, ens adonarem que, com a mínim, hem de reduir els 300 minuts diaris (5 hores) en uns 80 minuts, si no són més (si cal que siguin més es redueix més).

Ara, a aquests 220 minuts hi reduïm les estones que la mainada és a l’esbarjo, posem-hi uns 90 minuts diaris (com a mínim) ens queden 130 minuts, si a aquests 130 minuts hi restem les estones que la mainada esmorza (si ho fan dintre l’edifici), uns 10 minuts menys, en queden 120, ara si a aquests 120 hi apliquem el 25 % ens dona que és igual a 30 minuts, que són els que s’han de fer en español cada dia. Si una de cada quatre mestres que són al pati parlés a la mainada una mitja horeta en español es cobriria, de sobres, la quota demanava pels jutges.

Recordem que si totes aquests estones no poguessin ser descomptades i, per tant, es vol que siguin comptades pel català, també, en justa correspondència han de poder ser comptades per l’español i en comptes de ser 30 minuts, aleshores en serien 75, o sia una hora i un quart diaris, que evidentment es podria complir aplicant-ho parcialment a les entrades i a les sortides, o bé fent que les mestres que fossin al pati es repartissin els rols lingüístics, fent que una de cada quatre parlés a la mainada en español i les altres tres en català, i la mainada amb elles també, o bé, un dia a la setmana totes a l’estona d’esbarjo parlessin amb la mainada en español, però la resta dels dies en català i procuressin que la mainada, entre elles, també parlessin en català.

PRIMÀRIA: Aquí sembla una mica més complicat, però no ho és gaire. Seguint la lògica anterior dels 300 minuts diaris també s’hi han de descomptar, com a mínim, les entrades i les sortides (uns 10 minuts per cada entrada i cada sortida) i les estones d’esbarjo, que tot plegat podríem pressuposar que són gairebé 90 minuts diaris. O sia que en quedarien 210 minuts reals, que aplicant-hi en 25 % queda en 52 minuts, que el dia que hi hagués español ja s’hauria cobert perfectament el percentatge.

Si ho comptéssim per setmanes, al llarg d’una setmana serien 262 minuts, que si hi restem les estones d’español que ja hi ha a l’horari en quedarien per cobrir entre 80 i 90, o sia, una tarda a la setmana.

Suposem que no s’admet el descompte perquè es considera que aquestes estones que he descomptat s’ha de comptar com de català, doncs bé, comptem-les, també per l’español.

Aleshores serien 75 minuts diaris, i si a l’esbarjo un de cada 4 mestres parla a la mainada en español podríem descomptar 30 minuts i en quedarien 45 diaris, i el dia que fessin español fins i tot es passaria del 25 %, per tant, ens queda triar entre les entrades i les sortides, de forma general o parcial, segons convingui i/o fer una part d’una àrea en español, s’ha de calcular.

Evidentment caldria que TOTS els docents s’esforcessin perquè la resta d’hores fossin absolutament i totalment en català, mestres – mestres, mestres - mainada i mainada - mainada, perquè sigui l’esbarjo o sigui l’àrea que sigui tot és llengua (els jutges ho han entès perfectament, sembla que som nosaltres els qui, potser, no ho entenem).

COMIAT

Permetin-me, srs. jutges que acabi desitjant-los unes bones festes i recordant-los que encara els queda molt de marge per anar ampliant la seva demostrada capacitat i capacitació en qüestions fins ara impensables (el títol de jutge suposo que va acompanyat d'un Esperit Sant). Fins ara han pontificat en qüestions pedagògiques i d'organització escolar, que el TC, el TS i el TSJC, pel que demostren, en són uns experts molt capacitats.

Ara els proposaria un altre camp en el qual segur que també en són igual o més d'experts, possiblement més que no pas del món pedagògic, es tracta del món de l'esport. Els proposo que a partir d'ara dictaminin sobre qui ha de jugar i qui no, i qui ha de xutar els penalts, més endavant poden entrar també en l'estratègia per obtenir un bon resultat i quin vestuari han de fer servir, i tot de coses específiques del món de l'esport. El camp per córrer és molt ampli. Què els sembla?

O prefereixen entrar en com s'ha de punxar per fer unes anàlisis, o si és millor fer un tipus d'intervenció quirúrgica o una altra, vaja que el seu Esperit Sant té encara molta feina per ajudar-los a entrar en camps dels quals no en tenen ni la més remota idea, però com que fan de jutges no volen permetre's el luxe de dir que, d'aquell tema, no en saben res, que no estan capacitats per a tractar-lo, veritat?, sobretot si és per fotre la llengua i la cultura d'aquesta nació, per això sempre hi estan a punt i se'n senten més que capacitats. Està clar els ve de tradició, només han de seguir els exemples dels seus predecessors i superiors.

Atentament.

Felip Ponsatí i Terradas

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluida, coherent i d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària. 

( www.llenguaoral.cat )

FA QUASI BÉ ANY (27-IX-20) I PRACTICAMENT NO HA CANVIAT RES

La inhabilitació

Que us estranya, ja se sap que les colònies són governades des de la metròpoli, i que quan hi passa alguna cosa que no convé a la metròpoli s’hi envia l’exèrcit o la policia, o el que sigui, i tot seguit s’empresonen tots els que es poden arreplegar i se’ls acusa de qualsevol cosa (per ara només n’hi ha 2.850, us semblen pocs, a ells sí), la qüestió és fer-los prou por com per fer-los tornar a l’obediència de la metròpoli.

I si n’hi ha algun que els porta la contrària i reclama respecte cap els drets humans i dels pobles i, per tant, no està d’acord amb els seus mètodes, doncs se li talla el cap (com que no ho poden fer físicament, doncs ho fan jurídicament) i ja està, no calen explicacions, qualsevol cosa serveix de raó d’estat (la sagrada unidad de la pàtria), fins i tot una simple i teòrica falta administrativa, que entre ells la resolen amb una multeta i apa!, però a les colònies no, s’ha de demostrar qui mana, i ja se sap que a España qui mana és el general feixista Franco, per això va morir al llit, i tots els seus seguidors són els qui continuen manant, sobretot a l’aparell judicial i, com no, a la “jefatura del estado”, tots plegats suen franquisme per tots els seus porus, i si poguessin ens esborrarien del mapa.

Mentre siguem una colònia fotran els que els donarà la gana.

Els indults

Anem per parts, primers els indults. Sincerament per a una persona condemnada per les seves idees democràtiques, l’indult és un insult i una bufetada, perquè l’indult és una gràcia (desgràcia) que el poder fa cap aquells a qui ha perjudicat greument però sense reconèixer que s’ha equivocat, i encara espera que se li facin tot de reverències i “besamanos”.

Bé l’indult pot ser benvingut per a totes aquelles persones que per les seves circumstàncies personals i del seu entorn familiar els cal deixar enrere, el més de pressa possible, una part de tota la injustícia que pateixen ells i les seves famílies, i el més probable és que se’ls en refoti tota la parafernàlia i tota posada en escena que fa el cap d’estat, el Sr. Rei per dret d’espermatozou, i el Sr. President del govern opressor. Que se’n vagin a fer punyetes i que ens deixin tranquils.

Ara bé, tots plegats hauríem de tenir clar que els indults no són res més que focs artificials, són un enganyapastors, la part realment important és una altra.

L’amnistia

Ara bé, per aquelles persones que no es troben en la situació extrema d’haver d’acceptar la humiliació de l’indult per a poder deixar enrere la injustícia i la venjança d’España, doncs l’indult no els sembla la mesura adequada, i el que els cal i demanen, o si voleu exigeixen, és l’amnistia. És cert que l’amnistia és una gràcia, també, dels qui varen rabejar-se en la venjança, però com mínim els obliga a esborrar la pissarra, com si no hi haguessin escrit res, i això encara que no ho vulguin reconèixer és humiliant per a totes aquelles “grans persones totes cobertes de medalles i creus” que es creuen per sobre del bé i del mal i que es consideren l’encarnació de España, vaja, quasi bé com si fossin el ”Caudillo” i, de fet, actuen com si encara fos viu, només que ara no poden fer ús dels “fusilamientos” i s’han de conformar en ser absolutament injustos i venjatius amb els qui no pensen que “la unidad de España es sagrada”.

Doncs com es veu, l’amnistia no és la part important, per al “gobierno”, està clar, de moment no hi entraran pas per aquesta via, encara falta força recorregut polític i força problemes socials i sanitaris i de dèficit econòmic per entrar-hi, perquè serà Europa qui els hi farà entrar, sense dir res, però ara empenyo una mica, ara empenyo una mica més.

La reforma de la sedició

Té collons la burra, ara resulta que allò que era molt complicat de fer fa un any, ara es pot fer cuita-corrents i tirant pel dret. Els nostres presos polítics ja faria dies que serien a casa seva, sense que calgués cap mena d’indult ni d’amnistia si els polítics espanyols en comptes de xiular i fer veure que el Cierzo no els deixava sentir res, haguessin fet els deures.

La raó per a tirar per la via de la reforma del codi penal no són res més que els cèntims que Europa ha posat sobre la taula per sortir de la crisi i donar un cop de mà amb el dèficit. Senzillament no ha calgut cap histrionisme per part de ningú, saben i tenen clar que el que han fet amb el Sr. Marchena al capdavant no té nom, ni és comprès  i acceptat per la resta d’estat d’Europa, tret d’algun que hi tenen força semblances, i Turquia que encara, per sort, n’és fora. L’excusa interna serà que els cal un cop de mà per als pressupostos i que tot són presses, caramels, bones cares i facilitats. Si no fos que la situació dels presos polítics comença a ser desesperant, per molt que diguin i facin el cor fort, ja són molts anys d’injustícia, jo engegaria a fer punyetes i a la merda a tota la classe política espanyola, començant per l’”emperifollado” Pedro Sanchez, però que facin la reforma d’una vegada, que la facin de pressa, si pot ser abans de Nadal millor que no pas pel gener.

Les eleccions al Parlament

Una altra de les raons per a tramitar ràpidament les esmenes sobre el codi penal no és res més que les eleccions al Parlament. Us imagineu què passaria si els presoners polítics poguessin participar-hi i en canvi els exiliats no. Aquesta situació podria fer canviar la balança electoral i que algun partit en sortís altament beneficiat, i quin partit us sembla que li interessa més al PSOE?

Vosaltres mateixos, traieu les conclusions que vulgueu, perquè segurament les enquestes que donen tanta distància a un partit resulta que tenen molta cuina al darrere i que els cal un cop de mà per a fer-les realitat o aproximar-s’hi. Sóc malpensat, doncs potser sí, però en qüestions de política em sembla que més val no anar gaire amb el lliri a la mà.

El tiatru

Algú amb mig dit de seny es creu que hi ha hagut alguna mena de cosa improvisada al tiatru que han muntat, a Barcelona, els Srs. jutges?

Apa va, si se’ls veu a venir d’una hora lluny, ja hi hem passat per aquest escenari, però els actors eren diferent, eren els militars. Si l’última frontera en la qual refugiar-se el Borbó són els jutges, doncs ho té pelut. La història ens diu que ara, de moment, li sortirà bé la jugada, però d’aquí poc se li girarà la truita i aquells que ara diuen “Viva el rei”, xiularan...

Tenen por que es reformi tot el sistema judicial, com es va fer amb l’exèrcit i que deixin de poder munyir la vaca i creure’s déu pare, fill i esperit sant, tot en un sol bloc, però no es preocupin pas, tindran una bona jubilació, i amb el que han anat arreplegant al llarg dels anys, doncs, fins i tot, potser serà daurada. Tinc l’esperança de no haver-se-la de continuar pagant nosaltres, i que hagin de ser els espanyols els qui ho facin.

Atentament.

Felip Ponsatí

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluida, coherent i d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

El projecte està pensat per a una nació mestressa de les seves decisions i que vulgui una societat lliure i cohesionada en el respecte als drets humans.      (www.llenguaoral.cat)

 

 

 

QUÈ ÉS UN ESTAT? En el nostre cas, què és España i com és España?

Si realment volem independitzar-nos d’España cal que tinguem clar què és España i com és, perquè sinó ens tornarem a estavellar com ens va passar el 2017 i encara n’estem pagant les conseqüències i les pagarem, encara, durant molt de temps..

També hem de ser conseqüents i segons quines siguin les respostes a les dues preguntes, sobretot a la segona, hem de tenir clar què ens caldrà fer i quin preu n’haurem de pagar.

Comencem per “Què és España”?

Podríem dir, sense gaire possibilitat d’equivocar-nos, que España és el resultat de la destrucció, de la guerra i de la mort, barrejat amb tot un seguit d’interessos econòmics d’unes famílies (no persones individuals, encara que ho sembli) que ha donat com a resultat que hi hagi tot un seguit de persones i les seves empreses que en visquin (és una economia extractiva). Són les que dominen i controlen el BOE, per a ells ja els és suficient, ja en tenen prou, perquè a través de les normes fan que tot el vent els bufi sempre a favor, la resta de mortals hi són per servir-los. Han transformat el que hauria de ser el govern de tots i per a tothom, i que defensés els drets fonamentals, en un govern al seu servei i que sempre prioritzés els seus interessos.

O sia que “España” segons el que acabo de dir és una entitat, un organització, al servei d’unes quantes famílies econòmicament i històricament poderoses, que han teixit tot un seguit d’enllaços familiars i una xarxa clientelística que els deu favors personals, econòmics o senzillament d’aparença i renom i, per tant, que es consideren intocables perquè controlen tots els ressorts importants de poder.

Per això és igual que “España” sigui una monarquia o una república, no canviarà pràcticament res, perquè seguiran manant els mateixos (al començament d’una manera més dissimulada, però al cap d’uns pocs anys, ja descaradament, com passa ara).

Com és “España”?

Doncs España, com a resultat de la seva història s’ha creat una manera d’analitzar l’entorn i les relacions socials i nacionals que només admet dos colors, dos bàndols, o s’és del seu color o s’és del color contrari i, per tant un enemic.

Aquesta manera de jutjar la realitat té una conseqüència molt important, per “España” no existeix la diferència, no existeixen els matisos, no existeixen els grisos, no existeixen les games de colors, qualsevol diferència ha de ser anorreada, aniquilada, esclafada i/o assimilada i, per tant, se l’ha de fer desaparèixer.

Potser a algú li pot semblar que estic exagerant, però a qui li sembli, li recomano que repassi la història, recent i no tant recent (amb un xic més d'un segle en tindrà prou). O algú es pensa que l’actuació que està fent “España” contra el referèndum, que no era il·legal, i que va posar España contra les cordes de la democràcia i li va posar al davant un mirall, i li va demanar de parlar, d’entendre’s, de negociar i de trobar punts d’entesa, però que alhora, posava en qüestió l’economia extractiva i feia perillar l’estatus quo actual, no té l’objectiu de deixar clar que qui mana, mana, i que els altres, els que hem de fer és obeir i fer bondat o ens esclafaran sota les botes del seu exèrcit legal?

La resposta ha estat una acció encaminada a xafar i esclafar tots els qui varen comandar, o tan sols encoratjar la proposta, o s’han atrevit a posar en dubte que allò que està fent el seu exèrcit legal i els seus coadjuvants (policia, fiscals, i jutges) no està bé.

Tota diferència, tota proposta, tota idea que no sigui la unitat (de la unitat en depèn la supervivència de les famílies) serà esclafada, si cal, canviant sobre la marxa les lleis i penant accions que no ho són, perquè es tracta d’escarmentar i desencoratjar els possibles independentistes.

I si calgués també ...

De fet, España depèn de la coacció, de la força, de la por. Algú s’imagina que existiria España si no hi hagués una policia i uns jutges disposats a fer-ho “Todo por la Patria”, fins i tot assassinar, torturar, arruïnar i empresonar a tothom que pensi diferent i tingui la més mínima possibilitat de posar-ho en pràctica?

I, si no n’hi hagués prou, perquè resultés que brollés una revolta ciutadana pacífica però seriosa (ells i els seus ajudants ja s’encarregarien de posar-hi les bombes, en altres èpoques, no tan reculades, ja ho han fet), algú es pensa, sincerament, que no farien sortir l’exèrcit al carrer?

Hem de tenir clar que no disposem ni de la policia, que ja s’ha demostrat, fins ara, que els comandaments dels Mossos consideren prioritari estar a les ordres dels jutges españoles que no pas al servei del seu poble, per tant, tampoc no podem comptar amb ells. Només podem comptar amb nosaltres, en la suma de tots nosaltres.

I què estem disposat a fer?

Ja hem vist que sigui monarquia o república ens és exactament igual, el resultat serà el mateix. Ja sabem que les lleis no serveixen per a protegir els drets fonamentals, ni l’existència de la nostra nació, sinó per castigar i empresonar els qui gosen aixecar el dit, encara que sigui un dit que demani diàleg, i esborrar-nos del mapa com a poble i assimilar-nos.

Aneu pensant què caldrà fer i segur que el que us vindrà al cap serà molt dur, feixuc i perillós, però segur que encara us quedareu curts. Si ens poséssim a fer ciència ficció, segurament, hauríem de pensar en tornar a fer un 3 d’octubre d’una setmana de durada, com a mínim, ocupar els aeroports i els ports, tallar les carreteres i els ponts, i fer-ho pacíficament, i això segur que només seria el començament, perquè, com a mínim hauríem d’aconseguir controlar el territori durant uns quinze dies (és el que va passar a Eslovènia), aleshores, potser, la resta d’estats d’Europa ens prendrien seriosament, mentrestant, segur que no, perquè estarien esperant que España ens esclafés com qui es treu els polls que molesten. La seva cantarella seria: És un assumpte intern. Us sona d’alguna cosa?

Europa i els seus tribunals

Ah!, no us penseu pas que el TEDH i la resta de tribunals europeus acabin servint per alguna cosa pràctica, perquè si la justícia és lenta, molt lenta, ja no és justícia i encobreix la injustícia. Si el TEDH o qualsevol altre tribunal europeu volgués servir realment a la justícia, caldria que disposssés de sales d’urgències, com els hospitals, i sense que calgués passar tots els tràmits de l’estat/justícia opressor/a, i en poques hores o pocs dies, es dictessin mesures cautelars d’obligat compliment, i que en el cas que no se'ls fes cas poguessin posar multes diàries als estats, i multes diàries a les persones que haurien de posar en pràctica les seves mesures cautelars, les multes que no haurien de ser simbòliques, sinó a l’estil del que va fer el TC d’”España” contra els síndics del referèndum, i per als estats multiplicades per cent.

Si existís un tribunal d’aquest tipus i amb aquestes capacitats legals i coercitives, us puc ben assegurar que els senyors jutges del TSJC, del TS, de l’AN  o del TC actuarien d’altra forma i començarien a ser tribunals de justícia, i no pas com ara, tribunals d’injustícia i de venjança pàtria.

Felip Ponsatí i Terradas

Catalunya, juny de 2021

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluïda i coherent.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

 

JO JA NO N’ESPERO RES D’ "ESPAÑA", NOMÉS ALGUN CARAMEL, MÉS MENTIDES I MES REPRESSIÓ.

 Si us hi fixeu, aviat us adonareu que hi ha tot de rondallistes i fabuladors (periodistes, opinadors i ...) que posen tota la càrrega en un sol costat, el nostre.

Segons ells nosaltres som els que hem de tenir seny, som els que hem d’estar oberts a negociar i acceptar els punts de vista de l’altra costat, som els que hem d’oblidar-ho tot per tal d’agermanar-nos, som els responsables de tots els mals i, si tot no va com ells volen, també en serem responsables, faltaria «plus», som els considerats ximplets i curts de gambals perquè estan segurs que acabarem acceptant-ho tot, malgrat que a altra costat encara ningú ha hagi demanat perdó, ni tan sols s’hagi excusat d’haver organitza una repressió física brutal i indiscriminada el dia 1 d’octubre de 2017, i encara més tenint en compte que s’estava respectant escrupolosament la legalitat perquè fer un referèndum no era cap de les acció il·legal, segurament, si que era una falta administrativa, perquè segurament ens vàrem saltar alguns tràmits, però res més.

El problema no va ser el fer un referèndum, sinó el fet que en aquell referèndum es preguntés si volíem ser independents, i aquí sí que va sortir el brau enfollit que tots els «españols» de pro porten a dins i que al llarg de la història els ha fet fer totes les malvestats i salvatjades possibles contra el nostre poble i contra molts d'altres pobles.

Aquest cop s’han inventat «tumultos» inexistents, han castigat i continuen castigant amb la presó als pacífics, prudents i amables. Primer amb el TS i ara, amb el «Tribunal de Cuentas» faran el mateix que va fer «FelipeV», a uns els tanquen a la presó (perquè no poden penjar-los i esquarterar-los) i a tots els intentaran arruïnar, només perquè varen servir lleialment al govern democràticament elegit.

NO han canviat ni canviaran mai, són un poble venjatiu i el seu estat ho reflecteix, només sap parlar des de la imposició, la força, la presó i la coacció.

Si realment les seves paraules de concòrdia fossin reals i no pas teatre, i ja que no són capaços de demanar perdó per les seves animalades, voldrien fer «tàbula rassa», que tothom passés pàgina i encaréssim el futur a través d’un diàleg sincer i democràticament clar, però com que no és cert que cerquin la concòrdia, sinó que el que cerquen és la rendició, el sotmetiment, no poden admetre l’amnistia perquè es quedarien sense armes per a coaccionar-nos i, aleshores, haurien de seure’s a parlar de tu a tu i no pas com a ells els interessa, d’amo i senyor a servidor i serf.

De moment, malgrat tota la història de terror que hi ha darrere de totes les accions dirigides cap a nosaltres des d’«España» (cada nova imputació ho és), no han aconseguit assimilar-nos, és cert que ara hi estan a prop però em sembla que no ho acaben pas de veure del tot clar, malgrat el PSC, Comuns, Ciudadanos, PP, Vox, la Sociedad Civil Catalana, el 13, el TSJC, el TS, l’AN, el Gobierno d’España, el TC, la GC, la PN i, fins i tot, els Mossos, perquè si ho veiessin clar haurien començat una seriós acostament i ens haurien posat sobre la taula menjars exquisits que alegressin la vista i els estómacs de tothom, perquè els indults no són pas això, sinó només el caramel que es dona al nen empipador perquè deixi d’emprenyar durant una estona i t’ajudi anant a portar les escombraries.

Però que quedi clar del tot, ningú, ningú dels qui no estan tancats a la presó té dret a criticar els qui hi estan, diguin el que diguin, o facin el que facin, fins i tot si s’hi està radicalment en contra, perquè qui som nosaltres per fer-ho? Que hem patit o estem patint el que han patit i estan patint ells? Eh! que no?, doncs els partits, les entitats i tothom muts i a la gàbia. És contra España que s’han de dirigir les nostres ganes d’engegar-ho tot a rodar i no pas contra els qui són a la presó o encausats o represaliats, no ens equivoquem d’adversari.

Felip Ponsatí i Terradas

Catalunya, 9 de juny de 2021

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluida, coherent i d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa, solidària i respectuosa dels drets humans.. 

DE PONENT, ELS SET CONTISTES SUPREMS I EL REI DE BASTOS

Perdoneu si us sembla que ja n'he parlat, però em costa molt entendre l'esperit deshumanitzador i de venjança de certes persones que es creuen per sobre del bé i del mal.

Ara, fa poc me n’he enrecordat d’una història que vaig sentir. L’explicaven a la taula del costat i no vaig poder fer res per no sentir-la. Us l’explico si fa o no fa, encara que m’he esforçat per ser fidel a allò que vaig escoltar.

 Hi havia una vegada, en un país molt lluny, el nom del qual no me’n vull enrecordar, que una vegada es varen trobar set persones reunides al voltant d’una taula i es varen posar a faular, o sia, a inventar-se històries i coses per l’estil.

 Ara un n’explicava una i els altres hi acabaven d’afegir els detalls i la sal i el pebre, després li tocava el torn a altre i després al tercer, i així, de mica en mica, anaven construint una meravellosa narració que no tenia res a veure amb la realitat, perquè si una part de la narració era una mica versemblant,  l’arraconaven, ells volien que el que expliquessin fos el més allunyat de la realitat, de fet, volien que no hi tingués res a veure, sinó ja no es podria dir que allò que contaven era una faula, i ells es consideraven els majors faulistes del regne, per això se’ls anomenava Contistes Suprems, i rendien pleitesia, tal com ha de ser, al seu rei, el rei de bastos i a tota la seva cort.

 Era tanta la seva habilitat que, a les seves narracions, feien que els pobres se sentissin culpables de ser pobres, que els pacífics fossin responsables de ser estossinats per la policia perquè amb el seu posat i maneres de fer pacífiques, però serioses, havien provocat, segons ells, les forces de l’ordre, i aquestes s’hi havien hagut de tornar davant de tanta gosadia.

Regirant en la memòria em va semblar recordar una situació semblant, veureu: Fa fa força temps, quan encara hi havia el dictador feixista Francisco Franco com a cap de l’estat d’España, en un jutjat es va rebre una denúncia d’una noia que havia sortit força malparada d’una agressió per part d’un home, no té gaire importància si era la seva parella o no, doncs sabeu quina va ser la genial idea del jutge, que també era un gran faulista, dir que la noia en tenia la culpa per haver-lo provocat per anar amb una faldilla massa curta. O sia, la noia, la persona que havia patit l’agressió, passava a ser la responsable de la seva agressió i, per tant, a ser-ne la culpable.

Jo diria que la història, amb uns altres personatges, es torna a repetir. Les víctimes, segons aquests enginyosos set faulistes, es converteixen en responsables de ser les víctimes. Ara no sé si explicar-vos la faula que han escrit els nostres set Faulistes Suprems, ho intentaré, però segur que no ho faré tan bé com ells, ja em perdonareu.

El personatge de la faula és un ocell, un ocell de color groc cridaner, és un Cuixiuri. Tots sabem que els Cuixiuri són una mica tossuts i que els agrada la llibertat, i és exactament el que volia, ser lliure i tenir de companys altres ocells, també lliures.

Però un dia va caure en un parany i el varen engabiar. El Cuixiuri tenia ganes de sortir a volar, a córrer pel cel, volia anar amb la seva família i portar-los tot de coses maques, i explicar-los tot d’històries, que en sabia moltes.

Així és que va demanar als qui el tenien engabiat que el deixessin sortir, que ell no havia fet mai mal a ningú i  que era un ocell pacífic, una mica tossut, potser sí, però pacífic. Els Engabiadors Suprems li varen posar una condició, podria sortir si es deixava eixalar (escapçar les ales), així no podria volar.

La resposta del Cuixiuri va ser clara i contundent, si li escapçaven les ales i no podia volar ja no podria fer com els altres ocells, ja no podria ser lliure perquè no tindria els mateixos drets que es altres ocells, i s’hi va negar.

Els Engabiadors Suprems ja havien trobat una excusa per deixar-lo a la gàbia i, encara més, donar-li la culpa ell. Així és que els Engabiadors Suprems li varen dir: No som nosaltres qui prenem la decisió de deixar-te a la gàbia, sinó que ets tu amb la teva tossuderia i la teva manera de pensar qui fa que t’hagis de quedar a la gàbia. I se’n varen anar a dinar molt satisfets de la feina feta.

Bé, potser me n’oblidava de dir-vos que tots els set faulistes cobren dels qui manen i són molt obedients a les indicacions i desitjos del seu rei de bastos i de tota la seva cort, per tant, no té res d’estrany qui diguin aquestes coses, perquè ja se sap, pobrets, qui té el cul llogat no seu quan vol, i nosaltres, pobres ignorants, no hi entenent res de res del que fan i desfan, ni les faules que expliquen perquè estan molt per sobre de la nostra capacitat de comprensió, sobretot ells, que són tan i tan savis i bones persones i no són gens ni mica venjatius perquè, segons diuen ells mateixos, són la imatge de la justícia, i ja se sap que la «justícia» ha de ser justa, sinó seria «injustícia».

Ah! me n’oblidava, recordeu que només és una faula i que això no passa mai de veritat i, si passés,  segur que seria molt lluny de cassa nostra, en qualsevol estat dictatorial, o si fa o no fa, on no es respectessin els drets humans, i això el rei de bastos i el tribunal de garanties constitucionals segur que no ho permetrien mai dels mais, veritat?

Felip Ponsatí i Terradas

Catalunya, 22 de maig de 2021

Des de l’escola del futur ... , i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma fluida, coherent i d’acord amb les normes socials.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.