Quien con crios se acuesta, meado se levanta

És un títol del tot estrany, però és el que m’ha semblat més adient per definir la situació política actual.

Fa uns mesos es va fer un exercici de política, quasi impossible, i es va decidir que, en comptes  de fer unes noves eleccions, el millor era aliar-se amb la CUP. És cert que, per fer-ho, hi varen haver renúncies importants per part de totes les bandes, Junts pel Sí va decidir que el seu candidat a la presidència quedés al marge i, els diputats de la CUP, varen signar un document de suport explícit al govern. El President Mas és al marge, tal com havia de ser, i els diputats de la CUP han complert el que varen signar?

Quan els representants d’un grup polític signen un compromís, després –el grup- no pot començar a dir: que sí, però que no; que si no hi afegeixes això, res de res del que s’ha signat,... però, quan aquest algú és la CUP, tot és possible, fins i tot desautoritzar, a pilota passada, els seus parlamentaris, tot s’hi val.

I tot perquè? Doncs perquè la CUP no és un partit polític, sinó un moviment, són un conjunt de persones que fan tot el possible per ser reconeguts, sempre, com l' “enfant terrible” de la política catalana.

L’única cosa que tenen en compte és si són fidels al 100% a les  idees, com més radicals i impossibles millor, que té el grup que, en aquells moments, remena el bacallà dintre la CUP. Per tant, no és gens estrany que ara surtin amb una esmena, a la totalitat, als  pressupostos.

Si ja no hi som, s’arribarà a un punt en el qual serà del tot impossible acostar més les posicions, aleshores què? El govern pot prorrogar els pressupostos, és cert, però qui els garanteix que, per una coma, no els aniran tombant totes les propostes legislatives que puguin anar fent?

Si, per la posició radical i tossuda de la CUP, els pressupostos no s’aproven, em sembla que els més saludable és esperar uns mesos i comprovar si, passat aquest temporal, ajuden i empenyen el carro, si no és així, doncs, tot a can Pistraus, anem a unes noves eleccions i, aquest cop, deixem-nos de plebiscitàries i de romanços que, els fets, demostren que no serveixen per a res. Que cada partit posi sobre la taula les seves propostes, i si el resultat de les eleccions dóna que el camí cap a la independència és el majoritari, doncs que el Parlament tiri endavant i, si no és així, doncs, de moment, a fer punyetes.

M’he esperat 70 anys, i em sembla que encara en podré esperar deu més. De paciència i voluntat per veure la nostra nació lliure, no me’n falten.

Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

F. Ponsatí

Visca la terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

DEIXEM-NOS D’AUTONOMISMES, EL SEU NOM ÉS “ESPANYOL”

Ja n’hi ha prou de marejar la perdiu. Que de l’espanyol en diguéssim castellà va ser un invent de l’autonomisme. Va ser un intent per veure si l’estat ens considerava, també, als catalans, espanyols i protegia la llengua, la cultura i deixava enrere el “derecho de conquista”  i érem un país una mica més normal

Veritat que no ha estat així, que Espanya ha continuat amb els seus centenars de lleis, ordres  i decrets imposant l’espanyol? Que ha continuat sense considerar el català una llengua espanyola?  I, en aquest cas, més que mai, “Obras son amores y no buenas razones”. Doncs perquè ens hem quedat en l’autonomisme lingüístic? Devem ser la nació més mesella de l’univers, perquè en aquest cas, ni quan ens topem amb la roca no som capaços d’adonar-nos-en i canviar de direcció.

Devem ser els únics de tot el món mundial que li diem “castellà” a  l’“espanyol” i no ens ha servit de res. És que encara esperem alguna cosa, és que no ens atrevim a dir les coses pel seu nom?

Apa!, ja ha arribat l’hora d’espolsar-nos la por que encara portem amagada a cada cèl·lula del nostre cos tots els que som una mica grans (el dictador Franco va fer molt més mal del que sempre s’ha dit), i ja va sent l’hora que els més joves deixin de seguir-nos el joc que hem muntat durant tants i tants anys d’autonomisme.

A fora de Catalunya hi ha algú que parlant espanyol, quan li pregunten què parla, contesti “castellano”, veritat que no. O és que la “Real Academia de la llengua”, és la “Real Academia de la llengua castellana”, no, és “La Real Academia de la llengua espanyola”, veritat?

Doncs apa!, deixem-nos d’eufemismes i diguem-li "espanyol", així, en català, igual com els francesos li diuen en francès, etc

I que quedi clar que em sembla que per les relacions dels adults amb l’administració, seria bo que l’espanyol tingués reconegut el nivell de llengua oficial administrativa.

Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

F. Ponsatí

Visca la terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

GAT ESCALDAT DE L’AIGUA TÈBIA EN FUIG

Felicito al Sr. Carles Puigdemont, em sembla que, com a mínim, procurarà portar uns nous aires a la política catalana, i m’agrada. Li desitjo encert, constància i capacitat per passar olímpicament de les tonteries dels partits i de les editorials dels diaris. Ja sé que tot plegat és molt demanar, però per demanar no quedem, veritat?

M’ha agradat el gest de últim Borbó negant-se a rebre la Presidenta del Parlament, sembla que ha oblidat aquella dita tan espanyola que diu: No ofende quien quiere sinó quien puede”. En aquest cas, en comptes d’una ofensa ha estat un alleujament, sembla que hagi oblidat que hi va haver un Capet (que també es feia dir rei) que va tenir el mateix capteniment, va passar de nosaltres, i li vàrem dir adéu.

Centrant-nos ara una mica, no gaire, en l’acord, queda clar que hi ha un compromís ferm de treballar plegats, la qual cosa no vol pas dir que hagin d’estar d’acord en tot i, per tant, hi haurà actuacions del govern que es quedaran força lluny del que desitjaria la CUP, però que si estan en el full de ruta (aquell document que segons la CUP els va presentar Junt pel Sí, però que ells no feien seu, malgrat haver-lo estat negociant i acordant durant mesos), considero que hi haurien de votar a favor. En d’altres casos ens quedarem a mig camí, fins i tot del que posa al programa acordat, i em sembla que també hi haurien de votar a favor, perquè seria en la línia de ...

Aquest votar a favor en qüestions i propostes que no són les que ells proposarien i que no cobreixen el cent per cent de l’acord, és on em sembla que sorgiran els problemes, sobretot tenint en compte que si no es vol veure el conjunt i només es mira la realitat des d’un angle molt tancat, segur que sempre s’hi trobaran detalls per dir que no és el que s’havia acordat. Com si tots els detalls del futur es poguessin posar per escrit.

Per tant, em deixin dir que l’aigua encara és massa calenta per al meu gust i que tinc por d’escaldar-me. Començarem a anar bé si passen els mesos, no els dies, i la CUP deixa de d’etzibar a tort i a dret frases pensades per a ser titulars dels diaris (com ha fet el Sr. Salellas) i adopta el més suau i reposat de la Sra. Gabriel en la seva intervenció, que he de reconèixer que no em cau gens ni mica bé, però em va agradar en el to i en el discurs.

Va ser un canvi tan radical que he pensat en el conte de “Les set cabretes i el llop”, i no me’l trec del cap. El temps ens dirà si és, o no és, només farina.

El que em va deixar admirat va ser el MH President, quan encara era candidat. Seria d’agrair que procurés mantenir, encara que només fos de tant en tant, el to distès, clar i didàctic que va emprar a la rèplica, feia temps que no em divertia tant. S’ho agafin com vulguin, però vaig passar-m’ho bé.

M’agradaria poder dir que m’he tornat a equivocar amb la CUP, però ...

Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

F. Ponsatí

Visca la terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

DES DE LA TRISTESA

PER DIR AIXÒ, NO CALIEN TRES MESOS

No calien tres mesos fent veure que negociaven, perquè segons vostès no negociaven res, només eren uns espectadors davant l’obra de teatre que els estava oferint JxSí. Potser el seu objectiu, des del començament, era deixar passar el temps. Temps per saber què passava el 20-D i poder negociar amb Podemos una aliança d’esquerres per a les properes autonòmiques (ara ja en podem dir així).

Per a poder situar cada peça al seu lloc i potser entendre-ho una mica millor tot plegat, em permetin una mica de recordatori de la història recent,.

Quan el President Mas va convocar el 9-N, inicialment ERC i la resta varen dir que allò no era el que havien pactat i que no hi volien participar. En canvi la CUP varen ser els únics i primers que varen dir que en fronts anti no els hi trobarien pas. Aleshores, la resta, s’adonaren que s’estaven equivocant perquè en poques hores s’hi havien apuntant desenes de milers de voluntaris per a participar a la votació del 9-N, i varen decidir donar-hi suport.

El 9-N va ser un dia de joia col·lectiva, un dia que superava totes les tanques de partits, grups de pensament, fílies i fòbies. Aquell dia vàrem ser un sol poble amb un desig: la llibertat. Vostès varen demostrar que eren persones que sabien copsar l’impuls i els desitjos de la gent, i els ho vàrem agrair i, fins i tot ens vàrem emocionar amb l’abraçada.

Després el President va decidir, unilateralment, com la majoria de les seves encertades propostes, que si es formava una llista que reunís  el bloc independentista, convocava eleccions pel març/abril (el passat). ERC no va saber gestionar el tsunami d’il·lusió que havia general el 9-N i va sortir per petaneres amb unes argumentacions que només pensaven en el seu profit i no en el del país. La CUP des del primer moment va dir que no, amb arguments ideològics, però ja hi va entrar un argument personalista, en referència a la presidència (era la torna a l'abraçada), va ser la llavor del que n’ha resultat el fruit actual.

ERC, empesa, pressionada i masegada per totes les bandes, al final, va decidir que sí, que formaria part d’una llista de país. Però com que varen trigar tant a fer veure que es decidien, ja no era possible convocar les eleccions al març-abril i, mentrestant, Ciudadanos i Podemos tenien temps i s’anaven organitzant i agafant volada.

Bé, quan finalment tenim la nostra votació, el 27-S, resulta que la il·lusió ja havia baixat una mica, no gaire, però l’agraïment a la CUP continuava sent prou fort. Molts pensàvem que com havien dit que eren independentistes i que no deixarien el país a l’estacada, segur que farien tots els possibles per entendre’s amb JxSí, i que aniríem endavant.

Però resulta que no, que la CUP vol complir el cent per cent del que han dit (moltes de les promeses electorals, ara, són del tot impossibles de complir), i que prefereixen no poder complir res abans de deixar d’incomplir cap aspecte de detall. Perquè que el President sigui el Sr. Mas o un altre, davant de la possibilitat de muntar un estat, no deixa de ser una punyetera anècdota.

Quan ets dintre d’una gàbia, l’important no és qui va al davant, sinó sortir de la gàbia, un cop fora ja discutirem cap a on anem i qui lidera què; per això serveixen les votacions.

Conclusió, la CUP no vol la independència del país, la qual cosa no vol pas dir que no hi hagi independentistes, però no són els que manen. La CUP està bé com està ara, i volen poder seguir sent purs, això de negociar, això de cedir, és de dèbils, no fa per ells. Em recorden els cridaners marxistes universitaris de la meva joventut, perquè tots els que no pensaven com ells eren uns burgesos i uns traïdors a la classe obrera (encara que es fessin un tip de treballar per a poder-se pagar els estudis). Molts dels marxistes cridaners varen acabar al PSOE i uns pocs a Iniciativa. Sense comentaris.

Sobre la posició política de la CUP, pel que fa a la independència, encara que els pugui semblar una anècdota, que no m’ho sembla, em permetin recordar el que va dir el Sr. Arrufat respecte a la votació per les espanyoles del 20-D: Que si anés a votar votaria per Podemos.

La CUP ha estat coherent, perquè el que estava en joc era la unitat d’Espanya, i ja té clar amb qui aliar-se.

Durant una bona temporada, si us plau, no em parlin de la CUP, em sembla que es pot bandejar la il·lusió de la gent de moltes maneres, però no des de la meselleria i tractant-nos a tots d’estúpids. Nosaltres no som els responsables d’aquest despropòsit sinó els irresponsables de la CUP.

Ara, a esperar l’arribada de la Presidenta de la Generalitat (Sra. Ada Colau) o del President (Sr. David Fernàndez), tots dos per Podemos.

Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

F. Ponsatí

PS: Si us plau, Sr. Junqueres, encara que hagi deixat l’alcaldia del seu poble, perquè es pensava que el resultat seria un altre, el serial s’ha acabat, no hi vulgui afegir un capítol final, encara seria més trist.

Malgrat tot, Visca la terra..  

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

ELS RESULTATS DE L’ASSEMBLEA DE LA CUP

NO ME'LS CREC 
Després d’escoltar els resultats de la vostra assemblea, permeteu-me que us digui que no m’ho acabo de creure. Primer, pel 3/24 he escoltat que havíeu quedat 1515 no, i 1500 que sí, o sia que no hi havia investidura i, curiosament, al cap de pocs minuts el resultat passava a ser de 1515 a 1515, un bonic número i un bonic empat, sobretot per vosaltres, que així us estalviàveu d’haver de decidir i podíeu continuar fent la ”puta i la Ramoneta”. Heu fet trampa.

Amb aquest empat, quasi bé matemàticament impossible, passàveu la pilota a la teulada de JxSí i vosaltres us quedàveu a la barrera contemplant com tot es complicava i podíeu seguir amb la vostra coherència: la de no ser responsables de res. Si hi havia noves eleccions la responsabilitat no era pas vostra, sinó de JxSí, si hi havia la possibilitat d’investidura, però no pas de suport al nou govern, no era pas per vosaltres, sinó de JxSí que no havien accedit a totes les peticions importants que havíeu fet.

Sincerament, hauria preferit que sortís que no, encara que fos per un sol vot, i que haguéssim hagut d’anar a unes noves eleccions, però vosaltres teniu molt clar que no us convé gens ni mica, malgrat el que aparenteu de cara a la galeria. Vaja com un partit clàssic.

No sé com heu pogut rifar-vos del futur del nostre poble. Us ompliu de boca de paraules aparentment importants, com assemblea, voluntat popular ..., però heu estat incapaços de traspassar els límits de la vella política i adonar-vos que hi havia quasi bé dos milions de persones que es refiaven de la vostra responsabilitat per continuar endavant. A través d’una votació de 3000 persones us heu rifat la votació del 27-S, i heu llençat a les escombraries  quasi bé dos milions de vots. Si això és respectar la voluntat popular, si això és coherència, que vingui algú i que m’ho expliqui. Us heu encastellat en la vostra torre com si fóssiu un partit qualsevol, com faria qualsevol partit que no tingués en compte el que ha votat la majoria i tant se li’n fotés l’objectiu, la independència. Només us han importat les vostres paraules, els vostres teòrics compromisos, i a la resta que els bombin.

Per fer això no calia que us presentéssiu a les eleccions del 27-S, us ho podíeu haver estalviat, les més de 300.000 persones que us varen votar no tenen cap mena de valor per a vosaltres, ho heu demostrat no sabent distingir el gra de la palla.

Ja vaig dir fa un temps que España estava molt ben servida i que la disfressa era perfecta, ni en Lerroux ho hauria fet millor. Suposo que ahir, a la Moncloa, varen brindar amb el millor Freixenet que varen trobar. 

Gràcies CUP, amb amics així no em calen enemics.

Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

F. Ponsatí

Visca la terra !


Visca la terra..  

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

ARA, NO ME’N REFIO

Si fins ara han donat el mateix valor a tots els objectius és que no volien prioritzar-los. Era una situació incoherent. En el cas que ens ocupa, el no al qui, a la presidència, que han mantingut fins ara ens diu molt clarament que la CUP no té cap mena de criteri qualitatiu i iguala tots els objectius, perquè la màxima consecució política, la continuïtat del procés, per a ells no és prioritària. Han demostrat que per a ells té el mateix valor qui ocupi la presidència, (una persona, encara que es comprometi seriosament), que la llibertat de tot un poble.

Ara sembla que volen arribar a un acord, i dic sembla, perquè qui no vol cap acord posa condicions quasi bé impossibles, demana la lluna en un cove i ho disfressa de coherència.

He d’admetre que els espanyolistes que hi ha a la CUP ho varen preparar bé durant la campanya amb el “No votarem ....” i d’altres  frases grandiloqüents. Després només han hagut de fer veure que eren coherents i no els ha calgut prioritzar. Ara sembla que n’hi ha alguns que se’n recorden que també varen dir que el procés, per ells, no s’aturaria mai i que no hi posarien pals a les rodes, i ens els vàrem creure, ximples de nosaltres.

Massa vegades la manera de fer de la CUP em recorda la de l’Alejandro Lerroux durant la República: populista, aparentment íntegre i fent la feina bruta al govern espanyol. Com ell,  criden molt, són populistes i perfeccionistes i, en nom de la coherència i la integritat fan pràcticament impossibles els acords. Alguns, fins i tot, és possible que ho facin de bona fe, però estan actuant de bracet dels unionistes. De moment ja s’han carregat la il·lusió de molta gent.

I tot plegat per destruir la seva teòrica bèstia negra: CDC (de fet és la bèstia negra dels espanyolistes). No s’han volgut adonar que sense la Convergència d’en Mas (que pocs cosa té a veure amb la d’en Pujol, el nom i no gaire res més) no era possible anar endavant. La seva mirada ha estat de curta volada, era la mirada que convenia a Espanya, perquè per al país és ben clar que la bèstia negra no és pas CDC, sinó els partits unionistes, els que ara alaben la coherència de la CUP.

Ja diu la dita: “Rectificar és de savis”, però si les condicions que s’hi posen per rectificar són impossibles de portar a la pràctica, poca cosa hi bullirà a l’olla i continuarem encallats, per a gran satisfacció de tots els unionistes.

Fins i tot si la CUP hi posés el dos diputats que fins ara ha negat, em sembla que el procés continuaria aturat i que no cal ni plantejar-se de tornar a fer una votació a President, seria absurd. Abans cal que la CUP asseguri del dret i del revés que recolzarà el govern que en surti, perquè “Obras són amores i no buenas razones”, i d'aquesta CUP no me’n refio.

Potser és possible que un bany de realitat els faci adonar des d’on realment vénen les dificultats i, pel bé del país, aprenguin a prioritzar i a no fer cas dels que més criden. Ho necessitem, els necessitem, però els país ens necessita a tots, no pas només a ells.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

LES CANDIDATURES D’UNITAT DELS PURS

Des del primer moment em va semblar una greu equivocació personalitzar els problemes del país, sobretot tenint en compte que qualsevol persona mínimament informada era conscient que els problemes importants eren conseqüència de la política del govern central, de les seves impugnacions i retallades econòmiques.

Em sembla que les CUP es varen equivocar i ara són presoners de les seves paraules perquè volen mantenir-se purs i, per això, en comptes de rectificar continuen i es mantenen tossuts en l’error.  S’ assembla molt a allò que fa la mainada quan no vol admetre una equivocació, un error o una malifeta, s’acaba creient les seves justificacions.

Amb les CUP no hi puc veure ignorància perquè són persones molt intel·ligents, per això em pregunto què volen, què amaguen darrera aquesta insistència sense consistència? Potser és que són molt conscients del que estan fent.

En temps de República, per fer-nos la punyeta, per l’esquerra  hi havia l’Alejandro Lerroux. Ara per l’esquerra, a Madrid, ja no els cal fer cap muntatge,  ja hi ha les CUP i la fòbia personal d’alguns d’Iniciativa que, per cert, mai l’he entesa.

Les CUP se n’adonen que estan deixant molt clar que Madrid va fer molt ben fet quan va impedir de votar a desenes de milers de catalans que eren a l’estranger?

Se n’adonen que la seva poca cintura política ens portarà a unes noves eleccions perquè «Junts pel Sí» no està disposat (i em sembla molt bé) per les dèries d’altres, a perdre un dels seus actius més importants?

Només em queda felicitar les Candidatures d’Unitat dels Purs per la tria de camp, el del seu partit, el pur, la resta no té cap mena d’importància. Ara només els queda sortir a la pista de ball de la mà de “Ciudadanos”, que també vol unes altres eleccions, i ballar un “pasodoble”.

Ho dic des de la decepció que, de mica en mica, em va apagant i m’ensorra la il·lusió que hi havia  posat en tot plegat quan em deia, entre «Junts pel Sí» i les CUP això va endavant, serem lliures.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí
Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”